ElNacional.cat
Fa un —o dos, o tres— anys, va publicar un llibre sota l’embruix de la mena d’editor que té la capacitat de fer sentir a l’autor potencial que el país necessita el seu llibre . Es va passejar per platós de televisió i estudis de ràdio. Li van fer alguna entrevista. Va ser la “novetat literària” que calia tenir en compte de cara a Sant Jordi, i el vint-i-tres d’aquell any va anar amunt i avall, paradeta rere paradeta, per complir amb l’horari de signatures pertinent. Havent passat un mes i mig d’ençà de la publicació del llibret que havia escrit amb la il·lusió de qui accedeix al món de les lletres en primera persona i per primera vegada, el llibre es va anar fonent. L’editor que l’havia il·lusionat i esperonat durant aquells mesos, la persona que li havia fet creure que aquell text era una contribució cabdal per a la literatura catalana i per al pensament del país, ara havia d’encarregar-se d’altres textos, aparentment també cabdals per a la literatura catalana i per al pensament del país . No tenia temps ni tan sols per a fer un cafè de cortesia. De mica en mica, els perfils a xarxes socials de l’editorial van deixar de publicar res relacionat amb el seu llibre. Van deixar de publicar reels per a publicitar-lo. Al cap d’un parell o tres de mesos, una sensació incòmoda, com d’haver-se prostituït, va començar a envair l’autor . I al cap de mig any, pel caparró de l’autor que havia estat entusiasmat i pletòric, i fins i tot moderadament mediàtic, hi va començar a rondar una sospita temorosa: havia estat oblidat . Però l’autor oblidat no està pas sol; n’hi ha més com ell . Si pareu atenció, per Sant Jordi els podreu veure: vagaregen com fantasmes per les ciutats catalanes, especialment per Barcelona, rememorant aquella diada en què, més que els llibres i les roses, els protagonistes van ser ells. O van sentir que ho eren. Van tastar la mel de l’atenció i de la veneració dels consumidors . Algú els va demanar una fotografia per primera vegada i, de tant signar, la signatura se’ls va anar deformant. Veuen els autors que ara signen per Sant Jordi, i entonen amb condescendència: “Ja us arribarà, ja”. Potser en algun moment de la jornada es troben tots plegats. Fan el vermut i fan teràpia, i es mostren les nafres amb l’esperança que el bàlsam de la comprensió autèntica, la comprensió d’aquells qui han passat pel mateix sofriment , hi faci la feina. Els autors oblidats han viscut la trinxamenta i ara són conscients de la cruesa de l’espiral que els va absorbir Potser esventen sense contenció el despit de qui se sent usat, la mala bava de qui ha viscut en la pròpia pell el despietament del sistema editorial; de qui ha vist el seu esforç creatiu, la seva interioritat, convertida en un producte per a un mercat en què, com a la majoria dels mercats, sembla que l’únic valor que cotitza veritablement és el de la novetat . Alguns d’ells comparteixen editor o editora, i se senten lligats per la mateixa mena de ressentiment que els qui són ex del mateix ex. Potser, embriac de vermut, algun d’ells alça el gotet i afirma que, sabent el que ara sap, no hauria acceptat mai la bestreta que li van oferir per posar-se a escriure. Que aquell va ser un esquer que, més que temptejar la seva avarícia, va engegar la roda de l’ego de qui veu per primer cop el preu del seu talent. I se n’acontenta. Potser cap d’ells carrega un penediment del tot paralitzant. Potser cap d’ells pensa, tractant-se amb franquesa, que el llibre que van publicar va ser un mal llibre. Però tots ells es retreuen haver entrat en un sistema que no sabien com funcionava i que, arribat el moment, els va tractar com un drap brut . L’ego que el sistema —i una mena d’editorial concreta— els havia engreixat intencionadament per a posar-los a escriure, finalment havia quedat ben esllanguit, renoi. Els autors oblidats han viscut la trinxamenta i ara són conscients de la cruesa de l’espiral que els va absorbir . També s’hi relacionen amb una veritat revelada, però: escriure i publicar no són sempre feines agraïdes. Sobretot en un moment editorial en què de vegades sembla que el producte és l’autor mateix , s’ha d’escriure i s’ha de publicar per alguna cosa més que per a cobrir la presència mediàtica de l’editorial en qüestió als mitjans durant els dies sants. S’ha d’escriure i s’ha de publicar per alguna cosa més que per l’eufòria del parell de mesos en què algú se’n recorda que has publicat un llibre, o per l’atenció de signar el vint-i-tres i complir el somni barat del lletraferit. Els autors oblidats, els que han estat xuclats i escopits per la roda del consum que afavoreixen, sobretot, els grans conglomerats editorials, són la mena d’autors a qui servidora oferiria la possibilitat de continuar escrivint i continuar publicant , en cas que encara en tinguessin ganes. Els autors oblidats tenen la perspectiva de qui ha viscut el vici i el caprici del mercat literari, i s’ha pogut fer la mena de preguntes —per què escriure i per què publicar— de qui crea amb un motor que el transcendeix. Si aquest Sant Jordi els veieu vagarejant, mirant-se les paradetes de les editorials que durant un parell de mesos els van raspallar, feu-los un copet a l’esquena, tingueu la bondat.
Go to News Site