Ultima Hora Mallorca
El llibre i la rosa són inherents a la Diada de Sant Jordi, tot i els esforços de l’espanyolisme militant per desvirtuar-ne les seves pregones arrels catalanes. Voldrien rebatejar-la com a Festa del Llibre. Ara ho proclama Eduardo Mendoza, però és una obsessió antiga. Fins i tot en temps de dol i vòmit, la Festa del Llibre va denominar-se Fiesta del Libro Español per deixar ben clar la voluntat excloent dels nous representants de la cultura. Com diríeu que va celebrar aquell Sant Jordi de 1939 el Saló Mallorca...? Doncs mireu, amb un acte que va iniciar-se amb la interpretació del pasdoble Suspiros de España, seguit de l’Oriamendi i el Cara al Sol, escoltats amb el públic dret i amb el braç en disposició de collir figues, i va continuar amb la representació d’alguns entremesos de Cervantes i un monòleg dels germans Quintero, concretament La historia de Sevilla. No cal dir que el públic va sortir-ne entusiasmat. Tanmateix, l’acte de pes de la jornada, va celebrar-se a l’institut Ramon Llull, sota el mestratge del reverend Bartomeu Bosch, que n’era el director i un dels referents intel·lectuals de l’època. L’avinentesa va servir, més que per a homenatjar el llibre, per a proclamar que el nou règim el tenia sota sospita. A penes faré esment a la parafernàlia feixista de l’acte. Retrats de Franco i de José Antonio, missa en sufragi dels escriptors assassinats per l’horda roja i proliferació d’uniformes i també de sotanes, entre les quals destacava l’aire cortesà que imprimia a la seva mossèn Riber, flamant inspector d’Educació. Recordem que l’escalafó d’inspectors havia quedat buit. Joan Capó Valls de Padrines, Joan Mestras i Lluís Maria Suñer passaren per les presons franquistes, Fernando Leal va ésser assassinat (vegeu el llibre de Pere Carrió: El magisteri depurat a les Illes Balears), de manera que al mossèn de Campanet se li havia girat força feina, sobretot si tenim en compte que havia de capgirar l’ensenyament dels anys anteriors al cop d’Estat. Això dona més mèrit a la seva presència en el Ramon Llull. Tanmateix allà on cal parar esment és a l’acte institucional. La Fiesta del Libro Español va comptar amb els parlaments de Miquel Ferrà en nom de BAMA (patronat per al foment de les Biblioteques, Arxius i Museus Arqueològics) i de Joan Pons Marquès, com a secretari dels arxivers. Ambdós dedicaren floretes a Cervantes, no endebades amb la seva oportuna mort un vint-i-dos d’abril, donava arguments per a espanyolitzar Sant Jordi. Però sobretot explicaren a l’auditori l’abast de la nova política bibliotecària, clarament repressiva i mortuòria. El patronat s’havia constituït el febrer d’aquell any, i tenia per objectiu perseguir la feristela fins al seu cau. Quin és el cau del llibre...? la biblioteca, els arxius. S’exporgaren llibres, va desmantellar-se la política bibliotecària de la República que tant va afavorir Marcel·lí Domingo. Ell mateix, des de l’exili, va referir-se a la nova situació tot afirmant que les biblioteques tornaven a ésser, com abans del quinquenni republicà, «espais morts, nínxols de paper». Aquest acte acadèmic al qual acabo de fer referència n’era l’anunci. Sortosament els llibres i les roses han tornat als carrers. Deixem Sant Jordi amb el nom i el format actual. És una joia. Festa del Llibre...? Fiesta del Libro Español...? No, gràcies. Abominem de reminiscències fosques.
Go to News Site