ElNacional.cat
Té certa ironia que la compareixença forçada del Jordi Pujol a l’Audiència Nacional de Madrit , la qual contravé l’opinió dels forenses dels jutjats de Barcelona i que hom podria haver-se ventilat emprant uns invents tan ancestrals com una pantalla i uns auriculars, hagi estat primordialment criticada per Salvador Illa, en nom del seny i de la compassió de l’humanisme cristià. A diferència de Carles Puigdemont, qui no rebé Pujol al Palau de la Generalitat i de tot l’entorn d’Artur Mas, que es va afanyar a desposseir el president 126 de totes les atribucions simbòliques que li garantia l’Estatut (deixant-lo a mercè dels voltors de La Vanguardia i amics), l’actual propietari de la trona presidencial és el més interessat a relligar històricament el pujolisme —és a dir, el pacte dels catalans amb l’Espanya del 78, signat sota l’ombra dels militars— amb la voluntat de pacificació autonòmica que pretén imposar el PSC. L’actitud del president Illa resulta poc sorprenent, com també era previsible —tot i que no menys vergonyosa— la pressa olímpica que ha agafat a la majoria d’alts comandaments de Convergència per abraçar-se de nou a Pujol , l’home que ells mateixos havien tractat d’empestat de fa més de dos lustres. També cal ressenyar el cinisme majúscul del nostre univers mediàtic , que va empassar-se amb molta alegria els primers atacs contra la figura de Pujol (recordeu la detenció i condemna de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, i recordeu —encara més, i si cal, consulteu l’arxiu fotogràfic de Mr. Google— com Baltasar Garzón va exhibir-los emmanillats i amb els pantalons mig caiguts davant de tota la premsa espanyola) i que ara imposten llàgrimes de cocodril veient un ancià tentinejant cap al patíbul. Sovint penso que Pujol, més enllà de la seva fortalesa, ha allargat la vida per gaudir mig burleta d’aquest fangós sidral. Caldrà esforçar-se perquè ni la sociovergència, ni Pujol mateix, no monopolitzin el seu propi llegat i també perquè els joves que volen ressuscitar-lo, especialment des d’Aliança, sàpiguen que Espanya ja no tindrà gaire marge per comprar-los Dit això, ara ja resulta ben obvi que la casta judicial madrilenya vol obligar Jordi Pujol a comparèixer, segons el llenguatge tècnic de la filosofia Occidental, pels seus putos collons. Les comparacions dins l’autonomisme sempre són diàfanes, i ara també resulta evident que mai no veurem faraons com Felipe González, José María Aznar o Pepe Bono al mateix patíbul, pel simple fet que una deixa de quatre duros que un president de la Generalitat mai no gestionà és incomparable a una vida de puros i avions privats, consells d’administració ianquis i mansions fastuoses a Tànger, respectivament. Per això, ai las, els nostres presidents sempre han sigut homes d’un posat obligatòriament pagès i auster, puix que —com palesen herois catalans del tipus Joan Laporta— quan un mandatari independentista gosa obrir l’ampolla de xampany o tocar una cuixa ben tendra, la judicatura comença a inventar-se coses com Negreira. Paradoxalment, les altes instàncies de l’Estat en temps d’en Pujol mai gosaren malparlar de l’antic president, i no només perquè el pujolisme fos garant d’allò que en el seu idiolecte particular s’anomenava la “governabilitat de l’Estat”, sinó perquè el 126 sempre els havia garantit que actuaria com a dic de contenció de l’independentisme a Catalunya. Tot i això, la judicatura s’ha acarnissat amb Pujol (cosa que evità amb el seu successor Artur Mas, amb Xavier Trias i que només ha fet amb els líders del procés per contrarestar l’amnistia impulsada per la UE i Pedro Sánchez) perquè els espanyols, i en això tenen raó, saben que l’independentisme és l’única —i la més lògica— conseqüència del projecte nacional de Convergència . En aquest sentit, trobo normal que la majoria dels partits catalans —inclòs el PSC, tot i que a la castellana— barrinin quin és el mètode per tornar els catalans a un reagrupament. Passi el que passi a la capital del regne, Pujol tornarà viu de Madrit , perquè diria que encara li queda molta gent amb la qual passar comptes. Ara per ara, caldrà esforçar-se perquè ni la sociovergència, ni ell mateix, no monopolitzin el seu propi llegat i també perquè els joves que volen ressuscitar-lo, especialment des d’Aliança, sàpiguen que Espanya ja no tindrà gaire marge per comprar-los.
Go to News Site