ElNacional.cat
Des del 2014 i la confessió de la deixa, l’esquerra catalana ha tingut dificultats per encaixar dues idees que no haurien de ser excloents. La primera, que a l’eix ideològic Pujol no només els queda lluny, sinó que durant molts anys, fins i tot alçant una tradició política en conseqüència de, Pujol i el que Pujol representava en tots els sentits —no només el polític— va ser l’enemic a batre. La segona, que Pujol, o el símbol d’allò que Pujol encarna a ulls dels espanyols, també ha estat l’enemic a batre de l’estat que vol veure desaparèixer els catalans, combreguem amb l’obra de govern del president o no . Escric que l’esquerra catalana ha tingut dificultats per articular paral·lelament aquestes dues màximes perquè, passats els anys i havent vist el que hem vist, s’ha revelat fins a quin punt el tracte que ha rebut Pujol per part dels poders espanyols ha anat lligat a la seva catalanitat i a la voluntat de fer caure certs tòtems nacionals. Havent vist el que hem vist, sense entrar a fons en la causa judicial, ni en l’afinitat política, ni en l’obra de govern, ni en la deixa, ni en l’assumpció de corrupció, no hauria de ser una incongruència ideològica per a l’esquerra catalana afirmar que, si Pujol hagués Estat espanyol, les coses haurien anat d’una manera força diferent. El problema de la dèria espanyola amb els Pujol —i no em refereixo només a la justícia espanyola, ans també a la societat espanyola en si— és que està feta per a generar una adhesió o un rebuig acrítics sense possibilitat de matisos en la societat catalana . En aquest sentit, l’operació ha estat un veritable èxit. Durant anys, l’esquerra catalana ha tractat Pujol igual que l’ha tractat l’esquerra espanyola per evitar de semblar convergents. I ara que a Junts han pres la decisió de tornar-s’hi a relacionar políticament i personal, i d’esmenar una proscripció que va durar deu anys, qualsevol crítica al pujolisme és sinònim de fer la feina bruta a l’Estat espanyol i de participar d’una persecució injusta. La causa judicial contra Pujol —al marge del grau de veritat o de fabulació que hi hagi, en últim terme— impedeix que la societat catalana faci una esmena política a fons del pujolisme i del seu impacte en la Catalunya actual . I impedeix, també, que aquesta esmena pugui fer-se sense el temor de semblar o bé massa convergent, o bé massa espanyol. La causa judicial contra Pujol impedeix que la societat catalana faci una esmena política a fons del pujolisme i del seu impacte en la Catalunya actual D’una banda, hi ha la folklorització del personatge , l’enaltiment del que consideren l’últim gran líder, la defensa hooligan d’aquells vint-i-tres anys —que els convergents més joves, de fet, ja no van viure—, la conservació i validació d’un marc nacional que avui és el dels socialistes, l’exaltació autonomista sense context. Una idealització que no només no permet la fiscalització, ans tampoc permet construir un pensament polític capaç de tractar-se críticament a si mateix, ni de veure fins a quin punt les consignes del pujolisme han adobat algunes de les urgències que viu el país avui, sobretot en termes lingüístics i demogràfics. D’altra banda, hi ha la mena de demonització que fa venir salivera a la Guàrdia Civil i que, a la boca de certs catalans, fa plantejar si de veritat no s'adonen que tenir-li a Pujol les mateixes ganes que li tenia Soraya Sáenz de Santamaría explicita allò que explicita. Entre el sant i el mafiós, la conversa que li convé al país per superar políticament el pujolisme i distanciar-se dels cants de sirena espanyols queda capada. O fas l’espanyol o fas el militant de la JNC fanàtic que penja la foto de torn al despatx del president: no hi ha matisos, només la mena de polarització que afavoreix que els catalans no puguem escriure la nostra pròpia història sense la ingerència espanyola . O sense la possibilitat que els espanyols l’acabin fent servir en contra nostra pel fet de ser catalans. Pujol ha estat l’excusa que els espanyols han fet servir durant dècades per a poder odiar la catalanitat obertament , i potser ja ha arribat el moment de poder tractar la figura de Pujol, de superar la cantarella penedida dels juntaires que ara el volen intocable i, alhora, de relacionar-nos-hi sense empassar-nos l’odi contra nosaltres mateixos amb què l’espanyolisme l’ha abillat.
Go to News Site