ElNacional.cat
El català ha de servir per a alguna cosa més que per a parlar d’ell mateix. El català dona un accés únic i complet al món igual que qualsevol altra llengua. No cal afegir-li adjectius, perquè en general la necessitat d’afegir-los beu dels prejudicis que sobre el català han vessat els espanyols. No cal que sigui “fàcil” ni “la llengua més bonica del món” . N’hi ha prou que sigui la nostra i que, sabent-la nostra, fem l’exercici d’entendre-la despresa de tots els significats amb què la preeminència del castellà l’ha anat omplint. En aquest sentit, hi ha dos fenòmens que, sense pretendre-ho d’entrada, ofereixen solucions que no ho són, de solucions, perquè parteixen d’una idea equivocada. O d’un marc lingüístic sotmès a la llengua castellana, conscientment o inconscient. M’explico. D’entre les novetats televisives d’aquests darrers dies, hi compto un programa sobre nouvinguts que han après català i una segona temporada d’un programa sobre catalanitat. Si en voleu els noms, llegiu els mitjans. De tant en tant va bé sortir de la cova. El primer problema de fons que detecto en aquesta mena produccions és que reforcen un marc autoreferencial que ens tanca en nosaltres mateixos. Em fan pensar en allò que va dir en Quimi Portet a Col·lapse fa cosa d’un any: “Hi ha gent molt valenta que fa una carrera de resistència per la llengua, per la cultura i pel col·lectiu. Hi han de ser i són admirables. Però també hi ha d’haver gent que estiguin més flipats. I que creïn una cultura que es pugui defendre. Que no tota la cultura sigui defendre la pròpia cultura” . Sempre m’ha fet la sensació que amb una sèrie de bona qualitat netament en català es poden despertar més parlants potencials que amb un programa sobre el català mateix Amb certs programes de televisió, i amb certes consignes, i fins i tot amb certs llibres, em pesa que penso que de vegades és més útil emprar un català treballat desacomplexadament en un àmbit concret que anar produint llibres, o programes, o cançons sobre el català mateix. Que potser val més la pena mostrar a la pràctica fins a quin punt el català és una llengua amb tots els registres i que dona accés a tots els àmbits que no pas fer programes, i cançons, i llibres en què el missatge explícit sigui aquest. Potser perquè el contingut en català sobre el català al final acaba servint sobre manera per a reforçar el caràcter militant d’aquells qui ja se’l senten seu, però sospito que no fan de frontissa perquè aquells qui el veuen com una cosa aliena puguin, a través d’un programa, o d’una cançó, o d’un llibre, començar a adquirir referents de catalanitat en català. De vegades, gairebé, de manera accidental. Sempre m’ha fet la sensació que amb una sèrie de bona qualitat —o de masses, que no és el mateix— netament en català es poden despertar més parlants potencials que amb un programa sobre el català mateix , perquè en el primer cas es presenta la llengua amb una utilitat provada. El segon problema de fons és que de la catalanitat com a voluntat de ser n’hem tret una noció de deure únicament individual que no té conseqüències polítiques, i per tant no té conseqüències jurídiques que el facin una necessitat. Sovint, la reivindicació explícita que es fa del català en tots els àmbits —audiovisual, musical, literari, cultural, a grans trets— acaba exonerant indirectament la castellanització de Catalunya que promou l’Estat espanyol, així com la manca d’una resposta política i jurídica real per part dels partits catalans. En últim terme, desescala la vocació de necessitat del català fent-la només voluntat. Això converteix els catalanoparlants en activistes, tant en l’àmbit públic com en el privat ; als nouvinguts que fan el pas de parlar-lo, en gent amb qui estem en deute i a qui, tractant-los amb excepcionalitat, continuem excloent de la comunitat; i als catalans, en gent que pensa la nació amb el país dels vuitanta al cap, més que en actors polítics capaços d’assumir que, sobretot demogràficament, l’escenari polític ha canviat molt. El país del Digui, digui no és el nostre. De bones intencions, l’infern n’és ple. Si cada vegada que un polític dels Comuns o del PSC diu que el català ha de ser una llengua atractiva ens posem les mans al cap, però tot allò que fem amb vocació d’ocupar un espai mediàtic o cultural treballa sobre aquesta idea, estem formant part de la nostra pròpia caricaturització. Oimés, estem validant automàticament el marc ideològic que diu que el català va de capa caiguda per qüestions orgàniques i essencials del mateix català , o per una qüestió de caràcter dels catalans, i no pel genocidi lingüístic i cultural que promou activament l’Estat espanyol, sovint fent servir l’onada migratòria com a arma llancívola. Als espanyols que viuen a Catalunya els encanta parlar del català com a llengua imposada en termes negatius, com si fos un artifici ja obsolet i la castellanitat, la naturalitat, perquè saben que en el moment en què invertim els esforços a imposar-lo de veritat en comptes de fer-lo atractiu, hauran perdut el combat. Si la intenció és la de disputar espai mediàtic o cultural als referents espanyols i al castellà, però de l’únic que parlem és de nosaltres mateixos, ens tractem amb la folklorització que fa venir salivera al PSC.
Go to News Site