ElNacional.cat
“ERC no farà fora Rufián, però, si ell marxa, molts estaran contents dins del partit”, va dir en Lluís Falgàs al programa Cafè d’idees fa unes setmanes, coincidint amb l’acte públic que el cap de files republicà al Congrés va fer a Barcelona amb Irene Montero. Aquesta idea expressada de manera inequívoca pel degà dels periodistes parlamentaris catalans és recurrent a tots els cenacles barcelonins i a tots els mentideros madrilenys. He tingut ocasió de comprovar-ho aquesta mateixa setmana a la capital de l’Estat, on se’m va assegurar que Gabriel Rufián no es parla amb la meitat dels seus diputats ni amb la majoria dels periodistes catalans a Madrid . Tampoc no participa habitualment de les executives del partit, de les quals és membre nat en tant que president del grup parlamentari al Congrés. No posa gaire els peus a Catalunya ni dialoga amb els seus propis votants. Per si tot això fos poc, la seva representativitat i els motius pels quals va ser votat, com a cap de cartell d’un partit independentista històric, penso que són ben allunyats de la seva dinàmica parlamentària. Veient les seves intervencions des de la tribuna d’oradors, se’m generen algunes preguntes. Rufián centra la seva acció política en Catalunya o en Espanya? Rufián prioritza el progrés de l’independentisme català o es limita a ser un sergent de la guerra eterna entre la dreta i l’esquerra espanyoles? Rufián preferiria ser ministre de Pedro Sánchez o conseller d’Oriol Junqueras? Rufián aposta per una nova Galeusca o per un renovat Pacte de Sant Sebastià? Rufián prefereix ser estimat a Lavapiés o a Sant Cugat? Prefereix passejar-se per Dos Hermanas o per Sant Feliu de Pallerols? Prefereix ser entrevistat a TV3 o a la Sexta? Prefereix ser convocat per Pedro Sánchez o per Salvador Illa? No són qüestions ni preguntes menors, i les respostes, que tots intuïm, fan feredat. Des d’un punt de vista ja no independentista o catalanista, sinó únicament des de l’òptica estrictament catalana, és incomprensible que aquest diputat no faci servir la llengua catalana de manera sistemàtica al Congrés . Ha costat Déu i ajuda poder-ho fer, i no té cap sentit que el candidat republicà no faci servir la llengua pròpia del país que l’ha votat per evidenciar, ni que sigui simbòlicament, que Catalunya és una nació diferenciada de Castella. M’explicaven aquesta setmana a Madrid que l’ús de les llengües cooficials de l’Estat al Congrés ha produït una petita revolució amb relació a la normalització d’aquestes llengües, i no només dins l’hemicicle. Quan un senyor de Badajoz o una senyora de Salamanca veuen per la tele un diputat parlant en català, èuscar o gallec des de la tribuna del Congrés, amb subtítols a sota i amb el president del govern espanyol amb un auricular a l’orella, la visibilització de la plurinacionalitat de l’Estat queda més palesa que mai . La següent passa, és clar, és que aquest senyor de Badajoz o aquesta senyora de Salamanca entenguin que, si Espanya és un estat compost per nacions diferents i diferenciades, és normal que algunes d’aquestes vulguin convertir-se en estat de manera natural. Per això no és acceptable que cap diputat mínimament catalanista no faci servir la llengua catalana a les Corts espanyoles. A no ser, és clar, que el diputat en qüestió tingui una estratègia, busqui un altre públic i tingui uns altres objectius. L'estil de Gabriel Rufián és més propi de Ciutadans que no pas d’ERC; més semblant a Inés Arrimadas que no pas a Pere Aragonès Això no és tot, tanmateix. La seva violència verbal contra altres diputats independentistes catalans, amb els quals el seu partit va fer conjuntament l’embat contra l’Estat més poderós dels darrers cinquanta anys, mereix una reflexió especial. Un dels trets distintius de la política catalana, amb relació a la política espanyola, són les formes, l’educació i el respecte. No som espanyols, també en això. Per aquesta raó som molts els que pensem que aquest diputat ha adoptat unes formes alienes al seu partit i al catalanisme més elemental. El seu estil és més propi de Ciutadans que no pas d’ERC; més semblant a Inés Arrimadas que no pas a Pere Aragonès . Aquest estil degrada la política i el parlamentarisme, a banda de posar altres diputats catalans al punt de mira dels extremistes espanyols. Hi va haver un temps, no gens llunyà, on els independentistes tenien diferències profundes, però tenien ben clar qui era l’adversari i s’ajudaven entre ells. Per això em bull la sang quan un diputat, amb el privilegi de liderar un grup més gran, de tenir una retòrica ben esmolada i de comptar amb centenars de milers de seguidors a les xarxes socials, llença una diputada catalana als peus dels cavalls, a la intempèrie dels carrers de Madrid. L’escarni és, des d’aquesta posició de privilegi, no només un acte miserable, sinó un abús premeditat. Arribats a aquest punt, la direcció republicana es troba en una cruïlla amb dos escenaris diferents. Té dues opcions . La primera és fer repetir Rufián de cap de llista a les eleccions generals i obtenir un resultat esclatant a Catalunya . És un gran candidat amb una projecció enorme i arriba molt més enllà d’on arriba el seu partit. El preu a pagar, en aquest escenari, és tenir un representant a Madrid absolutament deslleial amb el partit i que opera al marge de les instruccions de la seu central de Barcelona. La segona opció és presentar un altre candidat i obtenir un resultat més discret , però no necessàriament desastrós, que garanteixi un grup parlamentari ben coordinat i alineat amb la resta del partit. En aquest debat hi ha, tanmateix, molt més que el càlcul estrictament electoral. També hi ha una decisió ètica i moral, que entronca amb una tradició catalanista que ERC sempre ha enarborat. No és una decisió fàcil, és clar. Caldrà estar ben atents els pròxims mesos per veure si es compleix, finalment, la visió premonitòria de Lluís Falgàs.
Go to News Site