ElNacional.cat
Ricardo Eliecer Neftalí Reyes Basoalto, conegut com a Pablo Neruda (1904-1973) va encapsular l’amor en uns versos memorables que hem llegit en parets, tatuatges, postals, i també en casaments, frases motivacionals i manifestacions. “ Es tan corto el amor, y tan largo el olvido ”, sentenciava el xilè que davant d’una desgràcia, imposició, dictadura o violència va escriure: “ Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera ”. La figura de Neruda, Premi Nobel de Literatura, és immensa com complexa. Els estudis literaris el veneren, el critiquen i l’estudien arreu del món. Un caire poc explorat de Neruda és la seva relació amb els catòlics. Neruda no va ser un infant imbuït de la religió. El seu record de l’església és el d'un lloc ple de molsa i sense homes i associava la fe a funerals amb perfum de lilàs. D’adult no va considerar la fe ni la vida catòlica com una part de la seva vida. De fet, les tensions eren presents en aquest escriptor militant comunista i crític amb la jerarquia, que era brillant i sabia també veure les escletxes de diàleg. Neruda no és un poeta catòlic, però pocs poetes han sabut expressar què és l’amor, la mort, l’amistat, la lluita o l’eternitat com ell. Quan la prestigiosa universitat UC ( Católica de Chile ) li va proposar el doctorat honoris causa , el 1969, el va acceptar. Avui a la Universitat Catòlica de Xile hi ha una exposició magnífica plena de versos que recupera aquesta relació i sobretot el legitima institucionalment. L’any 1969 el cardenal Silva Henríquez li va atorgar el doctorat honoris causa. Aquest títol honorífic està molt pensat: les universitats dosifiquen, pensen i discuteixen a bastament abans de conferir-lo i són conscients de les conseqüències que un fet públic així pot causar . El cardenal d’aleshores va ser clau per a la lluita a favor dels drets humans i sabia que incloure en la història de la seva institució universitària el nom i la vida de Pablo Neruda era un gest que tindria adversaris. Després d’aquest doctorat, el cardenal Silva Henríquez, salesià, va rebre diversos reconeixements. El 1971, el Congrés Jueu Llatinoamericà li va atorgar el Premi Drets Humans. El 10 de desembre de 1978, l'Organització de les Nacions Unides li va concedir el Premi Drets Humans, i per la mateixa raó, va rebre el Premi Fundació Bruno Kreysky a Viena el 19 d'octubre de 1979. Són reconeixements civils a un cardenal que va destacar per mullar-se sense fissures pels drets humans. Neruda rep el grau de Doctor Scientiae et Honoris Causa (proposta impulsada per un estudiant, Miguel Ángel Solar), i se’l va descriure com “l’arribada a la universitat d’un dels creadors suprems del món cultural llatinoamericà”. El cardenal Raúl Silva Henríquez, com a gran canceller a la Universitat, el dia 27 de juny de 1969 va reconèixer que la seva opinió personal era que el poeta es “mereixia” aquest reconeixement, i va afegir que amb aquesta actitud es manifestaven valors d’extraordinària importància i que l’Església volia manifestar. Un era que l’Església aprecia la veritat, el bé i la bellesa , “encara que estiguin representats en qui no participa de la seva convicció religiosa”. Això ho va dir a Xile el 1969, en època del president Allende. El cardenal va afegir que el cristianisme “no pot ser sectari, perquè el sectarisme està renyit amb la nostra essència profunda. Aquí s’arrela l’existència del sa pluralisme. Es pot donar una càtedra d’ateisme o marxisme a una universitat catòlica? Jo dic que sí: es pot donar, perquè els cristians estem convençuts que cap d'aquestes ciències o doctrines deixa de tenir una part de veritat, i perquè de vegades ens plantegen una crítica que ens resulta utilíssim conèixer”. De Neruda a Francesc, l’esperit d'allò que ha de ser la universitat ressona amb força. Caldrà redreçar el desencís d’alguns estudiants. L’esforç haurà d’anar, també, en generar més espais de trobada i camins de discrepància i esperit crític compartits I va explicar que és en aquest sentit —el de la possibilitat d'una aportació i enriquiment positius— que la universitat pot, sens dubte, establir càtedres d'aquesta mena, sempre que disposi del bon criteri i formació doctrinal suficient per saber discernir allò que és veritable d'allò que és fals. El cardenal va argumentar així la inclusió de la discrepància necessària. “Des del moment en què l'Assemblea Conciliar ha aprovat el Document sobre la Llibertat Religiosa; des del moment en què nosaltres hem acceptat l'Ecumenisme i hem anomenat germans els cristians no catòlics; des del moment en què amb respecte hem reconegut valors en gent que no pensa com nosaltres, jo no veig impediments perquè la universitat, establint clarament el criteri que la guia, pugui i vulgui donar un premi, un reconeixement a persones que discrepen de la nostra doctrina espiritual. Considero també indispensable que reconeguem l'actitud i el valor dels qui s'han dedicat, per pròpia convicció, a defensar els drets dels humils ; i que el nostre testimoni sobre això aparegui tan clar, que quedi més enllà de tota mistificació. Jo crec que això també s'ha de donar en el camp dels poetes. O sigui, que no només ha de reconèixer els que pensen contràriament a nosaltres en matèria de doctrina i fe; això és tot el que volia dir”. Neruda encara parla avui des dels murs d’una de les institucions catòliques més rellevants de Xile, on al claustre hi ha una estàtua del papa Francesc, que també hi va adreçar unes paraules el 2018 demanant a la universitat que se sentissin “interpel·lats per generar processos que il·luminin la cultura actual, proposant un renovat humanisme. Aquesta profecia que se'ns demana, impulsa a buscar espais recurrents de diàleg més que de confrontació; espais de trobada més que de divisió ; camins d'amistosa discrepància, perquè es difereix amb respecte entre persones que caminen en la recerca honesta d'avançar en comunitat cap a una renovada convivència nacional”. De Neruda a Francesc, l’esperit d'allò que ha de ser la universitat ressona amb força, no només a Santiago de Xile. Ara caldrà redreçar el desencís d’alguns estudiants que consideren irrellevant anar a classe. L’esforç haurà d’anar, també, en generar més espais de trobada i camins de discrepància i esperit crític compartits.
Go to News Site