ElNacional.cat
Sempre he recordat una frase que em va dir la líder socialista Anna Balletbò quan vaig arribar per primera vegada al Congrés de Diputats el 1995. Era un moment de forta confrontació entre el nacionalisme català (tant de CiU, com d’ERC) i el PSC , no endebades la qüestió nacional era l’eix del relat, i personalment havia fet una campanya electoral dura contra les renúncies dels socialistes catalans en favor d’Espanya. Governava Felipe González (seria el seu darrer mandat) i ja havíem patit l’intent de la LOAPA —reeixida a mitges—, la llei de costes, que va envair completament les competències catalanes, i la famosa llei Corcuera, que també retallava competències catalanes en seguretat. Alhora, s’aprovava la Llei del Sector Elèctric, que seria demolidora per als interessos catalans: ENDESA absorbia la històrica FECSA (Forces Elèctriques de Catalunya) i el procés de concentració acabava amb la pèrdua del control català sobre la producció i distribució d'energia. I també aprovaven la LOSEN que convertia la xarxa de transport d'electricitat en una competència exclusiva de l'Estat a través de Red Eléctrica de España (REE), i deixava la Generalitat sense poder real decidir les nostres infraestructures energètiques. En definitiva, un llarg historial de decisions que tenien com a objectiu recentralitzar la minsa sobirania que havíem aconseguit i que conduïa a una conclusió inapel·lable: el govern de Felipe González havia estat enormement lesiu per als interessos catalans. Per això el conflicte amb el nacionalisme català era frontal. En aquest context de baralla directa, Balletbò em va dir en un to entre matriarcal i despectiu, que em deixés de punyetes perquè “ara que vindràs sovint Madrid, et seduirà i se t’acabaran les ximpleries nacionalistes”, com si ser nacionalista fos una mena de malaltia transitòria. Allò de no haver viatjat prou, que ens deien els “internacionalistes”. Personalment, no em va passar, ans al contrari: vaig entendre amb claredat meridiana que l’Estat era un centrifugador de sobiranies i que els catalans no teníem cap amic a l’hora de defensar els nostres interessos. Ni la dreta de sempre, ni l’esquerra de sempre, ambdós fortament aliats quan es tractava de retallar-nos drets. Com així ha estat des que vàrem perdre les nostres institucions. O hem de recordar que els “liberals” de les Corts de Cadis van ser els primers que varen destruir les lleis que encara ens quedaven als catalans? És el somni tardà dels socialistes catalans: reconvertir, desinfectar, higienitzar els catalans indepes que arriben a Madrid amb el somni de plantar la bandera. En aquest sentit, Rufián és una obra mestra Emperò, malgrat les evidències del passat i les certeses del present, la síndrome de Madrid existeix i desgraciadament no són pocs els diputats que la pateixen, enlluernats per l’atracció que inevitablement exerceix el poder. No sé si aquesta mena de síndrome d’Estocolm explica el cas de Gabriel Rufián , o si la seva metamorfosi d’independentista irredempt, a lacai de l’esquerra espanyola , es deu a la seva incapacitat de superar la política TikTok que sempre l’ha definit, fent honor al seu poc amor per les biblioteques. Certament, quan hom redueix la complexitat dialèctica a les dimensions d’una piulada, atrapat per l’efectisme més simplista i banal, hi ha dues possibilitats: o ho fa perquè no li interessa l’argumentari, sinó la propaganda; o bé perquè no és capaç de gran cosa més. També pot ser tot alhora, atès que la feblesa intel·lectual i la propaganda acostumen a anar plegades. Sigui com sigui, Rufián és el prototip del personatge que l’Anna Balletbò intentava vendre’m amb poc èxit: li han raspallat el llom, li han regalat les orelles i s’ha enamorat del poder de Madrid , fins al punt que l’home ja es veu capaç de regenerar Espanya d’ella mateixa. És un déu menor, un petit salvador de la pàtria espanyola embolcallat amb la capa de la progressia, que és una paraula que sempre fa perdonar els pecats. I per poder ser admès a l’altar espanyol dels “bons catalans”, ha superat les dues proves de rigor: ser més papista que el papa i insultar altres catalans com ningú no gosaria; i rebentar el front català amb el martell de la dreta/esquerra. Ningú és més defensor del PSOE com Rufián, ningú ataca la gent de Junts, com ho fa ell, ningú menysprea com ell, ningú fa com ell la feina bruta. És el somni tardà dels socialistes catalans: reconvertir, desinfectar, higienitzar els catalans indepes que arriben a Madrid amb el somni de plantar la bandera. En aquest sentit, Rufián és una obra mestra: s’ha fet perdonar els orígens com ningú, i com ningú defensa Espanya. No l’ha seduït Madrid, com anhelava la Balletbò, senzillament l’ha engolit.
Go to News Site