Negreira

Amb la segona lliga al sarró de Hansi Flick, caldria reflexionar sobre les dificultats viscudes per una institució que sol creure que tot camí plaent amaga un parany, i així es va alimentant un entorn que, sense la inestabilitat emocional del Barça, moriria d’inanició. El cas Negreira va ser destapat pel que podríem considerar l’entorn —en aquest cas— mediàtic. I va ser el programa de SER Catalunya “Què t’hi jugues!”, dirigit per Sique Rodríguez, el que va treure —en exclusiva— un suposat cas de corrupció protagonitzar pel Barça i un excol·legiat que llavors exercia com a vicepresident del Col·legi Nacional d’Àrbitres. La informació destapada detallava com el Barça havia pagat una sèrie d’informes a una empresa vinculada a l’excol·legiat dirigida pel seu fill i, oberta la caixa dels trons, va esclatar un cas que ha portat el Barça i Enrique Negreira davant els tribunals. El Barça diu que els pagaments corresponien a informes tècnics sobre arbitratge i scouting i, segons la Fiscalia, els desemborsaments evidenciaven un cas clar de corrupció , administració deslleial i falsedat documental. Que el Reial Madrid hi entrés com a acusació particular és com ficar al llop a controlar el ramat. Destapar el cas Negreira quan es tenia una informació coixa diu molt poc del periodisme, perquè, segons el meu parer, hauria calgut esperar a acumular més documentació i no deixar les portades i l’opinió dels diaris controlats pel madridisme sociològic a la seva lliure voluntat per emmerdar una de les etapes més brillants de la història del barcelonisme, demostració fefaent que el madridisme no sap ni perdre ni guanyar, convençut que, històricament, la Lliga és seva per dret de conquesta. Potser ja seria hora que aquests valents periodistes s’atrevissin a investigar la corrupció d’índole diversa —de proves n’hi ha— que ha acompanyat el Reial Madrid al llarg de la seva història com equip convertit en el mascaró de l’Espanya franquista llavors, ayusista ara. Deu ser fàcil disparar contra el Barça, i molt difícil destapar el futbol de despatx que tantes glòries va donar a l’equip dirigit ara per l’Ésser Suprem. Seria possible que el cas Negreira amagui un cas de corrupció dins del mateix club exercida per alguns directius per desviar calés i engreixar comptes privats? És una possibilitat. Com també seria possible que fos un simple cas de "client paga per un informe", però el "Què t’hi jugues!" va voler omplir-se de medalles la pitrera i exercir el “més periodisme”, terme posat de moda per Antonio García Farreras. I, com succeeix habitualment amb els garciafarreristes de torn, el Barça és culpable , quan la presumpció d’innocència és un dret fonamental que garanteix que tota persona o entitat investigada penalment sigui tractada com a innocent fins que una sentència ferma no demostri que és culpable. Hi havia ganes des de la capital d’afeblir un club que representa l’Espanya federalista que detesten, i el "Què t’hi jugues!" els va posar en safata de plata la possibilitat d’assetjar i enderrocar el prestigi d’un club al qual fa temps que no poden derrotar futbolísticament , malgrat haver fitxat antídots contra Guardiola, Messi i, ara, Hansi Flick, i que han fracassat una vegada rere l’altra. Si el Reial Madrid hagués arrasat futbolísticament des que va esclatar el cas Negreira, l’afer s’hauria desat en un calaix per manca de proves acusatòries palmàries D’Antonio García Farreras tothom sap que és un dels que ha atiat desacomplexadament el foc del cas Negreira, i ningú li retreu que sigui un dels periodistes preferits de Florentino Pérez d'ençà que el va nomenar director de comunicació del Reial Madrid l’any 2004 i, un cop convertit en un dels capitosts de la Sexta, un submarí merengue dins d’una cadena tan suposadament neutral com suposadament progressista , com suposadament nodrida per les clavegueres de l’Estat. Com a barcelonista irredempt, considero la relació del Barça amb Negreira una de les cagades més surrealistes de la història del club . I espero que la justícia espanyola, si aconsegueix desfer-se l’ombra de la prevaricació, faci tapar moltes boques. Si el Barça és culpable, que pagui, però la veritat és que ni un euro ha anat a parar a les butxaques de cap àrbitre. I si no hi ha cas, desitjo que els que han embrutat amb blasfèmies la història del club passin al banc dels acusats per corrupció periodística . Si no és així, no pararan, i si han d’expirar, moriran matant. Si el Reial Madrid hagués arrasat futbolísticament des que va esclatar el cas Negreira, l’afer s’hauria desat en un calaix per manca de proves acusatòries palmàries . Però l’Ésser Suprem necessita, com el tità Crono, menjar-se tot allò que li fa perillar el control de l’univers galàctic. I al Reial Madrid no li cal demanar res als Negreira de torn, perquè —fent un símil cinematogràfic— seria com si Don Corleone demanés un informe a Peter Clemenza. De cara al futur, el que m'amoïna és la pax romana que ha segellat Florentino Pérez amb els màxims mandataris de la UEFA i la FIFA després de l’arronsada o la destrempada soferta amb la Superlliga . Florentino ha tornat al feu continental fundat pel pare Santiago Bernabéu, i s’ha reunit unes quantes vegades amb Infantino i Ceferin per tractar alguns temes, entre d’altres, el cas Negreira. El poder del president del Reial Madrid i de la institució que representa és evident. Van autoregalar-se les primeres cinc copes d’Europa, i de les altres deu, sis varen guanyar-les amb escàndols arbitrals , a conseqüència del seu poder intimidatori. Si Florentino vol complicar la situació del Barça a la UEFA, només li cal acaronar el gat. L’esdevenir del cas Negreira encara no és clar, però quelcom fa pudor de podrit a Dinamarca. El que desitjaria, com una carta dirigida als Reis de l'Orient, és que hi hagués un "¡Qué te juegas!" fet a la SER de Madrid , però els Reis de l'Orient no existeixen, i els desitjos solen estar controlats pel lawfare d’un estat on el Reial Madrid exerceix un enorme poder a l’ombra.

Go to News Site