ElNacional.cat
El crim és una infracció de la llei, una conducta típica i imputable lligada a una sanció penal. Col·loquialment, entenem el pecat com una ofensa a Déu que lesiona la naturalesa de l’home. No tots els pecats són crims, bo i que molts dels crims són pecat , perquè de la religiositat que han pastat les generacions que ens han precedit durant segles —i de la moral que hi va associada— se n’ha desprès una legalitat que hi guarda algunes semblances. Aquesta és una puntualització que cal tenir al cap per molts motius, sobretot tenint en compte que l’espanyol és un estat aconfessional —no laic— i que, gràcies a Déu, la nostra llibertat no està sotmesa als capricis d’una teocràcia. A altres capricis, potser sí. Així les coses, entre les funcions que hauria de tenir la legalitat, hi comptem evitar l’arbitrarietat, garantir l’estat de dret, la seguretat jurídica, la protecció de drets dels ciutadans o l’ordre social. No hi comptem, doncs, penar el pecat. Els qui hi creiem ja sabem que, la major part de les vegades, en el pecat hi ha la penitència . Sovint es diu que amb els delictes sexuals hi va associada una gran condemna social. Més que una gran condemna social, però, la realitat és que hi va associada una gran polèmica que, sempre que no es tracti d’un delicte distintivament sonat per alguna mena de característica especial en les seves circumstàncies, permet al condemnat penalment de continuar, més o menys, amb la seva vida —social, pública, laboral— malgrat la condemna . Per això, de fet, es desferma la polèmica. El cas de Saül Gordillo, al nostre país, n’és un exemple. No em vull entretenir fent valoracions sobre els límits que ha de tenir la condemna social —si és que n’ha de tenir i si és que realment aquesta condemna existeix—, perquè el que és obvi és que la imatge del delinqüent queda pertinentment i necessària tacada. Ells mateixos i ningú més són els responsables d’aquesta taca, remarco . Associem el nom de Saül Gordillo a l’agressió sexual perquè Saül Gordillo va cometre una agressió sexual i està condemnat per agressió sexual. I associem el nom de Dani Alves a una violació perquè va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per l’Audiència de Barcelona per la violació d’una noia a Sutton, malgrat que el TSJ en va acabar revocant la sentència. Ehem. Dani Alves basteix un escenari en què, en aquell reservat de Sutton, en aquell lavabo la nit del desembre del 2022, amb l’absolució inexplicable del TSJ, ell va ser una víctima més El fet és que l’associació del nom i el delicte és incòmoda per al delinqüent mateix, sobretot quan es tracta d’un home amb una vida pública que, poc o molt, es guanya les garrofes fent valdre la seva imatge. En el cas d’Alves, la redempció religiosa i l’exposició pública de la seva condició de redimit es revela com una eina de màrqueting descarada. La misericòrdia de Déu és infinita, sí. La misericòrdia de Déu al servei d’un mateix, emprada per estalviar-se les conseqüències dels propis actes, per evitar de reparar el mal causat, i fins i tot per a defugir-ne el reconeixement, és una altra cosa . La redempció convertida en espectacle públic, la redempció posada al servei d’uns interessos dubtosos i la redempció entesa com el drap idoni que —més enllà del pecat— permet netejar la imatge pública que un mateix ha malmès amb una infracció de la legalitat, no té res de diví. És una reinvenció amb retòrica de salvació que exigeix el perdó del món, donant per fet el perdó de Déu, com si, esborrant-se el pecat, se n’esborressin les conseqüències. Fent aquest pastitx confós —ideològic, moral, legal, religiós—, i exposant de manera pública i sostinguda el pastitx, sembla que Dani Alves ens pregunti xantatjosament: si Déu ja m’ha perdonat, per què no ho feu també vosaltres? A tot plegat cal sumar-hi una noció del diable infantil i roïna que, més que temptar, anul·la la voluntat de tal manera que converteix el subjecte en un titella sense llibertat per a decidir i, per tant, qui exerceix el mal en algú per qui, penedit o no, redimit o no, estem cridats a sentir una profunda compassió. De la compassió a l’excusa hi ha una passa tan curta, però, que, com la majoria d’emocions, no pot ser administrada al marge de la raó. Aquest és el punt en què les intencions del pastitx públic de Dani Alves es manifesten amb més clarividència: al terreny de les emocions, al terreny d’una misericòrdia i d’una redempció pública al gust, i al terreny de la retòrica i del màrqueting, Dani Alves basteix un escenari en què, en aquell reservat de Sutton, en aquell lavabo la nit del desembre del 2022, amb l’absolució inexplicable del TSJ, ell va ser una víctima més . Així vol que se’n parli i així vol ser recordat a ulls del món, fins i tot si el preu és el de doblegar la misericòrdia de Déu al servei de la banalització del mal.
Go to News Site