ElNacional.cat
Després de fer el Barça, Montserrat, el MNAC, la Sagrada Família, el Parlament, el Palau de la Música i tota la sèrie d’arrelades institucions que expliquen la nostra història, les nostres essències i les nostres raons, la meva companya novaiorquesa va voler anar a veure la Feria de Abril. Va ser dissabte passat, sortint d’una cocteleria i enmig d’un passeig pel port, tot albirant els llums de les atraccions (que, tal vegada —no li ho vaig preguntar— li recordaven Coney Island). Vaig dir per què no, fa segles que no m’hi acosto, i de passada veurem com de real és encara l’autoanomenada “Catalunya real”. Potser caldria —si es tracta de posar-nos al dia— anar a festes i esdeveniments més relacionats amb la nova immigració. Crec que també ho faré. Però el debat obert últimament a les xarxes, sobre això de la realitat nacional, m’acabava de motivar a fer la visita. Ella segueix a bon ritme els seus cursos de català, i també s’ha posat a seguir el “Català Fàcil” del 3Cat (enhorabona a en Pep Antoni Roig i el seu equip), i la causa del procés d’autodeterminació està més que compartida. Però l’exotisme etnicista de la fira, el seu explícit caràcter d’excepció i també les ganes de comprovar alguns clixés, eren també motius per anar-hi. Aquí és on ens trobarem quan entrem al Primavera Sound, li vaig avançar, mentre travessàvem la portalada amb bombetes i ella més o menys es preguntava, com Pla a Nova York, tot això qui ho paga. Formatges d’Extremadura a l’esquerra, oli de Jaén (del que agrada a Salvador Illa) a la dreta. La Catalunya real, segons alguns. Constato que no ha canviat res de fa vint anys, llevat de l’emplaçament: casetes d’andalusos, casetes d’extremenys, potser força més casetes (i més música) de llatinoamericans. Primavera, llums, les ànimes en màniga curta. Divertit, durant una estona. El primer comentari d’ella és que fosca que vesteix la gent aquí (a la una de la matinada, hi havia una certa riuada d’afluència gitana, que és una paraula que als Estats Units no fan servir perquè la troben despectiva). Sevillanes arreu, estrofes en A-B-B-A per totes bandes, mans enroscades i volants de farbalans, palmes, gent que té gràcia en el ball i una altra gent simplement una mica contenta. Vam parlar una estona del tema. De què hi fem, aquí. De què significa tot això, de si es dona bufetades amb allò nostre, i també de què en pensaria Trump, i de les últimes enquestes a Catalunya. De la identitat, en definitiva. De si encara és vigent la definició del president Pujol. Una definició, per cert, que va considerar tan encertada com estratègicament intel·ligent. La intel·ligència ens podria estar faltant ara, sí. Com a mínim, el risc és evident. Debatre sobre si s’ha obert massa la tanca a la nova immigració, o sobre si s’ha fet prou bé, és totalment vàlid. Però això no obsta perquè la idea original (aquí o convivim tots o llencem el barret al foc) continuï essent encara més vàlida. La bona idea és aquesta, i d’això no en tinc cap dubte. Una altra cosa és si s’executa prou bé. També, evidentment, no podem ser ingenus: no permetre que es faci un referèndum acordat i estomacar la gent per fer-lo igualment— amb abusos judicials i policials inclosos— no són fets que es perdonin fàcilment. Possiblement no es perdonaran mai, ni cicatritzaran mai. Això és el que fa la qüestió més complicada que en temps de Pujol. Ja no es tracta d’anar a visitar simpàtiques casetes de fira o de construir barris. De vegades, sembla que els immigrants dels 60 i 70 van integrar-se força bé, i van aprendre l’idioma i fins i tot van assumir el problema, fins que vam pretendre seriosament separar-nos d’Espanya. Aleshores molts van dir fins aquí i es van passar al 155. Incloent-hi el PSC, sense fissures. D’aquí plora ara la criatura, li vaig explicar: no de la suposada intransigència catalana, per molt que, en efecte, se’ns hagi amargat el rostre, sinó d’un miratge de convivència que era molt més fràgil (o falsa) del que semblava. Parlar català, d’acord; ofendre la mare pàtria, ni parlar-ne. L’actual auge electoral d’opcions nacionalistes més intransigents té a veure, també, amb el fet d’haver constatat aquesta realitat . Si la Catalunya real vol dir la Catalunya sincera i sense filtres, potser la convivència en veritat és impossible. Els uns, perquè volem una cultura pròpia pròspera i decidir el nostre futur en pau. Els altres, perquè si tirem pel dret, es consideren amb el dret d’engarjolar-nos. D’engarjolar-nos encara més, vull dir. Si la Catalunya real vol dir la Catalunya sincera i sense filtres, potser la convivència en veritat és impossible Només cal escoltar Javier Cercas per constatar que la divisió d’universos potser ja és irreparable: ell diu que el procés és nacionalpopulista i que “en nom de la democràcia es va atacar la democràcia”, però és que “democràcia”, en el seu llenguatge, equival a unitat nacional. Aquesta diferència insalvable del concepte, aquest terme “democràcia”, que per a nosaltres significa votar en pau (ni que sigui perquè les coses es moguin) i per als altres significa obeir la llei i poc més, és la que segurament va dur un expresident del Cercle d’Economia a confessar-me que el tema no tenia solució. Que l’única cosa que se li acudia per pacificar el paisatge era el pas del temps. D’aquí venim: d’aquest conflicte que, probablement, arribava ja a les mans. Sense el 'probablement': per la banda policial, ja havia arribat a les mans. Ara el lema institucional és el de la concòrdia, però continua essent la concòrdia dels cementiris. I és que aquesta convivència tensa, que ja existia abans, ara és encara més tensa: ara hem ensenyat les dents i les cartes, a banda i banda, i la rancúnia és manifesta. L’ocupació, amb tota la seva arrogància, també ho és encara més . El cas és que, si s’hi fixen, ara tornem a discutir què és la “Catalunya real”, quan poc abans del 2017 era claríssim, amb una pràctica unanimitat que la “Catalunya real” era la que es manifestava pels carrers tot reclamant poder votar. Sí: la pràctica unanimitat estava per això, i tot el món ho podia comprendre, a dins i a fora. Havíem aplegat pràcticament tothom en una causa justa, integradora, pacífica i clara. I aquest és el punt que m’interessa, que ens interessava a tots dos: com és que tot això s’ha perdut. Com és que ara hem passat a la dualitat de centrar-nos en el “moros fora” (que ja dic ara que no és la meva lluita) o bé haver d’optar per contemplar Jordi Évole amb el bombo d’Espanya, sentir Cercas dient-nos feixistes (pitjor que feixistes, diu) o suportar el babau d’en Javier Mariscal desitjant la mort de Pujol. Concòrdia, en diuen. Si es descuiden. Què en diu ella, de tot això? Que podem tenir un país o podem tenir una tribu. Que és comprensible la temptació etnicista, sobretot quan t’han fotut per tot arreu i només vols tornar-t’hi, o deixar de ser tan amable, i sobretot quan els nostres s’han equivocat tant. El referèndum i la seva aplicació era, en efecte, la manera d’evitar que passés el que passa ara: una solució civilitzada, occidental i higiènica. Però no ha sortit com s’esperava, i el drama és que ser els bons de la pel·lícula costa molt. Ens havíem guanyat ser-ho, en termes d’imatge internacional (però també en termes de cohesió interna), i ens ho estem deixant perdre estúpidament. Diu ella que la temptació etnicista ens fa, paradoxalment, força espanyols (en el pitjor dels sentits) i mostrar símptomes d’immaduresa o de petitesa. Make Catalonia Great Again, collons: i això vol dir precisament no fer res de semblant al que fa Trump. Després, quan arriba el moment de menjar alguna cosa (insisteixo: una i escaig de la matinada), uns cambrers molt simpàtics ens fan seure i ens ofereixen chipirones a l’andalusa i una bona graellada de carn. No ens ensenyen carta ni preus, només un somriure molt andalús i un parell de bons acudits. No es pensin: els chipirones eren refregits, la carn de qualitat tirant a baixa, el vi, de garrafa. Imaginin un preu raonable per això, o més aviat un preu altet, i els prometo que, sigui el que sigui, el poden duplicar o triplicar. En veure la factura, se’ns va quedar aquella cara de burros que aquí en aquest país coneixem tan bé. Tot això qui ho paga, era la pregunta, oi? La resposta, la podia veure en la targeta passant pel datàfon. Que et robin a casa teva, directament . Catalonia experience , i en la pròpia pell. You can’t beat the real thing. Ara sí que, sens dubte, tenim una catalana més. Una de ben real.
Go to News Site