Escapada

Per a mi, agafant prestat, però parafrasejant-lo, el títol d’una de les millors novel·les de Carmen Martín Gaite, el més estrany és dormir. Per això no m’agrada fer-ho fora de casa, és igual la categoria de l’hotel o les fabuloses condicions de l’allotjament. Tinc clar, assumit amb resignació, que si, arribada la nit, el meu cos no es tendeix al llit que reconeix com a propi, no descansa, la meva ment el governa, incapaç d’ignorar tots aquests pensaments que durant el dia s’han anat acumulant en el llindar a l’espera de ser atesos, com de pregàries. Amb aquest condicionant, un insomni que estic patint des de la meva infància (ja llavors podia tardar hores a conciliar el son, em recordo plorant asseguda al passadís, a la porta de l’habitació dels meus pares, o preguntant a la meva germana, amb qui compartia quarto, ¿t’has adormit ja?), em resisteixo als viatges de feina que impliquen pernoctar, però també els personals, de plaer, i aquests gairebé sempre ho comporten, és impossible anar-se’n de vacances sense sortir de casa. Per això quan, fa unes setmanes, L. em va suggerir, tot i que era una petició, realment, que marxéssim uns dies fora amb Torrón, membre ja consolidat de la família que hem estat construint fa més d’una dècada, vaig intentar oposar-m’hi, rebaixant la seva argumentació, el necessitem, amb un però si passem tot el dia juntes del qual em vaig penedir tot just començar a pronunciar-lo. Seguir leyendo... .

Go to News Site