Responsabilitzar els alumnes de l'absentisme: una anàlisi cínica

“Nivells baixos d’assistència a classe, implicació deficient en el seguiment d’assignatures, tasques fetes amb poc rigor, actitud poc compromesa amb el procés d’aprenentatge, implicació mínima, treballs no presentats, falta de responsabilitat individual...”. En resum, una situació “decebedora i preocupant”. Aquest fragment és part de l’anàlisi que el degà de Ciències Polítiques i Socials de la UPF va enviar als alumnes de primer i segon curs fa cosa d’una setmana. Arran de la carta en qüestió, acadèmics de diferents universitats catalanes han fet l’exercici de matisar públicament els perills d’assenyalar els alumnes com a responsables únics de l’absentisme. La conversa al món acadèmic sobre el mateix món acadèmic, però, és una de les converses més irremeiablement capades de totes les converses que es donen al país: ningú vol arriscar-se a dissipar anys de recerca, de docència, de renúncies i d’esforç . Ningú vol comprometre el seu prestigi, i tothom acaba formant part del mateix sistema que més o menys en privat critica, però que tampoc sent que tingui ni la força ni les eines per a poder canviar. Els qui hem passat per la universitat aquesta darrera dècada podem afirmar sense prevencions autoimposades que fa molt de temps que a la universitat no s’hi viu un “procés d’aprenentatge”, perquè fa molt de temps que la pedagogia no és un factor a considerar quan toca prendre decisions que afecten professors i alumnes. Pel que servidora té entès, la docència impartida com a professor no compte per a gaire res a l’hora de progressar acadèmicament. L’entramat està muntat perquè allò que valgui sigui el volum de paperassa (en diuen papers) publicada, i perquè el que pesi sigui la recerca. Stricto sensu, l’aprenentatge o desaprenentatge dels alumnes a qui s’imparteix classe no té cap incidència sobre la vida laboral —si és que de la vida acadèmica se’n pot dir vida laboral— d’aquells que se suposa que haurien de dedicar-se a transmetre’ls coneixements . O és moderadament vocacional o, a l’hora de la veritat, el professor no té cap incentiu per a invertir temps i esforços a millorar pedagògicament la qualitat de les classes que imparteix. La universitat és un sistema resultadista, i els alumnes hi participen —igual que aquells que els fan de professors— prioritzant els resultats, no l’aprenentatge La universitat és un sistema resultadista, i els alumnes hi participen —igual que aquells que els fan de professors— prioritzant els resultats, no l’aprenentatge . Així les coses, si els sembla que estudiar pel seu compte sense assistir a classe és un mètode més rendible per a obtenir els resultats desitjats que agafar el tren, anar a classe i estar un parell d’hores sentint el professor de torn llegir el mateix PowerPoint que fa deu anys que llegeix, estudiaran pel seu compte assumint-ne els riscos i estalviant-se la incomoditat de sentir que el temps invertit a classe no és temps invertit, és temps malgastat. Però aquest “ho faig pel meu compte” tampoc no està exempt de perills, i la proliferació d’acadèmies per a universitaris n’és la mostra. Sovint, de l’assistència a una classe pensada prioritzant —o tan sols tenint en compte— l’aprenentatge de l’alumne, l’alumne també en pot absorbir o descobrir un mètode d’estudi que l’ajudi a empènyer l’avaluació. Quan la sensació és que la classe no serveix, que necessito retallar temps perquè estudio i treballo i que no em puc pagar l’acadèmia, “ho faig pel meu compte” potser vol dir “poso el programa de l’assignatura al ChatGPT i me l’estudio”, i aleshores a la revisió d’examen tot són plors. De vegades el resultadisme dona molt mals resultats, i aquí apareix la temptació d’exigir resultats amb estàndards cada vegada més baixos. Responsabilitzar l’alumne de l’absentisme és la drecera mandrosa per a desviar l’atenció de les deficiències pedagògiques de la universitat. L’absentisme és el resultat d’un cabdell de factors estructural que, en realitat, ningú no està gaire interessat a descabdellar. Explicar-lo en termes de desinterès individual, de falta de compromís moral, o recórrer a l’argument generacional que la jovenalla puja fatal, serveix perquè la universitat s’espolsi la responsabilitat de sobre, però no contribueix a revertir la tendència. El fet és que els alumnes —sobretot a la universitat pública— no van a classe , i en comptes de preguntar-se quin és el comú a les classes que fa que de manera més o menys majoritària els alumnes no hi assisteixin, sembla que una part de l’acadèmia ha decidit replegar-se per a protegir-se i culpabilitzar aquells qui, al final, paguen les conseqüències de la seva curtor de vista acadèmica. Els anys m’han ensenyat que abraçar l’autocrítica sempre surt més a compte, a curt, a mitjà o a llarg termini, que menystenir-la. Aquest saber, però, no el vaig aprendre a la universitat.

Go to News Site