ElNacional.cat
L’actualitat catalana d’aquesta setmana ha enregistrat com a destacable la presentació de l’informe econòmic elaborat per la patronal Foment del Treball titulat “El dèficit d’inversió en infraestructures a Catalunya 2009-2025”. Pràcticament tots els mitjans a Catalunya se n'han fet ressò, incloent-hi aquest diari, en sengles articles de dilluns i dimarts passat. Però, en canvi, malgrat la importància de les dades aportades i la contundència de la denúncia pública que ha fet la patronal catalana, es pot dir que la qüestió ha passat pràcticament desapercebuda als mitjans d’abast estatal , majoritàriament radicats a Madrid. No és d’estranyar, com comentarem, però abans deixin-me fer referència a tres aspectes rellevants de l’exercici i del posicionament expressat per Foment. El primer és la manera de calcular la suficiència inversora . El punt de referència que agafa Foment per a quantificar el que es destina a infraestructures no són ni els pressupostos inicials ni els executats (el govern central no dona informació sobre inversió executada a escala territorial des del 2023), ni encara menys promeses d’inversió a les quals ens tenen tan acostumats els líders polítics. Per calcular si hi ha dèficit d’inversió o no, agafa dues variables singulars en l’àmbit dels estudis econòmics: d’una banda, la intensitat inversora en el nostre entorn, quant s’hauria d’invertir si ens comparéssim amb la UE, un espai on es destina una proporció del 2,2% del PIB anualment; d’altra banda, la xifra resultant de multiplicar aquest percentatge pel PIB dona una xifra anual que es compara amb la licitació d’obra pública , que és una aproximació molt fiable a la inversió real (és l’activació contractual de les obres). La diferència entre l'una i l'altra dona el resultat de sobreinversió o subinversió que efectuen a Catalunya l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments. El segon aspecte destacable de l’exercici de Foment és que posa negre sobre blanc (amb xifres) la realitat, amb dades des del 2009 fins al 2025 . Per sintetitzar, algunes de les nombroses dades que aporta l’informe són: a) el dèficit acumulat d’inversió per assemblar-nos a Europa és proper als 60.000 milions d’euros del 2025; b) la mitjana d’inversió sobre el PIB a Catalunya ha estat del 0,98%, enfront del 2,2% europeu esmentat i del 2,4% del conjunt de l’Estat espanyol; c) el principal origen del dèficit d’inversió ve de l’Estat (en ferroviari, carreteres, etc.); d) no és només que es planifica poca inversió, sinó també que de la inversió prevista se n’executa poca, i l'Estat és el gran incomplidor. M'aturo aquí. Catalunya continua essent, mani qui mani a Madrid, una vaca lletera. Fins que algun dia la llet se li acabi El tercer aspecte rellevant és que a la roda de premsa de presentació de l’informe, Foment, amb el seu president (Sánchez Llibre) al capdavant, va posar el crit al cel pels resultats obtinguts . Es van emprar qualificatius directes, clars i desacomplexats, que fan difícil que es pugui acusar la patronal d’afegir-se al tòpic del victimisme català, perquè les dades parlen per elles mateixes. Alguns dels termes utilitzats per referir-se al dèficit en qüestió foren “profundament indignant”, “alarmant” i “intolerable”, als quals es van afegir algunes cireretes amb destinataris marcats: “una nefasta gestió pública, que s’agreuja”, “manca de cultura inversora”, entre d'altres. Dit això , la meva valoració personal de l’informe de Foment és d’un excel·lent; una contribució sòlida al coneixement d’una faceta (la inversió pública en infraestructures) de la realitat econòmica catalana. El format de denúncia davant l’evidència de les dades s’agraeix, i té un destinatari principal, que és un Estat que maltracta Catalunya de manera persistent, per diferents fronts i de manera continuada en el temps . Si l’Estat fos una persona, les dades i les paraules de Sánchez Llibre el farien enrojolar davant de tothom, per la desconnexió amb la realitat i la incoherència amb la generació de renda de Catalunya. Però com que no ho és i com que (emulant en Pep Guardiola, i amb perdó dels lectors) exerceix de “puto amo”, ni l’Estat ni els seus representants es posaran mai vermells . El problema té un caràcter estructural, depèn dels polítics del moment (de dretes, d’esquerres o de centre), però sobretot depèn dels poders fàctics de l’Estat, de la seva concepció del territori (amb Madrid com a prioritat) i, molt probablement, de la poderosa influència de l’animositat latent en contra de Catalunya. Si l’Estat considera normal l’extracció històrica del 8-9% del PIB (el famós dèficit fiscal), que supera els 20.000 milions d’euros anuals, per què ha de fer atenció a un dèficit inversor en infraestructures que, de mitjana, és de 4.000 milions? Per cert, una curiositat que cadascú pot interpretar lliurement: entre el 2011 i el 2020 (una època ben viva al voltant del procés independentista) el percentatge de PIB destinat a la inversió en infraestructures a Catalunya fou del 0,6% , amb dos màxims del 0,8%; d'aleshores ençà, el percentatge mitjà anual ha estat de l’ 1,2% ; per tant, doncs, una certa recuperació, però que continua essent pràcticament la meitat del que tocaria. A la presentació de l’informe, Foment va apuntar algunes propostes sobre com corregir el dèficit inversor. Aconseguir el consens polític, unitat al Parlament per a reclamar que l’Estat inverteixi a Catalunya, crear un consorci d’inversions, etcètera. Segur que res de tot això faria mal; una altra cosa és que servís de res davant d’un Estat que va a la seva, que pateix sordesa, que és una paret, que considera aquest territori un centre de beneficis que s’han de repartir entre tots. Una lamentable condició, aquesta, que és injusta (comparada amb el País Basc) i alhora inamovible, malgrat la indignació d’una institució com Foment del Treball . Catalunya continua essent, mani qui mani a Madrid, una vaca lletera. Fins que algun dia la llet se li acabi...
Go to News Site