Quin pollastre!

És l’hivern del 1956, a Seattle (Estats Units), Reimert Ravenport, metge del Departament de Salut Pública, va quedar molt sorprès quan li van començar a arribar trucades d’altres metges d’hospitals que li comentaven que tenien pacients amb unes infeccions desconegudes. Es tractava de treballadors, homes joves i forts, però que anaven al metge amb molta febre i butllofes vermelles i pus a mans i braços que els causaven molt de dolor, tant de dolor que havien d’estar de baixa unes quantes setmanes. Aquella situació era tan inaudita que Ravenport, un dels primers metges epidemiòlegs formats per la CDC (Centre per al Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units), va sospitar de seguida que es tractava d’una infecció. Però, de quin microorganisme? Era un bacteri? Potser un virus? La resposta va arribar aviat: un cultiu microbiològic del líquid que supurava de les butllofes va revelar que es tractava de Staphylococcus aureus , un bacteri que pot causar infeccions greus de la pell. La pregunta que es va formular Ravenport era: d’on sortia aquest bacteri? No hi havia casos anteriors. Tots es van començar a presentar entre la tardor i l’hivern del 1956; pacients que estaven referits de diversos metges. Quina n’era la causa? Preguntant als pacients, van veure que tots vivien en barris i, fins i tot, pobles diferents, però tots tenien un element comú: el seu lloc de treball. Tots treballaven en escorxador d’aus. El pollastre és un dels aliments més econòmics i molta gent menjava pollastre, que, a més a més, és un animal que creix ràpidament i el pots alimentar amb pinso. Els anys cinquanta van veure el creixement de moltes granges extensives de pollastres, on hi havia un abaratiment dels costos i, per tant, hi havia escorxadors específics per a pollastres. Quan Ravenport va contactar amb els amos de les plantes escorxadores per parlar de les malalties de la pell que afectaven els seus treballadors, uns quants es van avenir a parlar-ne. Eren els primers sorpresos perquè justament havien implementat mesures ultrahigièniques per a fer que la qualitat de la carn de pollastre fos millor. Havien incorporat un nou tractament, anomenat “Acronizing”, que implicava afegir antibiòtics a l’aigua amb gel on els homes que mataven els pollastres tiraven la carn, que després havia de ser escorxada. De fet —li van dir—, havien decidit afegir-hi antibiòtics perquè la carn pogués durar més, però és que també estaven preocupats perquè la qualitat de l’aviram que els arribava de les mateixes granges de sempre tampoc no era igual. Moltes vegades es trobaven que els òrgans interns estaven amb abscessos, és a dir, amb senyals clars d’infecció interna. L'addició a la dieta dels pollastres d’un 0,5% de brisa del raïm proporciona un entorn probiòtic que rebaixa la probabilitat d’infeccions en aquestes aus Ravenport va preguntar als grangers de pollastres què és el que havien canviat. Els grangers li van dir, orgullosos, que per evitar infeccions en aquelles granges extensives, havien decidit donar-los un “mèdicament miraculós”, tetraciclina (un antibiòtic) en dosis baixes (perquè en dosis altes no creixien tan bé), de nou per mor de la millor higiene possible. Ravenport era un bon epidemiòleg i ràpidament va lligar caps. L’ús d’antibiòtics a les granges feia que molts bacteris morissin, però també que se seleccionessin bacteris resistents. Aquests bacteris causaven infeccions internes, i com que els pollastres vivien relativament amuntegats, s'encomanaven la infecció els uns als altres. Quan arribaven a l’escorxador i els homes els esquarteraven dins de l’aigua amb gel i antibiòtics, encara hi havia una selecció més forta, de manera que només quedaven els bacteris superresistents. Aquests eren els que entraven a les petites ferides de mans i braços dels treballadors i els causaven aquelles infeccions galopants que només remetien perquè es tractava de persones joves, amb un sistema immunitari fort i l’ajut dels pocs altres antibiòtics, diferents dels que havien generat les resistències. Ravenport va demanar als amos dels escorxadors que deixessin d’afegir antibiòtic a l’aigua. Encara més, els va demanar que tornessin a un sistema d’esquarterament més conservatiu. I els malalts van decaure progressivament amb l’adopció d’aquestes mesures, fins a acabar per no ser una malaltia rellevant. Mai no va poder demostrar (no tenia les eines que hi ha actualment) que la soca que infectava els treballadors era la mateixa que tenien els pollastres als seus òrgans interiors, però quan va escriure el seu informe, ja va parlar de selecció de bacteris resistents per l’ús excessiu d’antibiòtics. Actualment, aquest és un dels problemes més importants en medicina infecciosa: els bacteris multiresistents , molts dels quals es generen en ambients on s’apliquen molts antibiòtics diferents, com ara als hospitals, on es parla d’infeccions hospitalàries o nosocomials . Molts bacteris moren amb els tractaments amb antibiòtics, però els que sobreviuen són resistents , i deixen els humans amb un sistema immunitari debilitat, totalment vulnerables a aquestes soques bacterianes superresistents. És cert que l’abús d’antibiòtics fa que no tinguem antibiòtics efectius actualment, però no hem d’oblidar que no només emprem antibiòtics en els humans, sinó també —com us acabo d’explicar— a les explotacions ramaderes, en concret, a les explotacions de pollastres extensives, on si no s’apliquen els antibiòtics, moren molts animals, però a més, si se n'apliquen en excés, també moren els animals. Sigui com sigui, aquest ús extensiu d’antibiòtics en ramaderia provoca problemes sanitaris greus de superresistències . Es considera que la ramaderia més ecològica —amb els animals lliures o sense estar tan pròxims entre ells— és més saludable; entre altres raons, perquè permet rebaixar molt l’ús d’antibiòtics. Doncs bé, un article recent, publicat per investigadors de la Universitat de Cornell, ens obre una nova alternativa, molt més saludable, per als pollastres. En aquest article, demostren que l’addició a la dieta dels pollastres d’un 0,5% de brisa del raïm —les restes que queden del raïm quan es fa vi, és a dir, la pellofa, els pinyols, restes de polpa i la rapa (la part llenyosa que uneix el gra amb el carràs)— proporciona un entorn probiòtic que rebaixa la probabilitat d’infeccions en els pollastres , semblant a la de l’addició dels antibiòtics. Aquest resultat és molt interessant, perquè es generen tones de brisa de raïm anualment de les quals no se sap què fer. Es poden cremar o, si volem, reciclar, es poden fer servir com a fertilitzant, però ara podria tractar-se d’un nou ús: un suplement alimentari que substituiria l’antibiòtic. Com s'ho fa la brisa del raïm per tenir aquest efecte? Justament, el seu contingut amb polifenols i antioxidants permet “alimentar” la microbiota intestinal del pollastre, que competeix amb altres bacteris que considerem potencialment infecciosos . A més, rebaixa la inflamació generada a l’intestí per alguns pinsos vegetals i n'incrementa el benestar; les microvellositats intestinals augmenten de volum, la qual cosa permet una millor absorció de l’aliment. Conjuntament, aquest additiu, en la seva dosi justa, permet que els pollastres creixin més i, de passada, eliminar els antibiòtics que normalment se’ls donen. És clar, cal demostrar que aquest efecte és sostingut en el temps i és consistent i robust , però permetria incrementar la sostenibilitat de les granges de pollastres (no oblidem que els ous i els pollastres són una font important de proteïna animal de cost reduït per a molta gent); per una banda, donant ús a la brisa del raïm, i, per l’altra, impactant en una disminució de la contaminació ambiental per antibiòtics, tot proporcionant més benestar animal als pollastres i, de retruc, als humans en conjunt.

Go to News Site