ElNacional.cat
Ja abans del procés hi havia una forta crisi de desconfiança envers els partits . La decepció sobre les seves possibilitats transformadores (veníem de la sentència de l’Estatut), la sensació d’atzucac social i econòmic de la crisi del 2008, la manca de missatges nous (tant el pujolisme com el tripartit semblaven promoure idees ja obsoletes o, com a mínim, rovellades) empenyia la gent a buscar refugi en entitats que tenien alt contingut polític, però que quedaven formalment apartades dels partits: Òmnium, l’ANC, l’AMI, Súmate... El desenllaç del procés ha fet que aquestes entitats hagin patit, en major o menor grau, el preu de la decepció política general. Òmnium és qui ha aguantat més bé la sotragada i qui ara segurament pot aplegar més força mobilitzadora (parlem d’un enorme exèrcit d’activistes al qual directament no es pot renunciar, sinó que convé més aviat fer-li una sacsejada i una actualització). En sortiran més, sens dubte, perquè no tot el descontentament ha de tenir traducció electoral (sigui per la via de l’abstenció, per la via d’Aliança Catalana o pel foment del nihilisme). Hi ha massa gent amb ganes de participar, d’empènyer, de no malbaratar les poques eines útils que ens queden. En l’àmbit cultural, sobretot (jo mateix formo part de la junta de l’Orfeó Català i em presento per provar d’ajudar dins la futura junta d’Òmnium), però també en l’àmbit de la reivindicació política, torna a ser clar que la política massa sovint no arriba on ha d’arribar o, directament, no té la talla que ha de tenir. N’hem vist tants capítols últimament que, atesa la pèrdua de talent per guanyar les guerres polítiques (i fins i tot algunes guerres empresarials), com a mínim haurem de fer el possible per guanyar les guerres culturals . No és cert que els partits ho facin tot malament, més aviat sembla sobrevolar la política catalana una mena d’impotència o d’atzucac que acaba contaminant-ho tot i deriva, quasi per eliminació, en la fórmula de govern més avorrida, espanyolitzadora i autoritària que podíem imaginar. Ja se sap: quan tu no ocupes el poder, el poder no desapareix (imbècil), sinó que l’ocupa un altre . Cal destacar que després de l’octubre del 2017 l’independentisme va continuar governant aquest país amb una àmplia majoria absoluta, i que els efectes d’aquesta “majoria del 52%” van ser més aviat imperceptibles (tot sigui dit, amb la persecució i la repressió encara vigents i fins i tot amb cordons sanitaris directes, com el que patir Trias en guanyar les eleccions a Barcelona). Ara vivim les escorrialles d’un pacte amb el PSOE que pot haver servit als partits per agafar aire, i per salvar algunes pells, però que ha portat la població a notar, precisament, que s’ofegava per manca d’aire . Tothom veu com s’ha instal·lat, des d’aleshores, una sensació de llunyania entre votants i partits, en què uns i altres han decidit anar a la seva. Els electors, o bé abstenint-se o bé derivant al vot tòxic, o bé apostant exclusivament per l’activisme cívic . Però de vegades sembla que els partits també: en el cas de Barcelona, per exemple, després de tres anys, Junts sembla haver passat la primera pantalla d’una mena de “primàries latents” que ha guanyat Jordi Martí, però que encara, potser —i en funció d’altres aspirants—, tindrà una segona volta. El que desitjo és que el que apareguin no siguin aspirants, sinó idees . Perquè el debat ha estat (i és encara) tan intern, tan resclosit i autocontemplatiu, que també li falta oxigen. Imaginació, propostes, inspiració. Una visió de ciutat. Tots, dins i fora dels partits, ens hem de sacsejar i actualitzar. Tenir idees, exposar-les i executar-les. És a dir, mullar-nos, implicar-nos, sense tantes pors ni tantes prudències Per al país, el mateix: si la idea és anar tirant i sobreviure, no tinguin cap dubte que aconseguirem entre tots anar tirant i sobreviure. El que passa és que uns altres, més decidits a imposar una idea alternativa que no pas a sobreviure i prou, evidentment aconsegueixen imposar-la . Més que per incompareixença és per sequera, per pèrdua de l’alegria, per una por atmosfèrica de prendre mal que fa que ningú no gosi començar el ball. L’acord d’ERC i PSC pels pressupostos de la Generalitat és d’un autonomisme gerencial depriment, ja no sense contingut estimulant, sinó directament sense relat estimulant , sense ni tan sols vestir la mona, perquè la mona és impossible de vestir amb un tren orbital. Tot sembla orbitar, precisament, al voltant de la política espanyola i en l’etern debat de rojos contra “nacionales”, en què els catalans, com sempre, veiem les bales passar pel davant (o clavar-se’ns al pit per part d’uns o per part dels altres). Ara Pedro Sánchez té problemes, perquè a Zapatero (el gran artífex de les mediacions helvètiques) li han trobat ombres a la seva “Finance boutique”. I ja hi som tots, mirant de situar-nos en aquest nou escenari, marcat exclusivament pel debat entre PP i PSOE. Si volem una Catalunya no governada pel sucursalisme, abans necessitarem una política amb la ment no sucursalitzada . Pactar pot ser fructífer si no et fa desaparèixer, si no t’eixuga totes les idees, si no et segresta totes les ambicions. Tots, dins i fora dels partits, ens hem de sacsejar i actualitzar. Tenir idees, exposar-les i executar-les. És a dir, mullar-nos, implicar-nos, sense tantes pors ni tantes prudències . Les entitats civils són una possibilitat, i per això convido a participar-hi. Però, tot i això... Recorden aquella època en què els partits eren (o com a mínim semblaven) exactament entitats civils?
Go to News Site