El Periódico
Hi ha dues fases que segurament cap vida pot eludir. El cicle en què un pretén ser algú, fer alguna cosa gran, brillar com una estrella, i el moment, més endavant, en què s’ha conformat a ser potser un més, i fer alguna cosa petita i anar cobrant a final de mes per fer-la. Fa uns quants anys m’havia despertat molta curiositat que un dia, al pati de l’escola, un nen de cinc anys digués que de gran volia ser psiquiatre, com el seu oncle, i a la mateixa pregunta què volia ser a la vida la meva filla respongués: "Jo no vull ser res". Allò em va donar esperances, tot i que no sé ben bé de què. El cas és que aquestes setmanes l’Helena ha insistit que vol ser alguna cosa. Arquitecta, més concretament. Potser d’aquí un any aspirarà a ser premi Pritzker: l’inevitable instant en què se somia amb l’èxit. Seguir leyendo... .
Go to News Site