El Periódico
Molt poca gent em diu Inesita. La meva mare, quan s’enfadava amb mi, col·locava el meu segon nom, el característic María que tantes generacions de dones a Espanya portem incorporat, ja sigui davant o darrere del principal, pel qual se’ns coneix, al costat del primer entre signes d’exclamació, Inés María!, tot i que van ser poques les vegades en què ho va fer, cridar-me, perquè alguna cosa hagués fet malament, alguna malifeta. El meu pare sí que ho feia, dir-me Inesita, ¿què passa, Inesita?, deia quan em trucava per telèfon, hi ha dies encara en què penso que sonarà el mòbil i serà ell o faig intenció jo de buscar el seu número, que encara no he esborrat de l’agenda, i marcar-lo. També ho fa, dir-me Inesita, seguit moltes vegades de prenda, paraula preciosa en la seva sisena accepció al Diccionario, persona a qui s’estima intensament, la meva tieta Tere, una dona bondadosa, patidora i dolençosa, com totes les de la meva família materna, que s’ha passat tota la vida cuidant els altres i ara és ella, viuda i amb una salut a la qual li han passat més factura les pèrdues que els anys (en té 86), la que ha de ser atesa per les seves dues filles, criades en el convenciment que la família és el més gran del món, un llegat valuós i pesat, de vegades limitant i font, també, de patiment. Això va dir ella, la meva tia Tere, és el més gran del món, quan el meu nebot li va preguntar què era per a ella la família en un programa de la ràdio de l’escola en què fa classes la meva germana, impulsora de la idea. La seva intervenció acabava, això sí, amb un lleuger matís: és l’únic que tenim, tot i que n’hi ha de tots els colors. Es referia, és clar, a les diferències entre els diferents membres del clan, el millor sinònim, grup, predominantment familiar, unit per forts vincles i amb tendència exclusivista, d’algunes famílies, sens dubte de la nostra. Seguir leyendo... .
Go to News Site