ElNacional.cat
La Plataforma per la Llengua ha fet públic aquesta setmana un informe sobre l’impacte de l’arribada d’estrangers amb un alt nivell adquisitiu, normalment procedents de països europeus, dels Estats Units, del Canadà o d’Austràlia, en els usos lingüístics, socials i comercials del barri del Poblenou de Barcelona. És un estudi rigorós i acurat centrat en un barri que ha rebut els darrers anys l’arribada de persones procedents de països més rics que el nostre, en un percentatge que dobla la mitjana de la ciutat. Gairebé cada setmana vaig al Poblenou per qüestions laborals i puc donar fe de la realitat que descriu aquest informe: desplaçament del comerç tradicional, canvis en el sector de la restauració, una pujada insostenible dels preus dels pisos i una menor presència de la llengua catalana . És el que es coneix com a gentrificació, l'efecte directe de la qual és la marxa de veïns del barri per la impossibilitat de poder comprar un habitatge o pagar un lloguer. Els expats no només venen a viure a casa nostra, sinó que lentament estan convertint casa nostra en la seva; adaptant-nos nosaltres a ells i no a la inversa, com seria normal. L’estudi es limita al Poblenou, però la realitat que s’hi explica és extensible a altres barris de la ciutat o a altres ciutats del nostre país. Un tema especialment sensible és l’impacte sobre la llengua pròpia: els darrers vint anys, el percentatge de catalanoparlants del districte de Sant Martí (on és el barri del Poblenou) ha baixat del 45% al 31,8%. Val a dir, és clar, que no tots els expats són iguals. M’explica un bon amic que viu al Poblenou que, a l’escola dels seus fills, un grup de pares s’han organitzat per fer classes de català als pares estrangers i que en són molts els que s’hi han apuntat . Com sempre passa, molts estrangers mostren interès per la llengua quan llurs fills s’escolaritzen, per poder ajudar-los i per no aparèixer, davant les altres famílies, com uns autèntics desplaçats. En conec uns quants casos, d’aquests, com també en conec alguns que han tret la mainada de les escoles estrangeres quan s’han adonat que els seus fills no tenien cap amic autòcton. També és veritat que molts expats venen i marxen, de manera que el seu interès per aprendre la nostra llengua i per integrar-se és inexistent. Ara bé, com que d’altres també arriben i marxen, el fet cert és que convivim amb una població flotant d’expats que viuen i treballen dins la seva bombolla , amb poques ganes de conèixer els indígenes, més enllà de servir-los als bars i restaurants. Encara amb relació a la llengua, hi ha una dada rellevant: un 10% dels veïns de Sant Martí parlen habitualment llengües que no són el català ni el castellà, i, entre aquestes, l’anglès hi té un paper molt important com a llengua franca dels expats. En aquest sentit, l’estudi inclou algunes referències internacionals que poden sorprendre, des d’una perspectiva catalana. En països independents amb una llengua pròpia forta i oficial, com poden ser Dinamarca o els Països Baixos, augmenta el neguit per la presència creixent de l’anglès. L’any 2025 un 40% dels danesos estava preocupat per la possible reculada de la seva llengua davant la pressió de l’anglès . En el cas neerlandès, un 38% de la població comença a manifestar una resistència forta a emprar l’anglès, encara que el sàpiguen perfectament. En ciutats com Copenhaguen o Amsterdam, la presència de l’anglès al comerç o la restauració, inclosa la retolació exterior, és tan intensa que la població local, que mai no hauria pensat que la seva llengua estaria en situació de risc, es comença a amoïnar. Les causes d’aquesta nova realitat són les mateixes que es donen a Barcelona, al centre de Girona, a Sitges o a Palma: indrets cosmopolites amb una forta atracció turística i unes bones condicions de vida que atrauen professionals d’arreu del món, de manera permanent o de pas, que es comuniquen entre ells, i amb les seves famílies, en anglès . En bona part, el seu interès pel català (o el castellà o el danès o el neerlandès) és el mateix que tindrien pel tailandès si visquessin a Phuket: cap ni un. Vols viure a Catalunya? Aprèn català Davant de tot això, evidentment, s’han de prendre algunes mesures per entomar el cop i mirar de revertir-lo. Per començar, cal fer complir la llei que obliga a retolar i atendre, com a mínim, en llengua catalana . Com que no es fa, cal un increment de les inspeccions. De retruc, es podrien aplicar bonificacions i incentius per al comerç de proximitat que cuida i defensa la llengua catalana. A banda, cal que els nouvinguts, rics o pobres, sàpiguen quina és la realitat lingüística del lloc on volen viure i quines són les seves obligacions. En aquest sentit, cal informar més i incrementar l’oferta de classes de català per a adults i que cap estranger que s’hi vulgui apuntar en quedi fora per falta de places. Hi ha més coses que es poden fer. Fa unes setmanes, en aquest mateix diari, ja apuntava una possible línia d’actuació contundent: és hora de vincular el coneixement de la llengua local al dret de viure o comprar una casa en un lloc concret . De la mateixa manera que cal respectar les normes urbanístiques, ambientals o impositives a l’hora de comprar un habitatge en un lloc, també convindria que es demostrés un cert arrelament per no alterar una realitat cultural i lingüística prèvia que la nostra presència pot alterar. Oi que no podem deixar anar mitja dotzena de visons americans al Montseny perquè causarien estralls a la fauna autòctona? Doncs tampoc podem deixar viure un miler d’italians a Tírvia perquè n’alteraran inevitablement l’ecosistema lingüístic. Aquest debat ja es fa a Gal·les i d’altres llocs, i l’hem d’incorporar al debat públic català. El resum de tot plegat, vàlid per a qualsevol país del món, és el següent: vols viure a Catalunya? Aprèn català. PS: Aquest és el meu article número 100 en aquest diari. Fa cent setmanes que hi escric puntualment. Aprofito l’avinentesa per explicar una petita anècdota. Just quan començava a col·laborar amb El Nacional, em vaig trobar un dia, a la redacció, en Pep Antoni Roig. Recordo que em va fer el següent comentari, que se’m va gravar a foc: "La periodicitat setmanal és la pitjor de totes, perquè l’has d’encertar sempre i fer-ho molt bé cada setmana. Si fas un article cada dia i no et surt prou bé, l’endemà queda sepultat pel següent article. Si fas un article mensual, la gent ja no recorda l’anterior. En canvi, un article setmanal té la gent pendent i, si no et surt bé, queda allà, exposat a la vista de tothom, durant set dies llarguíssims". En Pep tenia raó, és clar. Gairebé sempre en té. Per això és un gran periodista i un bon pensador, a banda d’un gran tipus. Ell no ho sap, però, cada cop que obro un document per escriure el següent article, em ve al cap el seu avís, com un follet mut però vigilant que seu al meu costat mentre vaig escrivint.
Go to News Site