El Periódico
Al principi va ser la superilla. La del Poblenou, que va començar amb el sistema de prova i error, entre el 2016 i el 2017. Va ser l’única en la qual realment es va intentar aplicar el concepte de superilla original de Salvador Rueda: blocs de 3x3 illes, en què només els carrers perimetrals d’aquests blocs mantenien el trànsit, configurant una malla viària menys densa de cotxes a tot l’Eixample, mentre que els espais interiors es destinaven als vianants. En el seu salt al centre van ser reformulades com qui gira un mitjó; es va passar als eixos verds, una malla espaiada de carrers-jardí que delimitaria blocs de l’Eixample asfaltats. Aquesta no va ser l’única diferència. La superilla del Poblenou només va afectar alguns interessos econòmics puntuals, com tallers de cotxes, mentre que la de l’Eixample va topar amb interessos més rellevants, tot i que ha acabat beneficiant tant els vianants com els propietaris d’immobles situats en primera línia d’eixos verds. N’hi va haver una altra: al Poblenou es va prendre el temps de requalificar cada metre quadrat de carrer com a zona verda o de mantenir-lo com a viari, mitjançant una modificació puntual del Pla General Metropolità (PGM). A Consell de Cent, l’eix verd que va xocar amb una jutge, no. Es va tramitar com qui eixampla una vorera. La prioritat era poder lluir-lo abans de les municipals del 2023 i es va tirar pel dret. Seguir leyendo... .
Go to News Site