ElNacional.cat
La polèmica que s’ha generat al voltant de si el Sant Pare farà servir la nostra llengua per dir la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família ha demostrat que el català a Catalunya és més que un tret identitari, és antropològic. La llengua és un marcador de pertinença que defineix un nosaltres, per tant, és una bandera cultural i política. Però en el nostre cas, va més enllà. És una manera de veure, ordenar i interpretar el món. És com transmetem la voluntat de ser nació . La Santa Seu hauria d’entendre els bisbes catalans que han fet sentir la seva veu dient que “parlar català no és pecat” i recordar el seu concordat amb el nacionalcatolicisme franquista. Potser així entendria la sensibilitat del tema. Més enllà de com s’acabi resolent aquesta situació —la setmana que ve sortirem de dubtes—, la reacció de país que hi ha hagut ens dona una oportunitat per explicar-nos de nou allò que és realment important en el cas de la nació catalana . Ho dic perquè en aquest tema també hi ha hagut algunes ocurrències que han fet certa fortuna i que han despistat una part de la població sobre allò que és realment important. Una va ser la invenció de l’independentisme no nacionalista . Alguns dels seus autors ja diuen que va ser un error. Ho va ser, tant si ho feien per partidisme i es volien diferenciar del nacionalisme convergent de Pujol, com per esquerranisme, comprant el marc espanyol que diu que el nacionalisme català és de dretes. Què vols independitzar sinó una nació? D’aquesta ocurrència de l’independentisme no nacionalista va néixer l’independentisme en castellà . Parlar-lo a tot arreu. Fins i tot al Congrés dels Diputats ara que es pot parlar en català. Qui vulgui defensar Catalunya, que defensi la llengua, perquè la llengua és el país Quanta ignorància i quina prepotència. Quin menyspreu a segles de catalanisme! : ”La llengua és la nacionalitat”, Prat de la Riba ; “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, Pompeu Fabra ; “la llengua és el nervi de la nació” Jordi Pujol . "Una llengua no es perd perquè no la parlin els qui no la saben, sinó perquè deixen de parlar-la els qui la saben”, Joan Fuster ; “La llengua és la pàtria”, Josep Benet; “La llengua és l'expressió més profunda d'un poble”, Aureli Maria Escarré . “La llengua és la manifestació més visible de l’existència d’un poble”, Joan Solà ; “la llengua és l’ànima d’un poble”, Josep Carner; “la llengua és la forma de la nostra existència”, Carles Riba . "La llengua és la pàtria compartida”, Maria Aurèlia Campmany . “La llengua és la nostra manera de veure el Món”, Carme Junyent . I anant una mica més enllà, Montserrat Roig :“La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini”. Dos segles de pensament nacional català. És aquí sobre on cal tornar a construir. I s’ha vist que el país és ben viu. S’ha de parlar i mantenir el català, sí. I cal que la gent ho assumeixi, d’acord. Però sobretot cal tornar-li el prestigi social i institucional que es mereix . Amb més cursos, més recursos i sancions. Amb aules d’acollida a ple funcionament i com a màxima prioritat educativa del país (sap greu no sentir-ho en les manifestacions de professors). I amb català correcte als mitjans; i complint el llibre d’estil. Sense canviar d’idioma a les universitats per l’Erasmus de torn, ni als hospitals pel rotllo aquest dels metges que venen d’altres indrets. El català ha superat llargs períodes sent una llengua prohibida i perseguida, ara també ho pot fer. Però no es pot donar res per descomptat, cal exigència i desacomplexament. És ben bé una qüestió de fe. En la nació, en nosaltres mateixos, en el nostre futur. Qui vulgui defensar Catalunya, que defensi la llengua, perquè la llengua és el país .
Go to News Site