ElNacional.cat
Ve el Sant Pare a Catalunya i patapam: la presència del català és un espectre ; el rector escollit per rebre’l no parla català, diu que això és Espanya, i que no toquem els nassos; el govern català fa de Ponç Pilat i es renta les mans; mossèn Jonqueres s’enfada una estona amb vaticana impostació; els d’Òmnium i companyia alcen el clam, bocabadats, corglaçats i esmaperduts; i la cúria catalana es perd en romanços sobre el bé i el mal. Resulta, doncs, que la llengua pròpia del país que Lleó XIV visitarà quedarà constrenyida a una residualitat irrisòria i insultant . Com l'ínclit Aznar, el Sant Pare parlarà català “ en la intimidad ”. Per a la resta, la pompa i la fanfàrria de la llengua universal, conqueridora de mons i assot d’heretges: “ el español, idioma de la Cruzada y el Imperio ”. Novament, doncs, la piconadora de l’idioma d’Espanya —que deixem-nos estar de punyetes, és només i exclusivament el castellà— ens passarà pel damunt anorreant mil anys de la nostra identitat lingüística, és a dir, de la nostra identitat nacional. Emperò, on és la sorpresa? Per què la indignació? Hi ha una sola persona a Catalunya, amb una mica de sentit de la realitat, que no s’esperés que passés el que ha passat? I és aquí on la reacció del nacionalisme en global i de l’independentisme en particular, tot fent-se creus pel menyspreu que patirà el català, em sembla un immens exercici tartufesc. O ceguesa preocupant, o hipocresia de manual, o ambdues patologies, que sovint van juntes. Per exemple, per què ens sorprèn que aquest rector de l’església de Sant Agustí al Raval vingut de Tanzània, no parli català després de vuit anys de viure a Catalunya, i no consideri que això és un menyspreu als creients que tenen el dret a pregar i sentir els Evangelis en el seu idioma? Per què ens sorprèn que, quan li pregunten sobre la qüestió, respongui que això és Espanya i aquí es parla espanyol? No hi veig la sorpresa. A Catalunya no cal el català per a res, no s’exigeix gairebé per a res, i no hi ha cap pressió política i legal per tal que sigui exigible. Si es pot viure en castellà sense problemes de cap mena, i a sobre el relat oficial és d’ imposició integral del castellà , el que fa el rector de Sant Agustí és el que fan milers de persones que en tota una vida no necessitaran saber l’idioma. Aquest és el país que tenim, i aquest és el marc legal que patim. Més que indignar-nos amb el Papa i la cúria hauríem de fer-ho amb nosaltres mateixos, els veritables responsables d’acceptar la “normalitat” de la nostra anormalitat nacional, i, sobretot, la “normalitat” de la nostra degradació lingüística Alhora, per què en Junqueras s’indigna, fa declaracions, escriu cartes al Sant Pare, si és el responsable que tinguem un govern profundament contrari a la nació catalana, el president del qual ha fet mostres pertinents del seu menyspreu pel català, “Lérida” inclosa. Voten, pacten, es beneficien de tenir en Salvador Illa de president, accepten la humiliació nacional que representa i després ploren perquè no hi haurà català a l’homilia. Que es pensava que passaria amb un govern com aquest? I després ve la resta, Òmnium, per exemple, o Plataforma per la Llengua, per què s’indignen? No són ells qui varen acceptar el vergonyós Pacte Nacional per la Llengua que supedita el futur de la llengua a un Govern que té un projecte espanyolitzador , i que, en la pràctica, consolida el retrocés que el català ha patit. Un pacte que no assumeix l’emergència en què està el català, ni combat la degradació que pateix. No són ells els que varen preferir la confraternització a la confrontació i la lluita per salvar l’idioma. Que ara s’amoïnin per l’ínfim català que farà servir el Papa, mentre li donen a Illa la clau per defensar-lo, és com a mínim grotesc. La qüestió és aquesta. El català no té cap empara legal, pateix un Estat depredador, la majoria dels partits han abandonat la seva defensa activa, té un govern que li va en contra i no hi ha cap motiu fort perquè sigui respectat per la gent que ve de fora. Si aquesta és la situació, de què ens sorprenem? Més que indignar-nos amb el Papa i la cúria hauríem de fer-ho amb nosaltres mateixos, els veritables responsables d’acceptar la “normalitat” de la nostra anormalitat nacional , i, sobretot, la “normalitat” de la nostra degradació lingüística. El Papa no és la causa, és la conseqüència de la nostra misèria.
Go to News Site