El Periódico

Un cansament aliè

Vaig comprar en un mercat ambulant un mirall antic perquè em va agradar molt el seu marc de fusta, tallat a mà amb motius florals entre l’espessor dels quals apareixien sargantanes i escarabats i algun altre insecte. A l’arribar a casa, el vaig penjar en una paret del meu estudi i al mirar-m’hi vaig veure el meu rostre, tot i que era no exactament el meu. Hi havia en la seva expressió una cosa residual, una espècie de gest que jo no estava fent. Com si la meva cara hagués arribat un segon tard a la seva pròpia representació. Vaig pensar en un defecte del vidre o en la mala qualitat del mercuri. Però l’endemà va passar el mateix. I a l’altre. Amb el temps vaig comprendre que el mirall no reflectia només qui tenia al davant, sinó també qui hi havia estat abans. Era un mirall amb memòria. Guardava el rostre previ com una empremta congelada a la neu. A més de veure’m a mi mateix, veia l’última persona que s’hi havia mirat. No em va estranyar: tots els objectes conserven la memòria del que van ser. ¿Per què no els miralls? Vaig començar a reconèixer en la meva expressió rastres que no em pertanyien. Una lleu contracció a la boca que era del meu pare. Una manera d’alçar les celles que recordava la meva mare. Un cansament que, sens dubte, no era meu del tot. Vaig comprendre llavors que aquest mirall no afegia res que no estigués ja en mi. Només ho feia visible. Seguir leyendo... .

Go to News Site

Google Play

App Store