Hi ha receptes que transcendeixen el temps i la tècnica . Que no busquen la perfecció d'un plat estrellat, sinó el sabor dels records . En un vídeo publicat a Facebook, el cèlebre xef català Nandu Jubany obre la seva cuina més íntima per compartir la recepta que més felicitat li produeix : la del bacallà a la catalana que li preparava la seva tieta Mercè . Amb un somriure que barreja emoció i orgull, Jubany mostra com d'un mateix producte, uns lloms de bacallà, poden néixer dos plats plens d'història : el clàssic bacallà a la catalana i l'inconfusible bacallà a la llauna , dos pilars de la gastronomia catalana que, en les seves mans, es converteixen en un homenatge a la memòria i a l'amor per la cuina de casa. Nandu Jubany revela la recepta que el fa més feliç Primer, el xef comença amb la recepta més sentimental: el bacallà a la catalana de la seva tieta Mercè . Enfarina els lloms de bacallà i els passa per la paella amb oli calent, tot just uns minuts, fins a daurar-los lleugerament. Els retira i els col·loca en una safata de forn , perquè aquest plat, explica, s'acaba gratinant. El cèlebre xef català Nandu Jubany obre la seva cuina més íntima per compartir la recepta que més felicitat li produeix A la mateixa paella, afegeix alls laminats i ceba en juliana molt fina , els deixa ofegar amb un toc de sal durant un parell de minuts i després incorpora pebre vermell dolç i picant , juntament amb vi blanc i una mica de tomàquet fregit casolà . Quan la salsa ha reduït, afegeix una mica del suc del bacallà per reforçar-ne el sabor. Aquesta barreja, densa i aromàtica, la vessa sobre els lloms, decorant amb ous durs, pebrot escalivat, julivert picat i un toc final d'all molt fi . El forn, a 220 graus amb el gratinador, fa la resta: en cinc minuts, el plat queda daurat, fragant i profundament evocador. Lloms de bacallà / Foto: Unsplash Al seu costat, l'altre protagonista: el bacallà a la llauna , una versió més senzilla, però igual d'intensa. Aquí Jubany repeteix el procés inicial, enfarinar i fregir el bacallà , però el cuina una mica més abans de retirar-lo. A la mateixa paella, incorpora alls laminats, pebre vermell dolç i picant i un rajolí de vi blanc , deixant que els aromes es barregin abans de vessar la barreja sobre el bacallà perquè aquest begui tot el sabor. Remata amb julivert picat i l'acompanya amb mongetes del ganxet , que salta breument a la paella amb les restes de la salsa, impregnant-les de sabor. El resultat és un plat humil i poderós , que destil·la autenticitat. Aquesta recepta el fa feliç perquè el transporta a casa, a la seva tieta Mercè confessa el xef. I així, entre cassoles i records, Nandu Jubany demostra que la veritable alta cuina no sempre necessita estrelles, sinó cor. A més, ens deixa dues receptes amb bacallà molt simples que podem incorporar al nostre receptari particular. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

En temps en què cada cop més persones aposten per solucions naturals per a netejar la llar , alguns ingredients simples i accessibles s'han convertit en autèntics imprescindibles. El vinagre blanc i l'aigua oxigenada (també coneguda com a peròxid d'hidrogen) són dos d'ells. Tots dos es destaquen per les seves propietats desinfectants. Però, què passa si els combinem? Realment és efectiu? És segur? Per a què utilitzar vinagre i aigua oxigenada? Tant el vinagre com l'aigua oxigenada són reconeguts per la seva capacitat per eliminar bacteris, fongs i virus en diferents superfícies de la llar. Són econòmics, fàcils d'aconseguir i no contenen químics agressius com molts productes de neteja convencionals. A més, no deixen residus tòxics, per la qual cosa es consideren una opció més amigable amb la salut i el medi ambient. La combinació d'aquests dos ingredients permet potenciar-ne els efectes i obtenir una neteja profunda en superfícies com taulells, banys, terres, ceràmiques, electrodomèstics o fins i tot en espais amb males olors. És segur barrejar-los? Aquí és on molts cometen un error. Encara que el vinagre i l'aigua oxigenada són efectius, no s'han de barrejar en el mateix recipient . La raó és que en combinar-los directament es forma àcid peracètic , una substància amb alt poder oxidant que pot resultar irritant per a la pell, els ulls i les vies respiratòries , a més de lliurar vapors molestos. Per això, la forma correcta i segura d'usar aquesta combinació és aplicar-los per separat i en ordre . Així s'aprofiten els seus beneficis sense córrer riscos. Com s'utilitza correctament La clau és utilitzar dos flascons amb atomitzador diferents: Omple un polvoritzador amb vinagre blanc . Omple un altre amb aigua oxigenada al 3% (és la concentració estàndard que es troba a les farmàcies i supermercats). Polvoritza primer la superfície amb vinagre blanc i deixa actuar durant uns minuts. Després, aplica l'aigua oxigenada sobre la mateixa àrea. Espera uns altres minuts i neteja amb un drap humit o esbandida si cal. Aquest mètode és ideal per eliminar bacteris en zones de molt ús com els taulells de cuina o el bany, sense necessitat d'utilitzar productes industrials més agressius. On es pot aplicar? Aquest truc de neteja natural és especialment útil en: Cuines : per higienitzar taules de tallar, taulells o aixetes. Banys : combat els gèrmens en lavabos, vàters i rajoles. Electrodomèstics : com microones, neveres i picadores d'aliments. Terres i rajoles : especialment en zones humides. Espais amb olors : com armaris tancats, papereres o calaixos. Si bé aquesta combinació alternada és molt útil per desinfectar, no es recomana fer-la servir en superfícies delicades com marbre o granit , ja que el vinagre pot danyar els acabats. També és important no barrejar ni emmagatzemar ambdós líquids junts , i sempre assegurar-se de ventilar bé els espais en fer-los servir. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

Barcelona és plena de llocs ideals on tenir primeres cites (i segones i terceres), com ara anar al Mercat dels Encants i descobrir secrets fets a mà, veure la Sagrada Família sobresortir entre les teulades de la ciutat des d’algun restaurant amb terrassa o gaudir d’un bon sopar en un italià sense presses. I el bar Lombo és fet a mida per això últim. Espai íntim i discret Situat al carrer Moliné 1, a la zona alta de Diagonal , el restaurant Lombo ofereix una experiència íntima i acollidora , molt escaient per un sopar tranquil en parella, però també amb amics. L’interior està pensat fins a l’últim detall: taules amb estovalles blanques ben separades les unes de les altres, ampolles de vi exposades, i una llum suau que fan una sensació de refugi urbà dins del barri de Sant Gervasi-Galvany . Gilda 'de tres mossegades' del restaurant Lombo. / Foto: Emma Porta Divendres el restaurant era ple. Al nostre voltant hi predominaven grups d’amics en la trentena, veïns de la zona que semblaven assidus del local, fet que reforça la impressió que Lombo s’ha consolidat com un punt de trobada habitual per a qui busca un ambient elegant però proper. Carta breu i encertada Vam començar amb un parell de gildes , més contundents del que és habitual (d’aquí el nom gilda “en tres mossegades”, perquè d’una no te l’acabes), saboroses i ben presentades. També vam tastar dues croquetes d’ossobuco i una burrata al plat molt ben resolta, amb oli d’oliva generós i pebre. Va seguir el tàrtar de vedella , servit amb una salsa lleugera i trossets de cogombre. I per acabar amb els entrants, una pizza fregida amb mortadel·la i festucs, d’una massa cruixent per fora i esponjosa per dins. Plat d'espaguetis del restaurant Lombo. / Foto: Emma Porta Però el veritable protagonista del sopar va ser el plat d’ espaguetis al bronze amb cloïsses ; pasta fresca i cuita al dente , amb unes cloïsses que tenen gust de mar i una salsa suau que convida a netejar el plat amb un tros de focaccia. Un d’aquells plats que justifiquen per si sols la visita. Bé, el tiramisú de les postres tampoc fa curt. És boníssim, exactament el que s’espera d’aquest clàssic italià; lleuger, cremós i tallat amb una precisió gairebé geomètrica que fa tant de goig de veure com de menjar. Tot plegat servit per un servei impecable : amable, proper i atent, sense ser invasiu. El tiquet mitjà, uns 50 € per persona; un preu una mica elevat, però que no desentona amb la qualitat del conjunt i que fa de Lombo una aposta segura per un sopar especial. Tiramisú del restaurant Lombo. / Foto: Emma Porta Lombo ofereix una proposta honesta tot creant un ambient que convida a parlar sense presses i a gaudir de la cuina italiana . Tot funciona amb solvència, però la pasta és, sens dubte, el gran motiu per tornar-hi: el veritable cor d’aquest petit restaurant. I per a una cita, no hi ha millor manera de gaudir-ne que demanant dos plats de pasta diferents i tastar-los tots dos! Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

El tenista sevillano se impone en la final por 1-6, 7-6 y 3-2 y se adjudica los mil euros reservados al campeón del torneo organizado por el Club Treinta Iguales

• Viva Cádiz
• 23 saat, 47 dakika

El Bichon Maltès , el Poodle , el Teckel o el Chihuahua són algunes de les races canines que han guanyat més protagonisme els darrers anys. Els gossos mini enamoren moltes famílies, especialment a les zones urbanes, on el ritme de vida més atrafegat i els espais domèstics més reduïts fan que moltes persones optin per companys peluts de menys de 10 kg . Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 23 saat, 47 dakika

El conjunto moraíto iguala en casa (1-1) frente al Úbeda Viva y el Inter Jaén frena su línea ascendente con una derrota en el campo del Linares Deportivo B (2-1)

• Viva Cádiz
• 23 saat, 47 dakika

La vaporera incorpora un práctico mecanismo que conserva al máximo los nutrientes y vitaminas de los alimentos

• EL PAÍS
• 23 saat, 47 dakika

En el món de la carnisseria tradicional catalana hi ha talls que, tot i no ser els més coneguts, amaguen veritables tresors gastronòmics. Un d'ells és la cansalada del coll , una peça que molts associen directament amb la papada del porc, però que en realitat guarda un secret deliciós i melós que només els més entesos saben aprofitar. Al compte de Facebook de la carnisseria Colom Vila , un carnisser apassionat ens revela tots els formats i possibilitats que ofereix aquesta joia culinària. Amb un entusiasme contagiós, explica que la cansalada del coll és una carn versàtil, tendra i carregada de sabor , perfecta tant per a receptes tradicionals com per a creacions més modernes. Assegura que és una peça que "val per a tot": es pot cuinar a la brasa, tallada fineta, en guisats o fins i tot combinada amb verdures i patates , i sempre resulta espectacular. La seva textura, entre sucosa i gelatinosa, la converteix en un tall únic que guanya protagonisme en qualsevol plat. El tall de carn secret més melós de la "cansalada del coll" El més sorprenent és quan el carnisser revela que, dins d'aquesta peça tan humil , s'amaga un dels talls més melosos i secrets : el conegut com a “secret de la cansalada del coll” . Al laminar-la i extreure-li un filet, el resultat és una carn tendra, sucosa i amb un punt de greix perfecte, que en fregir-se es torna cruixent per fora i mantegosa per dins. Acompanyada d'unes verdures saltades, es transforma en un mos de sabor profund i inconfusible , d'aquells que recorden a la cuina d'antany. A la brasa queda súper sucosa / Foto: Unsplash Però la cosa no acaba aquí: també mostra com la mateixa peça, cuinada a baixa temperatura durant 72 hores , es converteix en una autèntica delícia, ideal per combinar amb pop a la gallega o amb vieires , creant contrastos entre la suavitat del mar i la intensitat de la carn. Per als amants de la tradició, explica que si es talla “a trossos, com tota la vida”, la cansalada del coll segueix sent perfecta per a guisats de cullera o plats de col i patata , tan típics de la cuina catalana. La cansalada del coll és perfecta per a guisats de cullera i plats de col i patata El carnisser també menciona una cosa curiosa: del mateix tros de carn se'n treu el guanciale italià , aquest ingredient essencial de la carbonara autèntica , cosa que demostra l'enorme qualitat i potencial d'aquest tall. La cansalada del coll no només és una peça humil, sinó un exemple de com el coneixement de l'ofici pot convertir el quotidià en quelcom extraordinari. Un tall que reivindica la cuina lenta, la tècnica i el respecte pel producte , i que ens recorda que de vegades els plaers més grans estan amagats just on menys ho esperem: entre les vetes meloses i brillants d'una bona peça de cansalada del coll. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

“Sempre sembla que l’Església va per darrere del temps, quan en realitat està més enllà del temps: està esperant que l’última moda hagi vist el seu últim estiu. Custodia la clau de la virtut permanent” , va escriure G.K. Chesterton. Aparentment, sembla que G.K. Chesterton no va preveure el moment que estem vivint. Diria, de fet, que la majoria dels feligresos que ocupem, diumenge rere diumenge, els bancs mig buits de les nostres parròquies, no vam preveure el moment que estem vivint. Em vaig passar l’adolescència anant sola a missa, i ara les xarxes bullen de fils i els digitals bullen de columnes que versen sobre un despertar espiritual que es tradueix en un retorn al catolicisme de les generacions més joves . Se n’ha parlat força arran de Lux , el nou disc de la Rosalía, però el cas és que, als qui seguim una mica la premsa religiosa d’arreu, ja ens havien arribat notícies d’un rebrot de conversions —sobretot, a França— entre la jovenalla. Em fa la sensació que de vegades es posa el primer fenomen —el de l’atracció que encara genera l’estètica catòlica, el de plantificar-se rosaris penjats al coll amb menys complexes— i el segon fenomen —el de, efectivament, batejar-se— sota el mateix paraigua, i bo i que són fruit del mateix moment històric i de les mateixes circumstàncies politicosocials, presenten diferències que, malgrat que sembli una paradoxa, acabaran per confirmar el pensament de G.K. Chesterton. El catolicisme que és una moda, aquest que funciona com una mena de disfressa, és, en realitat, anticatòlic . No demana compromisos, no vol propulsar un canvi radical en la persona, no pretén fer-te veure la vida d’una manera renovada després de descobrir-hi el govern de Déu. No és religiós en el sentit que la religió vol preservar el que no passa, l’incorruptible, el sagrat. Pot arribar a convertir-te, perquè Déu se serveix fins i tot del postureig i d’allò que fem de cara la galeria. Però tota sola, només és quincalla destinada a omplir el buit d’una manera superficial. Em sembla que aquest reciclatge de la imatgeria catòlica —com a mínim el de les societats catalana i espanyola— troba la seva raó de ser en un cert esgotament del rèdit moral del trauma del nacionalcatolicisme . L’anticlericalisme militant de la generació dels nostres avis, conseqüència de la imposició i del control social, s’ha fos en arribar-nos a les mans. Aquest esgotament explica el reciclatge a què em referia d’una manera parcial, si més no. Però hi ha un buit, allò que en Ferran Sáez anomena la Presència d’una absència (Publicacions Abadia de Montserrat), que és transversal en termes generacionals i comú entre els qui ara s’hi apropen des del gest i els qui, apropant-s’hi d’una manera o d’una altra, han acabat posant Déu —el Déu que les generacions que els van precedir van rebutjar— al centre de la seva vida. Tot el que és moda, fins i tot el catolicisme adaptat al temps, passarà. Allò que en quedi, dependrà de nosaltres Hi ha una curiositat. O una cerca més o menys orientada en cada cas. En Ferran Sáez explica que avui impera l’absència d’un relat que busqui atorgar sentit als esdeveniments mentre impera la ironia, el gregarisme individualista i la immediatesa, cosa que afecta la possibilitat d’una vivència espiritual profunda. Hi ha joves fent-se preguntes, i són unes preguntes que el catolicisme convertit en màrqueting, que aquesta espiritualitat convertida en un producte de consum, en una carcassa estètica, tampoc no els podrà respondre, perquè és una espiritualitat fruit del mateix gregarisme individualista i de la mateixa immediatesa de què parla Sáez . Però rere aquesta presència d’una absència que empeny les generacions que pugen al catolicisme fet moda, hi ha la mateixa presència d’una absència que els pot empènyer a la mena d’espiritualitat que està més enllà del temps. És a això a què em referia, de fet, quan he escrit que la tesi de G.K. Chesterton s’acabaria confirmant. Tot el que és moda, fins i tot el catolicisme adaptat al temps, passarà. Allò que en quedi, dependrà de nosaltres . És a les mans dels que ens sentim part de l’Església d’una manera activa d'oferir un pou d’idees, un sentit de comunitat, una tradició religiosa i intel·lectual —i fins i tot, literària—, una formació espiritual que estigui a l'altura i les eines per assolir una fe d’acció, profunda i arrelada, perquè ara que sembla que el catolicisme està de moda, o quan torni a semblar que el catolicisme està de moda, els qui s’hi acostin trobin els camins a l’única cosa que és sòlida de veritat. Em sembla que hi ha un perfil de catòlic que es complau només de veure els fils i les columnes als digitals amb què bullen les xarxes, però aquesta moda també veurà el seu últim estiu. Entenc que és un moment dolç, amb un cert regust de victòria, i per això hi ha un perfil de catòlic a qui li sembla que la feina ja està feta. L’adolescent que vaig ser encara s’ho mira des d’una certa incredulitat. Però les sandàlies de rosari a Berghain passaran, les pel·lícules de temàtica religiosa passaran, aquest tracte de la premsa entre el respecte i la fascinació també passarà. I quan això passi, si ens hem complagut en la moda en comptes de servir-nos-en per apropar els curiosos que la moda ha despertat a tot el que roman, què en quedarà? G.K. Chesterton també escriu que “L’Església catòlica és l’única cosa que preserva l’home de l’esclavitud degradant de ser fill del seu temps”. Els qui —malgrat tot o malgrat res— en formem part i ens en sentim part, tenim una responsabilitat, també avui, perquè Chesterton continuï tenint raó.

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

A l'Estat espanyol es consumeixen uns 14 milions de iogurts al dia . Sis de cada deu neveres en tenen sempre i, només el 2024, la seva compra va tornar a créixer. Amb aquest pes a la cistella, triar bé importa. I no només parlem del preu (que també compta), sinó de les propietats nutricionals de cada iogurt que consumim. Les diferències són notables. Encara que a la nevera tots semblin el mateix, hi ha un món entre uns i altres . La base és sempre la mateixa: llet fermentada per bacteris làctics, que transformen la lactosa en àcid làctic i donen aquesta textura cremosa i aquest punt lleugerament àcid. A partir d'aquí, tot canvia. De tota mena Per una banda, hi ha els iogurts naturals , els més senzills i, generalment, els més interessants: només llet i ferments . Després venen els ensucrats o de sabors, als quals s'afegeix sucre, fruites processades, colorants o aromes. També hi ha iogurts amb proteïnes afegides, pensats per a esportistes o per a qui busca un extra de sacietat, i els 0% matèria grassa o “sense sucre afegit”, que no sempre són el que semblen : de vegades compensen la manca de greix amb midons o edulcorants. En els últims anys, s'hi han sumat els fermentats vegetals (soja, civada, coco): poden ser alternativa per a intoleràncies o per a vegans, però el seu perfil nutricional varia moltíssim segons la marca. Ni aquests, amb aparença tan saludable, estan lliures de pecat. Amb tanta oferta, triar l'opció més saludable no sempre és senzill. El primer que convé recordar: alguns alimenten i altres s'assemblen més a unes postres Davant el gran desplegament d'opcions i la dificultat per triar, el truc de la influencer de la salut ens salva la vida. Sobretot gràcies a la famosa regla 3/4/3 que Boticaria García ha popularitzat Els que sí que haurien d'estar a la teva nevera Davant el gran desplegament d'opcions i la dificultat per triar, el truc de la influencer de la salut ens salva la vida. Sobretot gràcies a la famosa regla 3/4/3 que Boticaria García ha popularitzat. Un truc ràpid per escollir sense llegir-se tota l'etiqueta, cosa que a tots ens resulta massa tediosa quan estem al súper amb presses. Una persona fent la compra amb una cistella i iogurts. / Foto: Cedida La regla 3/4/3 ho simplifica i n'hi ha prou amb fixar-se en tres línies d'aquesta etiqueta. 3 % de greixos 4 % de sucres (els de la llet) 3 % de proteïnes Això sol correspondre a iogurts naturals, sense sucre, sense fruita i sense adorns. Si aquest gust et sembla insuls, prova d'afegir-hi tu una culleradeta de sucre, una mica de melmelada, fruita fresca o fruits secs Així de simple. Això sol correspondre a iogurts naturals, sense sucre, sense fruita i sense adorns. Si aquest gust et sembla insuls, prova d'afegir-hi tu una culleradeta de sucre, una mica de melmelada, fruita fresca o fruita seca. Sempre serà menys sucre que el que afegeix la indústria i guanyaràs control sobre allò que menges. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

Una frase dita per l’Ernest Folch, el meu editor i l’home a qui li he confiat la meva producció literària dels darrers anys, va tocar al bell mig de la diana. En una tertúlia nocturna dedicada a l'única religió atea que mereix dues misses setmanals i setanta pares nostres, l’Ernest va definir molt bé la situació que viu Lamine Yamal: "ell ha de decidir si vol ser Leo Messi o Neymar" . En idioma shakespearià, podríem dir que, segons Folch, Yamal es troba davant un "to be, or not to be" que, a la llarga, pot significar guanyar vuit pilotes d’or o ser la víctima de la seva pròpia grandesa . Viure ràpid, morir jove i deixar un bonic cadàver és una expressió atribuïda erròniament a James Dena i, per consegüent, altament cinematogràfica —les pel·lícules perduren, les icones es canonitzen—, però en el món del futbol et condemna a la fugacitat i a l’oblit a curt termini. Recordant-me de quan tenia 18 anys i de les tribulacions existencials que solia patir, admiro l’extraordinària fortalesa mental que ha de tenir un nano com Lamine cada cop que salta a la gespa dels estadis, o quan surt al carrer envoltat d’admiradors bocabadats o de rèmores familiars o d’amics i coneguts disposats a xuclar-li la sang. Això, diran alguns, forma part de la idiosincràsia d’un superdotat futbolístic, i quan hom és un prodigi, ha d’assumir les conseqüències de la seva magnificència. I potser tenen raó, però sempre va bé que algú li recordi, de tant en tant, que ell és només un producte d’alta gamma d’un negoci anomenat futbol, i que hauria de vigilar amb aquells que l’han convertit en la gallina dels ous d’or . Com a culer, em sento un privilegiat per haver passat del dol per la pèrdua de Messi a una il·lusió gairebé infantil amb l’aparició de Yamal, i tot, tres anys després de l’abrupta marxa del déu argentí del planeta Barça. I no vull comparar Messi amb Yamal i convertir-ho en una discussió de cunyats, talment com feien els maradonians amb els messiànics, perquè els temps dirà si els messiànics i els yamalistes tenen tots dos déus convivint en el mateix Olimp, però m’interessa molt comprovar tot el que mediàticament ha desfermat el fenomen Yamal a Espanya , una nació guarnida amb un vestit geopolític tan mal confeccionat, que és, amb Xipre, l’únic país que, per llei, obliga els seus futbolistes a anar a la selecció. Darrere d’aquest imperatiu legal hi ha una inseguretat patriòtica evident . A diferència d’Espanya, però, Xipre va adoptar l’himne nacional grec anomenat "Himne a la Llibertat", i consta d’una lletra copiada per ser cantat amb els pulmons plens de fervor patriòtic i antiturc. Posem per cas, però, que jo fos un entusiasta seguidor de la "roja" i que —per fer de la ficció una distopia de tints surrealistes— fos un seguidor furibund del Reial Madrid. I, com a fervent entusiasta de la "roja" i furibund seguidor del Reial Madrid, no tinc cap dubte que acceptaria Yamal com un bé necessari per a una pàtria necessitada de gestes . Només cal escoltar com canten els gols de la "roja" a les ràdios nacionals per discernir, darrere de cada goooooool , proclames del tipus "Gibraltar español" o l’enyor per l’Espanya imperial. S’ha de protegir Lamal, com Guardiola va fer, en el seu moment, amb Leo Messi Curiosament, entre un sector important de periodistes d’una espanyolitat a prova d’invasors de l’illa de Perejil, l’aparició de Yamal s’ha rebut com un tall de digestió. Els uns, perquè esperaven que, desaparegut Messi, el Barça entrés en una espiral de melangia autodestructiva que faria tornar la primacia futbolística al Real Madrid. Els altres, perquè Yamal representa l’Espanya que detesten , el país dels nouvinguts, i els moros són útils per guanyar guerres civils, però no per representar la pàtria en Eurocopes o en Mundials, on la "rojigualda" oneja al vent marcant els destins i les ànsies d’un poble amb complexa d’inferioritat. ¿Antes rota que mora? Potser és això, o potser és l’anticatalanisme que destil·la tota aquesta cort de periodistes colèrics a conseqüència de tres evidències empíriques: Yamal és del Barça, té orígens marroquins i guineans i, tanmateix, suma-li que és català. Insuportable . Des de fa uns mesos, hi ha un intent mediàtic per destruir la reputació i l’aura futbolística de Yamal stalkejant —anglicisme que m’encanta— la seva vida privada. I Lamine els ho posa fàcil i molt difícil alhora, perquè a ell, criat a Rocafonda, tot li rellisca. Però, certament, Lamine no fa una vida més luxosa que Vinicius , o l’anticrist ridícul de Messi, l’autoanomenat millor futbolista de la història, Cristiano Ronaldo. La diferència és que Vini i CR7 formen part d’allò que en futbol també podríem considerar dret de conquesta. No comptaven amb Yamal i cal destruir-lo, com van intentar fer-ho amb Messi, "por lo civil y por lo criminal" , perquè els posa en perill la guingueta futbolística. El Chiringuito de Jugones , un espai nocturn, noctàmbul i amfetamínic, és l’exemple putrefacte de tota aquesta màfia periodística. S’ha de protegir Lamal, com Guardiola va fer, en el seu moment, amb Leo Messi . El club, l’entrenador, els companys més veterans, han de vetllar pel talent colossal d’un jove de 18 anys. Però per ser protegit, hom ha de tenir la voluntat de voler-ho ser . Quants pares futbolístics han enfonsat la vida d’una jove promesa? Molts. Quants amics han vampiritzat fins a parar-li el cor a una jove promesa? Molts. Quants mànagers s’han omplert les butxaques convertint el seu representat en una bola d’un tauler de ruleta de casino? Molts. Tota aquesta colla mediàtica voldria que Lamal decidís ser com Neymar , hipnotitzat per la vida frívola dels milionaris a destemps, però la resposta només la té un jugador amb un talent futbolístic tan superlatiu, que espero que, de gran, vulgui ser com Leo Messi. I, d’afegitó, parlant català. Com va dir la Pantoja: "dientes, dientes, que es lo que más jode" .

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

"Diccionari. ¡Per ordre alfabètic es va al secret!" Pedro Salinas Els imagino tensos, inquiets, aclaparats per la responsabilitat, atordits pels testimonis i els indicis, imbuïts d'aquesta humana sensatesa que intenta rebaixar aital pesada càrrega. Per això els vinc a alleujar les penes: no s'atabalin. Ni vostès, ni jo, ni el president del govern espanyol, ni l'opinió pública, ni, per descomptat, els periodistes, ni ningú que no sigui el tribunal estem obligats a determinar si el fiscal general ha de ser condemnat o absolt. No hem de deliberar si n'hi ha prou amb la prova indiciària o si convé un in dubio pro reo . Calma. Aclarit aquest punt, mentre els sento exhalar tot el contingut dels pulmons amb evident alleujament, els pressuposo disposats ja a dedicar la seva atenció a altres qüestions no menys importants ni rellevants ni demostratives que, significativament, s'estan eludint. Posem que parlem dels tripijocs de Leire "la lampista", que també es diluciden davant d'un jutge d'instrucció de Madrid aquests dies. I és que quan les clavegueres sobreïxen des de Ferraz, també fan pudor, per molt que hi hagi líders que creguin que pixen colònia . El primer que em colpeix des de fa temps és l'enorme diligència desplegada per l'acusat García Ortiz —vorejant gairebé, diria, l'histerisme— per sortir a defensar l'honor de la Fiscalia, quan aquest no estava en qüestió, i l'enteresa amb què assumeix que una militant socialista hagi utilitzat el seu nom en va i l'hagi posat en solfa davant d'altres fiscals, de delinqüents, d'empresaris i de tants altres als quals va informar que era coneixedor de totes les martingales brutes i, fins i tot, que era poc menys que un manat del Número U. Observin la pèrdua de proporció que suposa pensar que aclarir si un intent de conformitat va partir de l'advocat o del fiscal mereix fins i tot jugar-t'hi la carrera, però que et titllin de corrupte a les ordres del govern espanyol ni t'immuta . Mai no entendré la gent. Doncs que sí, que la tal Leire, segons els testimonis, oferia a empresaris acusats de corrupció "organitzar reunions amb l'Álvaro i amb en Diego [Villafañe, cap de la Secretaria Tècnica del FGE]", tan col·legues ells que a més "saben el que havien de fer". Que davant d'una bola com aquesta, que afecta el teu honor de manera definitiva, jo no sé ja com haurien hagut de saltar, com panteres, com a mínim. És clar que tampoc se'ls va notar gaire moviment quan es va saber —amb proves i gravació de tres hores inclosa— que la senyora que es feia dir "mà dreta de Santos Cerdán" havia intentat subornar i extorsionar dos fiscals. Res. I ara!, si la nota que urgia, que era la del ciutadà xicot, ja estava feta i ben feta. De la Leire, ben poc que se'n defensen, i d'una mitja veritat de la bèstia negra Miguel Ángel Rodríguez els va faltar temps per sortir a cremar Espanya Pel que sigui, hi ha molts mitjans que han oblidat l'estrany cas de l'enviada de Santos Cerdán a la qual ara els socialistes no coneixen. Que, com deia el constructor Luis del Rivero en els seus missatges al fiscal Stampa, és el número 1 el que ha de decidir-ho tot. Des del Senyor X, passant pel Number One, fins a arribar al Número U, hi ha tota una història del PSOE per escriure . Tanmateix, la mediocritat està guanyant terreny en tots els camps. No només en el polític, intel·lectual, periodístic o jurídic, sinó també en el dels Pepe Gotera i Otilio. Allò del "pequeño Nicolás" encara era treball d'orfebreria comparat amb les relliscades de la tal Leire. La paia va tenir la gran pensada d'ensenyar un vídeo sexual del fiscal Grinda als periodistes de Pedro J. i a ell mateix per veure si el publicaven! O sigui, que no se li va acudir res millor que adreçar-se al paio al qual van intentar destrossar destacats socialistes amb una maniobra nefanda per veure si publica un vídeo prohibit d'un altre per destrossar-lo i que el PSOE en tregui profit . Un pla sense fissures. Va brollant informació sobre els intents matussers de l'enviada per obtenir draps bruts amb els quals fer xantatge o enfonsar els jutges que portaven els casos, diguem-ne, desagradables per als seus caps. S'ha sabut que hauria fet seguir el jutge Pedraz —cas Hidrocarburs— per veure amb qui es reunia als voltants de l'Audiència Nacional. Secret de domini públic! No hi ha periodista de tribunals que no sàpiga amb qui, a quina hora i per a què es reuneix Pedraz al migdia. Fins i tot se n'ha publicat tímidament alguna foto. Sembla que la lampista també afirmava tenir un dossier sobre el jutge Marchena, que ara és al tribunal que jutja el fiscal general de l'Estat. Això dels informes falsos sobre jutges és un clàssic, ja va començar amb l'informe Veritas a Garzón i es va renovant amb el temps. El graciós seria que el mateix PSOE que en el seu dia va pactar fer president del Tribunal Suprem en Manolo o que li va arreglar el tema quan vaig publicar que havia rebut tracte de favor per a la seva filla, ara l'hagués posat al punt de mira. Contra els catalans, bé; contra els nostres, ni se t'acudeixi. Però gairebé cap dit mediàtic no apunta a aquest assumpte, que des de la Moncloa volen sepultar. Algú sap què se'n va fer del llapis de memòria de la Leire? On paren i què fan totes aquestes merdes que la lampista deia que havia tret de les canonades profundes? Tampoc no els en parlaran gaire, d'això. El llapis de memòria el va lliurar el PSOE en mà a la Fiscalia General de l'Estat sense una denúncia formal sobre res. Un mètode estrany. Pel que sembla, el motiu d'aquest traspàs —en comptes d'haver-se procedit a la destrucció de la podridura— va ser que podia contenir informació delicada sobre magistrats o casos oberts. De la FGE va viatjar a la Fiscalia de l'AN, de total confiança de García Ortiz, i a principis de setembre vam saber que el juliol l'havien remès a l'UCO perquè n'informés. Quatre mesos després, silenci, no en sabem res. De per què l'AN seria competent per a allò que tingués a veure amb la Leire tampoc n'hi ha gaires explicacions. Potser perquè no rondi per la taula de Zamarriego, que és el jutge que investiga García Ortiz. En tot cas, si el que hi ha a l'interior és material d'origen viciat, poc pot servir per a cap causa noble que no sigui processar la mateixa Leire. Em deixa parada —igual que a vostès, suposo— la incoherència humana. De la Leire, ben poc que se'n defensen, i d'una mitja veritat de la bèstia negra Miguel Ángel Rodríguez els va faltar temps per sortir a cremar Espanya . Sé que la ironia no cotitza, però és l'únic que ens queda per salvar-nos

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

La encuesta de Goldenring es un complemento a la visita médica que facilita un perfil individualizado

• La Vanguardia
• 23 saat, 47 dakika

Catalunya compta amb una meravella amagada al mig de la naturalesa a tan sols una hora de Barcelona . Des de fa anys aquest petit paradís ha esculpit el terreny fins a crear uns salts d'aigua que sorprenen sempre la primera vegada que algú els veu. A més, a la zona es pot fer una ruta que ara detallarem, en la que aquesta meravella de la naturalesa és el principal atractiu per passar unes hores de desconnexió pocs minuts després del cor de Barcelona. El camí transcorre pels Valls de l'Anoia , zona ubicada al sud-est de la comarca, en un Espai Natural Protegit. Aquesta excursió compta amb uns paisatges impactants en els quals podem veure els contrastos dels boscos del Mediterrani en una època primaveral idònia per desconnectar a la muntanya. Descobreix un dels ponts penjants més impressionants de Catalunya: et deixarà sense alè! ⚔️ És un dels pobles medievals amb més encant de Catalunya i quasi ningú el coneix On començar la ruta dels salts d'aigua Parlem dels Salts d'Aigua de Cabrera d'Anoia. La ruta en qüestió comença al municipi de Cabrera d'Anoia , concretament al poble de Canaletes on heu d'aparcar el cotxe en un dels pàrquings que avui en dia són totalment gratuïts per al moment. Un cop deixat el poble enrere, heu de seguir la pista que passa per la masia de la Bleda. Un cop allà continueu pel camí de terra i podreu arrancar el recorregut entre tota mena de vegetació frondosa, pinedes, alzinars i avellaners, les grans meravelles que també amaga aquesta zona de Catalunya en un recorregut que és circular, per la qual cosa podeu tornar enrere en qualsevol moment sense cap mena de problema. Anoia A partir d'aquí ens trobarem amb tots els salts d'aigua en aquest ordre: Salt d'aigua i cova dels Capellans Salt d'aigua del Caragol Salt d'aigua dels Cups Salt d'aigua de la Mala Dona A més, la ruta la poden fer també nens , ja que la seva dificultat és baixa-moderada, encara que el temps de duració és considerable, entre 3 i 4 hores. El recorregut té 8 quilòmetres, comença i acaba al mateix punt ubicat a Canaletes . Per realitzar l'excursió recomanem endur-se un GPS, perquè en molts llocs de la mateixa manca senyalització i podeu confondre els camins durant la travessa. Tot i això, la ruta és força orientativa i no ha de ser un impediment per aventurar-se amb tota la família o amics. Cal destacar, que el camí també inclou parts en les quals cal utilitzar cordes per poder escalar i baixar petits desnivells o barrancs. Oferta gastronòmica i vitivinícola Per fer gana després d'aquesta gran excursió podeu recuperar les forces amb una oferta gastronòmica única amb plats tradicionals de la cuina catalana que us poden servir en els diferents restaurants de Cabrera d'Anoia . A més, pels més valents, després de dinar teniu l'opció de visitar el celler de Can Freixes i Mas del Claver , dues masies especialitzades en vins i caves selectes, elaborats al mateix celler amb raïm de les seves vinyes i a la seva pròpia producció. D'aquesta manera, podeu posar la cirereta al pastís després d'una bona diada per les terres de l' Anoia on quedareu enamorats amb uns salts d'aigua que mai deixen indiferents ningú. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 23 saat, 47 dakika

El día de hoy, 12 de noviembre de 2025, se espera en Campanario un tiempo mayormente estable, con temperaturas que oscilarán entre los 13 y 22 grados a lo largo del día. La mañana comenzará con un ambiente fresco, con temperaturas alrededor de los 13 grados a las 00:00 horas, y se prevé un ligero aumento a 14 grados hacia las 04:00 y 05:00 horas. A medida que avance la jornada, la temperatura alcanzará su punto máximo de 22 grados entre las 13:00 y 16:00 horas, proporcionando un tiempo agradable para actividades al aire libre.

• El Periódico Extremadura
• 23 saat, 47 dakika