Quan la moral de la política autonòmica fa fallida

Diu la dita popular que cap geperut es veu el gep i de vegades hi afegeix que tampoc cap banyut es veu les banyes. O el que és el mateix, que l’ésser humà és cec davant els seus defectes i, en canvi, veu molt fàcilment els dels altres. La dita, abreujada o ampliada, fa referència a la dificultat per reconèixer les limitacions pròpies, i fins i tot la manca d’autocrítica ve a tomb en aquest cas arran de la reacció que ha tingut JxCat en assabentar-se que ERC, un cop el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha retirat el projecte de pressupost del 2026 del Parlament, ara s’obre a aprovar-lo sense cap compromís sobre la cessió de l’IRPF a Catalunya com a condició prèvia: “És manca d’ambició” , ha exclamat el secretari general del partit de Carles Puigdemont, Jordi Turull, en contra de la formació d’Oriol Junqueras, a la qual ha acusat de moure’s per “càlculs de partit” i no per “interès de país” . És una obvietat que la posició actual d’ERC no té res a veure amb l’acord assolit aviat farà dos anys amb el PSC per investir el seu líder 133è president de la Generalitat. D’aquell anomenat “finançament singular” que havia de resoldre d’una vegada per totes la falta de recursos crònica que pateix el país gràcies a la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos que es generen a Catalunya, des del 100% de l’IRPF fins al 100% de l’IVA i de l’impost de societats, per part de l’Agència Tributària de Catalunya —talment com si d’un sistema de concert econòmic es tractés—, no en queda res, ni tan sols el nom. El que havia de ser un traspàs integral s’ha evaporat de tal manera que ara ni cal un compromís del govern espanyol —que és qui realment talla el bacallà— sobre la cessió de l’IRPF, ni que fos ad calendas graecas , perquè ERC mantingui el suport a Salvador Illa i li aprovi el pressupost d’enguany. Estava cantat que els d’Oriol Junqueras s’acabarien abaixant els pantalons i, per tant, la renúncia al que abans era irrenunciable és més que criticable. Dit això, no és precisament JxCat qui està en condicions de donar lliçons de res. El problema que tenen tots dos —JxCat i ERC— és que, després d’haver-se passat pel folre el resultat del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017 i d’haver optat descaradament pel retorn a la via autonomista, ara no poden esperar que aquells que van enredar els facin cas o facin més cas als uns que no als altres. Senzillament, no fan cas a cap dels dos, els és indiferent si aproven o deixen d’aprovar el pressupost de la Generalitat del 2026 , perquè fa temps que han desconnectat del marc mental autonòmic i, en conseqüència, res del que els arribi des d’aquest sector és del seu interès. O és que potser es pensaven que el que havien fet el 2017 no tindria cap repercussió interna i no provocaria un menfotisme creixent i un ressentiment profund envers tot el que portés penjada l’etiqueta autonòmica i processista? Entre tots han aconseguit que, si en determinats moments de la història la Generalitat , amb el Govern i el Parlament com a institucions principals, havia estat expressió del poder polític que tenien els catalans i, en tot cas, símbol inequívoc de catalanitat, actualment sigui una peça més de l’engranatge de l’Administració autonòmica espanyola i prou . I és que del 2017 ençà, de fet, a Catalunya la política autonòmica no tan sols l’han practicada amb vehemència i convicció els partits clarament espanyols i espanyolistes —PSOE, PP i Vox— i els teòricament catalans però que sempre els fan el joc —PSC i Comuns—, sinó també, i sobretot, les formacions sobre el paper catalanistes que fins llavors s’havien fet passar falsament per independentistes —les esmentades JxCat i ERC i, a més, la CUP. I aquest gir ha tingut uns efectes que cap d’elles no s’hauria atrevit a pronosticar: l’eixamplament, d’una banda, del rebuig de tot allò que procedeix de l’autonomisme i, molt especialment, la generalització, de l'altra, primer de la creença i després de la certitud que la política catalana s’ha convertit en un gran podrimener, en un forat negre sense fons ple de presumptes males pràctiques de tota mena que, en alguns casos, amaguen fins i tot indicis de corrupció. En clau ètica i moral, la política autonòmica ha fet fallida. L’escàndol al voltant de l’actuació de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), amb molts milions d’euros de l’erari públic pagats pels contribuents despistats per culpa de comportaments gens honorables i en què tots els partits han tancat files per salvar-se els uns als altres perquè la realitat és que tots hi estan embolicats , és la gota que ha fet vessar el vas de la credulitat d’una població que a partir d’ara no sembla disposada a acceptar més segons quines martingales. En aquest escenari, que ningú no s’estranyi que hagin començat a circular per les xarxes socials instruments que posen al descobert la xarxa clientelar que els últims anys s’ha creat al voltant de les diferents administracions públiques que operen a Catalunya —la Generalitat, però també les diputacions, els ajuntaments, els consells comarcals...— i que no deixa cap de les formacions polítiques lliure de sospita. Avui la política catalana és un niu d’amiguisme, clientelisme, influències, abusos, canongies i menjadores que desvia els diners públics a lucres privats que fan feredat Aquestes eines —la que ràpidament ha adquirit més popularitat és una anomenada eloqüentment Menjòmetre — han fet possible que arribi a tothom una informació que per llei ha de ser pública, però que les administracions, totes sense excepció, amaguen en un racó perquè l’accessibilitat resulti com més complicada millor i així el ciutadà desisteixi de buscar-la: els contractes, les subvencions i les ajudes diverses que anualment destinen a entitats, associacions, agrupacions, empreses, organismes, cooperatives, taules, observatoris, comissions, subcomissions, comitès, grups de treball, ONG i qualsevol altre col·lectiu. I un cop el ciutadà ho ha vist en tota la seva dimensió, ha certificat el que feia temps que es temia: que avui la política catalana és un niu d’amiguisme, clientelisme, influències, abusos, canongies i menjadores que desvia els diners públics , els impostos que ell ha satisfet, a lucres privats que fan feredat . Davant d’això, la resposta dels que gràcies a aquestes iniciatives han quedat ben retratats —principalment tots els partits que en un moment o altre han estat al Govern de Catalunya, que vol dir bàsicament PSC, Comuns, ERC i JxCat— ha estat o fer l’orni o no fer cas del missatge i responsabilitzar-ne el missatger o recórrer a una excusa que cansa de tant que la fan servir per a tot: que tot és culpa de l’extrema dreta. Tot plegat és l’evidència que, certament, no hi ha cap geperut que es vegi el gep ni cap banyut, les banyes, com diu la dita popular. I, mentrestant, la distància entre aquests i la gent normal i corrent del carrer es va fent cada vegada més gran. Tant, que arribarà el dia que, si continuen així, els perdrà a tots definitivament de vista.

Go to News Site