Els mestres

El primer llibre que vaig publicar el vaig dedicar a qui, segurament, ha estat el professor més important de la meva vida com a estudiant. Es diu Enric Vilaplana , i la darrera vegada que el vaig veure va ser fa un mes, en un dinar, gaudit a la casa que tenen ell i la Piti , la seva dona, també professora. Tots dos estan jubilats, però mantenen l’esperit combatiu amb què varen crear l’ escola Nabí , liderats per l’ Elisa Moragas , a principis dels anys setanta. L’Elisa té a Vallvidrera un carrer dedicat —merescudament— a la seva memòria. L’Enric va ser el meu professor de 6è d’EGB, i em va ajudar a refer-me després de sortir destrossat psicològicament de l’escola Aula, governada amb mà de jutge inquisidor per Pere Ribera, un històric de la docència barcelonina. Jo no vaig encaixar a Aula, i l’Enric em va ajudar a sortir del forat, amb l’objectiu de tornar a ser un estudiant normal . Dins de l’escola Nabí, l’Enric era considerat pels alumnes un professor exigent, però en aquells temps, l’exigència a l’escola no era jutjada com una raresa, sinó que formava part del sistema. Si estudiaves, aprovaves, i dins dels aprovats, hi havia una escala que anava de l’excel·lència a la suficiència, sense eufemismes . I recordo l’Enric emprenyat per una malifeta, o per la nul·la implicació d’un alumne, i puc assegurar que aquelles emprenyamentes no deixaven ningú indiferent, i que servien —com diríem en un llenguatge col·loquial— perquè l’alumne es posés les piles. Passats els anys, l’única manera com vaig saber mostrar-li el meu agraïment va ser dedicant-li el meu primer llibre . De professors n’he tingut de tota mena, però de docents que m’hagin deixat empremta n’he tingut comptats. Recordo la Nadala, la meva professora de 2n d’EGB , una deixebla de Rosa Sensat, una mestra de la República, que havia malviscut la docència durant el franquisme al costat del seu marit, també professor d’Aula. Tots dos eren supervivents i republicans, i Aula va ser la darrera parada —aquesta laica— abans de la jubilació. Dit de passada, la Nadala i en Ribera lligaven com l’oli i l’aigua. També recordo en Comelles, el meu professor de filosofia de l’escola Costa i Llobera, i en rememoro nítidament la veu greu, seguint els passos d’Aristòtil. Però, sobretot, enyoro la María Luisa del Álamo , la meva professora de literatura espanyola a l’institut Montserrat, tant brillant i de la broma com exigent. De trenta-cinc alumnes, la Del Álamo n’aprovava cinc. A mi, sempre amb un cinc pelat, perquè deia que no era que jo expliqués gaire més coses que els altres, però li agradava com les explicava . Cal tornar a donar al mestre la consideració que li pertoca Cada alumne viu la connexió amb el mestre d’una manera particular, i no cal dir que ni l’Enric ni la Del Álamo eren del gust de tothom. Però de tots aquests professors que m’han marcat la vida, en recordo la humanitat i l’exigència a parts iguals . Ara, la humanitat —ensucrada— s’ha menjat l’exigència, i no entenc com el rigor ha caigut en el sac buit del bonisme escolar , fruit d’una societat ferida d’estupidesa, en què l’alumne és incapaç d’acceptar el fracàs, al costat d’uns pares que han sobreprotegit els fills fins a aconseguir posar contra les cordes l’autoritat del mestre. Aquesta pèrdua de valors ha fet que l’alumne no respecti un mestre que es veu obligat a acceptar l’inacceptable, subvertint, per exemple, el fracàs amb eufemismes com l’alumne evoluciona favorablement o no ha assolit el nivell necessari . Substituir les avaluacions numèriques per les qualitatives ha estat un error semblant al de confondre autoritat amb autoritarisme . Va ser treure les càmeres a la rodalia del Saló de l’Ensenyament i entrevistar uns quants alumnes per adonar-me que estic llançant els diners dels meus impostos en escolars destinats a fer involucionar el món. I davant preguntes de l’estil, "Em sabries dir com es diu el president de la Generalitat?", i respostes del caire "Salvador Dalí", jo em pregunto, innocentment, com és possible que aquests alumnes aprovin, curs rere curs , fins a la selectivitat — hasta la victoria siempre no és un eslògan de Bad Bunny—, si no és per una ceguesa voluntària del sistema —professorat inclòs— o per una mediocritat sistèmica —professorat inclòs— o a conseqüència d’aquella gran frase de Sandro Giaccobe, que diu: Scusa tanto se la vita č cosė. Non l’ho inventato io . Els jardins comencen a estar prohibits per la pudor de putrefacció. En aquest país, dels sindicats se’n pot esperar ben poc —sobretot de CCOO i d’UGT—, acostumats els seus dirigents a caminar fins a les portes giratòries tan bon punt deixen el càrrec. I també se’n pot esperar minsos resultats de sindicats com la CGT o Elite Taxi, acostumats a praxis de dubtosa legitimitat. Sobre la USTEC —el sindicat majoritari de treballadors de l’ensenyament—, crec que fa la feina que ha de fer, però que, quant a resultats docents amb l’alumnat, l’organització sindical ni evoluciona favorablement, ni assoleix el nivell necessari. Si els alumnes, en general, sabessin situar els Pirineus en el mapa , o sabessin —aquesta és una pregunta que val un formatget del Trivial— la data en la qual va començar la Guerra Civil Espanyola, les seves justificades reivindicacions salarials serien, també, compreses i reivindicades per un sector de la societat preocupada per la decadència escolar. El sou és important per estimar la feina, i que els professors estan sobrepassats per una societat en descomposició —sobrada del jo i mancada del nosaltres— és una evidència. S’ha d’incentivar als alumnes a gaudir de ser alumnes perquè vegin el futur amb menys incertesa, i per aconseguir aquesta quimera cal tornar a donar al mestre la consideració que li pertoca . La consideració als mestres que jo vaig convertir en pilars fonamentals de la meva formació com a ciutadà. Mestres, com és el cas de l’Enric, a qui vaig dedicar el meu primer llibre, amb el missatge encobert que, sense ell, allò no hauria estat possible.

Go to News Site