El deprimit nacional

Per contrarestar el joliu optimisme popular dels anys del procés, i avançant-se a la traïció dels nostres líders i dels seus massatgistes periodístics , les elits catalanes van provar d’inculcar-nos la figura del malalt nacional. El concepte era una forma extremadament eixorca i corporal de recordar-nos que àdhuc els éssers més vitals poden acabar demacrats per obra i desgràcia d’un càncer. Després del referèndum de l’1-O, la figura del malalt nacional va transvasar-se directament al terreny de la política, i hom va dedicar-se a xerrar sobre presos polítics i exiliats com si fossin un aplec de convalescents que intentaven sobreviure a les patologies imposades per Espanya . La tàctica va funcionar parcialment, perquè molts electors van cansar-se d’una plorera que volia centrar-se en la sopa emocional per intentar desviar l’atenció dels nombrosos incompliments i falsies disparades per la classe política. Amb el postprocés estancat en la diarrea actual del tedi, i el discurs victimista finalment noquejat per l’abstenció i l’adveniment de forces polítiques contràries al processisme , la figura del malalt nacional ha donat pas a una nova conceptualització més perversa. Em refereixo al deprimit nacional , un ésser (habitualment molt exitós al seu camp professional i amb notòria rellevància pública) que s’ha guanyat l’acceptació popular a còpia de rebaixar el seu triomf o estatus assumint amb resignació una existència pesarosa . El darrer cas d’aquest fenomen l’exemplifica perfectament Oriol Mitjà , prestigiós metge i investigador en l’àmbit de les infeccions, que es guanyà l’atenció de la tribu durant la pandèmia. Tot i treure el cap als mitjans alguna vegada per la frisança vírica de la mare natura, Mitjà s’havia esfumat de l’huracà públic per tornar a la pau vital de la bata blanca. Tot això ha canviat aquesta darrera setmana, arran de la presentació del llibre On neix la llum (Columna) , una crònica de la depressió, angoixa i pulsió mortuòria del nostre protagonista . Haig de dir que sempre he sentit una gran fascinació per l’Oriol, perquè a servidor, per motius ben obvis de parentiu, mai no li han molestat els egòlatres. De fet, en temps de la Covid, a casa gaudírem molt quan aquest metge titllava d’incompetent la consellera Vergés i el seu equip . De bell antuvi, ja vaig notar en el doctor Mitjà la indissimulada rancúnia de tots aquells cervells privilegiats que estudien a l’estranger i, quan tornen a casa, esperen que el país els rebi desenrotllant una esplendorosa catifa vermell a. Però, tot i guanyar la collonada aquella del "Català de l’any" (2016), aquest científic prou llest per renunciar a la carrera política, no cercava prestigi, sinó viure a l’Olimp de l’imaginari. Assegureu-vos que la melangia no us faci traïdors Mitjà sempre va coquetejar d’una manera molt curiosa amb el seu vessant públic . Recordo que fa temps coincidírem a una tertúlia en què sostingué que la seva vida ideal passava per l’anonimat militant de la investigació científica; jo li ho vaig qüestionar sense cap mena de tírria personal, atès que —tot just el dia anterior— la televisió pública catalana havia programat un documental en el qual ens feia partícips de la seva vida familiar. Però aquestes ambigüitats són supèrflues i tot plegat tant me fot, car el camí d’un narcisista al nostre país és molt dur i hom sempre ha de fer el possible per sortir a la foto, bo i aparentant indiferència desmenjada (l’únic ésser que ho aconsegueix amb molta classe és el meu estimat Albert Serra). Vist que no se’n sortia, l’Oriol ha acabat fent com els polítics del procés; atès que el triomf molesta, ha compartit la seva dissort amb la plebs per tal de transformar-nos en un cas clínic . Tot això, com podeu imaginar perfectament, encaixa molt bé amb la frisança dels manaires per fer-nos creure que som només una colla de desgraciats i amb aquest clima posterior al 2017, en què hom fa passar pel sedàs del desencís qualsevol forma d’albir moral. A banda d’un element de control social ordit perquè no passin coses rellevants, aquesta sopa depressiva resulta l’eina idònia per rebaixar les aspiracions del comú . De fet, la forma més revolucionària d’existència avui en dia al nostre païset demana evitar tota aquesta nàusea i, a risc de semblar histriònic, fer veure que la vida et va mitjanament bé. Això sí, si hom vol ésser acceptat com “un dels nostres”, sempre pot apuntar-se al club del depressiu nacional, exhibir una joventut traumàtica o fer una novel·la sobre com se’t va suïcidar el pare o les inconveniències d’afrontar la menopausa. Al gran club de la dissort hi cap tothom . Per altra banda, com a infeliç permanent amb problemes d’egotisme i a banda de confiar en la dosi diària d’escitalopram que consideri el seu psiquiatre (a mi em funcionen els 20 mg complementats amb un tranki matinal), recomanaria al doctor Mitjà que imposés un mur de contenció entre el seu jo ideal, amb la conseqüent pulsió per l’èxit i el reconeixement, i la seva trista però inexorable implantació al món dels fets . Aquest dic de contenció no provoca viure amb més felicitat, però t’assegura mantenir el teu nivell d’obsessió al món eidètic, mentre no acabes tenint cap problema amb anar tirant al món desastrós dels humans o fins i tot amb regalar-te certes victòries. Dins del meu cervell, jo encara em dedico a engalipar senyoretes, mentre, amb la mà esquerra, dirigeixo les codes més belles de Mahler, i quan en surto, vaig pel món feliç a comprar llucet, sense renunciar mai a la independència. Deprimiu-vos si ho voleu, en definitiva, estimats conciutadans; però assegureu-vos que la melangia no us faci traïdors . I guardeu les misèries a casa, que els catalans sempre hem sigut gent amb un altíssim sentit del pudor, i comerciar amb les llàgrimes fa d’espanyol .

Go to News Site