Una d'aquelles tradicions del Nadal que més sobta a les persones de fora de Catalunya és el Tió de Nadal. per la seva curiosa manera de portar regals als nens de cada llar durant la nit del 24 de desembre . I és que agafar un tronc, dibuixar-li una cara amb ulls i celles, posar-li nas i unes petites potes, coronar-lo amb la típica barretina i tapar-lo amb una manta perquè no agafi fred pot semblar un ritual realment curiós si no s'ha presenciat abans. Més encara si es té en consideració que la funció d'aquest tronquet tan graciós i peculiar és, literalment, cagar obsequis per als infants després que li donin cops reiteradament amb un bastó i al ritme d'una cançó. Vols saber quin és l'origen d'aquest element del folklore català? Aquí t'expliquem l'origen, mites i més d'una curiositat sobre el Tió de Nadal . L'origen del Tió de Nadal i d'on ve la tradició La idea de tenir un Tió de Nadal a casa durant les festivitats de Nadal ja està més que estesa a Catalunya , però segur que no coneixes d'on ve aquesta particular tradició que ens convida a atiar un tros de fusta amb la intenció que ens deposi alguns regals sota la manta que el cobreix. I és que aquest costum que implica, també, alimentar el tronc en els dies previs al solstici d'hivern amb tota mena de menjar per a tenir-lo ben content el dia de la nit de Nadal. Naixia en el seu origen de la tradició de cremar un tronc a la xemeneia de les cases perquè els aportés calor, llum i, d'una manera certament simbòlica, tot el necessari per a gaudir d'una celebració feliç a l'espai familiar. I és que, tot i que ara el seu sentit d'aportar el que és necessari —els regals— ha virat vers el materialisme, no deixa de mantenir en essència molt del seu sentit originari en crear caliu en un moment feliç amb els qui t'envolten. Fotografia d'un Tió de Nadal al bosc. / ACN Com esmentàvem abans, també, al Tió de Nadal se li pica ben fort amb un bastó perquè cagui tants regals com sigui possible i els més petits de cada casa s'ho prenen molt seriosament per tal que el tronc més famós de Catalunya els atorgui els seus respectius presents. Ho fan mentre canten una cançó que en una de les seves versions més conegudes diu així: Caga tió, ametlles i torró, si no vols cagar, et donaré un cop de bastó! Com fer manualitats de Nadal amb infants: 7 propostes senzilles i originals La fama internacional del Tió de Nadal: va aparèixer a Netflix Amb els anys, la tradició de fer cagar el Tió de Nadal s'ha anat fent més i més coneguda fora de l'àmbit català per la seva originalitat. En el 2018 , l'actor estatunidenc Viggo Mortensen deixava sense paraules el presentador del mundialment aclamat The Late Show with James Corden de la CBS quan exposava, entre rialles del públic, com s'havia assabentat d'aquest curiós símbol del Nadal a Catalunya i com es “fa cagar el tió” després d'haver viscut un bon temps a la ciutat de Barcelona. Això succeïa després que el Tió de Nadal s'hagués colat també en una escena d'un dels episodis de la segona temporada de l'exitosa sèrie Stranger Things de la plataforma Netflix al prestatge de la casa d'un dels protagonistes. Ho feia públic un usuari de Twitter en una piulada: “surt un Tió de Nadal a la segona temporada de Stranger Things , LOL”. Quina és la forma correcta d'anomenar el Tió de Nadal: “caga tió”, “cagatió”… També hi ha una controvèrsia lingüística que sempre ha envoltat el cridaner ritual del Tió de Nadal , i és que les formes “caga tió” i inclús, sense cap pausa, “cagatió” estan bastant propagades en l'espontaneïtat dels catalanoparlants que són coneixedors a aquesta tradició nadalenca i es refereixen a ella. Però, cal tenir en consideració que aquestes dues expressions ja més que instal·lades en la parla no són les correctes encara que les emprem amb assiduïtat en el llenguatge oral. Se sobreentén que aquests “errors” provenen de les constants referències a l'acció de cagar que la cançó tradicional fa. Com a dada extra per als més curiosos, segur que tampoc eres conscient que, etimològicament, el mot “tió” prové de la paraula llatina de significat “tros de tronc per cremar a la llar” .

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

Arriba Nadal i això és sinònim de retrobaments amb familiars, amics, felicitat i regals. La tradició de fer regals a l'època nadalenca està molt arrelada, i no és poc habitual que una de les principals demandes sigui tenir una mascota a casa. És un detall, especialment, dirigit per als més petits de la casa, amb el convenciment que els farà molta il·lusió, però aquesta pràctica és un greu error des del punt de vist del benestar animal. Segons dades de la Fundació Affinity, més de 50.000 gossos i gats podrien arribar a les cases espanyoles de la mà de Pare Noel i els Reis Mags . Des de la Fundació alerten que  incorporar a un animal de companyia a la família requereix una reflexió i un consens previ de tots els seus membres, un procés que moltes vegades no es té en compte quan es tracta d'un regal. Un gos amb unes orelles de ren per Nadal / Pixabay Un 11% dels espanyols afirma haver regalat un animal de companyia en alguna ocasió, segons la Fundació. La directora de la Fundació Affinity, Isabel Buil, assegura que "regalar un animal parteix d'una bona intenció, perquè els qui conviuen amb un gos o un gat coneixen els beneficis d'aquesta convivència i volen que la persona a qui el regalen també visqui aquesta experiència. No obstant això, el regal es fa moltes vegades sense pensar en el que implica. El que és imprescindible és que sempre hi hagi una reflexió prèvia de la persona o la família que assumeix la responsabilitat i el compromís de conviure amb l'animal. I això sol ser incompatible amb el fet en si de regalar, més quan és habitual que sigui una sorpresa per a qui ho rep". Les 5 raons per les quals no regalar animals: Tenir un gos o un gat és el desig de molts nens i nenes. De fet, més d'un 80% dels més petits ha demanat alguna vegada un animal de companyia com a regal en la carta als Reis, a Pare Noel o en algun altre moment de l'any. Des de la Fundació Affinity aporten 5 raons per les quals no s'han de regalar animals. Regalar éssers vius els cosifica. A més, fer-ho per Nadal o Reis, en el mateix moment en què es regalen joguines, envia un missatge contradictori als nens als qui els diem que els animals no són una joguina. Qui rep l'animal, no ha pogut fer la reflexió prèvia , és a dir, qui haurà de responsabilitzar-se del gos o gat, i això comporta riscos. Un dels principals problemes pot ser que el vincle amb el gos o el gat pot ser menys sòlid quan es tracta d'un regal, que en moltes ocasions, és inesperat, que no pas si és una decisió pròpia i meditada. Tota la família ha d'estar d'acord amb l'arribada de la mascota. Un gos o un gat és un membre més de la família i, per tant, la decisió ha de ser consensuada. Això exigeix parlar-ho, discutir-ho, repartir responsabilitats i assumir el compromís entre tots. La millor opció és anar a buscar-lo junts. Fer en família el procés de trobar a l'animal que encaixa amb nosaltres pot ser més gratificant i ple d'aprenentatges que la sorpresa d'un únic dia, ja que la màgia del primer trobament és la clau per tenir èxit. Adoptar a un animal en una protectora és una oportunitat per a transmetre als nostres fills valors com la solidaritat, ajuda, empatia, compassió i paciència. La mascota no hauria de ser per només un membre de la família. Moltes vegades es planteja l'arribada d'un animal com un regal específicament per als fills, com un element més del món del nen, quan s'hauria de pensar que un animal és per a tota la família. Creure que un gos o un gat és solament per als nens o les nenes pot generar problemes en un futur, ja que la convivència i la responsabilitat de cuidar-lo han d'afectar a tots els membres d'aquesta família. Un gat amb barret de Pare Noel / Pixabay Adoptar animals de la protectora Si el plantejament és incorporar un animal de companyia a la família, una de les millors opcions en aquesta època de l'any, que és un moment en el qual la família pot tenir més temps lliure, és adoptar-ho en una protectora. Aquestes entitats segueixen un protocol per assegurar-se que l'animal no sigui tractat com un regal i que les persones que conviuran amb ell encaixen en qüestions bàsiques, com a estil de vida, necessitats, recursos, temps disponible o expectatives. La presidenta de la protectora d'animals Aixopluc, Rafaela González, ha afirmat que "no estem d'acord amb el concepte de regalar animals. Quan els qui venen a la protectora ens diuen que volen regalar un animal demanem que vingui la persona implicada. Un ésser viu no pot ser regalat, hem de començar a descartar aquesta terminologia. Passarem molts anys de vida juntament amb el nou company, per tant, ha de ser una decisió basada en la planificació, no en la sorpresa". En les últimes setmanes, aquesta protectora ha detectat no només un lleuger increment en el nombre de trucades d'interessats en l'adopció, sinó també un canvi de perfil del demandant. Segons ha explicat González, les trucades rebudes ara són de persones que veuen l'adopció com un regal mentre que l'habitual la resta de l'any són famílies que volen adoptar per incorporar un nou membre al nucli familiar. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

L' escudella i carn d'olla no és només un dels plats més emblemàtics de la cuina catalana, sinó també el primer plat de Nadal documentat a Catalunya i, segons nombrosos estudis històrics, una de les sopes més antigues d'Europa amb registre escrit. Parlar-ne és parlar de memòria col·lectiva , de llars on l'hivern es combatia a foc lent i d'una cuina que va néixer de la necessitat, però que amb el pas dels segles es va convertir en símbol de celebració i abundància . Molt abans que existissin menús festius tal com els entenem avui, ja hi havia olles fumejants que reunien famílies senceres al voltant d'un brou profund, nutritiu i reconfortant. La història de l'escudella i carn d'olla La base de l'escudella és un brou elaborat a partir de carns, llegums i verdures , cuites lentament durant hores. No existeix una única recepta, perquè cada territori i cada casa ha anat adaptant els ingredients al seu rebost i a la seva economia. Tradicionalment, s'utilitzen cigrons i verdures com patata, col, pastanaga, nap, api, porro, ceba i all, juntament amb una selecció de carns que conformen l'anomenada carn d'olla . En ella solen aparèixer botifarra blanca i negra, carn magra de vedella, gallina o pollastre, una mica de xai, cansalada, morro de porc, ossos i pernil, creant un conjunt tant contundent com equilibrat . Les verdures són imprescindibles en aquest plat / Foto: Unsplash Un dels elements més característics és la pilota , una gran mandonguilla ovalada que es cou dins del brou. En la versió nadalenca s'elabora barrejant carn picada de porc i vedella amb ou, all, julivert, pa ratllat i pebre negre. Aquesta pilota, de mida generosa, s'enfarina abans d'entrar a l'olla i es talla en rodanxes gruixudes en el moment de servir. En temps antics, però, la pilota quotidiana era molt més humil , feta només amb molla de pa i cansalada, una mostra més de com l'escudella s'adaptava a la realitat de cada època. La pilota és una gran mandonguilla ovalada que es cou dins del brou Històricament, el plat se servia en dos temps: primer la sopa , elaborada amb el brou colat i pasta, avui imprescindible amb galets grans el Nadal, i després la carn i les verdures , sovint amanides amb una senzilla vinagreta. Durant segles va ser un plat de consum diari, tal com va documentar al segle XIV Francesc Eiximenis, qui explicava que tots els catalans menjaven escudella de forma habitual. Amb el pas del temps i la complexitat de la seva elaboració, va quedar reservada pels dies de festa i, especialment, per Nadal , quan l'olla reunia el millor del rebost. Escudella i carn d'olla / Foto: Unsplash La paraula escudella prové del recipient on se servien les sopes a l'Edat Mitjana, i amb els anys el continent va acabar donant nom al contingut , com succeeix amb tants plats tradicionals. Nascuda en el món rural, alimentada pel que donava el camp i el corral, l'escudella i carn d'olla de Nadal representa la versió més festiva d'una cuina d'aprofitament , aquella que va transformar la necessitat en identitat i que, segles després, continua marcant l'inici del dinar més important de l'any en moltes cases catalanes. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

El Nadal deixa sempre un rastre de taules llargues, converses eternes i, gairebé sense adonar-nos-en, una quantitat considerable de restes que formen part inevitable de la festa. A Catalunya , on l' escudella i carn d'olla és molt més que un plat i es converteix en un autèntic ritual familiar , l'endemà sol plantejar la mateixa pregunta: què fem amb tota aquella verdura bullida plena de sabor? La resposta arriba des de la cuina d'aprofitament , aquella que no busca likes ni perfecció estètica, però que guarda la memòria , l'afecte i el gust més autèntic. El trinxat de carn d'olla és precisament això: una recepta humil, directa i profundament emocional . Així es prepara el "trinxat de carn d'olla" El compte d'Instagram @cuinetes_i_cosetes ho explica des del record i la tendresa, reivindicant aquella cuina d’abans on res no es tirava i tot tenia sentit. Potser visualment no és el plat més vistós del món digital, però cada cullerada connecta amb la infància , amb la imatge d’una mare somrient i preguntant si està bo, encara que el nom familiar, batejat amb humor com “merda d’oca” , digui el contrari. Aquest plat demostra que el sabor no entén d’aparences i que, quan arriben dies d’ excessos nadalencs , no hi ha res més reconfortant que tornar al senzill, a l’ autèntic i al ben fet . Ingredients per al trinxat de carn d’olla: Tota la verdura sobrant de l'escudella, ben escorreguda Oli d'oliva, el necessari per a la cocció Opcionalment, pilota sobrant per acompanyar o marcar a la planxa Preparació d'aquest ritual: La preparació del trinxat és tan senzilla com satisfactòria , i aquí rau gran part del seu encant. En una cassola o una paella àmplia , s'hi afegeix un bon raig d' oli d'oliva i s'incorporen totes les verdures sobrants de l'escudella. A mesura que comencen a escalfar-se, arriba el moment més important: amb una forquilla o un premsador de patates , es van aixafant a poc a poc fins a aconseguir una textura fina i homogènia. No hi ha pressa, perquè aquest plat demana paciència i mim Existeixen nombroses versions depenent de la zona de Catalunya / Foto: Unsplash Aquest plat es fa sense pressa, amb paciència i cura En moltes cases, com expliquen des de @cuinetes_i_cosetes , el secret rau en deixar que la verdura s' agafi lleugerament a la base de la paella. Aquest petit torrat aporta un sabor més profund, més intens i absolutament irresistible . Es remena, es gira i s'observa fins que el trinxat assoleix el punt desitjat, ni massa sec ni excessivament humit. Quan està a punt, es pot presentar de forma allargada, gairebé com un caneló llarg , tal com es feia tradicionalment. Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida de ???????? ? ??????? | Receptes de cuina (@cuinetes_i_cosetes) Per completar el plat, una pilota a la planxa és l'acompanyament perfecte, aportant contrast i convertint aquest reaprofitament en un àpat rodó , reconfortant i ple de sentit. Perquè el trinxat de carn d’olla no és només una recepta: és una manera d' entendre la cuina , la família i el Nadal. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

A tot Europa tenim tradicions de Nadal bastant semblants , però quan et poses a mirar al detall, brollen un munt de diferències entre països i regions . Enlloc no es mengen tants polvorons i mantegades com aquí, per exemple. Però encara que dins d'Espanya existeixen molta similitud en les tradicions de Nadal, el cert és que a Catalunya fem una sèrie de coses que són molt nostres i que, encara que poden ser adoptades per d'altres, en general solen revelar que algú és català. 1. Treballar el 24 i tenir festa el 26 El sopar de la nit de Nadal, la nit de 24 de desembre , és de grandíssima importància a Espanya, és EL sopar. Per això, encara que no sigui oficialment un dia festiu en cap part d'Espanya, com tampoc no ho és el 31, sí que moltes empreses solen donar festa o almenys tancar abans. Però el cas és que a Catalunya no és tradició : els que ho celebren sol ser per procedir de família de qualsevol altra part d'Espanya: aragonesa, andalusa, castellana, extremenya, etc. Per això és habitual que el 24 molts catalans treballem com si fos un dia més , i si has de fer alguna cosa amb gent de Madrid, per exemple, doncs no els trobes. En canvi, a la resta d'Espanya tothom treballa el dia 26 , mentre que per a nosaltres Sant Esteve és un altre dia festiu sagrat . Així que ja saps: si el 24 sembla no importar-li, i assumeix el 26 com a dia festiu, és català segur! 2. Tenim un tronc i l'utilitzarem Ja hem explicat molt sobre el Tió de Nadal , i sobre el xoc que genera en qualsevol que no sigui català quan ho descobreix. És un must català , no hi ha casa catalana en la qual no es decori amb un Tió de Nadal, i si hi ha nens juga un paper central segur. 3. Als nostres pessebres es caga Un altre clàssic que no falla mai: si tenim un caganer al pessebre, som catalans , segur. Sí, hi ha molta gent de fora que els compra, però s'atreveixen a posar-lo al pessebre, o el tenen com a curiositat, o a part? A més, si el posen, estaran declarant el seu amor i estima per Catalunya , i per tant podem posar-los al pack. 4. Mengem neules, i fins i tot bevem el cava amb elles "Neules" dolces n'hi ha a totes les cases d'Espanya, a tots els lots nadalencs. Però les neules (lleugerament diferents, sense l'enreixat) són típiques catalanes , i des de l'edat mitjana ! De fet, en aquella època eren planes , com una coca rodona molt fina. Va ser segles després que comencem a enrotllar-les. I des del primer moment van ser menjar tant de reis com de camperols , tothom les menjava. Com avui. Si a la taula veus algú portant o buscant les neules , i fins i tot fent allò tan típic de posar-les al cava i xarrupar, té molts números de ser català ! 5. Si hi ha nens, vindran amb poema de Nadal per dir a sobre d'una cadira En les escoles catalanes se solen ensenyar nadales en català, castellà i anglès . Són els que canten en aquests no sempre ben ponderats festivals nadalencs, en els que sovint les criatures estan com paralitzats i més que cantar, balbucegen les nadales. Però, a més, se sol ensenyar un poema de Nadal que, si els pares no tenen molta estima pel sentiment de vergonya del petit o petita , li faran dir sobre una cadira perquè tota la família ho vegi. Això no ho fa tothom, però si veus algú fent-ho... no tinguis dubte que és català! I tu, quines altres tradicions de Nadal creus que són un marcador claríssim de catalanitat? La pilota i la carn d'olla? Els canalons de Sant Esteve? Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

La saviesa popular ha deixat empremta en la manera com mengem, cuinem i compartim el menjar. Al llarg dels segles, els refranys han estat una forma d’expressar veritats senzilles, costums i advertiments sobre el bon menjar i el beure, sovint amb un toc d’humor o ironia. Avui, molts d’aquests refranys pràcticament han desaparegut del nostre dia a dia. Aquí recuperem 10 refranys en català sobre el menjar i el beure que gairebé ja ningú diu, però que val la pena recordar. 10 refranys catalans que potser no coneixes 1. A la taula i al llit, al primer crit Un clàssic que apel·la al bon costum de no fer esperar, especialment quan es tracta de menjar. Qui no s’espavila, es queda sense teca. 2. Esmorzar de rei, dinar de príncep i sopar de pidolaire Un consell nutricional antic que, sorprenentment, segueix els criteris moderns: menjar molt al matí, moderadament al migdia i poc a la nit. 3. Qui menja sopes se les pensa totes Una dita que associa el costum d’una bona alimentació amb la intel·ligència o la reflexió. 4. Del porc, fins la cua és bona Aquest refrany mostra com antigament es valorava aprofitar-ho absolutament tot del porc. Res no es llençava, tot es cuinava. 5. Olla sense pilota, menjar de granota Un cop de crítica als plats mal resolts. Sense la pilota, l’olla catalana perd la seva ànima. 6. A l’agost, ni dona ni most Fa referència als mesos de treball dur (verema) i a l’abstinència recomanada per conservar forces i evitar malentesos. 7. Amb pa i vi es fa camí Un refrany arrelat entre pagesos i caminants. El pa i el vi com a companys indispensables per resistir el dia. 8. Qui té gana, somia pa Expressió que recorda com la gana pot fer que qualsevol cosa sembli desitjable. Té paral·lels en altres llengües i cultures. 9. Menjar fred i vi calent posa malalta la gent Una alerta sobre els costums poc saludables: beure massa licors calents i menjar coses fredes podria acabar malament. 10. La carn fa carn i el vi fa sang Excusa que diuen els grans menjadors per justificar-se. Per què no hem de deixar morir aquests refranys? Els refranys formen part del patrimoni immaterial d’un poble. Recuperar-los no és només un exercici de nostàlgia, sinó també una manera de reconnectar amb una visió del món més pausada, més propera a la terra i als seus cicles. Molts d’aquests refranys reflecteixen maneres de cuinar, de conviure i d’entendre el menjar com un acte social i cultural, no només funcional.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

El Nadal és aquell moment de l’any en què la cuina torna a ocupar el centre de tot. Els dies s’escurcen, les cases s’omplen d’olors familiars i la taula es converteix en el punt de trobada on passen les coses importants: retrobar-nos, conversar sense presses i celebrar que hi som. És temps de plats que només cuinem un cop l’any, de receptes heretades i de rituals que es repeteixen gairebé igual, Nadal rere Nadal. VÍDEO INSTAGRAM Quan pensem en aquests àpats, gairebé de manera automàtica, ens ve al cap el vi o el cava. Però el Nadal també pot ser un bon moment per descobrir altres maridatges , més informals però igualment festius. La cervesa de Nadal de Damm està pensada, precisament, per a aquestes dates, ja que pot encaixar molt bé amb la cuina de Nadal, sobretot quan parlem de plats intensos, melosos, amb fons de rostit, espècies o tocs dolços. Per parlar de cuina tradicional, pocs llocs tenen tanta autoritat com el 7 Portes . Des de fa gairebé dos segles, aquest restaurant és un referent a Barcelona i a tot Catalunya, un espai on les receptes de sempre es cuinen amb respecte, ofici i memòria. És també un lloc ideal per inspirar-se i veure que molts plats de festa, ben explicats i ben fets, són perfectament reproduïbles a casa. La Karen Peiró, la mestra cervesera de Damm En aquesta ocasió, el 7 Portes proposa sis plats de Nadal clàssics , pensats per gaudir sense complicacions. Comencem amb una sopa de galets i carn d’olla que reconforta només d’olorar-la, d’aquelles que abracen i preparen el cos per a la resta de l’àpat. Arriben després els canelons trufats, cremosos i intensos, un d’aquells plats que sempre fan silenci a taula. La pularda amb prunes i fruits secs aporta el punt més festiu i tradicional, amb sabors dolços i profunds que ens transporten directament a Nadal. Les ostres amb un toc de ginebra aporten frescor i contrast, demostrant que també hi ha espai per a petits girs dins la tradició. El turbot a la meunière amb parmentier de patata suma elegància i equilibri, amb una cuina precisa i sense artificis. I per acabar, un bescuit caramel·litzat amb torró esmicolat per sobre, un final dolç que connecta amb els sabors més recognoscibles de les festes. Una copa diferent per gaudir de Nadal Acompanyant tot el recorregut, una cervesa de Nadal amb cos, aromes especiades i una calidesa que lliga especialment bé amb aquests plats . Una cervesa que acompanya, que neteja, que suma, i que demostra que Nadal també es pot viure amb una copa diferent a la mà. Perquè al final, Nadal no va només de què mengem o què bevem, sinó de crear moments al voltant de la taula. I si aquests moments venen acompanyats de bona cuina, tradició i ganes de compartir, la festa ja està servida.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

Per a molta gent, els dies de Nadal són per a passar en família. Les pel·lícules que venen dels Estats Units amb una executiva que viu a la ciutat torna a casa dels seus pares a la muntanya per passar les festes o els anuncis més nostrats de torró amb cantarella inclosa han ajudat a establir aquesta idea que, en bona part, és una realitat. Aquelles que viuen lluny agafen trens, cotxes, vaixells o avions (amb els preus totalment disparats) per tornar a la seva habitació d'adolescència i passar uns dies a la casa familiar, dinar o sopar amb avis, tiets o cosins que potser veuen un cop l'any per compartir unes dates, sense dubte assenyalades. Aquest és l'escenari ideal i potser idealitzat, ja que hi ha qui s'ha barallat amb la família, no la suporta o, fins i tot l'ha perduda . O viuen a l'altra punta del món i no tenen prou recursos per anar a visitar-los quan els ve de gust. Cada cop és el cas de més persones: immigrants que van marxar de casa sols i que, en alguns casos, no han format una família com les que es veuen al cinema i per qui aquests dies poden arribar a ser molt mals de passar. Per això, tot i que dins el nostre marc menta,l Nadal és una festa de família, amb un paper pels amics limitat als amics invisibles i, potser, la nit de Cap d'Any, les amistats es converteixen en família per aquells que tenen la seva molt lluny. "La soledat és la pitjor part" Això és el que va pensar l'Esperanza. Aquesta colombiana fa anys que viu a Barcelona, tot i que abans es va establir a Madrid. Fa tres dècades, s'hi va establir per estudiar un doctorat: are soltera, s'hi va instal·lar amb la seva filla, que anava a primària. Quan arribaven les festes, la seva filla es queixava. " Mamà, tots els nens de l'escola se'n van al poble a passar les vacances amb els seus avis i nosaltres ens quedem aquí, soles!" , li recriminava a la seva mare, que no sabia com li havia d'explicar que no podien estar amb els seus avis perquè només el bitllet cap a Colòmbia , on tenia intenció, en un principi, de tornar a viure un cop acabats els estudis, costava una milionada que no es podien permetre, malgrat que la seva situació no era especialment precària, comparada amb la d'altres persones. "Quan es parla de la immigració es diuen moltes coses, bones i dolentes, però ningú parla de la pitjor part, la soledat", explica l'Esperanza. "També hi ha la discriminació, el racisme... i tant, però sigui quina sigui la història d'algú que ha marxat de casa, tothom, en algun moment se sent sol, i més en moments tan especials com és Nadal ", afegeix. Per combatre aquesta soledat va pensar que seria una bona idea crear el que va esdevenir com el "sopar dels orfenets". La nit de Nadal, que en el seu país és la gran cita anual de les festes, com aquí ho pot ser el dinar de Nadal o el de Sant Esteve, va decidir, animada per un amic, convidar a persones que havia conegut durant els estudis o treballant un cop havia aconseguit el permís, per a passar junts i acompanyats aquella vesprada. " No et fas una idea de la quantitat de gent que se sent sola", lamenta, però a la vegada contenta d'haver-hi pogut posar remei. Els convidats no eren orfes reals, sinó circumstancials. En els primers anys d'aquesta tradició l'Esperanza no es podia permetre convidar a tothom, i, per això proposava que cadascú dugués un plat de la seva cultura . Qui no tenia temps per cuinar, era animat a preparar una cançó o un vers tradicional del seu país d'origen. Qualsevol cosa era benvinguda. Quan l'Espranza es va traslladar a viure a Barcelona va voler mantenir aquesta tradició, amb usuaris de la seva feina o amb nous amics que havia fet a la ciutat en la qual havia tornat a començar de zero. Llavors la seva situació econòmica havia millorat molt i vivia en un pis amb una gran terrassa, on podia reunir a tothom i fins i tot convidar-los. " Venien molts amics de la meva filla, que havia fet tocant a bandes musicals, ells em deien mare, perquè no tenien la seva a prop ", rememora, emocionada. A la seva taula, els vint-i-quatre de desembre, s'hi asseu gent de tota mena, molta de la qual no celebra el naixement de Jesús (ella és budista), sinó la possibilitat de passar una nit màgica envoltada d'amistats, noves i velles. Una nova tradició Enguany, l'Esperanza no organitzarà aquest "sopar dels orfenets" per lluitar contra la soledat d'aquelles persones immigrants sense família. Quan comenci les vacances de la feina agafarà un avió cap a Bèlgica, on viu la seva filla amb la seva família. Allà també passarà la nit de Nadal acompanyada de persones que, fins llavors, seran desconegudes, perquè la nena que un dia es queixava que havia de passar Nadal sola, ha heretat el costum de la seva mare i malgrat tenir un nucli familiar, celebra la festa amb la comunitat senegalesa, el seu marit és originari d'aquest país, de la ciutat on viu. Tot i que per un costat li sap greu deixar de preparar el seu "sopar dels orfenets" sap que aquest estarà en bones mans. Alguns d'aquests amics amb qui durant anys ha passat la nit de Nadal ja li ha assegurat que el mantindrà, en gran part,en honor seu, per haver-los salvat de la solitud. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

Cal reconèixer a Salvador Illa la virtut d’haver-se estudiat a consciència la vida i miracles dels seus antecessors immediats (els recordà explícitament al seu discurs d’investidura i després els organitzà un besamans a la plaça de Sant Jaume). Pel que fa a la sectorial més propera, diria que el president és ben conscient que mai no tindrà el carisma i el gènit de Pasqual Maragall , que jugava en una altra lliga; però també sap que no pot acabar tenallat per la grisor de José Montilla . Al seu torn, si parem esment als rivals polítics, resulta ben clar que, per tal de refermar una pax autonòmica que barregi singularitat catalana i mà dura en la gestió, és notori que l’actual president s’ha decantat per Jordi Pujol , no només per l’afició excursionista (dins del territori però també en política exterior), sinó també per l’apel·lació constant a l’humanisme cristià barrejat amb un cert hiperlideratge en l’art d’exercir el govern. Suposo que els assessors del Molt Honorable es deuen preguntar per què, malgrat aquesta amanida de caràcters expresidencials, Illa solidifica el seu poder dins l’àmbit purament administratiu del país, però no acaba de generar gaire trempera en l’electorat centrista, malgrat la progressiva desaparició política de Puigdemont i Junqueras . La resposta pot trobar-se en un fet de pura cronologia política i canvi d’època; a saber, les noves majories a Europa i al món són més minses que fa dècades i, al seu torn, sorgeixen d’afluents ideològics més aviat radicalitzats. Però la resposta no és únicament contingent, ni pot atribuir-se a un polític que es vanta de voler poc soroll i viure ben feliç al planeta de la discreció. La podem trobar, per exemple, en els fets recents de Badalona , una crisi singular que cocteleja assumptes espinosos, com ara la immigració, la pobresa habitacional i les malifetes que hom hi vol associar. Pujolejar no és quelcom que pugui fer-se a temps parcial. Si el president ha triat referent —ideologies a banda—, caldria que també aprengués a embrutar-se amb la realitat Jo mai no aconsellaria el president que viatgés a Badalona per contrarestar la rapidesa tan misèrrima i oportunista com sagaç de Xavier García Albiol ( l’alcalde, finalment, ens ha demostrat què volia dir quan es referia a "netejar" la seva ciutat ), ni que irrompés als barris badalonins per convertir-los en un Speakers’ Corner de pa sucat amb oli amb l’objectiu de fer-se el xèrif. Però van passant els dies, hi ha una sèrie de migrants desemparats als quals un cert tipus de gent no ha permès dormir ni en una parròquia (???) i alguns dels quals han hagut de pernoctar a les cases d’un tipus de gent fantàstica a qui hauríem d’escoltar més sovint. Com és habitual, Illa ha afrontat la qüestió dient-nos que el Govern treballa sotto voce , lluny del brogit del món de la politiqueta, per aconseguir solucions més òptimes a llarg termini; pot ser cert, però hom té la sensació que el president no hi ha anat per tal de no cremar-se . Un dels basics del pujolejar —amb el qual podem estar d’acord o no, ni falta que fa— fou l’habilitat de l’antic president per demostrar que qualsevol problema que passés a Catalunya —per remot que fos i independentment d’un debat competencial— és un problema català al qual, per tant, la Generalitat cal que s’hi enfronti. Al seu torn, l’àuria del president Pujol va ordir-se en performances ara ja cèlebres, com el mític incident al barri de Can Franquesa de Santa Coloma de Gramenet pels volts del 1988, en el qual una sèrie de veïns apedregaren l’automòbil del president com a protesta per llurs condicions paupèrrimes de vida. Com deuen recordar molts lectors i lluny de fotre el camp a correcuita, el 126 baixà del cotxe i es dedicà a esbroncar-los amb gran entusiasme (i en castellà), tot recordant-los que a l’hora de clamar justícia, abans que res, calia comportar-se civilitzadament. Podeu trobar-ho tot a YouTube. Pujolejar, en definitiva, no és quelcom que pugui fer-se a temps parcial . Si el president ha triat referent —ideologies a banda—, caldria que també aprengués a embrutar-se amb la realitat (empro una expressió d’Adorno, que ell, filòsof com servidora, deu conèixer de sobres) i tot fa pinta que esclats de tensió com els de Badalona tornaran a repetir-se en el futur. Illa i els seus poden pensar, qui sap si amb tota la raó del món, que cal protegir el Molt Honorable de saraus innecessaris, però jo diria que —si estan tan preocupats com sembla per l’auge de l’extremisme— valdria la pena deixar enrere l’obsessió per xerrar només des d’un faristol i començar a fer turisme pel país, també quan les vistes no tenen un camp de visió pacífic i agradós . El president no disposa d’un temps il·limitat, ni pot esperar que el seu caràcter només arribi a la superfície de la pell si Espanya cau en mans de la dreta més radical. Dit això, i seguint el cantó humanista cristià de la més alta instància del país, desitjo a tota la lectorada d’El Nacional un bon Nadal i molta paciència amb la família.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

El torró és un dels elements gastronòmics més importants de la nostra taula de Nadal. De fet, en la cultura gastronòmica catalana, són les postres nadalenques per excel·lència. Però, des de quan elaborem torró? I, sobretot, des de quan el torró són "les postres" de la nostra gastronomia tradicional de Nadal?

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

Que ser catòlic —o cristià, a grans trets— no és una ideologia política, ans una creença molt més profunda i vertebradora, aquests dies es fa més evident que mai. La fe viscuda, el sistema de valors que es desprèn de la doctrina de l’Església, i la interiorització i digestió de l’Evangeli fa frontera amb la ideologia i, per tant, pot manifestar-se políticament. Però, en aquest cas, l’expressió política és una crosta superficial i limitada per expressar la transformació radical —intel·lectual, emocional, espiritual, actitudinal— que suposa la conversió cristiana. Per la seva magnitud i fondària, i pel model vastíssim en tots els àmbits de la vida que ofereix Crist, tot i que la nostra fe pugui tenir una traducció concretable en unes polítiques determinades, no hi ha un partit polític que les capitalitzi totes . O que capitalitzi tots i cadascun dels interessos que podem tenir com a cristians, sobretot tenint en compte que l’Església és diversa i que acull manifestacions de l’espiritualitat —totes elles catòliques— diverses. O que la majoria hem assumit que esdevenir un mer lobby , o un partit com un altre, és rebaixar el llegat que hem rebut a les coses del món. Això no vol dir que els catòlics siguin o estiguin cridats a ser apolítics: ni hi estan cridats, ni ho són. En general, però, hauria de voler dir que un catòlic és menys previsible de llegir en funció del partit amb què el catòlic en qüestió s’identifica, perquè les arrels del seu pensament són més fondes del que l’argumentari d’un sol partit pot manifestar. I perquè la política articula les dinàmiques del món, i la fe sempre li suposarà un punt cec. En funció de com es mou el pèndol polític global, a la llum del missatge de Crist que l’Església està cridada a preservar, un catòlic és vist com massa conservador en algunes coses i com a massa progressista en d’altres . Avui, per exemple, la doctrina social de l’Església o la voluntat de protegir l’immigrant que ja és aquí peca d’excés de wokisme a ulls de qui està disposat a veure wokisme en qualsevol marc de pensament que l’obligui a sortir una mica de si mateix. En un sentit similar, la moralitat que es desprèn de la proposta sexual de l’Església, per a d’altres, és d’un reaccionarisme que ens farà tornar a les cavernes. De vegades la dreta es posarà el nom de Crist a la boca i de vegades ho farà l’esquerra, i serà feina dels qui creiem en Ell com a Fill de Déu i no com a instrument ideològic al servei de la política fer l’exercici de posar distància i entendre quin és el nostre lloc Aquesta ambivalència, que sovint es manifesta en una dificultat personal per decidir quina política és la que s’alinea més a la creença, pot fer sentir al catòlic que sempre que diposita la papereta a l’urna està renunciant a defensar una part dels seus interessos. En realitat, però, aquesta adversitat no és una mala notícia: és una mostra que Déu està per sobre del temps , que el Cel plana per sobre de la terra i que, bo i que a través de la vida pública es pot fer molt de Bé, estem cridats a una altra vida. L’Evangeli és un pou d’idees fèrtil, sòlid i atemporal, i l’Església és l’encarregada que això continuï essent així perquè, el dia que caigui l’última moda ideològica, l’home encara tingui la possibilitat d’atansar-se a Déu i d’interioritzar les Escriptures . Mentre això sigui possible, l’Església estarà fent la feina que està cridada a fer. El pèndol del món s’ha mogut i nosaltres no, i ara sembla increïble que siguin els bisbes dels EUA els qui han de sortir a recriminar a Trump les conseqüències inhumanes de l’aplicació de les seves polítiques migratòries, però no ho és. El cas de la nau B9 de Badalona és diàfanament exemplificador de l'ambivalència a què m’he volgut referir, perquè mostra la compatibilitat de pensar —si es dona el cas— que cal una regulació dels fluxos migratoris determinada i de creure que, alhora, el tracte institucional que s’ofereix als immigrants que ja són aquí i viuen en condicions precàries —o l’assenyalament indiscriminat de certs col·lectius— és degradant, deshumanitzador i, per tant, han de poder ser assistits i acollits en una parròquia. La possibilitat de no restar passiu al patiment aliè, vaja, o de renunciar a veure algú com a poca cosa més que un animal. El món anirà i tornarà; de vegades la dreta es posarà el nom de Crist a la boca i de vegades ho farà l’esquerra, i serà feina dels qui creiem en Ell com a Fill de Déu i no com a instrument ideològic al servei de la política fer l’exercici de posar distància i entendre quin és el nostre lloc . La meva experiència fent aquest exercici és que la tradició i la fe, sigui quin sigui el moment polític, sempre em salven de llampar-me.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

Sincerament, els papers d’Epstein semblen una versió fotoperiodística del cambrot dels germans Marx. Una espècie de novel·la per lliuraments en què van apareixent, gota a gota —com una gota malaia—, un fotimer de figures públiques que varen voler jugar a metges i a infermeres amb menors . Són tants els que surten a la foto —ben enquadrats, millor enfocats— que la por dels afectats ha provocat un terratrèmol de magnitud 10 a l'escala Richter davant l’evidència dels 13.000 documents posats a disposició del poble però sense el poble. I veient l’evolució dels fets, sembla que l’efecte dòmino agafarà amb les natges a l’aire patums del Partit Republicà i del Partit Demòcrata , figures que, en un altre temps, varen deixar-se amanyagar i varen congratular-se de les atencions d’un Epstein que mai va pensar que acabaria amb la tràquea trencada en una cel·la d’una presó d’alta seguretat dels EUA. I, oh miracle, qui sembla que en sortirà més ben parat de tot plegat és el llop de la Casa Blanca , i no perquè no hi hagi proves evidents de la seva implicació —les fotografies de la seva bavosa atenció cap a les nimfes en són unes quantes—, sinó per la censura imposada pel Departament de Justícia amb l’objectiu de protegir el president. Si aquest fos el cas, ens trobaríem davant d’una escandalosa circumstància que hauria fet caure, en altres temps, qualsevol administració nord-americana. Però a l’era de la futilesa, em pregunto què hagués succeït amb Richard Nixon si el cas Watergate hagués passat en aquestes alçades del segle XXI. Segurament, Nixon no hauria dimitit, i els periodistes de The Washington Post Bob Woodward i Carl Bernstein estarien detinguts, acusats d’alta traïció a la nació . D’aquell periodisme lleial a la democràcia en queda ben poc, tenint en compte que l’amo de The Washington Post és Jeff Bezos, un dels tecnoautoritaris —terme extret d’un article fantàstic de Francesca Bria publicat a La Vanguardia — que han jurat lleialtat sine die a Trump. Des d’un punt de vista sexual, els "Epstein files" podrien també considerar-se un "Deep Throat", una gola profunda, en què uns rics de l'hòstia, que s’avorrien col·leccionant poder, decidiren travessar la frontera de la infàmia amb nenes psicològicament vulnerables, modelables i trencades . És essencial, però, que els personatges que han aparegut retratats o esmentats als arxius d’Epstein estiguin subjectes a una presumpció d’innocència que la societat actual, tan necessitada d’espectacles d’una gratuïtat blasfema, nega a qualsevol ésser humà sota sospita. Fins a l’empresonament definitiu del magnat novaiorquès, tot girava al voltant de la força gravitatòria dels magnats de Wall Street i qui no sortia en una foto amb Epstein era un pària social, i qui hagi viscut a Nova York entén perfectament la importància de l’instant. Raó per la qual, admetrem que no tots els que surten a les fotos varen participar en les intimitats inconfessables d’Epstein , com és el cas d’un personatge que ha esdevingut una aparició gairebé mariana. Una de les persones que ha brollat del fangar dels arxius és Ana Obregón, més coneguda com "Anita la Fantàstica", que ha negat saber res de les malifetes d’un amic de joventut que va ajudar la família Obregón a recuperar uns diners perduts després d’una mala inversió. Era una època en què la madrilenya buscava convertir-se en una actriu de talent matriculant-se a l’Actors Studio i va acabar formant part d’un cercle d’Epstein en el que Ghislaine Maxwell encara no havia assumit el rol de Messalina. I, com Anita, hi va haver centenars de fantàstics decorosos. Si el cas Watergate hagués passat avui, segurament Nixon no hauria dimitit, i els periodistes de 'The Washington Post' Bob Woodward i Carl Bernstein estarien detinguts, acusats d’alta traïció a la nació La qüestió terrible de tota aquesta història és que, com passa arreu del món, la fachosfera —expressió que es va fer popular a França després de la publicació de l’assaig "La Fachosphère", escrit per Dominique Albertini i David Doucet— viu en els llimbs de la impunitat . Dels papers d’Epstein, qui en sortirà més malparat són els enemics —que no de classe— de Donald Trump, emparat per una massa de votants que, com va reconèixer ell mateix, el continuarien votant encara que es posés a disparar a vianants al mig de la Cinquena Avinguda. Aquesta impunitat és la que li permet fer i desfer sense necessitat d’explicacions . El que li permet ordenar el lliurament dels arxius d’Epstein degudament retallats pel Departament de Justícia per tal de sortir-ne lliure de pecat. I sense l’amoralitat dels trumpistes —grup iniciàtic d’aquesta fachosfera global—, Trump no hauria hagut de dimitir, perquè no hauria gosat presentar-se a la reelecció després de l’assalt al Capitoli perpetrat per un exèrcit armat de MAGAS. Als anys setanta, Trump hauria estat detingut . Davant d’aquesta impunitat global de la fachosfera , s’agrairia que les forces progressistes no volguessin competir en corrupció amb els seus enemics, perquè, com queda palès en cada cita electoral, la fidelitat dels votants progressistes és més procliu al desamor i a la deserció electoral . Lamentablement, la condició humana és la que és, i el PSOE s’ha enfonsat electoralment a Extremadura per culpa de la corrupció, escombrat per l’impuls electoral del PP i de Vox, dues forces amb múltiples casos de corrupció als jutjats i a l’armari. Aquest és el gran pecat i la gran virtut del vot granític de la fachosfera . Si Donald Trump queda impune en el cas Epstein, ja no hi haurà marxa enrere . Aquí, en aquest país tan mal parit d'ençà de la maleïda Transició, encara no s’han atrevit a traspassar l’última frontera de la ignomínia , però hi haurà un dia en què Ayuso podrà dir, sense vergonya, que si disparés contra vianants al mig de la Castellana, no perdria vots. Sé que és una metàfora, però la història n’és plena, de metafòriques indecències.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

Aprendre a programar, entendre els fonaments de la intel·ligència artificial, actualitzar coneixements en salut, lideratge o sostenibilitat, o fer el salt cap a un nou sector professional. Cada vegada més persones necessiten adquirir noves competències al llarg de la vida laboral, en un context marcat per l’acceleració tecnològica, però l’oferta formativa tradicional no sempre és prou ràpida i flexible. En aquest escenari neix Microcreds.cat , una iniciativa coordinada des del Govern de la Generalitat de la mà de les set universitats públiques catalanes. El programa aposta per cursos oficials, de curta durada i adaptats a les demandes del mercat laboral, amb l’objectiu d’incentivar la formació al llarg de la vida. A diferència dels graus o màsters, que requereixen anys de dedicació, les microcredencials permeten centrar-se només en allò que cal aprendre en cada moment. És una formació flexible i de qualitat, per a persones adultes amb titulació superior o sense, amb una durada d’entre 25 i 375 hores. Itineraris formatius personalitzats Les microcredencials són acumulables, cosa que permet dissenyar un itinerari formatiu personalitzat. Una de les claus de l’èxit és la col·laboració estreta entre institucions, universitats i empreses, així com la capacitat de crear ofertes formatives flexibles, modulables i alineades amb les necessitats del territori. Aquest enfocament modular obre la porta a múltiples usos: millorar el perfil professional dins del mateix sector, adquirir habilitats complementàries, preparar una reorientació laboral o simplement actualitzar coneixements en àmbits emergents. Un altre element destacat és el seu caràcter oficial. En acabar el curs, l’alumnat obté una certificació digital que acredita les competències adquirides i el nivell de domini assolit, d’acord amb estàndards internacionals. Les formacions poden arribar a sumar fins a 15 crèdits ECTS. Avantatges de les microcredencials Multiplica oportunitats Formació, ocupació i desenvolupament professional Reorienta la carrera Adapta’t a sectors en evolució Millora competències professionals Respon als reptes tecnològics i laborals Suma reconeixement acadèmic Fins a 15 crèdits ECTS reconeguts Més de 350 cursos Actualment, l’oferta de microcredencials de les universitats públiques catalanes supera les 350 formacions de curta durada, amb propostes molt diverses. Cada universitat aporta el seu segell i especialització per construir un catàleg ampli i complementari. La Universitat de Barcelona concentra part de la seva oferta en salut, esport i benestar, sense deixar de banda l’àmbit social, l’empresa o la farmàcia. La Universitat Autònoma de Barcelona combina ciències i humanitats, amb cursos que van des de l’agroalimentació fins a les llengües o la filosofia. La Universitat Politècnica de Catalunya posa el focus en l’enginyeria, les tecnologies digitals, l’urbanisme i les TIC, mentre que la Universitat Pompeu Fabra s’estrena amb una aposta inclusiva en educació i llenguatge de signes. Pel que fa a la resta de centres, la Universitat de Girona ofereix un ventall transversal que integra lideratge, intel·ligència artificial, sostenibilitat i comunicació; la Universitat de Lleida se centra en les ciències de la salut i de la vida, amb especial atenció a la infermeria i l’atenció sanitària; i la Universitat Rovira i Virgili connecta la formació amb el teixit productiu del territori, amb microcredencials en logística, anàlisi de dades, lideratge i viticultura. Com accedir-hi Inscriure’s és un procés senzill. Només cal consultar l’oferta disponible al portal Microcreds.cat , on es recullen totes les opcions vigents , i formalitzar la inscripció directament amb la universitat que imparteix el curs. Les microcredencials s’emmarquen en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), finançat amb fons NextGenerationEU, com una aposta estratègica per impulsar la transició digital i ecològica i reforçar la cohesió econòmica, demogràfica, social i territorial.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

Las chicas se imponen por la mínima (30-29) al Antequera mientras el juvenil masculino cae ante el CB Cantera Sur de Almería (21-30)

• Viva Cádiz
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika

El equipo jiennense cae en El Puerto de Santa María ante el CR Atlético Portuense y se mantiene como tercer clasificado en la Liga Andaluza

• Viva Cádiz
• 4 gün, 4 saat, 53 dakika