Add source Login
David Hume, sobre com assolir la pau interior: "Res no millora el tarannà com l'estudi de les belleses"

David Hume, sobre com assolir la pau interior: "Res no millora el tarannà com l'estudi de les belleses"

David Hume no parlava de retirs espirituals ni de gurús amb túnica. La seva recepta per no perdre el cap era molt més terrenal com llegir, escoltar música, mirar art i educar el gust. Per al filòsof escocès, la pau interior no arribava fugint del món, sinó aprenent a gaudir-lo millor. I com més caòtic semblava tot fora, més importància tenia entrenar la mirada per dins. Hume tenia clar que el caràcter no s'arregla a base de força de voluntat ni discursos motivacionals. Es poleix amb hàbits. Amb petites dosis diàries de bellesa que suavitzen l'ànim i rebaixen els impulsos més salvatges. No parlava d'elitisme cultural, sinó d'equilibri emocional: qui cultiva el gust, deia, aprèn a reaccionar millor davant la frustració i el soroll del món. La bellesa com a antídot contra el mal humor En un dels seus assajos més citats, Hume va deixar anar una frase que avui podria colar-se en qualsevol manual de benestar: res no millora tant el temperament com el contacte amb la bellesa. Poesia, música, pintura o bona escriptura actuaven, per a ell, com un regulador emocional natural. No es tractava d'escapar dels problemes, sinó de guanyar perspectiva. L'art, segons Hume , educa la sensibilitat i rebaixa l'agressivitat. Una persona acostumada a apreciar matisos no reacciona amb tanta ira ni amb tanta ansietat. La bellesa no anestesia, afina. Pintura de David Hume A més, Hume creia que aquest entrenament del gust feia les persones més resistents. No més dures, sinó més flexibles. Capaces d'encaixar cops sense trencar-se. Una cosa que avui anomenaríem resiliència, però sense necessitat d'anglicismes ni discursos grandiloqüents Menys drama, més humanitat Hume bevia d'una tradició antiga que vinculava cultura i virtut. Pensadors clàssics ja defensaven que aprendre arts "suavitza els costums" i frena la brutalitat. Per a ell, no era una teoria abstracta, era una observació pràctica sobre com es comporta la gent. Qui s'acostuma al bell, deia, també aprèn a conviure millor. A escoltar, a matisar, a no reaccionar sempre amb els punys per davant. L'estudi no era un luxe intel·lectual, sinó una eina per viure millor amb un mateix i amb els altres. En el fons, **David Hume** proposava una cosa molt poc èpica i molt eficaç: cuidar la ment com es cuida el cos. Alimentar-la bé, evitar la saturació i donar-li espai al que eleva l'ànim sense excitar-lo en excés. La realitat és que el seu missatge continua tenint sentit avui. En un món accelerat i crispats, aturar-se a llegir, escoltar o contemplar no és perdre el temps: és una forma silenciosa de recuperar el control. Així doncs, per a Hume, la pau interior no es compra ni es predica, es cultiva. I comença per aprendre a gaudir de la bellesa sense culpa

Actos íntimos: el lenguaje artístico de Santi Senso que une lo ancestral con lo contemporáneo

Actos íntimos: el lenguaje artístico de Santi Senso que une lo ancestral con lo contemporáneo

Santi Senso inició su vinculación con el mundo del arte de manera casi inconsciente, sin una decisión previa ni una vocación plenamente definida. Desde la infancia mantuvo una conexión natural con la expresión artística: cantaba, bailaba y participaba en actividades creativas sin imaginar que aquel impulso temprano acabaría marcando el rumbo de su vida. Su primera experiencia cinematográfica fue en Cáceres, donde interpretó al niño del pueblo en la película La Conquista (1942), sobre la figura de Cristóbal Colón, un trabajo que asumió sin prever que el arte se convertiría en su profesión.

John Locke, sobre la igualtat: "Les lleis es van fer per als homes i no els homes per a les lleis"

John Locke, sobre la igualtat: "Les lleis es van fer per als homes i no els homes per a les lleis"

John Locke no va necessitar aixecar pancartes ni liderar revolucions per agitar-ho tot. Li va bastar amb posar una idea sobre la taula que, fins i tot avui, continua incomodant més d'un: ningú neix amb privilegis escrits en pedra. Ni corones, ni cognoms il·lustres, ni trons protegeixen ningú quan entren en joc les normes comunes. Per a Locke , la igualtat no era poesia, era una advertència. I és que aquest pensador anglès, que va viure en una època dominada per reis, va deixar clar que les lleis no estan per aixafar la gent, sinó per protegir-la. Quan una norma deixa de servir a les persones i passa a servir al poder, alguna cosa s'ha torçat. Locke no parlava d'utopies, parlava de sentit comú, que de vegades és el més revolucionari del món. Ningú neix rei als ulls de la llei Locke defensava que tots els individus arriben al món en igualtat de condicions. Sense títols, sense avantatges morals, sense drets extra per cuna. L'experiència, deia, és el que ens forma. I això desmuntava d'un plumada la idea que alguns estaven destinats a manar i altres a obeir sense immutar-se Godfrey Kneller Retrat de John Locke (Hermitage) Per a ell, les lleis havien d'aplicar-se igual al pagès que al noble. Si no, deixaven de ser lleis per convertir-se en eines d'abús. Locke no confiava en el poder absolut, ni encara que vingués embolicat en discursos solemnes. Preferia regles clares, límits ferms i ciutadans desperts. El poder amb corretja, no solt Un dels grans avisos de Locke va ser que el poder necessita control. Sense vigilància, sense normes clares i sense responsabilitat, qualsevol govern acaba mirant-se massa al mirall. Per això defensava que les lleis han d'existir per frenar excessos, no per justificar-los. El seu pensament va ser gasolina per a canvis polítics que van arribar després, encara que ell no els veiés. La idea que els governants estan al servei de la societat, i no al revés, beu directament de Locke. Si un poder no respecta els ciutadans, perd legitimitat. Així de simple, així d'incòmode. Locke també insistia en una cosa que encara cou: l'obediència cega no és una virtut. Complir la llei no significa abaixar el cap, sinó entendre per què existeix. Quan una norma deixa de protegir drets bàsics, deixa de merèixer respecte. La realitat és que el seu missatge no ha caducat. Locke va posar paraules a una intuïció bàsica: les lleis han d'adaptar-se a les persones, no convertir-les en peces d'un engranatge sense veu. Així doncs, cada vegada que algú es creu per sobre de les normes, convé recordar-ho: la llei no va néixer per servir al poder, va néixer per posar-li límits.