L’aforament és la prerrogativa per la qual certs càrrecs públics han de ser investigats i jutjats per determinats tribunals. Així doncs, per exemple, les causes judicials contra els diputats del Parlament de Catalunya han de ser al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no a un tribunal d’instància ordinari i els diputats del Congrés o ministres del govern espanyol només poden ser investigats pel Tribunal Suprem . En els últims mesos, aquesta figura ha pres preponderància en les causes judicials que han estat i estan a l’ ordre del dia de l’actualitat política. Així doncs, hi ha un fil que uneix Extremadura, el País Valencià i Madrid en les investigacions del germà de Pedro Sánchez , de la DANA i del cas Koldo : aforats que ho són, ho han intentat ser o no volen deixar de ser-ho per condicionar les investigacions judicials. Son Miguel Ángel Gallardo (el líder del PSOE d’Extremadura), José Luis Ábalos (exministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE) i Carlos Mazón (president en funcion del País Valencià). Miguel Ángel Gallardo, un aforament precipitat per dilatar el cas del germà de Sánchez que va acabar en paper mullat El cas més sonat dels últims mesos ha sigut el de Miguel Ángel Gallardo , que el pròxim mes de febrer anirà a judici en la causa del germà de Pedro Sánchez per prevaricació i tràfic d’influències. Tres setmanes després que la jutgessa el processés i mentre esperava que resolgués el seu recurs per evitar seure al banc dels acusats, va anunciar que dimitiria com a president de la Diputació de Badajoz per convertir-se en diputat autonòmic al·legant que volia “ combatre millor ” el govern de María Guardiola després d’un “ procés d’escolta activa ” amb els companys del partit. Ara bé, darrere d’aquesta maniobra s’amagava l’objectiu de convertir-se en aforat per posar traves a la causa judicial. De fet, per aconseguir l’acta de diputat i l’aforament, una diputada va haver de dimitir i quatre més (que eren els següents a la llista electoral) van haver de renunciar per tal que la llista corrés i fos el seu torn . La seva acta de diputat es va expedir un dia abans que la jutgessa l’enviés formalment a judici . Hores després de la interlocutòria, el seu advocat va presentar un escrit al·legant que ostentava la condició de diputat . La decisió xocava amb el que havia dit durant la campanya de les primàries del PSOE extremeny: en aquell moment, va assegurar que entraria a l’Assemblea d’Extremadura quan es resolgués el procés judicial. El PSOE va sumar-se a la seva defensa amb subterfugis i, per justificar-lo, va esgrimir que, arribats a l’equador de la legislatura, el partit havia volgut de manera “ col·legiada ” que el líder estigués a l’escó i que la voluntat majoritària “ invalidava ” les seves declaracions prèvies. Miguel Ángel Gallardo al seu escó a l’Assemblea d’Extremadura / Foto: Europa Press Tanmateix, l’ estratègia dilatòria i obstruccionista va naufragar. En una interlocutòria molt dura, la jutgessa Beatriz Biedma va recriminar-li que la maniobra era un frau de llei : “L’aforament sobtat causarà perjudicis i [...] és una altra mostra més del patró de comportament investigat, que és aconseguir una finalitat il·legítima mitjançant l’ús de mecanismes formalment legals , utilitzant les institucions públiques en benefici propi o de pròxims ”, va esgrimir. “No és admissible que en un estat democràtic es facin servir les institucions públiques i els privilegis que se’n deriven per a finalitats pròpiament personals ”, va afegir. Posteriorment, el TSJ d’Extremadura no va acceptar l’aforament i va tornar el cas a la jutgessa d’instrucció denunciant que es tractava d’una “ manipulació precipitada i malintencionada de la cobertura de l’escó vacant” per “ instrumentalitzar l’accés [a la condició de diputat] amb l’única finalitat de gaudir de la prerrogativa de l’aforament”. “L’aforament no és una opció processal ni respon a la preferència de ningú a ser jutjat per un tribunal o un altre”, va reblar. Així doncs, com estava previst inicialment, David Sánchez i Miguel Ángel Gallardo seran jutjats per l’ Audiència de Badajoz . Carlos Mazón, el dia de la compareixença institucional en la qual va anunciar que dimitia / Foto: EFE Carlos Mazón manté l’acta de diputat per mantenir-se fora de la lupa de la jutgessa de Catarroja Al País Valencià, Carlos Mazón va dimitir el dilluns com a president de la Generalitat Valenciana un any després de la negligent gestió de la DANA que va causar 229 morts. Això ha abocat el PP i Vox a negociar qui ha de ser el seu successor. Ara bé, Mazón manté l’acta de diputat a les Corts Valencianes i, per tant, conserva l’aforament . Així doncs, només el pot investigar penalment el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana i queda fora del radar de la jutgessa de Catarroja que està instruint la causa sobre la DANA. Nuria Ruiz Torralba , que ha qüestionat la “ manifesta passivitat ” del govern valencià, li va oferir una declaració voluntària fa mesos, però ell ho va rebutjar . La primera oferta va ser el 10 de març , quan la instructora va remetre-li la interlocutòria en la qual citava com a investigats l’exconsellera Salomé Pradas i l’exsecretari autonòmic d’Emergències Emilio Argüeso : la declaració de Mazón “només es pot dur a terme de manera voluntària si per l’aforat se sol·licités ”, va apuntar. Ell va contestar als mitjans de comunicació que no s’ho havia “plantejat”. Sis mesos més tard, l’ 11 de setembre , la jutgessa li ho va oferir “ novament ”. Però ell ha continuat cuirassat en la seva condició d’aforat. De fet, l’aforament de Mazón va frenar en un primer moment (en una decisió que ella mateixa va avalar posteriorment al·legant que era un “ acte directe ” d’investigació al president) que la jutgessa cités com a testimoni Maribel Vilaplana , la periodista que va dinar amb el president valencià el dia de la tragèdia, com havia demanat una acusació. Va esgrimir que no era “ factible ” perquè “ desplaçaria ” la investigació cap a Mazón: la declaració de la periodista estaria “relacionada, en definitiva, amb la localització i l’ actuació del president”. Maribel Vilaplana arribant als jutjats de Catarroja per declarar com a testimoni / Foto: Europa Press Ara bé, l’ Audiència de València va esmenar la negativa de la jutgessa i va ordenar que Vilaplana testifiqués: “És aparentment pertinent i apta , a priori, per poder aportar informació rellevant . No es pot descartar que pugui oferir detalls o matisos que poguessin resultar d’interès per a la investigació”, va esgrimir. Això sí, la interlocutòria va deixar clar que Carlos Mazón quedava “ fora de l’àmbit subjectiu de la investigació ” i que si la instructora troba “ indicis reforçats i fundats ” de criminalitat contra ell hauria d’elevar la causa al TSJCV. Quan va declarar com a testimoni, la periodista va relatar que Mazón atenia trucades durant el dinar. Tanmateix, ell no li va transmetre res sobre la DANA i ella no va percebre que tingués pressa per marxar. La decisió de l’Audiència de València va ser el 23 d’octubre . A continuació, el full de ruta de Nuria Ruiz Torralba va posar la lupa en El Ventorro i en el paper de Carlos Mazón el dia de la DANA. Primer va demanar el llistat de les trucades del president valencià el 29 d’octubre (el document que ell havia remès a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes) per saber els “ possibles comentaris ” que hauria pogut fer el president sobre com avançava la reunió del CECOPI . Més tard, va sol·licitar a Maribel Vilaplana que aportés el tiquet de l’aparcament fins a on va acompanyar el president valencià i, com que ella no el conservava, va traslladar la petició a l’ empresa del pàrquing . Finalment, fa quatre dies va citar com a testimonis el propietari del Ventorro i membres del nucli de confiança de l’equip de Mazón: Juan Francisco Pérez Llorca (portaveu del PP a les Corts Valencianes, que sona com a candidat a substituir-lo), José Manuel Cuenca (el seu cap de gabinet) o Cayetano García Ramírez (el secretari autonòmic de Presidència). José Luis Ábalos marxant del Tribunal Suprem el 15 d’octubre / Foto: Europa Press L’aforament de José Luis Ábalos manté el cas Koldo al Tribunal Suprem Qui també manté l’acta de diputat i continua aforat és José Luis Ábalos . Ara bé, en el seu cas, fa onze mesos que el Congrés va aprovar el suplicatori per retirar-li la immunitat i permetre que el Tribunal Suprem el pogués investigar. El febrer del 2024 , quan va esclatar el cas, el PSOE li va demanar l’acta, però ell va decidir marxar al Grup Mixt per “ defensar-se a tots els nivells ” i “ restituir ” el seu “ honor ” i la seva “reputació” com a diputat i com a persona “fins a les últimes conseqüències ”. “Si renunciés, s’interpretaria com un signe de culpabilitat que no assumeixo i només provocaria la meva estigmatització política i personal. No puc acabar la meva carrera política i la meva trajectòria com un corrupte quan soc innocent ”, va al·legar en aquell moment. Deu mesos més tard, el jutge li va oferir una declaració voluntària (perquè, com a aforat, no podia investigar-lo formalment). I després de donar explicacions davant de l’instructor, Leopoldo Puente va sol·licitar el suplicatori perquè va trobar “ bastants indicis ” dels delictes d’integració en organització criminal , tràfic d’influències, suborn i malversació. Finalment, el Congrés el va aprovar per unanimitat i José Luis Ábalos va passar a ser investigat . El fet que ell estigui investigat i que continuï sent diputat és l’ únic motiu que manté la causa al Suprem, donat que la peça original relativa a la compra de mascaretes continua a l’ Audiència Nacional . Això, precisament, és el que va fer que el jutge Puente demanés a l’Audiència Nacional que posés la lupa en els pagaments en metàl·lic del PSOE a Ábalos i Koldo, donat que és quelcom que “no es troba indissolublement vinculat ” a la causa del Suprem. I ara el jutge Ismael Moreno ha obert una peça separada per investigar-ho . Quan el Congrés va donar llum verda al suplicatori, ell va presentar l’aforament no com un “ privilegi ” per “eludir l’acció de la justícia”, sinó com una “ garantia per poder representar als ciutadans”. “Amb l’ambient que s’ha creat i com s’està judicialitzant tot , l’aforament també és una manera de defensar-me ”, va justificar en una entrevista a elDiario.es . “L’aforament té a veure amb la capacitat del diputat per a fer tota aquesta política i que no pugui ser represaliat ”, va afegir. Va al·legar que, al Suprem, la causa ha d’estar “ ben instruïda ” i amb “ clars indicis ” incriminatoris i que, en canvi, en un jutjat ordinari “qualsevol iniciativa de qualsevol que vulgui anar” contra ell comportaria que ell hagués de “ buscar diners ” per defensar-se. I va recordar el cas d’ Arancha González Laya : dos mesos després de deixar de ser ministra d’Afers Exteriors, un jutjat de Saragossa la va imputar pel cas Ghali , sobre l’entrada a Espanya del líder del Front Polisario per ser ingressat a un hospital de Logronyo per tenir coronavirus . Ara bé, vuit mesos més tard l’Audiència Provincial de Saragossa va arxivar la causa . José Luis Ábalos al seu escó de diputat al Grup Mixt del Congrés / Foto: Europa Press Fet aquest parèntesi, l’aforament de José Luis Ábalos va trontollar fa unes setmanes, abans de la seva última declaració davant del jutge. El seu advocat, José Aníbal Álvarez , era partidari que renunciés a l’acta perquè la causa tornés a l’ Audiència Nacional . Era un moment que en cercles de Madrid sobrevolava l’amenaça que acabés en presó preventiva. L’exdirigent socialista no va voler deixar de ser diputat i va acabar partint peres amb el seu lletrat esgrimint que hi havia “ diferències irreconduïbles ” i un “ deteriorament irreversible ” de la confiança, cosa que feia “ inviable ” que pogués continuar amb ell. Ara bé, el jutge va rebutjar la “ intempestiva ” renúncia d’Ábalos argumentant que havia comès un “ frau de llei ” i esgrimint que tenia una “ completa absència de justificació raonable ”. Ábalos va declarar amb el seu advocat i, posteriorment, va canviar de defensa. Per cert, escudant-se en el suplicatori, Koldo García va reclamar l’arxivament de la causa al·legant que el jutge estava investigant “ fets diferents dels autoritzats ” pel Congrés i va denunciar una “ inconnexió i extralimitació ” de l’objecte de la investigació. A parer de la seva defensa, això “vulnera el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei”, atès que se’ls “priva del dret a la doble instància penal ”. Ara bé, el jutge ho va rebutjar i va defensar que, malgrat que el suplicatori definia uns fets “ naturalment amb certes traces d’inevitable generalitat ” en aquell moment, incloïa la “ totalitat de les conductes que s’investiguen ”. A més, va desacreditar el “ raonament circular ” que plantejava el recurs apuntant que, amb seva interpretació, es passaria de la immunitat a la inviolabilitat : “Cap membre del Congrés podria ser investigat judicialment sense haver obtingut l’autorització de la cambra, i aquesta autorització no podria sol·licitar-se fins que es disposés, a conseqüència d’una investigació que s’afirma impossible , de l’existència d’indicis sòlids sobre fets concrets”. Manuel Marchena presidint el judici del procés el 2019 / Foto: Europa Press Bonus track: Manuel Marchena considera que els aforaments “desprenen” un “aroma del privilegi” Una última veu. Fa sis mesos, el jutge Manuel Marchena , que va ser president de la Sala Penal del Suprem i ponent de la sentència del judici del procés, va publicar un llibre. I, durant la presentació , va ser molt crític amb els aforaments: “ Se’ns n’ha anat la mà ”, va lamentar. “A Espanya, s’ha imposat una concepció gairebé protocol·lària de l’aforament . És a dir, un càrrec no està prou vestit [si no és aforat], l’aforament li dona fins a una dignitat institucional al càrrec ”, va verbalitzar. I va ser clar: “Jo reduiria enormement el nombre d’autoritats afectades, perquè l’aforament implica la rectificació d’una norma de competència objectiva que desprèn l’ aroma del privilegi ”. Ell ho limitaria només als diputats del Congrés, als senadors i als membres del govern espanyol, que són els inclosos en la Constitució. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l’actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

El 24 de novembre comença a l’Audiència Nacional el judici contra la família Pujol . Aquesta setmana, el 126è President de la Generalitat ha estat notícia per dos motius. El primer és que la seva defensa ha aportat informes mèdics al tribunal que l’ha de jutjar i que confirmen un principi d’Alzheimer (té marcadors a la sang compatibles amb aquesta malaltia) i un deteriorament cognitiu greu . En circumstàncies normals (normals vol dir, un estat de dret), Jordi Pujol ja hauria estat apartat de la causa com ja ho va ser la seva dona, ara difunta, Marta Ferrusola . La seva defensa no va tan enllà sinó que simplement posa en coneixement l’estat de salut de Pujol per si els jutges consideren que pot declarar en les mateixes condicions que ho faria una persona completament sana. El què sí que han demanat els seus advocats és que no s’hagi de traslladar a Madrid i pugui seguir el judici telemàticament. I aquesta és la segona noticia de la setmana. Després de més d’onze anys -tants com la inacabable instrucció del judici- Oriol Pujol Ferrusola ha trencat el seu silenci . En una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio , el cinquè fill del president va dir, entre moltes altres coses, que e l seu pare sí que té ganes d’anar al judici però que, efectivament, no està en condicions físiques de seguir-lo , i encara menys, in situ . En aquest punt de la conversa amb Ricard Ustrell, Pujol Ferrusola va fer servir la paraula mortal: “el cos no li aguanta per anar-hi. Pot ser mortal, com a frase feta i literal” . Certament, el president -als seus 95 anys- pateix diverses afectacions: motrius, neurològiques (fruit d’un ictus), cognitives, auditives, fisiològiques i a les analítiques de sang que confirmen marcadors d’Alzheimer cal afegir-li l’escoliosi, és a dir, una curvatura de la columna incompatible amb estar vuit hores assegut en una cadira , com és el cas d’una sessió judicial d’aquest tipus. S’ha normalitzat que judicis així s’hagin de fer a Madrid i només a Madrid A aquests impediments per seguir la vista oral en una sala de judici, cal afegir-hi que ‘l’estat més descentralitzat del món’ només pot fer judicis d’aquest tipus a Madrid, no allà on resideixen els acusats o allà on s’han comès els delictes. A diferència d’altres països que presumeixen menys de descentralització però que ho són molt més, l’Audiència Nacional espanyola no té cap delegació en lloc de l’estat i no pot descentralitzar cap judici : tot ha de passar per la capital de la ‘villa y corte’.  Els anys 2023 i 2024, l’actual president dels Estats Units (llavors no ho era) va afrontar diversos judicis per delictes federals i, fent gala d’aquest federalisme, els respectius judicis contra Donald Trump es van fer allà on tenia la residència fixada o on s’havia iniciat la investigació: el cas de l’actriu porno Stormy Daniels es va jutjar a Nova York i el cas d’ús fraudulent de documentació oficial es va dirimir a Miami. Aquest últim cas és significatiu perquè corresponia a aquell afer sobre e ls papers que es va emportar de la Casa Blanca a la seva després d’acabar el seu primer mandat (2016-2020). I com que la documentació usurpada estava a una de les mansions que Trump té a Florida, el judici es va fer a Miami i no pas a Washington per més que la zona zero delictiva havia estat la capital de la nació. En el cas Pujol, com en tants d’altres, s’ha normalitzat que tot hagi de passar per Madrid, i això no és només un concepte físic sinó polític i mental. Amb tot, la celebració del judici arriba en un moment en què hi ha un cert consens sobre la restitució política de Jordi Pujol ara que ja han passat 11 anys de la confessió de la deixa de l’avi Florenci a l’estranger. Aquesta restitució no és només una sensació sinó que hi ha centenars d’evidències que així ho demostren, tants com actes en què Jordi Pujol és convidat a participar, ja sigui com a ponent o com a públic. Però si hi ha dos fets clau que confirmen aquesta restitució és que dos espais polítics adversaris de Jordi Pujol i que en el seu dia van treure rèdit a les acusacions de corrupció (PSC i ERC) han eliminat el cas de la seva agenda , han fet acostaments personals i polítics a la seva figura i en alguns casos algun dels seus dirigents han intentat fins i tot que se’ls proclamés, en certa manera, hereus d’una mena de pujolisme. I per posar exemples concrets, el setembre del 2024, quan amb prou feines portava un mes com a president de la Generalitat, Salvador Illa, va rebre Jordi Pujol a Palau trencant així el cordó sanitari que tot partit polític li havia aplicat durant anys exercint, de facto , una condemna preventiva d’ostracisme institucional . El què potser no se sap tant és que uns mesos abans, l’anterior president de la Generalitat, Pere Aragonès, havia dissenyat un funeral d’estat en cas que Pujol morís durant el seu mandat amb capella ardent també a Palau, una distinció a l’abast de molt poques personalitats i encara menys si, tècnicament, s’han retirat els honors propis d’un Molt Honorable com li va passar el 2014. Aquest protocol, per cert, continua actiu avui dia. Seria un contrasentit, una decepció i en certa manera una derrota que Pujol morís a la capital d’Espanya Per tot plegat, Jordi Pujol no pot morir a Madrid. Ni físicament ni políticament, però encara menys nacionalment. La possibilitat que el 126è president de la Generalitat pateixi un deteriorament fatal de la seva salut és molt alta. Hi ha tres fases de risc: els trasllats setmanals entre Barcelona i Madrid, les llargues sessions, i l’estada a la capital espanyola en els dies que hi ha judici, cosa que suposa una alteració de la quotidianitat amb tot el què això implica per una persona de 95 anys amb un principi d’Alzheimer. Des que va esclatar, tot el cas ha patit un seguit d’irregularitats: des d’una instrucció excessivament llarga, a una filtració constant d’informació (moltes vegades falsa com els famosos 3.000 milions d’euros que van quedar en no res ) a més de contradiccions impròpies en un estat de dret: si Jordi Pujol és el cap d’una organització criminal (que és del què se l’acusa), com és que la pena que se li demana és inferior a algun dels seus fills? Si Jordi Pujol és el cap d’una organització criminal, com és que no ha ingressat a la presó? Fa la impressió, i el judici que començarà el dia 24 de novembre n’és la demostració més evident, que el què es buscava amb tot això era, precisament, que el judici -i la condemna- es fes abans, socialment, mediàticament, políticament. I ara que arriba el judici real, la vista oral pot acabar sense que veiem Jordi Pujol al banc dels acusats i que la sentència, que es preveu pel 2027, pugui arribar a ser absolutòria o que com a molt quedi amb una irregularitat administrativa que, evidentment, es podia haver resolt molt abans, a Catalunya i sense la persecució personal i política a la figura més important que ha tingut el catalanisme en l’últim segle. I precisament, després d’una vida dedicada a la defensa de la nació catalana, a la necessitat de reivindicar-ne el seu poder polític i del rigor a l’hora de tractar els símbols institucionals, seria un contrasentit a la seva trajectòria, una decepció col·lectiva i en certa una manera, una derrota, que Jordi Pujol morís a Madrid enmig d’un judici. Perquè sobretot el què seria és, precisament, una injustícia.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Fer-se la carmanyola és, molt probablement, una de les coses que més mandra genera, però que més necessària és. Si aconsegueixes superar la ganduleria i aixecar-te del sofà, pots aprofitar el diumenge per cuinar totes les carmanyoles de la setmana . D'aquesta manera, consumiràs un producte de qualitat i no hauràs de gastar-te diners cada dia. Després, a finals de mes, el teu estómac i la teva butxaca t'ho agrairan. Per aquest motiu, des de La Gourmeteria et portem cada diumenge 5 idees per fer-te el tàper de dilluns a divendres. El menú setmanal de carmanyola Aquí tens els menús setmanals de tàper de dilluns a divendres: Dilluns: Salsa teriyaki La salsa teriyaki no és una recepta en si, però és la base per aconseguir receptes delicioses en poc temps. Es pot fer servir per acompanyar peixos, carns o arrossos, però també per acabar algunes amanides. És una manera versàtil de donar un toc diferent dels teus plats. I si bé és cert que la pots comprar al supermercat, fer-la a casa et permetrà arrodonir-la al teu gust. 1️⃣ Recepta de salsa teriyaki Ous ferrats amb mel. / Foto: Albert Vilas Dimarts: Matrimonis (salaó) El matrimoni és una tapa que cada cop es veu menys. Per això convé fer-la cada vegada més. És un acompanyament exquisit per gairebé qualsevol plat; o fins i tot un plat principal lleuger si en fas en quantitat. En realitat funciona fantàsticament bé com a aperitiu. Fer-lo a casa és molt senzill i en només un quart d'hora aconseguiràs la barreja perfecta de sabors que necessita el teu àpat per començar. 2️⃣ Recepta de matrimonis (salaó) Dimecres: Escopinyes del Delta amb llima A qui no li agraden unes bones escopinyes? Aquesta recepta amb producte de proximitat és una autèntica delícia. Fàcil, ràpida i gustosa. L'únic inconvenient és que tan el preu com la quantitat i la qualitat dependrà de l'oferta que trobis al mercat. Un defecte que, en realitat, és símptoma de bon producte local. 3️⃣ Recepta d'escopinyes del Delta amb llima Dijous: Saltat de llonganisseta amb mongetes El dijous és el dia perfecte per a un bon plat contundent de producte català. Un plat fort, però també ràpid. Perquè la cuina nutritiva i saciant no està renyit amb passar poca estona a la cuina. A més, aquest és un plat que accepta diferents variants, tant de carn i llegums com de salses i condiments vulguis afegir-hi. 4️⃣ Recepta de saltat de llonganisseta amb mongetes Divendres: Ous ferrats amb mel Què millor per acabar la setmana que un plat senzill, clàssic i deliciós, amb un toc dolç de mel. Els ous ferrats amb mel són l'àpat definitiu: es poden menjar per esmorzar, dinar, berenar o sopar, segons convingui. Bé, potser per berenar són una mica forts, però per un dinar de divendres, són ideals, especialment si els acompanyes de patates o algun llegum o carn saltats. 5️⃣ Recepta d'ous ferrats amb mel Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

La legislatura es troba en via morta? Es pot continuar governant en minoria? Com pensa continuar governant? Són les preguntes que se li van fer a Pedro Sánchez aquest divendres en una roda de premsa al Brasil . El president del govern espanyol viatjava dijous cap a Llatinoamèrica per participar en la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic just quan Junts per Catalunya materialitzava la seva ruptura total amb els socialistes: els independentistes han presentat esmenes a la totalitat a totes les lleis de PSOE i Sumar que ha pogut i no votaran a favor de totes aquelles normes que estan acabant el seu tràmit parlamentari al Congrés dels Diputats. Faran el mateix amb totes aquelles iniciatives que està a punt d’aprovar el Consell de Ministres. La resposta del màxim líder socialista és, en obert, molt inconcreta: esgotar el mandat amb “convicció, capacitat de diàleg i d’arribar a acords, comprensió i no imposició”. La que traslladen fonts de la sala de màquines de la Moncloa a aquest diari està més aterrada: enrocar-se i engreixar la campanya electoral de les pròximes eleccions generals . “Quan hi ha divisió de poders, una cosa és governar i l’altra legislar; una cosa és el legislatiu i l’altra l’executiu ”, assenyalen aquestes fonts quan se’ls pregunta si poden mantenir viva la legislatura en cas que Junts per Catalunya compleixi la seva promesa del ‘no a tot’. En primer lloc, els socialistes confien que els independentistes sí que acabaran aprovant algunes mesures que tinguin a veure, per exemple, amb qüestions com la revalorització de les pensions. Quan se’ls menciona iniciatives importants per al govern espanyol com la ‘llei Bolaños’ o la ‘llei Begoña’, aquestes fonts admeten que hi ha iniciatives que ja tenen coll avall des de fa mesos que són complicades d’aprovar. No és nova aquesta filosofia de tirar endavant sigui com sigui; no neix amb el trencament total de Junts amb el PSOE d’aquesta setmana . Aquest divendres Sánchez va insistir per enèsima vegada que té intenció de presentar els pressupostos generals de l'Estat del 2026 al Congrés dels Diputats , però que pretén continuar governant encara que no aconsegueixi aprovar-los. Ara per ara, tot apunta que, duri el que duri, Sánchez passarà tota una legislatura sense aprovar uns nous comptes. Superat l’equador de la legislatura, Sánchez es prepara per engreixar la campanya electoral La Moncloa emmarca la decisió de Junts per Catalunya de trencar amb el PSOE en “les normes del joc”. Assenyalen que els independentistes són conscients que ja s’ha superat l’equador de la legislatura i que els convé agafar distància amb el govern espanyol de cara a les pròximes eleccions generals. I, de la mateixa manera, expliquen que els socialistes fan una lectura similar: ja es troben en una semi-campanya electoral que s’intensificarà en els pròxims mesos quan se celebrin les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, Extremadura i Andalusia, i es reduplicarà a partir del setembre del 2026, quan Sánchez encari els darrers mesos de l’actual mandat. La intenció del president del govern espanyol, expliquen aquestes fonts, és erigir-se en paladí de les polítiques d’esquerres. Per exemple, quan Junts per Catalunya va sumar els seus vots als de PP i Vox fa unes setmanes per tombar la reducció de la jornada laboral de les 40 a les 37,5 hores setmanals , un dels lemes de PSOE i Sumar era que perdien al Congrés però havien “guanyat el carrer” . La filosofia es repeteix amb la iniciativa per blindar l’avortament a la Constitució . Els socialistes ja saben que no tirarà endavant. Perquè necessiten tres cinquenes parts del Congrés per tirar-ho endavant i el PP s’hi oposa. Però li serveix per mantenir viva la guerra cultural , amb el convenciment que aquesta batalla li fa guanyar suport amb l’electorat. Passarà ara el mateix —diuen aquestes fonts de la Moncloa— si Junts tomba aquest tipus de polítiques amb PP i Vox. El català i la multireincidència, els tímids gestos de Sánchez Des que Míriam Nogueras va advertir Sánchez que havia arribat “l’hora del canvi” , el president espanyol ha gesticulant tímidament per, sense èxit, intentar calmar Junts. En un primer moment, els governs espanyol i alemany van emetre un comunicat anunciant la creació d’una taula de diàleg per negociar l’oficialitat del català a la Unió Europea. L'executiu de Friedrich Merz, tanmateix, va remarcar més tard que la seva posició "no ha canviat" i va recordar que "l'adopció de noves llengües oficials requeriria modificar els tractats europeus". Per altra banda, en resposta a una pregunta del PNB el passat dimecres, Sánchez es va comprometre a desbloquejar la llei contra la multireincidència de Junts . I ja s'ha convocat al Congrés la ponència per dimecres vinent , on s'hauran de començar a debatre les esmenes a porta tancada. A banda del català a Europa i de la multireincidència , entre les carpetes que no es desencallen des de fa mesos, hi ha elements com l'aplicació total de la llei d'amnistia, la delegació de les competències en immigració o la reforma de la llei contra les ocupacions. Junts sí que votarà a favor d’iniciatives que estan en tràmit i en les quals socialistes i juntaires ja havien arribat a un acord per tirar-les endavant. Al Congrés dels Diputats n'hi ha tres que estan en tràmit: són la llei d'economia social, la llei d'atenció a la clientela i la llei del cinema . També votaran a favor —quan el Senat la retorni al Congrés— de la llei de mobilitat sostenible . I donaran la seva llum verda a la convalidació d'un reial decret llei sobre malalts d’ELA . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Chambacú no és només un restaurant: és un relat viu, una travessia gastronòmica per les arrels de Llatinoamèrica i, alhora, un projecte vital que el xef Santiago Sánchez Arango ha anat teixint durant gairebé una dècada. Juntament amb la seva germana, Ángela , el cuiner colombià ret homenatge a la memòria col·lectiva d’un continent que es va construir sobre la fusió de tres grans mons culinaris: l’africà, l’indígena i el crioll . Un projecte únic Amb aquesta premissa, Chambacú proposa una experiència amb dues opcions. D’una banda, Candela , un espai obert i vibrant on es poden degustar bocins d’esperit popular i compartir plats acompanyats d’una cocteleria creativa . De l’altra, Memoria , la sala més íntima, on el discurs culinari es desplega a través de dos menús degustació —de sis passes (55 €) o de nou (95 €)— que conviden a comprendre la història i la diversitat de Llatinoamèrica a través del paladar. Sala Memoria del restaurant Chambacú. / Foto: Jordi Domènech El projecte no es limita a la cuina. Chambacú també parla a través del disseny i l’art El fil conductor és la mescla cultural que defineix la identitat del continent. Sánchez Arango la tradueix en plats que expliquen històries: el sancocho de gallina , amb base indígena i aportacions africanes i colonials; el peix a la talla amb tamal i emulsió de llimona , on conflueixen tècniques precolombines i criolles; o la costella amb tamarindo cruixent i cremós de iuca , símbol d’aquesta hibridació constant que travessa oceans i segles . “Els africans amagaven llavors als cabells, els colonitzadors portaven ingredients per desconeixement, i els indígenes mantenien els seus sabors ancestrals”, explica el xef. “És d’aquest xoc cultural que neix la nostra essència”. Més enllà de la cuina El projecte no es limita a la cuina. Chambacú també parla a través del disseny i l’art : murals de la veneçolana Ivanna Gautier , làmpades teixides a mà pel mestre ghanès Philip , i intervencions gràfiques de La Linterna , una centenària impremta de Cali, converteixen l’espai en un homenatge a la creativitat llatinoamericana. Interior del restaurant Chambacú. / Foto: Jordi Domènech El recorregut de Sánchez Arango és tan intens com el seu discurs. Va començar treballant a la indústria del peix a Cali amb només quinze anys, i després de diverses experiències a Espanya, un accident el va portar a redescobrir la seva passió per la cuina. Format a l’Escola Bellart i amb un pas per Mugaritz , A Fuego Negro i Arrea —restaurant que va aconseguir una estrella Michelin el 2022—, el cuiner arriba a Barcelona per donar vida al seu somni més personal. Avui, Chambacú és molt més que un restaurant: és un espai de memòria i diàleg cultural , un viatge sensorial que convida el comensal a reconèixer-se en la barreja, en la diversitat i en la força d’un continent que ha convertit la seva història en sabor. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Mohács (Regne d’Hongria), 29 d’agost de 1526, fa 499 anys, l'exèrcit hongarès —comandat pel rei Lluís II d’Hongria i I de Bohèmia— i l’otomà —dirigit pel soldà Solimà I— s’enfrontaven en una batalla decisiva. La desfeta hongaresa a Mohács provocaria la fragmentació del territori del Regne d’Hongria: els otomans incorporarien als seus dominis el centre i el sud —amb la capital, Buda—; el comtat Transsilvània —a l’est del Regne hongarès— es convertiria en un territori semiindependent, però passaria a gravitar en l’òrbita política d’Istanbul, i una estreta franja de territori a l’oest —que discorria en direcció nord-sud entre el riu Danubi i la costa dàlmata— restaria com el darrer testimoni —la darrera resistència— del vell Regne hongarès. Representació del rei Lluís II d'Hongria i I de Bohèmia / Font: Museu Nacional d'Hongria Què més va perdre Hongria a Mohács? La derrota de Mohács va tenir com a resultat la pèrdua de bona part de les classes dirigents del Regne hongarès. A la mort del rei, el jove Lluís II d’Hongria i I de Bohèmia (20 anys), que va aparèixer en una zona de maresmes encara assegut a la sella del cavall i amb el cos perforat per dotzenes de trets de mosquets, s'hi va sumar la dels militars més importants del seu exèrcit , que eren també els caps de les famílies nobiliàries més riques i influents del Regne . Però, el que resultava especialment devastador, eren les circumstàncies en les quals havia mort el rei. Amb la desaparició de Lluís es perdia el darrer element masculí de la històrica nissaga Jagelló —de remot origen polonès—, que havien governat Hongria des del 1440 i Bohèmia des del 1471. Mapa de la fragmentació d'Hongria després de la batalla de Mohács / Font: Wikimedia Commons Els austríacs entren en escena Les oligarquies nobiliàries d’aquella estreta franja de territori on es va gestar la resistència als otomans i la posterior recuperació del país perdut, van girar la seva mirada cap al setial arxiducal de Viena. La família arxiducal d’Àustria havia esdevingut una de les nissagues més poderoses d’Europa. Ostentaven el càrrec d’emperadors del Sacre Imperi (el gran conglomerat centreeuropeu), que no es transmetia hereditàriament, però sí que, en canvi, havien aconseguit que els prínceps-electors els votessin successivament. I, després d’una ambiciosa arquitectura matrimonial, havien assolit la Corona hispànica. Quan es va produir el xoc de Mohács, el rei de les corones hispàniques i emperador del Sacre Imperi era Carles de Gant. I l’arxiduc d’Àustria era el seu germà Ferran. Per què els hongaresos giren la mirada cap a Àustria? La resposta a la qüestió ve per tres bandes. La primera era perquè els dominis dels arxiducs d’Àustria eren just a l’esquena del que restava del Regne hongarès . La segona, perquè en aquell context històric la nissaga arxiducal d’Àustria era un valor en alça. I la tercera era per una qüestió legitimista, que —també en aquell context històric— tenia molta importància: l’única germana del difunt rei Lluís d’Hongria, Anna Jagelló, estava casada amb Ferran d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria . I, malgrat que aquesta unió (1521) havia generat molts dubtes entre la noblesa hongaresa —perquè temien que els Habsburg devoressin els Jagelló—, després de Mohács (1526) les urgències van provocar un canvi de paradigma i aquestes reticències van passar a un pla secundari. Representació de Ferran d'Habsburg, arxiduc d'Àustria i espòs d'Anna Jagelló / Font: Netherlands Institute for Art History L’Imperi austrohongarès El primogènit de Ferran i Anna, Maximilià I, es va convertir en el primer sobirà conjunt d’Àustria, Hongria i Bohèmia . Maximilià va ser arxiduc d’Àustria, rei d’Hongria i rei de Bohèmia. Aquell nou conglomerat va ser anomenat Imperi austrohongarès, perquè, malgrat que en aquella unió dinàstica l’element austríac, representat per un arxiduc, estava situat jeràrquicament, si més no en teoria, per sota de la condició de reina de l’element hongarès, es donaven dos fets que, en aquell context històric, es consideraven fonamentals : Àustria havia salvat Hongria de la seva desaparició i l’element que representava el poder vienès era de gènere masculí . El relat que havia generat aquella empresa contenia un missatge inequívoc. Els paral·lelismes entre Catalunya-Aragó i Àustria-Hongria Els processos d’unió dinàstica de Catalunya i Aragó (1150) i d’Àustria i Hongria (1526), malgrat la distància cronològica que els separa, tenen un gran paral·lelisme . Ramir II d’Aragó i la noblesa aragonesa van negociar la unió dinàstica amb Barcelona en un context d’ amenaça de desaparició del Regne aragonès . Com en el cas hongarès, en el moment més crític de la seva història. També, com en el cas hongarès, l’element que representava el poder català era de gènere masculí, i, en un context històric marcat pel caràcter patriarcal de la societat i del poder, aquest aspecte tenia una gran importància. I, també, com en el cas hongarès, Ramon Berenguer IV de Barcelona va assumir la condició de governant d’Aragó (1150), com Ferran l d’Hongria (1526). Per què Imperi austrohongarès, sí, i Corona catalanoaragonesa, no? Els sobirans medievals del Casal de Barcelona serien comtes de Barcelona, reis d’Aragó i reis de València (i en diverses ocasions, també reis de Sicília i reis de Sardenya); com els descendents de Ferran d’Habsburg i Anna Jagelló van ser arxiducs d’Àustria, reis d’Hongria i reis de Bohèmia. Llavors, per què no representa cap dificultat referir-se a l’estat que van crear Ferran i Anna  —i, sobretot, en les circumstàncies que el van crear!!!— com a Imperi austrohongarès (a l’arxiducat, per les raons esmentades, se li reconeix un paper protagonista en aquell edifici polític) i, en canvi, la historiografia espanyola no és capaç de referir-se al conglomerat medieval governat pel Casal de Barcelona com a Corona catalanoaragonesa? Representació d'Anna Jagelló, germana de Lluís II d'Hongria i I de Bohèmia i esposa de l'arxiduc Ferran / Font: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Hi ha gent que viu de la literatura. No perquè s’hi dediquin professionalment. Viuen d’ella perquè llegir els dona vida. Els alimenta. Els salva. La literatura és espai però també és condició de possibilitat. La literatura és recés, i oxigen net i amable que permet viure. Alguns d’ells s’han unit aquests dies als Diàlegs Globals que cada novembre organitza la Universitat de Georgetown al CCCB. La reflexió de l’escriptor i assagista Mohsin Hamid s’ha centrat en la construcció social de la raça i els privilegis , tot reivindicant la literatura com un espai fecund per imaginar noves formes de convivència: més obertes, flexibles i compartides. Què passaria si, un bon matí, un es despertés i la seva pell hagués mutat de color? Si la mirada aliena es transformés radicalment, què descobriria sobre si mateix i sobre el món circumdant? Aquests són els interrogants pertorbadors que Mohsin Hamid planteja a la seva novel·la El último hombre blanco (Plata, 2023). Mitjançant aquesta premissa provocadora, que evoca la transformació viscuda per Gregor Samsa, el protagonista de La metamorfosi de Kafka, l'autor obre una meditació profunda sobre la identitat, els privilegis i els sofisticats mecanismes socials que els sustenten . Amb la seva obra, el reconegut escriptor i assagista britanicopakistanès ens convida a examinar críticament les nocions de raça i alteritat. Les considera, no pas com a realitats biològiques inalterables, sinó com a construccions col·lectives susceptibles de ser repensades. En un temps marcat per l'auge dels discursos d'odi i per la proliferació de fronteres cada cop més rígides entre el "nosaltres" i "els altres", Hamid reivindica la ficció com una eina potent per sacsejar els imaginaris establerts i desactivar els binarismes que ens restringeixen . Per a l’autor, l'acte d'escriure, llegir o escoltar històries esdevé una “invitació a habitar els espais aparentment erms” entre els uns i els zeros, eixamplant-los fins a convertir-los en territoris més porosos, flexibles i oberts a una diversitat de formes de vida compartides. Hamid s’uneix intel·lectualment així amb el papa Francesc, que va tractar el tema de la literatura de manera extensa en la seva carta "El paper de la literatura en la formació", promulgada l’estiu de 2024. Hi reflexiona sobre la importància de la lectura de novel·les i poemes en el camí de la maduració personal, considerant-la un element d'un valor incalculable tant per a la vida personal com per a la missió de l'Església. Segons el Papa, la literatura "sorgeix de la persona en allò que aquesta té de més irreductible, en el seu misteri" i "és la vida, que pren consciència de si mateixa quan assoleix la plenitud de l'expressió, apel·lant a tots els recursos del llenguatge". La lectura és un camí per accedir al "nucli més íntim de la persona humana" i al "cor de l'ésser humà" . La literatura educa el cor i la ment en el reconeixement d'un "fecund pluralisme dels llenguatges humans" i els orienta a obrir-se espiritualment per "escoltar la Veu a través de tantes veus". A més, la lectura es presenta com una forma d'exercici del discerniment i "entra en íntima relació amb la nostra existència concreta, amb les seves tensions essencials, els seus desitjos i significats". Existeixen mots que vehiculen una potència emocional i política capaç de catalitzar la transformació del món L’escriptora turca Ece Temelkuran també s’insereix en aquesta línia i ha dit al CCCB que advoca per la recuperació de la càrrega intrínseca de conceptes com l'amor i la dignitat per tal de “restaurar els lligams socials i contrarestar la manipulació emocional i la perversió lingüística perpetrades pels règims autoritaris”. Existeixen mots que vehiculen una potència emocional i política capaç de catalitzar la transformació del món . Nocions com dignitat, ràbia, por o amor estableixen el nexe amb allò que compartim i amb els horitzons col·lectius que anhelem construir. Tanmateix, aquesta força és inherentment fràgil i susceptible de ser apropiada amb facilitat. Actualment, els autoritarismes i el feixisme global teixeixen la seva hegemonia mitjançant la instrumentalització d'aquestes emocions col·lectives i la degradació del llenguatge compartit. Desposseeixen aquests termes del seu sentit primigeni per farcir-los amb discursos de desconfiança, exclusió i antagonisme, condicionant així la nostra manera de percebre i compartir el món. En la seva obra recent, Juntos. Un manifiesto contra el mundo sin corazón (Anagrama, 2022), l'escriptora turca les concep com a eines essencials per a la reconstrucció de vincles, la projecció de comunitats més equitatives i la reconnexió amb el valor polític de les emocions. Amb una dilatada trajectòria com a veu crítica i compromesa, Temelkuran, amb qui em vaig barallar amb la màquina de cafè que s’havia obturat mentre ens presentàvem, sosté que, avui, l'"acte de creure en els altres" constitueix un veritable exercici de resistència.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Els catalans en general i els votants de Junts amb especial contundència consideren que Pedro Sánchez no ha complert els acords d'investidura que va signar el 2023 amb el partit de Carles Puigdemont , segons una enquesta d'Opina360 a la qual ha tingut accés ElNacional.cat . Aquest sondeig, fet després que la setmana passada Junts anunciés que trencava la relació que mantenia amb el PSOE al Congrés, assenyala que el 62,8% dels catalans consideren que no s'han complert els acords d'investidura mentre que només el 29,0% opina que sí . El percentatge dels qui consideren que el PSOE no ha complert els seus compromisos supera el 74% entre els votants de les forces independentistes i s'enfila al 84,6% en el cas dels votants de Junts . Aquests resultats formen part d'una enquesta d'àmbit estatal, segons la qual, també el parer majoritari a Espanya és que Sánchez ha incomplert els acords amb Junts , atès que només un 30% dels enquestats responen que sí que els ha respectat, mentre que un 57,5% conclou que no ho ha fet. Aquestes dades corresponen a una enquesta d'Opina360, la firma impulsada per Iván Redondo, exdirector de gabinet de Pedro Sánchez a la Moncloa, feta a tot l'Estat a partir d'una mostra de 1.202 entrevistes telefòniques, entre el 31 d'octubre i el 4 de novembre, és a dir, immediatament després que Puigdemont anunciés la setmana passada el trencament amb el PSOE i tan bon punt la decisió va ser ratificada pel consell nacional i la militància de Junts . Puigdemont va argumentar en anunciar el trencament, que Sánchez havia incomplert els acords d'investidura pactats a Brussel·les el novembre del 2023, que incloïen l'aprovació de l' amnistia , però també una negociació amb un mediador internacional per abordar una sortida al conflicte polític entre Catalunya i l'Estat , la millora del sistema de finançament i l'ampliació de la participació de Catalunya a les institucions europees . A Catalunya, davant de la pregunta Creu que el govern de Pedro Sánchez ha complert els compromisos que va adquirir amb Junts per aconseguir el seu suport per a la investidura? , només els votants del PSC i dels Comuns opten pel sí com a resposta per damunt del no. En el cas dels socialistes el 50,9% considera que Sánchez ha complert els seus compromisos, mentre que el 34,2% creu que no; més contundent és la resposta dels partidaris de la formació morada en un sentit i altre, atès que un 54,3% considera que sí que s'ha complert i un 45,7 conclou que no. Aquest suport dels Comuns, discrepa amb els resultats al conjunt de l'Estat, on ni els votants de Sumar ni els de Podemos pensen que s'hagin respectat els acords tancats amb Junts. Independentistes Els independentistes mostren pocs dubtes sobre els incompliments del president espanyol. El 84,6% dels votants de Junts i el 74,4% dels d'ERC , responen que Sánchez no ha complert els acords, mentre que totes les persones que s'han declarat votants d'Aliança Catalana ha optat també pel no com a resposta. Igual com passa al conjunt de l'Estat, a Catalunya també els votants de PP i Vox consideren que el PSOE ha incomplert amb Junts. En concret, es posicionen en aquest sentit, el 72,8% dels votants del PP i el 74,6% dels de Vox . Els més joves, més escèptics Opina360 fa una distribució de les respostes per edats i també per generacions. El no s'imposa en totes les franges. En el cas de Catalunya, la generació que descriu com a demòcrates plens, és a dir, aquells que van néixer entre el 1975 i el 1995, és la més escèptica atès que només un 25,4% consideren que Sánchez ha respectat els acords mentre un 67,0% assegura que no; els segueixen en nivell d'escepticisme els nadius digitals, nascuts a partir del 1995, on el 28,0% se situen en el sí mentre que el 65,4% pensen que no s'han respectat. El que l'enquesta descriu com a reformistes -nascuts entre el 1959 i el 1975- es mouen entre el 28,7% que responen que sí que s'han complert els acords i el 61,9% que pensa que no. Finalment, la generació que defineix com a fills de l'autarquia, nascuts abans del 1958, valoren que s'ha complert l'acord el 32,7%, mentre que el 58,5% sentencia que no. Desglossat per edats els més joves, de 18 a 24 anys, són els qui es mostren més escèptics amb el compliment dels acords. Només un 25,2% consideren que sí que s'han respectat, mentre que un 68,9% creuen que no. A partir d'aquí, el percentatge més alt que aconsegueix el sí és el 32,1% que li atorguen els enquestats d'entre 55 i 64 anys. Els qui han respost amb més contundència que no s'han respectat els acords són els enquestats d'entre 65 i 74 anys, amb un 70%, mentre que els de la franja de 25 a 34 anys situen el no en el percentatge més baix, el 56,7%. En la distribució de les respostes en funció del gènere dels enquestats, només el 28,0% dels homes i el 29,9 de les dones consideren que Sánchez ha complert els seus compromisos. Més divergència hi ha en les respostes en sentit contrari, atès que un 70,1% dels homes pensen que el president espanyol no ha respectat els acords amb Junts mentre que el cas de les dones aquest percentatge tot i ser majoritari cau fins al 56,5%. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

El parer dels ciutadans d’Espanya i de Catalunya conflueix a l’hora de valorar el grau de compliment de Pedro Sánchez amb Junts. Una enquesta elaborada per Opina360 a la qual ha tingut accés ElNacional.cat , conclou que el 57,7% dels espanyols i el 62,8% dels catalans consideren el PSOE ha incomplert el pacte d’investidura tancat amb Carles Puigdemont fa dos anys. En el cas d' Espanya , només el 30,0% dels enquestats consideren que el president espanyol ha respectat els compromisos signats en aquell acord que va permetre Pedro Sánchez el novembre del 2023 continuar a la Moncloa gràcies al vot favorable dels 7 diputats de Junts. Els votants del PSOE són els únics de l'Estat que consideren que Sánchez ha complert la seva paraula (53,2%); mentre que un 69,3% de votants del PP i el 72,3% de Vox sentencien que el president espanyol no ha respectat els seus compromisos. L’enquesta d' Opina360 , l'empresa impulsada per Iván Redondo, exdirector de gabinet de Pedro Sánchez a la Moncloa, ha estat elaborada a partir de 1.202 entrevistes en l'àmbit de tot l'Estat espanyol, i es va fer entre el 31 d’octubre i el 4 de novembre, és a dir, pocs dies després que l'executiva de Junts aprovés per unanimitat dilluns de la setmana passada trencar amb el PSOE i tan bon punt la decisió va ser ratificada per la militància el 30 d'octubre. Puigdemont va argumentar per explicar la decisió del seu partit que Sánchez no havia respectat els acords signats a Brussel·les el 2023, que incloïen l'aprovació de l' amnistia , però també una negociació amb un mediador internacional per abordar una sortida al conflicte polític entre Catalunya i l'Estat , la millora del sistema de finançament i l'ampliació de la participació de Catalunya a les institucions europees i organismes internacionals. Només els votants del PSOE avalen Sánchez A la pregunta Creu que el govern de Pedro Sánchez ha complert els compromisos que va adquirir amb Junts per aconseguir el seu suport per a la investidura? , només els votants del PSOE consideren que sí (53,2%), mentre que un 30,6% afirmen que no i un 16,2% opta per no respondre o diu que no ho sap. Pel que fa a Sumar, amb qui el PSOE comparteix el govern, tenen clar el no , atès que un 52% dels votants de la formació de Yolanda Díaz es pronuncia en aquest sentit, mentre que només un 39,4% valora que el president espanyol ha respectat els acords. Igualment escèptics es mostren els seguidors de Podemos, dels quals només un 34,4% considera que Sánchez ha complert mentre el 45,6% assegura que no i el 20% es refugia en no sap o no respon , amb la qual cosa es converteixen en els votants més dubtosos davant d'aquesta pregunta, per davant dels del PSOE. A partir d'aquí, el percentatge de respostes que valoren que Sánchez no ha donat compliment als seus compromisos amb Junts es dispara quan ho valoren els enquestats conservadors. Un 69,6% dels votants del PP asseguren que no ha complert i només un 19,3% pensen que sí, amb la qual cosa els populars són els que tenen més clar l'incompliment, junt amb els de Vox , que consideren molt majoritàriament, un 72,3% , que no s'han respectat els acords, mentre que només un 22,7% pensa que sí. També entre la resta de forces i els abstencionistes, l'opinió majoritària s'inclina de manera molt contundent a respondre que Sánchez no ha complert els seus compromisos. El parer que Sánchez ha incomplert amb Junts és transversal i molt majoritari a totes les franges d'edat, tot i que els més joves són els més escèptics. Un 68,3% dels enquestats d'entre 25 i 34 anys i un 67,4, entre els joves de 18 a 24 anys consideren que no s'ha complert l'acord. En canvi, tot i pronunciar-se molt majoritàriament en sentit negatiu, les respostes que consideren que Sánchez sí ha respetat el pacte creixen lleugerament entre els enquestats de 65 a 74 anys (39,0%) i els de 55 a 64 anys (33,1%). Els que es mostren més dubtosos i opten més pel no sap o no contesta són els enquestats de més de 75 anys. Opina360 fa també aquesta classificació per generacions agrupant les franges d'edats i conclou que els nadius digitals -nascuts a partir de 1995- són els que tenen més clar l'incompliment de Sánchez (69,5%) mentre que entre els que descriu com a fills de l'autarquia -nascuts abans del 1959- el no cau fins al 51,7% i es dobla el percentatge dels qui no responen. Entre els uns i els altres se situen els qui anomena demòcrates plens -nascuts entre el 1975 i el 1995-, on el sí se situa en el 29,3% i el no en el 59,0%, i entre els reformismes -nascuts entre 1959 i 1975- el sí aconsegueix arribar al 33,8%, però igualment el no manté el 56,0%. Les diferències per sexe són mínimes, tot i que entre les dones, hi ha un molt lleuger repunt del vot de confiança cap a Sánchez, atès que el 30,7% de les enquestades consideren que ha respectat l'acord, mentre que entre els homes el sí es queda en un 29,3. En canvi, ells sí que arriben a un contundent 60,1% per respondre que no ha complert, mentre que les dones es queden en un més ajustat però igualment clar 55,1%. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Quan va ser l'última vegada que vas fer neteja al teu interior? T'has plantejat mai si la teva manera de gestionar les emocions contamina el teu entorn? Som capaços de cuidar el planeta si abans no aprenem a cuidar el nostre ecosistema emocional? Aquestes preguntes no són casuals. Ens les planteja la psicòloga, infermera i escriptora Mercè Conangla, que juntament amb Jaume Soler va crear el 2002 un revolucionari model de gestió emocional conegut com a Ecologia Emocional . Una proposta que va molt més enllà de la intel·ligència emocional convencional, perquè hi afegeix dos elements essencials : la responsabilitat individual al cent per cent i la consciència de l'impacte emocional global . L' Ecologia Emocional es defineix com “l'art de gestionar, de manera sostenible, el nostre món emocional de forma que la nostra energia afectiva ens serveixi per millorar com a persones, augmentar la qualitat de les nostres relacions i millorar el món en què vivim”. És un plantejament que estableix un paral·lelisme inspirador entre la gestió mediambiental i la manera d'entendre les nostres emocions. Si som capaços de reciclar residus, per què no fer el mateix amb les nostres emocions tòxiques ? Mercè Conangla presideix des del 2016 la Fundació Ecologia Emocional, entitat sense ànim de lucre que va fundar juntament amb Jaume Soler el 1996 . Aquesta fundació es dedica a acompanyar els processos de creixement emocional i ètic de les persones, amb l'objectiu de fomentar un desenvolupament equilibrat i sostenible . El model que han desenvolupat s'aplica en diversos ecosistemes: familiar, educatiu, sanitari, organitzacional i social. De fet, el govern de Navarra va triar aquest model per impulsar un projecte pioner en centres educatius, el programa Laguntza, que ja ha arribat a desenes d'escoles. És un plantejament que estableix un paral·lelisme inspirador entre la gestió mediambiental i la manera d'entendre les nostres emocions El treball de Conangla i Soler s'ha materialitzat en més de 25 llibres que despleguen el model d' Ecologia Emocional. Entre les seves obres hi destaquen títols com Ecologia Emocional per al nou mil·lenni , Aplica’t el conte (un compendi de més de cent relats de diverses tradicions per reflexionar sobre el nostre destí i la nostra responsabilitat), Crisis Emocionals , Junts però no barrejats , Sense ànim d'ofendre , Desobediència emocional , Bondat en acció , El cansament moral i Canvi climàtic emocional . El model que proposen es basa en onze principis ètics fonamentals : unicitat, realitat, llibertat, responsabilitat, respecte, prevenció, sostenibilitat, creixement paral·lel, coherència, acció i conservació. El principi de sostenibilitat emocional és especialment rellevant: comporta un ús equilibrat de la nostra energia , permetent un flux generós d'idees, emocions i experiències basades en la solidaritat i la reciprocitat. Quan apliquem aquest principi, ens diuen, gaudim de benestar, salut emocional i autonomia energètica. Conangla , especialitzada en educació emocional, lideratge i comunicació no verbal, col·labora amb diverses universitats espanyoles i ha rebut reconeixements internacionals, com el seu nomenament com a membre honorari de l'Acadèmia Mexicana d'Educació el 2020. El seu treball parteix d'una convicció profunda: “Mai no és tard per recuperar la nostra capacitat de somiar i la nostra màgia per transformar el que és dolorós, lleig i dolent en bellesa, bondat i harmonia”. He tingut el plaer d'entrevistar-la aquesta setmana. Pot veure l'entrevista aquí . I com si la casualitat volgués que m'impregnés ben bé d'aquest concepte, he tingut l'oportunitat també d'entrevistar directors de documentals durant el festival SUNCINE, que té lloc aquests dies, i allà m'he tornat a trobar amb aquests mateixos principis. La urgència d'integrar el benestar emocional amb la salut del planeta es manifesta de manera particularment poderosa en el documental The Unfixing (' El desmantellament '), de Nicole Betancourt i Rose Kowalski, presentat a la secció Oficial Ñ del festival SUNCINE 2025. La pel·lícula, una coproducció hispanoestatunidenca de 87 minuts, fusiona amb lirisme la vida personal i el paisatge per explorar el viatge d'una mare des de la malaltia cap a la curació, i des de la desesperança climàtica fins al sentit de pertinença terrestre. El documental captura com la debilitant malaltia de Lyme que Nicole pateix després d'un accident de surf, exacerbada pel canvi climàtic, s'entrellaça amb la malaltia que posteriorment afecta la seva filla Pilar. A través d'un collage cinematogràfic en capes, que combina diari verité , videoart, arxius familiars, animació i entrevistes amb metges i mestres indígenes, la pel·lícula troba en el cos humà un reflex de la Terra i descobreix que la sanació personal i la sanació planetària són inseparables. Filmada durant vuit anys als Estats Units, Espanya, Mèxic i República Dominicana, The Unfixing encarna precisament el que proposa l'Ecologia Emocional : reconèixer que el nostre món interior contaminat per la desesperança i el desequilibri ressona en un món exterior també malalt, i que només mitjançant la cura responsable d'ambdós mons podem trobar el camí cap a l'esperança i la renovació. He entrevistat la cineasta Nicole Betancourt i la seva productora, establerta a Girona, Rose Kowalski, amb motiu de la presentació de la seva obra. Pots veure l'entrevista aquí . L'Ecologia Emocional ens convida a convertir-nos en persones més sostenibles i equilibrades, responsables de la gestió del nostre món afectiu . Perquè, com bé plantegen els seus creadors, quan millora la persona, tot el que l'envolta evoluciona. El món que tenim és un reflex del que som. I aquesta és la nostra gran responsabilitat: millorar-nos a nosaltres mateixos per millorar el món.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

• Naiz:
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

La vida privada rey emérito no se corresponde con el desarrollo de su vida pública, pero resulta incomprensible que no participe en los actos de conmemoración de la corona

• EL PAÍS
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Quien aproveche los máximos de la Bolsa para vender pagará hasta un 30% del beneficio en el IRPF, salvo que compense con minusvalías de este año o de los cuatro anteriores

• EL PAÍS
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

El valor ha subido un 63% en el año soportado por buenos resultados, rentabilidad, exceso de capital y generosidad con el accionista

• EL PAÍS
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

De los 240.000 euros pagados por Tempos Vega Sicilia por hectárea de uva blanca en la zona de Rías Baixas a los 175.000 de viña vieja de La Rioja

• EL PAÍS
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika

Autores como Pascal, Joyce, Rousseau, Descartes y Proust nos describen experiencias repentinas en su vida

• La Vanguardia
• 4 gün, 11 saat, 45 dakika