Add source Login
Cuina de temporada i producte de proximitat al cor d'Osona

Cuina de temporada i producte de proximitat al cor d'Osona

Al cor d’Osona, entre masies i camps verds, hi ha un lloc que sembla aturat en el temps i, alhora, completament viu. Mas Monells és una masia catalana restaurada que s’ha convertit en un referent per a qui busca una cuina de temporada, saborosa i amb respecte pel producte local. Ja des de l’entrada, el ritme pausat del lloc et convida a desconnectar, a respirar i a deixar-te guiar pels sentits. Bona cuina a Osona Al capdavant dels fogons hi trobem l’ Edu Aliberch , un cuiner que entén la cuina catalana des de la senzillesa i la precisió. L’Edu no busca la sofisticació per si mateixa; el seu objectiu és fer que cada ingredient brilli amb el màxim protagonisme. A la sala, la Desirée Márquez completa l’experiència amb un somriure càlid i un saber fer que fa que cada àpat esdevingui proper i memorable. La carta actual de Mas Monells és un reflex fidel d’aquesta filosofia. Tot comença amb plats que posen en valor el producte de temporada: el saltat de bolets amb ous d’ànega i botifarra negra és un homenatge als boscos d’Osona, amb textures i sabors que evoquen la terra i la tradició. Els bolets, frescos i aromàtics, es combinen amb la intensitat del suc de la botifarra negra i la suavitat dels ous d’ànega del mateix corral, creant un equilibri perfecte que parla de proximitat i respecte pel producte. Interior del restaurant Mas Monells. / Foto: Jordi Àvila També trobem plats que juguen amb tradició i tècnica, com els rigatoni amb capipota de vedella i maionesa de kimtxi Els canelons cruixents d’ànec guisat amb crema de parmesà i suc del seu rostit són un altre dels plats que defineixen la proposta de Mas Monells. Aquí Edu juga amb la tècnica i la sorpresa, transformant un clàssic de la cuina catalana en una experiència de contrastos: la cruixent exterior, la intensitat del farcit i la delicadesa de la crema de parmesà. Caneló de carabassó del restaurant Mas Monells. / Foto: Jordi Àvila El mar és present també a la carta, amb plats com el calamar de potera amb maioneses de diversos sabors i suc de rostit , on el producte fresc s’acompanya de tocs de creativitat subtil que no distorsionen el sabor natural del calamar. La combinació de maioneses —all negre, curri, kimtxi i allioli— aporta complexitat sense perdre l’equilibri , mentre que el suc del rostit arrodoneix el plat amb profunditat i calidesa. També trobem plats que juguen amb tradició i tècnica, com els rigatoni amb capipota de vedella i maionesa de kimtxi , un plat que mostra com la fusió d’influències i productes pot generar un sabor profund i memorable. I, per als amants de l’arròs, la paella amb pop i allioli de pebre vermell fumat és una declaració d’intencions: producte local, cocció precisa i un resultat generós, saborós i elegant. Capipota amb macarrons del restaurant Mas Monells. / Foto: Jordi Àvila Per postres, Mas Monells manté la mateixa filosofia de respecte al producte, amb opcions que juguen amb fruites de temporada i sabors contrastats. Tot plegat completa una experiència gastronòmica que va més enllà del simple àpat: és un recorregut pel territori, per la memòria culinària catalana i pel compromís amb la qualitat i la proximitat. Mas Monells no és només un restaurant: és un espai on la cuina catalana es revisita sense artificis, on cada plat té història i cada ingredient importa. L’equilibri entre tècnica i producte, entre tradició i modernitat, fa que valgui la pena desplaçar-s’hi, ja sigui per un dinar tranquil en família o per una celebració especial. I és precisament aquest equilibri —la combinació d’un xef sensible i una cap de sala propera— el que fa que cada visita a Mas Monells es converteixi en una experiència única. Arròs del restaurant Mas Monells. / Foto: Jordi Àvila Si passes per Osona, fer una parada a Mas Monells és més que un àpat: és una immersió en la cuina de temporada, en la sensibilitat per la matèria primera i en la màgia que només els bons professionals saben transmetre des de la cuina i des de la sala. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Sort que Europa ens mira

Sort que Europa ens mira

Un dels arguments de la classe política catalana que a partir de la gran manifestació de la Diada Nacional del 2012 a Barcelona es va posar al capdavant del procés independentista que la gent havia començat des de baix de tot —les consultes municipals sobre la independència que van arrencar a Arenys de Munt el 2009— era que, passés el que passés, Europa acabaria fent costat a Catalunya en les seves aspiracions de separar-se pacíficament d’Espanya . Qui no recorda la cantarella d’ Europa ens mira que tots feien servir a tort i a dret per intentar tenir controlada aquella massa de catalans que creixia de manera exponencial cada vegada que els poders de l’Estat espanyol en feien alguna per aturar-la i que automàticament se’ls girava en contra. Doncs sort que Europa mirava Catalunya, que, si no, la primera sentència de la justícia europea sobre la celebració del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 i les conseqüències polítiques que se’n van derivar hauria aplicat, com aquell qui diu, la pena de mort als polítics catalans encausats i condemnats pels tribunals espanyols . I és que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va concloure dijous de la setmana passada que el Tribunal Suprem (TS) no va vulnerar els drets a la llibertat, a la llibertat d’expressió i a unes eleccions lliures d’Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez per dictar el seu empresonament preventiu i privar-los, primer, de participar en la campanya de les eleccions catalanes del desembre del mateix 2017, convocades pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que anul·lava l’autogovern de Catalunya, i, després, de gaudir dels resultats que es van produir. La resolució , adoptada per unanimitat i que sosté que les denúncies dels dirigents catalans “no són prou homogènies” per concloure que la seva presó preventiva “perseguia un objectiu inconfessat envers ells”, és una plantofada amb la mà ben oberta a la cara dels polítics de JxCat —llavors encara sota el paraigua del PDeCAT— i ERC, que havien fiat tota la seva estratègia a la suposada benvolença d’una Europa que, en realitat, sempre ha fet la desentesa i ha mirat cap a una altra banda . És un revés en tota regla que, a més, especifica que no eren a la presó per la seva ideologia, per ser, suposadament, independentistes —“la seva ideologia no era la causa de la detenció provisional”—, i que, a la pràctica, marca el camí de la sentència que hi ha pendent sobre les demandes presentades pels qui finalment van ser condemnats per sedició pel mateix TS. De fet, el TEDH —com ha fet també en altres qüestions el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)— fa completament seus, en aquesta primera sentència, els criteris de la justícia espanyola més retrògrada que roman atrinxerada al TS i a part del Tribunal Constitucional (TC) i es mostra molt crític amb els arguments dels encausats, i res no fa preveure, per tant, que la següent hagi de ser diferent. Europa com a organització política, és a dir, la Unió Europea (UE), és un club d’estats que mai no farà res que vagi en contra dels seus membres Exactament el contrari del que fa deu anys havien previst uns dirigents catalans, encapçalats per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i amb Artur Mas actuant encara entre bambolines, que o bé vivien en la inòpia o bé algú els havia enredat. Europa com a organització política, és a dir, la Unió Europea (UE), és un club d’estats que mai no farà res que vagi en contra dels seus membres . L’Europa de les regions és un muntatge que es van inventar precisament els estats per tenir-les entretingudes, però per res més, no té cap efectivitat. I sort que aquesta UE no havia de permetre que Espanya emprés la violència per impedir que els catalans votessin a favor de la independència del seu país. No va bombardejar, aquesta vegada, Barcelona ni va treure els tancs a passejar per la Diagonal, però va atonyinar a base de bé els ciutadans que, malgrat tot, van decidir posar i defensar les urnes. Aquesta, segons les forces processistes, era una imatge que Espanya no es podia permetre. Però la UE la hi va permetre i, òbviament, a Espanya no li va passar res, més enllà d’una tímida amonestació pública per cobrir l’expedient. El cercle d’una de les enredades més sonades de la història política de Catalunya es tancarà, doncs, amb Europa girant-li l’esquena . Perquè no es podia saber que, sent el que és la UE, acabaria fent el que fa. La realitat és que Europa mai no ha vist amb bons ulls les aspiracions independentistes de Catalunya i més aviat les ha considerades sempre un maldecap que calia controlar com fos, sobretot perquè Espanya sense Catalunya entraria en bancarrota, seria un estat fallit de cara enfora —ara internament ja ho és— i crearia un problema econòmic molt greu a la UE, que tindria serioses dificultats per fer-hi front. Ni mirades còmplices ni jugades mestres, és, com es va inventar James Carville, l’estrateg de la campanya electoral de Bill Clinton que el 1992 el va conduir a la Casa Blanca, l’economia, estúpid, el que mou el món. És curiós, en tot cas, que la sentència del TEDH hagi coincidit amb l’anunci de JxCat que apujarà un graó el trencament amb el PSOE amb esmenes a la totalitat a tots els projectes de llei que el govern espanyol té presentats al Congrés i a tots els que hi presenti amb la voluntat ferma de bloquejar la legislatura i d’impedir que Pedro Sánchez pugui governar. I ho és perquè la decisió del partit de Carles Puigdemont porta implícita l’acceptació del marc polític espanyol que el 2017 se suposava que volia trencar, però que, des del suport a la moció de censura que el líder del PSOE va presentar i guanyar al seu homòleg del PP el 2018, contribueix a sustentar, i ve a donar així la raó a la justícia europea quan assumeix de cap a peus l’argumentari de la justícia espanyola. En aquest escenari, no és estrany que, fins i tot en el supòsit que Europa ens mirés, no ens veiés .

'Mig', 'mitjà' o 'medi'? Ho tens clar?

'Mig', 'mitjà' o 'medi'? Ho tens clar?

Reprenem el test de llengua amb ganes, i ho fem amb una qüestió que, com era d'esperar, genera molts dubtes a l’hora de parlar i escriure el català. Ens referim a la confusió entre els termes mig , mitjà i medi , que en castellà es diuen tots igual: medio . I, per complicar-ho encara més, podríem sumar a la festa també mitja i mitjana (en castellà, media en tots dos casos). Tot plegat, un embolic! Per exemple, què diries? A mig termini o a mitjà termini ? Medi de comunicació o mitjà de comunicació ? Classe mitja o classe mitjana ? Mitjà terrestre o medi terrestre ? Fer la mitja o fer la mitjana ? Si tanta pregunta t'està fent ballar el cap, no et preocupis , que tot seguit t’expliquem d'una manera clara i resumida què cal fer servir en cada cas. A veure si ho interioritzem i esvaïm els dubtes per sempre! MIG (adjectiu) significa la meitat d’un tot . Exemples: mig pastís , mig quilòmetre , mitja jornada , mitja taronja ... Fixa’t que va sempre davant del nom. MITJÀ (adjectiu) és el que està al mig de dos extrems . Exemples: punt mitjà (i no mig ), salari mitjà (i no mig ), temperatura mitjana (i no mitja ), espectador mitjà (i no mig )... Sol anar darrere del nom. Un MITJÀ (substantiu) és un instrument (és a dir, allò que serveix per arribar a un fi). Exemples: mitjà de subsistència , mitjà de transport , mitjans de producció ... El MEDI (substantiu), en canvi, és l' entorn (és a dir, allò que envolta els éssers vius). Exemples: medi ambient , medi aquàtic , medi social ... I finalment, la MITJANA (substantiu) és el mateix que la mitjana aritmètica (és a dir, el resultat de sumar una sèrie de xifres i dividir-ho pel nombre de sumands). Exemples: mitjana d’edat , mitjana de fills , de mitjana ... NO són correctes amb aquest sentit ni * mitja ni * promig (paraula inexistent en català). Com ho veus? T'ha quedat prou clar per treure un 10 en el test d'avui? Descobrim-ho tot seguit... Posa't a prova! Aquí pots fer tots els tests de llengua d' ElNacional.cat

La Rosalía: una santa castellanitzada

La Rosalía: una santa castellanitzada

La Rosalía no ha estat enviada a la terra (per més aurèoles que es gravi al cap i creus que col·loqui a l’escenari) per salvar la cultura catalana i el català, només faltaria. Dit això, què en penso del disc que va treure el 7 de novembre de 2025, Lux , i que va anunciar a Madrid (la capital d’Espanya) creant un gran enrenou? Abans de començar la meva dissertació, m’agradaria fer un petit incís: vull deixar clar que no analitzaré ni la qualitat musical del disc (tot i haver estudiat tres anys de solfeig i dos de piano, no considero que tingui prou coneixements per a fer-ho) ni el seu estil musical (tants caps tants barrets, que cadascú escolti el que més li agradi; a mi, personalment, m’ha semblat el millor que ha fet fins ara, musicalment parlant), i que no escric aquest article ni per jutjar-la ni per criticar-la ni per carregar-me la sororitat ni el feminisme (que ja ens coneixem, i qualsevol cosa és una excusa per acusar-me de feixista antidones). Per què, en comptes de castellanitzar l’Escolania de Montserrat, no va fer cantar en català l’ Escolanía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos ? Em vull centrar només en la part lingüística i espiritual del disc. La meva pregunta és: per què la Rosalía no canta sempre en català? Deixant de banda que té dret a cantar en la llengua que vulgui i que més li agradi; repeteixo, només faltaria. A mi el que m’interessa d’aquesta pregunta és què s’amaga darrere del fet d’escollir el castellà en comptes del català en quasi tota la seva obra i de fer cantar en castellà l’Escolania de Montserrat (un símbol de la catalanitat) i que ells s’hi avinguin. Per què, en comptes de castellanitzar l’Escolania de Montserrat, no va fer cantar en català l’ Escolanía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos ? Per què hem normalitzat abaixar-nos els pantalons i sentir-nos-en orgullosos (encara gràcies que canta uns versos en català!!)? Per què l’Escolania de Montserrat es va abaixar la saia i el roquet? Això sí, la Rosalía plorava quan els sentia cantar… No m’estranya gens, jo també ho faria si els sentís cantar en castellà. M’agradaria veure la histèria col·lectiva que es produiria entre els seus fans castellanoparlants si de cop, un dia, com qui no vol la cosa, tragués al mercat un disc només en català (una cosa completament racional i lògica, val a dir). Si canta en castellà, no passa res, és el més normal del món; ara, si ho fa en català, està sent molt egoista i injusta amb els pobres castellanoparlants, que han de patir, una vegada més, una dura discriminació lingüística (és sarcàstic). El castellà, una llengua que es troba al límit de la mort, que no parla gairebé ningú al món i que necessita que entre tots l’allunyem de les portes de l’inframon. Per què és el més normal del món cantar en castellà si has nascut a Catalunya? El més normal seria que, si has nascut i t’has criat a Catalunya (Sant Esteve Sesrovires, no Albacete) i et dius Rosalia Vila i Tobella, t’expressis —musicalment— en català . Alguns diuen que el seu pare és mig asturià i gallec (nascut a Astúries però de família gallega), com si això justifiqués que cantés en castellà… A veure, creiem o no en la integració i en considerar catalans els nouvinguts que s’integren a Catalunya? Perquè pel que us interessa són catalans i pel que no, no. El seu pare, i de rebot ella, sent mig gallec i asturià, i vivint a Catalunya, hauria de ser més conscient que ningú que les llengües minoritzades s’han de protegir (com el gallec a Galícia o el bable a Astúries). Però per això cal una gran autoestima nacional i sembla que poca gent la té. Encara tenim —gravada amb foc al cervell— l’idea que cantar en castellà és més guai , cool , trencador que fer-ho en català, perquè, suposadament, arribes a més gent i perquè el català es veu que fa riure quan fas servir paraules malsonants i no sembles prou dolentot. Podem descolonitzar-nos la ment d'una vegada i normalitzar el fet de parlar català. Tan important és el català com el castellà i el bable. La part lingüística, d’una banda, i de l’altra: si vols ser trencadora, no et descoloreixis una aurèola al cap i t’envoltis de creus en un escenari, canta en català davant de tot el món , amb seguretat, com si fos la cosa més normal del món (que, de fet, ho és, o ho hauria de ser). Trobo molt agosarat, arrogant, prepotent, narcisista i egocèntric el fet de gravar-se una aurèola —símbol de santedat— al cap. Si realment s’està plantejant ser creient perquè la seva àvia, una de les seves fonts d’inspiració, és molt religiosa (com ella ha afirmat), què fa santificant-se? Més que un homenatge a l’àvia em sembla un insult i una burla cap a la religió cristiana. No acabo de veure clar això que un mateix es consideri un sant (no sé a on ha anat a parar el concepte d’humilitat en tot això) . I en el cas que realment sigui una santa, per què n'és exactament? Vivim en una època en què es banalitza, es devalua, es menysté, es desprestigia i es ridiculitza tot. Fer servir l’espiritualitat per fer negoci, sincerament, em sembla menyspreable i completament contradictori. Però, com he dit, tothom és lliure de fer el que vulgui. Jo, com a persona creient, ho considero ofensiu, més que original i trencador . La Madonna mateixa (com molt bé indica el seu nom) ja ho havia fet fa molts anys; no és cap novetat. I fins aquí la meva humil dissertació.

Àltima aplica la realitat virtual immersiva per a reconfortar a les famílies durant la incineració

Àltima aplica la realitat virtual immersiva per a reconfortar a les famílies durant la incineració

La mort és una fase inevitable de la vida i les cerimònies fúnebres són la nostra manera d'honrar-la. Aquests ritus són diferents en cada cultura, segons els costums de cada lloc. No obstant això, la forma en la qual ens acomiadem dels nostres difunts ha anat evolucionant, les cerimònies són cada vegada més personalitzades i inclouen elements com la tecnologia, que ajuden a generar un entorn més acollidor i relaxat. Seguir leyendo... .

Tres empreses catalanes i una ONG madrilenya expliquen com s’han adaptat al nou registre horari digital: del caos dels fulls d’Excel a l’eficiència amb Clockio

Tres empreses catalanes i una ONG madrilenya expliquen com s’han adaptat al nou registre horari digital: del caos dels fulls d’Excel a l’eficiència amb Clockio

Des que el Reial decret 8/2019 va obligar a registrar la jornada laboral dels treballadors , moltes empreses es van trobar davant d’un nou repte. Durant aquests anys, les solucions han estat molt diverses: algunes van optar per fulls emplenats a mà, d’altres per documents d’Excel i, en alguns casos, per eines digitals. Sis anys després, i per corregir les mancances que tenia aquella normativa, el Govern ha decidit endurir el control sobre el registre de la jornada laboral, obligant les empreses a digitalitzar-lo . Seguir leyendo... .

Tres empreses catalanes i una ONG madrilenya expliquen com s’han adaptat al nou registre horari digital: del caos dels fulls d’Excel a l’eficiència amb Clockio

Tres empreses catalanes i una ONG madrilenya expliquen com s’han adaptat al nou registre horari digital: del caos dels fulls d’Excel a l’eficiència amb Clockio

Des que el Reial decret 8/2019 va obligar a registrar la jornada laboral dels treballadors , moltes empreses es van trobar davant d’un nou repte. Durant aquests anys, les solucions han estat molt diverses: algunes van optar per fulls emplenats a mà, d’altres per documents d’Excel i, en alguns casos, per eines digitals. Sis anys després, i per corregir les mancances que tenia aquella normativa, el Govern ha decidit endurir el control sobre el registre de la jornada laboral, obligant les empreses a digitalitzar-lo . Seguir leyendo... .