Add source Login
5 idees de receptes d'aprofitament amb el que sobra dels plats de Nadal

5 idees de receptes d'aprofitament amb el que sobra dels plats de Nadal

Nadal és temps de taules llargues, plats abundants i receptes que només cuinem un cop l’any. Són dies de celebració, de família i de cuinar amb il·lusió… però també de neveres plenes i sobres que, si no hi pensem, acaben massa sovint a les escombraries. I és precisament aquí on tenim una gran oportunitat per fer-ho millor. El malbaratament alimentari es produeix quan aliments que són segurs i nutritius per al consum humà s’acaben descartant o destinant a usos diferents de l’alimentació, tot i ser perfectament aprofitables. Durant les festes de Nadal, quan sovint es cuina en excés, prendre consciència del reaprofitament és clau per avançar cap a una cuina més responsable, sostenible i també creativa. A Catalunya, cada any hi ha esforços notables per prevenir aquesta pèrdua d’aliments i promoure el seu reaprofitament responsable , una acció que aporta beneficis tant socials com ambientals. Això és especialment rellevant durant les festes de Nadal, quan sovint cuinem en excés i generem més sobrants dels necessaris. Convertir aquests excedents en plats nous no només redueix el malbaratament, sinó que també estalvia diners i amplia la nostra creativitat a la cuina. A continuació trobareu cinc idees de receptes senzilles i saboroses per donar una segona vida als ingredients que sovint queden al teu plat després dels àpats de Nadal més copiosos. 1. Croquetes de carn d’olla Després d’una bona sopa de galets amb carn d’olla, segur que et sobren trossos de carn i verdures. Pica la carn ben fina i barreja-la amb una beixamel consistent feta amb el brou. Deixa refredar la massa, fa unes boletes i enfarina-les, arrebossa-les i fregeix-les. El resultat són unes croquetes cremoses per fora i plenes de sabor, perfectes per acompanyar un vermut o com a entrant en un sopar informal. 2. Crema de verdures nadalenca Si després de l’àpat et queden restes de verdures bullides (pastanaga, porro, naps, carabassa…), no les llencis! Treu-les del plat i posa-les en una olla juntament amb una mica de brou restant. Tritura-ho tot fins a obtenir una crema suau. Pots afegir una mica de formatge cremós o crema per donar més cos. És una forma molt nutritiva i reconfortant d’aprofitar el que sobra. 3. Amanida tèbia d’aviram Amb les restes d’ aviram rostit (pollastre, gall dindi, o altres), desfem la carn i combineu-la amb una amanida de fulles verdes, poma tallada fina, fruits secs i una vinagreta potent de mostassa i mel (similar als sabors nadalencs). Aprofita també les restes de taronja o magrana per donar frescor i dolçor. Serveix aquesta amanida tèbia per un dinar lleuger i equilibrat. 4. Fideus saltats amb sobrassada i col rostida Si et queden sobrats fideus o pasta de guarnició d’altres àpats i una mica de col rostida o verdures, salta-ho tot a la paella amb una mica d’oli d’oliva i sobrassada. La sobrassada alliberarà el seu gust intens i untuós quan es fon, i la pasta recollirà tot el sabor. És una recepta ràpida però sorprenent. 5. Torrades de sobrassada/formatge amb mel i festucs Convertir les restes de pa de Nadal o torrades en aperitiu pot ser una gran opció. Torra les llesques petites i unta-les amb sobrassada o formatge suau; corona-les amb una mica de mel i festucs o nous picades. Aquest contrast de dolç i salat encaixa molt bé com a snack o tapa per començar un àpat sense generar residus. Reaprofitant aliments no només reduïm la quantitat de residus alimentaris , sinó que també aportem valor a allò que ja tenim a la cuina i reforcem hàbits més sostenibles i responsables. En realitat, cada petit gest compta: des de planificar millor les compres, conservar aliments correctament, o transformar sobrades en plats nous i deliciosos. Sensibilitzar-nos sobre el consum responsable i incorporar pràctiques d’aprofitament en el nostre dia a dia és una forma concreta de contribuir a una alimentació més sostenible. Des de la cuina de casa, podem fer la diferència i, al mateix temps, sorprendre els nostres convidats amb receptes creatives que tenen història i sentit.

Ciberestafes: tot el que et cal saber per evitar-les i què cal fer si n'ets victima

Ciberestafes: tot el que et cal saber per evitar-les i què cal fer si n'ets victima

Les estafes ja no arriben només per telèfon o amb una carta sospitosa. Avui, els enganys més perillosos entren a casa nostra a través del mòbil, del correu electrònic o de les xarxes socials , sovint amb missatges tan creïbles que costa detectar-ne el parany. Ningú n’està exempt. En aquest vídeo, un agent dels Mossos d'Esquadra explica, amb exemples clars i reals, com actuen els ciberdelinqüents i quines tècniques fan servir per estafar-nos . Des de falsos SMS de bancs i empreses de missatgeria fins a suplantacions d’identitat, webs fraudulentes o trucades que juguen amb la por i la urgència. De manera directa i entenedora, el membre del cos policial català ens ajuda a reconèixer els senyals d’alerta : errors subtils, enllaços enganyosos, peticions de dades personals o missatges que apel·len a l’emoció, per exemple. Petits detalls que poden marcar la diferència entre caure en l’estafa o evitar-la a temps. També aprendràs què pots fer per protegir-te i com actuar si ja has estat víctima d’un frau digital. Informar-se és la millor eina de prevenció , i entendre com pensen els estafadors és el primer pas per avançar-nos-hi. Perquè en un món cada cop més connectat, la seguretat digital és una responsabilitat compartida. Fes-ho amb aquest vídeo.

Núria Cadenes: "La bondat no ha desaparegut, encara que ens ho volen fer creure"

Núria Cadenes: "La bondat no ha desaparegut, encara que ens ho volen fer creure"

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha convertit en matèria literària les vicissituds d' una xarxa d'evasió dels anys 1940 a la Cerdanya . Els detalls els coneixia prou bé, doncs la història està inspirada en un besoncle seu que era mossèn. Durant la II Guerra Mundial, el nazisme fa que milers de persones es vegin obligades a fugir d'Europa i ho han de fer en moltes ocasions a través dels Pirineus, per accedir a ports i abandonar el continent per salvar-se de l'extermini. La Catalunya Nord es converteix en escenari d'un moviment de solidaritat integrat sovint per persones corrents. Aquests són els protagonistes que poblen ara les pàgines del llibre Qui salva una vida (Proa) de Cadenes, amb el qual ha obtingut el VII Premi Proa de Novel·la. En aquesta entrevista amb ElNacional.cat , l'autora reivindica la història de la seva novel·la com un homenatge a la bondat d'unes persones que no van fer el que van fer pensant en rèdits personals sinó empesos per un esperit lloable d'humanitat, la mateixa que en el món actual pot semblar que va de baixa. Cadenes es resisteix a pensar que això sigui així. 'Qui salva una vida' parteix d'una història familiar. Com vas arribar a aquest projecte? És una història que coneixia de casa, que és coneguda i que han explicat els historiadors. Sempre havia tingut damunt la taula la carpeta de mossèn Joan, i un dia vaig començar a escriure. Quan treballava de periodista, n’havia fet algun reportatge i havia parlat amb alguns dels protagonistes, que surten a la novel·la. Amb un dels personatges principals, que és mossèn Joan, hi vas tenir un contacte directe. Sí, era el meu besoncle. Recordes que ell expliqués la història? No li havia sentit mai explicar res. No sé si en parlava amb la meva àvia o amb els meus pares; és clar que jo era petita. I aquesta també és una característica d’aquest tipus de persones, que he convertit en personatges per posar-los dins la novel·la. No ho anaven predicant, i aquí rau també part de la seva grandesa. Van fer el que van fer no pas perquè els aplaudíssim ni per poder-ho explicar. No ho van fer perquè ningú, en aquell moment, els estigués mirant i digués: "Que bé que ho fas, ben fet, això és just". No: ho van fer. Núria Cadenes, autora de 'Qui salva una vida' / Foto: Carlos Baglietto I d'on creu que sortia aquesta voluntat? És un sentit primigeni d’humanitat o del deure, de fer el que és correcte o, un cop has vist determinades coses, de no poder restar indiferent i haver d’estendre una mà i ajudar una altra persona. En molts d’aquests casos, és un cúmul de circumstàncies o, simplement, el fet de dir: passa això i hem de fer alguna cosa. I casos així n’hi ha tot sovint en la història de la humanitat. Quedar-te sense fer res també és fer. Si no ajudes algú, aquest no ajudar no és mantenir-te al marge, sinó justament prendre partit en contra de la víctima. Aleshores, aquestes persones, per motius diversos, van anar configurant a la Cerdanya una xarxa per ajudar fugitius del nazisme, conformada per persones molt diferents. Aquesta és també la gràcia, la grandesa de la gent normal i corrent. Quan dic gent normal i corrent no ho dic per empetitir-los, sinó justament per mostrar-nos la força que tenim la gent normal i corrent. En diverses entrevistes reitera que al final és una novel·la sobre la bondat. Es va plantejar des del principi fer una novel·la sobre la bondat o t’hi va portar la història? Sí, és més aviat això. Perquè, quan m’hi vaig posar, era la història de mossèn Joan. Era qui jo coneixia, qui estimava i estimo, i de qui volia fer una novel·la. El que passa és que després, a mesura que fas una novel·la, ella també es fa; almenys en el meu cas, no ho tinc tot tancat d’entrada: tinc intuïcions, històries, coses, però, a mesura que avança, ella mateixa es determina. Aleshores vaig anar veient que eren persones que feien actes de bondat. Un dia, en un acte, vaig sentir Carlos Zafón dir que, literàriament, era més difícil escriure sobre la bondat que sobre la maldat. I té raó, perquè ens atrau més la maldat que la cosa ensucrada, ens atrau més el conflicte. Hi havia, doncs, aquest repte d’escriure sobre la bondat sense caure en una cosa xarona, en l’excés de sucre. Això també em va fer pensar que era una injustícia. A mi m’agrada la banda fosca, literàriament, però també és una injustícia que només ens fixem en aquest vessant de la humanitat, especialment a l’hora d’escriure. Sempre és un repte interessant intentar superar-ho. Núria Cadenes, Premi Proa de Novel·la amb 'Qui salva una vida' / Foto: Carlos Baglietto En la novel·la aprofundeix més en els personatges bondadosos que els altres... En tot cas, no és una novel·la de llum: hi passen coses, i hi passen coses de moltes tonalitats perquè, a més a més, parlem de la Segona Guerra Mundial, de la persecució dels nazis. És un moment terrible de la humanitat a Europa i, per tant, no es podia obviar, perquè no s’hauria explicat la història i perquè tampoc no ho volia fer. M’agraden els tons, les arestes, no fer ni situacions ni personatges monolítics. L’atenció de la novel·la recau més en aquests altres personatges perquè s’intenta fer-los una mica de justícia. La majoria dels personatges de la novel·la beuen de persones reals i els fets també sorgeixen de fets reals. La intenció és que coneguem el que van fer i els seus noms. Al capdavall, la literatura ens ofereix aquesta possibilitat: que determinades històries o personatges tinguin una pervivència més llarga que la simple existència humana. És una novel·la que també la pots llegir interpretant-la amb un ull posat en l'actualitat d’un món on sembla que la bondat hagi desaparegut? No ha desaparegut, encara que ens ho diguin. Voldrien, oi? O voldrien que ens ho creguéssim. I que ens sentíssim sols, desemparats, tancats en una habitació a les fosques, preguntant-nos: què és aquest soroll?, ara qui ve? És terrible viure així, quina vida tan trista, desesperada, desesperançada, sense cap esperança ni cap confiança. Per què hauríem d’acceptar viure així, quan en realitat no és cert? A l’hora de la veritat passen coses terribles, ho sabem, però també passa això: gent que es dona la mà per sortir del fang o per salvar la vida d’un altre. I ho fan per salvar la vida d’un altre, sense saber qui és aquell altre. I això, caram, això ho fem. Si ho neguem, primer, no descrivim la realitat: és mentida. Negar que els humans fem això és obviar una realitat i, per tant, no entendre què ens envolta. I és una injustícia, però també ens fa dèbils davant de la vida, davant de les coses que ens poden passar. Aleshores, no ens hi hauríem de resignar. A la vida ens passen coses, i ens passen coses terribles, però també som amos dels nostres actes. Som determinats pel temps que vivim, pel lloc on vivim, per les creences, però també tenim capacitat de decisió sobre els nostres actes. I això no ens ho hauríem de deixar prendre. 'Qui salva una vida' explica la història d'una xarxa d'evasió a la Cerdanya. / Foto: Carlos Baglietto Quina ha estat la feina de documentació que ha hagut de fer? Bàsicament, he anat pouant històries que coneixia, que m’han explicat a casa; documents de l’Arxiu de la Cerdanya; llibres sobre els passadors i, en concret, sobre la xarxa de mossèn Joan, o la del mossèn Ginoux de Dorres, o d’altres personatges, com en Melitó Sala i la Dolors Sala. He anat traient històries, convertint-les, o agafant-ne fragments i transformant-los en escenes o capítols. També he consultat hemeroteques i he investigat coses tan pragmàtiques com saber a quina hora passava l’auto de línia i no espifiar-la… El treball amb la llengua es nota especialment en el llibre. Hi havia aquesta voluntat d’adequació? Escriure una novel·la és, per a mi, posar-me al servei de la llengua catalana i, al capdavall, si de vegades em pregunto per què escric, doncs mira: per la llengua, pel català, no sé com dir-ho. Aleshores intento que aquest treball hi sigui sempre i fer-lo tan acuradament com sigui possible, i de la manera més adequada a cada novel·la. En aquest cas, a més, hi havia aquest petit homenatge a la variant de la Cerdanya, que conec per la família i pel temps que hi he estat, i he intentat posar-hi el to perquè la gent d’allà s’hi reconegui i perquè la gent que no és d’allà hi reconegui el català que s’hi parla. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Qui té por de les cambres?

Qui té por de les cambres?

Per raons que no venen al cas, durant molts anys he tingut relació amb organitzacions empresarials i, des d'en fa menys, també amb sindicals. De tots ells en tinc una opinió de reconeixement de la tasca de defensa que fan dels seus interessos particulars, generalment contraposats, però sempre en el marc del respecte i el diàleg, que és el que toca en qualsevol país civilitzat. Tanmateix, entremig de posicions enfrontades, de tant en tant es produeixen confluències que, per algú que s’ho mira com a espectador aliè al sector, poden resultar xocants. L’actualitat ens brinda una d’aquestes situacions: rivals en interessos es posen d’acord a fer un front comú a la llei de cambres de comerç , que es troba en fase de discussió parlamentària i que quan s’aprovi substituirà la llei vigent, del llunyà any 2002, i s’adaptarà a la llei bàsica de Cambres oficials de l’Estat espanyol de l’any 2014. La proposició de llei en qüestió ha originat moviments confluents per part dels dos sindicats majoritaris i les dues organitzacions empresarials més representatives a Catalunya. El principal motiu d’oposar-se a aspectes de la llei de cambres és defensar preventivament el seu statu quo , no fos cas que es donés entrada a un nou protagonista a l’estructura de relacions entre treballadors i empresaris. L’oposició es fa, en algun cas, amb unes justificacions que resulten dubtoses de sostenir i, en d’altres, amb una probable exageració dels drets de patronals i sindicats. En qualsevol cas, es mostra una malfiança per mor d’un hipotètic augment de participació de les cambres en la vida econòmica del país . El primer argument que utilitzen sindicats i patronals és que consideren que obriria la porta a les cambres per a participar en qüestions de l’àmbit del diàleg social , i aquest és un territori intocable dels agents socials. Tanmateix, malgrat aquesta temença, la proposició de llei estableix d’una manera explícita quines són les finalitats de les cambres i, en cap cas, es fa referència a la seva participació en aquest terreny. Encara més, s’indica que les finalitats de les cambres (se’n descriuen cinc, cap de les quals fa referència al diàleg social) es desenvoluparan respectant les funcions i facultats que la llei reconeix a sindicats i patronals en la “negociació col·lectiva, la participació institucional, el diàleg social i la concertació social”. El segon argument per a oposar-se a la llei fa referència a una suposada exclusivitat de sindicats i patronals per a defensar i promoure els interessos econòmics i socials que els hi són propis, i s’invoca l’article 7 de la Constitució espanyola, el qual reconeix que sindicats i patronals “contribueixen” a la defensa dels interessos econòmics i socials que els hi són propis. Però en cap cas diu que ho facin de manera exclusiva, singular i insubstituïble, com s'argumenta. En una línia semblant d’invocació a la legalitat, citen dos articles de l’Estatut d’autonomia i els relacionen amb la concertació, el diàleg social i una hipotètica intromissió de les cambres. En realitat els articles parlen d’altres coses : de la participació de sindicats i patronals en la definició de les polítiques públiques que els afectin (article 45.6) i de la consulta a les cambres en la definició de polítiques públiques que les afectin (article 45.7), però en cap dels dos articles es parla de concertació i de diàleg social. En una altra referència a l’Estatut, en l’argumentari de les objeccions s’indica erròniament que a l’article 45.6 es regula l’activitat de les organitzacions empresarials o sindicals més representatives, quan aquest article no en diu res, d’això . A part dels punts anteriors, entre les objeccions de sindicats i patronals n’hi ha unes quantes que van destinades a evitar que la llei inclogui qualsevol referència al fet que les cambres puguin representar la indústria, el comerç, els serveis i la navegació. Quan es parla de la seva involucració en els òrgans de govern d’infraestructures i sistemes generals, s’accepta que hi puguin “participar”, però aclarint que ha de ser amb caràcter consultiu ; en altres punts es proposa substituir el terme participar , pel de col·laborar , per exemple en l’organització i/o gestió de la formació als centres de treball inclosa en els ensenyaments de Formació Professional i graus universitaris, i en les accions i iniciatives formatives de la Formació Professional Dual; finalment, en altres punts es proposa eliminar articles concrets de manera que les cambres ni tan sols “col·laborin” amb les administracions públiques catalanes en l’avaluació i acreditació de competències professionals o bé que col·laborin en els programes de formació en l’àmbit de l’empresa. Resulta prou clar que sindicats i patronals veuen en la llei de cambres una amenaça al seu caràcter de representants laborals i empresarials Resulta prou clar que sindicats i patronals veuen en la llei de cambres una amenaça al seu caràcter de representants laborals i empresarials . Amb tots els respectes i tota la comprensió, potser som davant d’un excés de zel que s’explica perfectament per l’autointerès. Amb tot el respecte i reconeixement de la seva valuosa participació en l’economia catalana, sembla que sindicats i patronals s’han posat d’acord a curar una ferida que, ni s’ha produït, ni hi ha cap voluntat per part de ningú que es produeixi. L’oposició a la llei encara és més xocant tenint present que les cambres són corporacions de caràcter públic, regulades i estretament controlades per l’Administració, que és, per definició, el màxim garant de l’interès general . Potser d’aquí ve també una part de l’oposició, més enllà de l’autointerès. A veure com ho interpreten tot plegat els senyors parlamentaris , però des de la modèstia i a criteri meu, seria un error barrar el pas a tot el potencial de reforçar el sistema productiu català que tenen les cambres. Modest Guinjoan, economista

La manera correcta de reescalfar els plats de carn de Nadal sense que s'assequin

La manera correcta de reescalfar els plats de carn de Nadal sense que s'assequin

Hi ha plats de carn de Nadal que encara saben millor l’endemà, quan el repòs ha fet la seva màgia i els sucs s’han assentat, però també és cert que un mal recalfament pot arruïnar hores de cuina en qüestió de minuts. Tots hi hem passat: aquell anyell espectacular , aquell pollastre rostit daurat o aquell rotllo de vedella melós que, després d’un cop de calor mal donat, es converteix en una carn seca , fibrosa i sense gràcia. La clau és entendre que recalfar no és cuinar de nou , sinó tornar suaument la temperatura sense robar humitat ni textura. Fer-ho bé marca la diferència entre un àpat trist i un segon festí nadalenc La manera correcta de reescalfar els plats de carn de Nadal El principal problema en reescalfar carn és sempre el mateix: la pèrdua d'aigua . Quan l'estofat es refreda, les fibres es contrauen, i si en escalfar-lo fem servir un foc fort o massa directe, aquella poca humitat que queda desapareix. Per això els cuiners insisteixen en tres idees bàsiques que mai fallen: calor suau , temps suficient i una aportació d'humitat que ajudi la carn a relaxar-se i recuperar sucositat. Sense aquests tres elements, el desastre està assegurat, per molt bona que fos la peça original. Un dels principals problemes és que aquesta peça ha perdut aigua des de la primera vegada / Foto: Unsplash El forn és, gairebé sempre, el millor aliat . Reescalfar una carn nadalenca a baixa temperatura permet que la calor arribi de manera uniforme a l'interior sense castigar la superfície. Afegir una mica de brou, aigua o la pròpia salsa del rostit i cobrir lleugerament amb paper d'alumini crea un microclima humit que protegeix la carn. El resultat és una textura molt més tendra, brillant i saborosa , molt allunyada d'aquesta sequedat tan temuda. La paciència aquí no és opcional: el temps és part de la recepta. En el cas de carns guisades o rostits amb salsa, la paella o el cassola funcionen de meravella si s'usen amb cap. Un foc baix, la tapa posada i unes cullerades de líquid són suficients per generar vapor i rehidratar les fibres mentre el plat s'escalfa a poc a poc. Fins i tot el microones, tan injustament demonitzat, pot ser útil si s'utilitza amb potència moderada , temps curts i sempre acompanyat de salsa o brou que actuï com a escut protector . En el cas de carns guisades, la paella o el cassola són la millor opció Les peces amb pell cruixent requereixen un petit truc extra . Primer convé escalfar-les protegides i amb humitat perquè l'interior quedi sucós, i només al final donar un cop de calor més fort per retornar aquest cruixent irresistible que tant agrada en el pollastre o el porc. I si encara així la carn queda una mica seca, no tot està perdut: una salsa ràpida, una mica de mantega o un tall més fi poden retornar-li la vida. Aplicar-li un tall més fi a la peça pot donar-li una segona vida / Foto: Unsplash Reescalfar bé una carn de Nadal és, en realitat, un acte de respecte pel producte i pel temps invertit . Amb calma, humitat i temperatures controlades, aquest rostit del dia anterior no només se salva, sinó que pot convertir-se en un dels millors bocins de totes les festes . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!