Diverses veus van criticar la gestió centralitzada que va generar alarmisme i confusió en diversos negocis i activitats econòmiques arran de l’avís generalitzat de fort vent a tot Catalunya. Esteve Pintó, president de PIMEC Catalunya Central, va assenyalar que hi ha "falta de claredat en la posició del Govern", ja que "no es pot deixar al criteri de les empreses decidir si els treballadors han d’acudir a la feina, en quines condicions treballaran i l’assumpció dels costos". La despesa derivada de les inclemències del canvi climàtic "no la poden pagar únicament les empreses i treballadors. El govern no ens pot deixar sols" va dir. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Després d’un dijous marcat pel vendaval històric Nils, que ha deixat ratxes d’entre 100 i 160 km/h en diversos punts de Catalunya, els models apunten que la calma tan sols durarà unes hores. Avui al matí, la jornada es perfila com a tranquil·la, però a partir de la tarda, l’arribada de la borrasca Oriana obligarà a activar de nou els avisos per vent, neu i temporal marítim a gran part del territori català. Demà la jornada s’intueix especialment adversa, amb desenes d’avisos de nivell taronja per ratxes de més de 70 km/h i onades de 2,5 metres. Des de Protecció Civil ja s’han activat tots els protocols davant aquests esdeveniments i es demana a la població extremar precaucions mentre duri la borrasca, que ara per ara es perfila com l’última del tren que ens acompanya des de començament d’any. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

El fort vendaval provocat per la borrasca Nils va causar ahir 11 ferits de diferent consideració a Barcelona fins entrada la tarda, segons va informar l’alcalde, Jaume Collboni, després d’una de les reunions que va mantenir amb els cossos d’emergència i seguretat al llarg del dia. El regidor va precisar que dos dels ferits estan hospitalitzats de gravetat, un d’ells en estat crític, mentre vuit més tenien un diagnòstic menys greu i un altre va ser atès per lesions lleus. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Feia almenys 15 o 20 anys que Catalunya no vivia una jornada tan huracanada i, sobretot, tantes incidències causades pel vent. El pas de la borrasca Nils va desencadenar ahir un vendaval històric que, per primer cop, va fer que s’apliquessin mesures com el tancament total de les escoles i universitats, a anul·lar l’activitat sanitària no urgent i demanar a la ciutadania prioritzar el teletreball i limitar al màxim els seus desplaçaments. La força del temporal va fer caure arbres, murs i tota mena de mobiliari urbà en ciutats com Barcelona, Badalona i l’Hospitalet, on es van registrar ratxes de més de 100 km/h. Es van comptabilitzar més de 80 ferits i almenys nou persones hospitalitzades, dues d’elles en situació crítica i tres amb pronòstic greu. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

El relat varia en funció de l’interlocutor el perfil de l’alumnat no és el mateix en tots els centres, com tampoc ho són els recursos que poden dedicar-se a la seva atenció-, però hi ha diversos punts en els quals hi ha unanimitat. Cada curs són més els alumnes que necessiten un pla individualitzat (PI), document que recull el conjunt d’adaptacions que l’alumne necessita per seguir la classe. "Si fa uns anys a cada aula en tenies tres o quatre, ara en tens sis o set", resumeix una tutora de secundària d’un institut de Barcelona. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Diu ufana Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana, que si li pregunten si odia Espanya la seva resposta és, "sens dubte", que sí, i immediatament precisa que l’odia "com a concepte". Per desgràcia, l’odi s’ha convertit d’un temps ençà en moneda corrent en la política catalana i espanyola. No vull ni imaginar la que es muntaria amb raó si un polític de la resta d’Espanya digués que odia Catalunya, tot i que sigui "com a concepte". Pensin-ho. No normalitzem aquesta aberració. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Davant de casa hi continua havent l’after Kinley. Ja vaig escriure sobre ell. Està situat vint esglaons per sota del nivell del carrer. Té sentit: aquest tipus de locals impliquen sovint alguna mena de descens, fins i tot de catarsi, ja que, quan emergeixes de les seves profunditats i encares l’escala per anar-te’n a casa, comproves no sense fascinació que el món ha consumat l’òrbita diària i ja ha sortit el sol. El local ja hi era quan em vaig traslladar a la meva casa d’ara fa tres anys i mig. En aquest temps, no he tingut mai la temptació de baixar a donar-hi un cop d’ull. En realitat, ho vaig fer fa sis anys, per escriure un reportatge sobre l’improbable pas per aquest local, quaranta anys abans, d’un jove xilè anomenat Bolaño. El meu amic Xosé Luis Fortes, que ja és mort, explicava que a finals dels setanta havia conegut un tal Bolaño al pub Yopo, que era com aleshores es deia el Kinley. Arran de la lectura de Los detectives salvajes, va recordar que havia entaulat conversa amb un paio que li va explicar que era xilè, es deia Bolaño i caminava a la recerca dels seus ancestres. Aquesta recerca encaixava amb una part de la biografia del Roberto Bolaño autèntic, l’avi patern del qual havia nascut a Galícia. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Els carnavals de Sitges i de Vilanova i la Geltrú, que pugnen històricament per ser reconeguts per superar en qualitat el del municipi veí, van viure ahir un Dijous Gras fora del comú. Les efemèrides que marquen aquesta edició del Carnaval a les dues ciutats es remunten a 1976, tres mesos després de la mort de Franco. Aquest 2026 fa 50 anys de la primera sortida moderna de carrosses a les rues de Sitges, així com de l’Arribo de Vilanova. Precisament a Vilanova tenien previst tornar a llegir ahir el sermó que fa mig segle també va llegir el rei Carnestoltes, en el que havia de ser un emotiu acte de record del destape postfranquista en el Carnaval de la localitat, però l’alerta decretada pel temporal Nils va obligar a suspendre’l. Mentrestant, a Sitges, es va ajornar fins i tot en dues ocasions l’Arribo, que finalment va arrencar a les nou del vespre. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

La X del mapa del tresor no era gaire lluny. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, que aquest 2026 compleix ni més ni menys que 625 anys, ha descobert que és posseïdor d’una, tot i que curta, molt valuosa col·lecció d’art barroc català. Són 11 pintures i una escultura. Algunes dormien al dipòsit històric. D’altres, de tant ser vistes, passaven gairebé inadvertides en sales de reunions, com El somni de sant Josep, d’Antoni Viladomat, o al pati de l’Escola d’Infermeria, durant anys sota la mirada de Pau Ferran tal com el va retratar el 1687 Pasqual Ballón Savall. La X era a casa. La troballa, si se la pot anomenar així, està sent objecte des de fa setmanes d’un pacient treball de restauració en mans de dos professionals d’aquest ofici, David Silvestre i Irene Panadés, per tal que a partir de la tardor tres sales de l’antic recinte modernista es converteixin en una mena de nou museu del barroc, el corrent artístic maleït a Barcelona, per poc que es recapituli la seva història. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Les obres que mantenen potes enlaire successivament diferents trams de la Rambla des del mandat passat i que continuaran almenys un any més, s’han convertit en una prova de resistència per als seus comerços. Els afectats han lamentat importants pèrdues econòmiques, que han arribat a suposar algunes clausures. Una dels més rellevants ha sigut la de l’històric restaurant Amaya, que tot i que és un tancament provisional, no té assegurada la reobertura. Malgrat la conjuntura, encara hi ha empresaris que aposten per debutar en aquests moments, com és el cas del nou 700 Milles, que ocupa l’espai, que va deixar el bar Casa Joan, tot un clàssic de la zona i que havia estat tancat els últims anys, en el número 12. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Era dissabte a la tarda i estàvem a casa mirant de llegir mentre el Turrón, amb la seva desbordant energia de cadell de quatre mesos, reclamava una atenció que nosaltres, en aquell moment, volíem destinar als nostres respectius llibres: l’L. a La trama nupcial, de Jeffrey Eugenides, i jo a Un asunto de familia, de Claire Lynch. Abans d’asseure’m, havia posat música clàssica perquè aquell matí havia llegit en alguna part que als gossos els relaxa sentir Mozart i Beethoven, tot i que, posats a aconseguir que els seus accelerats cors es calmin una mica, el millor és optar pel reggae o el soft rock, segons sembla. De la mateixa manera que m’he acostumat a escriure en un silenci gairebé sepulcral i he de tenir el mòbil lluny, fora del camp visual, em costa cada vegada més llegir si de fons sona alguna cançó, fins i tot si no són vocals fins no fa gaire ho podia fer amb jazz suau: Bill Evans, Ben Webster o Glenn Gould al piano, amb la seva característica taral·la. La meva capacitat de concentració, víctima d’aquesta societat hiperestimulada, ha anat minvant fins a convertir-se en un estat gairebé tan fràgil i efímer com la felicitat, o l’alegria, també usurpada per la perversitat que ens envolta, amb dies en què quasi l’asfíxia. Però, obstinada com soc, a més de tenaç, aquella tarda vaig mirar de fer veure que no havia canviat res. Al cap de pocs minuts, la meva nova realitat es va imposar i, incapaç de concentrar-me, vaig recórrer a una d’aquelles frases que només quan fa prou anys que comparteixes la vida amb algú, en la salut però sobretot en la malaltia, i aquí hi entren les desgràcies sobrevingudes, saps que interpretarà en el seu sentit simbòlic el que realment volies dir, però no gosaves, pel que fos i no pas en el literal el que has dit, procurant contenir el riure delator. Pots treure la música, que segur que et molesta, a mi no m’importa. Això vaig dir a l’L., que va trigar uns instants a traduir què significava realment: jo no volia escoltar música, però mirava de fer-li creure, sense gaire convicció, que ho feia per ella, que estava disposada a sacrificar-me en això perquè estigués bé. Aquell moment es va quedar en una anècdota que va reforçar la nostra complicitat, sostinguda en el temps gràcies al convenciment mutu que ser dues, pensar, sentir, patir, viure així, no implica que una de nosaltres hagi de renunciar al que és perquè siguem una parella. Potser aquest és el gran misteri que embolcalla l’amor, de vegades podem ser inseparables, sentir-nos estranys, incomplets en absència de la persona que estimem, més vulnerables i afligits, però mai indivisibles de l’altra. Únicament sent conscients d’això pot perdurar aquest sentiment tan extraordinari, fins que s’acabi, és clar, ja que l’eternitat és pròpia de les deïtats i nosaltres, fins i tot enamorats, som simples mortals. M’agrada pensar en això quan em pregunten si l’L. i jo estem casades o som parella de fet, i ens imagino en un ascensor, tancades, de camí a teràpia, com en l’escena d’aquella sèrie, un dels nostres guilty pleasures, arribant a la conclusió que si ens estimem és perquè preferim quedar-nos a casa la nit de Cap d’Any. Com cantaven The Turtles, "so happy together". Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Ningú mor als museus. No és que estigui prohibit, és que no passa. Cada dia hi ha atropellaments als carrers, infarts als supermercats, caigudes a les escales mecàniques, defuncions als aeroports, en bars, en banys públics, en llits aliens. I, per descomptat, també en hospitals. Però als museus no. Allà, on el temps s’ha quedat quiet per sempre, la mort sembla no trobar la manera d’entrar-hi. Un pot morir davant un televisor, enmig d’una trucada, esperant un ascensor. Pot morir, posem, fent un sofregit d’all i ceba a la cuina. Però no hi ha constància de ningú que hagi mort mirant Las Meninas de Velázquez, ni dessagnat davant el somriure de la Gioconda, ni desplomat sota Els gira-sols de Van Gogh. Als museus hi ha sales dedicades al martiri, a la guerra, al sacrifici, al penjament, a la crucifixió, als cadàvers gloriosos No obstant, el visitant en surt sempre il·lès i fins i tot planxat. El museu és una zona neutral, un territori sense baixes. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Una cosa gran està passant. Així es titula un article sobre l’impacte social de la IA, que ha assolit una enorme viralitat aquests dies a les xarxes socials (que no tot són escombraries, tot i que sovint ho sembli). El firma Matt Shumer (emprenedor tecnològic i CEO de HyperWrite, un assistent d’escriptura impulsat per IA que s’utilitza per generar, editar, reescriure i resumir textos), i argumenta que ens trobem en un punt d’inflexió històric a causa de la fase de progrés exponencial en què ha entrat el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Una de les frases més famoses que va pronunciar mai Albert Camus fa referència, com sabem, a la seva mare. L’any 1957, poc després de rebre el premi Nobel, la va dir en resposta a un estudiant que li retreia que no prengués posició a favor del FLN, que lluitava (amb bombes i atemptats terroristes) per la independència d’Algèria. "Si això és la justícia", va dir, "m’estimo més la meva mare". Resulta que, aleshores, la mare de l’escriptor vivia a Alger i, doncs, era una víctima en potència de l’esclat revolucionari. Si la justícia volia dir matar innocents, Camus triava la vida dels innocents. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

No fa falta ser un fonamentalista ecologista per acceptar que la meteorologia guanya cada dia capacitat d’alterar la vida quotidiana dels països. Sempre ho ha fet, però l’actual model socioeconòmic multiplica l’impacte d’aquests fenòmens, siguin o no provocats pel canvi climàtic. Davant aquesta realitat, és lògic que les administracions multipliquin els protocols de prevenció que evitin que els temporals no només alterin el funcionament normal dels serveis sinó que costin vides. Més encara, quan avui els ciutadans tenen molta menys cultura meteorològica que la que tenen les persones que viuen, per exemple, en nuclis rurals. Possiblement, a Espanya el que va passar en la dana de València ha elevat el nivell d’exigència de les administracions perquè alertin de la gravetat dels perills amb prou temps perquè ningú comprometi la seva seguretat. Al Govern de Salvador Illa, per exemple, no li ha tremolat el pols a llançar alertes de limitació de la mobilitat i de restricció d’algunes activitats des que dirigeix la Generalitat, que té competències plenes en matèria de protecció civil i de seguretat. Aquest dimecres va llançar una alerta per limitar la mobilitat i va suspendre les activitats escolars, esportives i sanitàries no urgents. Ho va fer per una previsió de vent, inèdita fins al moment, que es va confirmar en la part del territori català on viu més gent i va arribar a pics de gairebé 200 quilòmetres per hora. La jornada es va saldar amb 86 ferits i molts desperfectes a la via pública i en alguns edificis. Tant per la intensitat del fenomen com per la menor gravetat de les lesions, podem concloure que l’alerta va estar justificada. Però és bo també extreure lliçons com les que es van extreure fa uns mesos, quan es va ampliar el nombre de nivells d’alerta. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika

Sangraba abundantemente. Pensó que iba a morir y, mientras llegaban los servicios de emergencia, cogió su teléfono móvil y se grabó un vídeo, para dejar constancia de la brutal agresión que acababa de sufrir. Un vecino del distrito madrileño de Puente de Vallecas, de 40 años y padre de familia, fue atacado salvajemente por un grupo de jóvenes el pasado 20 de noviembre por negarse a darles un cigarrillo, según ha podido saber el canal de investigación y sucesos de Prensa Ibérica.

• La Opinión de Málaga
• 1 gün, 3 saat, 36 dakika