La veritat no es protegeix amb el silenci
El judici a Álvaro García Ortiz ha provocat un intens soroll mediàtic i polític —com no podia ser d'una altra manera quan s'ha assegut al banc dels acusats el fiscal general—, amplificat per la compareixença com a testimonis de diversos periodistes que van publicar informacions vinculades al cas. Al voltant d'aquestes declaracions s'ha intentat construir un relat que presenta el procés com una amenaça a la llibertat de premsa, quan en realitat el que es discuteix no és l'exercici d'aquesta llibertat, sinó la responsabilitat derivada del seu ús . S'ha pretès instal·lar la idea que el secret professional dels periodistes és una mena d'amulet que els protegeix davant de tota exigència de veracitat o col·laboració amb la justícia. Tanmateix, des d'un punt de vista jurídic, aquest debat no existeix. Tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) han delimitat amb claredat l'abast i els límits d'aquest dret. La confusió actual obeeix, més que a una qüestió de Dret, a la intenció de mantenir un relat polític i mediàtic. Alguns sectors busquen transformar un principi de garantia —el secret professional— en un escut absolut que elevi la paraula periodística a categoria de veritat revelada. Però el Dret no es construeix sobre relats ni sobre intuïcions; se sosté sobre principis, normes i jurisprudència. I en aquest terreny, les regles són clares: el secret professional és un dret fonamental, sí, però no il·limitat; una garantia institucional, però no una patent d'immunitat, molt menys d'impunitat . L'examen conjunt de la jurisprudència del Tribunal Constitucional (STC 6/1981, STC 24/2019 i STC 30/2022) i del Tribunal Europeu de Drets Humans (casos Goodwin v. The United Kingdom, Voskuil v. The Netherlands i Sanoma Uitgevers B.V. v. The Netherlands) evidencia que el secret professional dels periodistes, tot i constituir un pilar essencial de la llibertat d'informació i de premsa, no té un caràcter absolut . Aquest dret, com tots els fonamentals, està subjecte a límits derivats de la necessitat d'harmonitzar-lo amb altres béns jurídics i drets fonamentals, particularment els relacionats amb la tutela judicial efectiva, la investigació penal o la protecció de la seguretat i dels drets de tercers. A la STC 6/1981, el Tribunal Constitucional va establir per primera vegada la necessitat d'equilibrar la llibertat d'expressió i informació amb altres drets fonamentals, advertint que l'exercici del dret no pot realitzar-se al marge de la llei ni en detriment de la dignitat, la intimitat o la seguretat nacional. La sentència va obrir el camí per a la idea que el secret professional del periodista no pot servir d'escut absolut davant les legítimes facultats d'investigació dels poders públics. La llibertat de premsa, deia implícitament el Tribunal, se sosté en la responsabilitat i en el respecte als altres drets constitucionals. La STC 24/2019 va reforçar aquesta visió en afirmar que el secret professional no confereix una immunitat plena. La protecció de les fonts informatives, encara que crucial per al funcionament del periodisme lliure, pot cedir en supòsits excepcionals, sempre que la limitació estigui fonamentada en un interès constitucionalment rellevant, sigui necessària i proporcionada, i s'adopti sota control judicial estricte. El Tribunal va reconèixer que la llibertat d'informació no empara l'ocultació d'il·lícits ni pot invocar-se per impedir la persecució de delictes greus o la defensa de drets fonamentals de tercers . La STC 30/2022, dictada en el context del “cas Cursach”, va ser encara més explícita en sostenir que les mesures d'investigació que afecten periodistes —com la intervenció de dispositius o l'obtenció de registres de comunicacions— poden ser legítimes quan persegueixen finalitats constitucionalment rellevants, com l'esclariment de delictes o la protecció de l'ordre públic, sempre que es realitzin amb respecte als principis de proporcionalitat, necessitat i control judicial. El Tribunal va subratllar que el secret professional no és un dret incondicional i que el seu exercici s'ha d'emmarcar en el deure general de col·laboració amb la justícia quan hi està en joc l'eficàcia del sistema penal o la defensa de valors superiors de l'ordre constitucional. En l'àmbit europeu, la doctrina del TEDH ha estat igualment clara i coherent. En el cas Goodwin v. The United Kingdom (1996), el Tribunal va reconèixer el dret dels periodistes a no revelar les seves fonts com un element essencial de la llibertat d'expressió protegida per l'article 10 del Conveni. Tanmateix, i això resulta fonamental, va precisar que aquesta protecció no és absoluta. Pot cedir quan la revelació sigui "necessària en una societat democràtica" per protegir interessos legítims, com la seguretat nacional, la prevenció del delicte o la protecció dels drets aliens . Goodwin va establir així el marc de ponderació que seguirien després Voskuil i Sanoma: la necessitat, la proporcionalitat i el control judicial estricte com a condicions per a qualsevol restricció. A Voskuil v. The Netherlands (2007), el Tribunal va reconèixer la importància de protegir les fonts periodístiques, però va admetre que aquesta protecció pot restringir-se quan sigui imprescindible per salvaguardar altres interessos d'igual rang constitucional. I a Sanoma Uitgevers B.V. v. The Netherlands (2010), el TEDH va reiterar que les mesures que afecten el secret professional només són compatibles amb el Conveni quan responen a una necessitat social imperiosa i guarden una proporcionalitat estricta amb la finalitat perseguida. En tots aquests casos, el Tribunal va insistir que la restricció ha de ser l'excepció, mai la regla, i que el control judicial previ és la salvaguarda essencial davant de qualsevol abús . D'aquesta manera, tant la jurisprudència nacional com l'europea coincideixen en una idea central: el secret professional periodístic no és un privilegi personal del periodista, sinó un instrument funcional al servei de l'interès públic . La seva finalitat és garantir el lliure flux d'informació en una societat democràtica, però sense desplaçar el principi de legalitat ni el dret de tothom a la justícia. No pot ser invocat per obstaculitzar investigacions legítimes, encobrir delictes o impedir la reparació de víctimes. En altres paraules, el periodisme lliure no se sosté en l'opacitat, sinó en la responsabilitat . La justícia no pot ser ostatge del silenci ni el periodisme pot servir d'escut per perpetuar una injustícia Aquesta responsabilitat adquireix especial rellevància quan el secret professional entra en conflicte amb el dret a un judici just o amb la possibilitat que un innocent sigui condemnat. En aquestes circumstàncies, el deure de confidencialitat ha de cedir davant del principi de justícia material i el dret de defensa . Així ho exigeix tant l'article 24 de la Constitució espanyola com l'article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans. Si la negativa del periodista a revelar una font o una informació crucial mantingués una condemna injusta o impedís l'exoneració d'un innocent, el secret s'ha d'aixecar, sempre mitjançant resolució judicial motivada i proporcionada. Perquè la justícia no pot ser ostatge del silenci ni el periodisme pot servir d'escut per perpetuar una injustícia . Per això, no s'entén el que ha succeït en aquest judici, atès que s'invoca el secret professional però no s'afegeix ni s'aporta cap més prova que la paraula del periodista, com si aquesta fos sagrada i imbatible i, a més, s'adverteix al Tribunal que estan jutjant un innocent, sense més afegits que el cor concertat de titulars de mitjans afins a l'acusat, donant suport a aquesta sacrosanta tesi del periodista. Així, resulta enganyós parlar avui d'un “debat” jurídic o moral sobre el secret professional. No existeix. El que existeix és un intent de desplaçar l'eix de la discussió: del Dret a la percepció, de la jurisprudència a l'emoció. El que s'està lliurant no és una batalla jurídica, sinó comunicativa . Es pretén instal·lar la idea que els periodistes cridats a declarar són perseguits per complir amb la seva funció, quan el que se'ls demana no és vulnerar el seu dret, sinó col·laborar amb la justícia dins dels límits que el mateix ordenament reconeix. Convertir el secret professional en un símbol de resistència política o mediàtica és, en el fons, degradar-ne el sentit. El periodista no està per sobre de la llei, de la mateixa manera que el jutge no està per sobre de la veritat . Tots dos comparteixen una responsabilitat: contribuir que la societat accedeixi a la veritat, cadascú des del seu àmbit i d'acord amb la seva funció. Quan el periodisme abdica d'aquesta responsabilitat, deixa de servir a l'interès públic i esdevé actor polític. El judici a Álvaro García Ortiz , més enllà de les seves conseqüències jurídiques, deixa al descobert aquesta deriva: la temptació de substituir la veritat judicial per la veritat mediàtica . No es tracta de silenciar la premsa, sinó de recordar que la llibertat no és impunitat i que els drets no són absoluts. El secret professional del periodista és una conquesta de l'estat de dret, però també una obligació moral d'exercir-lo amb rigor, honestedat i respecte als altres drets en joc. En una època en què la informació es confon amb l'opinió i la immediatesa desplaça la veracitat, recuperar el sentit jurídic de les coses és un acte d'higiene democràtica. El Dret ofereix certeses on el soroll busca confusió. El secret professional existeix per protegir la llibertat d'informació, no per emparar la irresponsabilitat . I el veritable periodisme —el que investiga, contrasta i respon davant la veritat— no necessita escuts simbòlics, sinó el reconeixement del seu compromís amb la justícia i la societat. Perquè la llibertat de premsa no es defensa amb relats: es defensa amb veritat, amb ètica, sense censura i amb responsabilitat.
ElNacional.cat 
EL PAÍS 
La Vanguardia 
Diario CÓRDOBA 