Quan s’acumula un excés de novetats en discòrdia, els sistemes democràtics tenen més risc de trastorn institucional. Per exemple: un fiscal general al banc dels acusats, Puigdemont palanquejant des de Waterloo, Santos Cerdán a la presó, la publicació de les memòries del Rei Emèrit a França, Mazón entre dues aigües: peça a peça, el tauler és una mica convuls. Entre les tenebres surt la "kale borroka" als campus universitaris. Seguir leyendo... .
Yuval Noah Harari explica a Nexus que a la base dels populismes actuals hi trobem el lideratge dels que anomena "els homes forts" que busquen desmantellar els mecanismes democràtics d’autocorrecció per apropiar-se de les institucions. El nostre home fort més gran és Santiago Abascal al que encara recordem cavalcant a cavall d’un pura sang andalús al seu espot electoral. No és menys home fort aquell Pablo Iglesias que un dia va sortir del Govern, es va autoproclamar candidat a la Comunitat de Madrid i va designar les seves successores al partit i a l’Executiu, tot i que a molts progressistes els dolgui. Els homes forts fragmenten les societats, segons Harari, en tribus hostils (la base argumental de la polarització): entre la "gent real" (els propis seguidors) i "els enemics del poble" (els opositors). Això va ser el que van fer aquesta setmana els diputats de Vox a la comissió d’investigació de la dana a València fins que Toñi García els va parar els peus. Van convertir els familiars de les víctimes en enemics del poble per defensar la gent real com Carlos Mazón. Seguir leyendo... .
Carlos Mazón va dimitir dilluns, però segueix com a president en funcions de la Generalitat Valenciana i com a president del PP d’aquesta comunitat. Mazón continua com a principal autoritat un any després de la tragèdia de la dana. Inconcebible des de molts punts de vista. El dolor, la ràbia i la indignació que es van posar de manifest en el funeral d’Estat per les víctimes de les inundacions van obligar Alberto Núñez Feijóo a pressionar Mazón perquè deixés els seus càrrecs. Seguir leyendo... .
"No n’hi ha prou amb una narració travada, versemblant, com si es tractés d’una obra de ficció que possibilités l’anomenada suspensió de la incredulitat, sinó que exigeix un examen de suficiència del patrimoni acusatori sobre la perpetració del fet per part de l’investigat, en què la seva participació sigui almenys tan possible o forta com la contrària. Entenc que no hi ha un fonament indiciari suficient que possibiliti racionalment una condemna". Seguir leyendo... .
No ha deixat mai del tot la piscina. ¿Què significa per a vostè? Seguir leyendo... .
Tot i que de manera erràtica, Espanya està sabent aprofitar l’avantatge competitiu que li proporciona la transició cap a les energies renovables. La intuïció de diferents governs, de Zapatero a Sánchez, l’adaptació que han fet els grans grups energètics a la descarbonització, l’auge de nous operadors basats en l’energia no distribuïda i el creixement de la demanda per part de consumidors i indústries responsables mediambientalment, han fet que la generació a partir d’energies renovables hagi arribat a un pes òptim en el mix elèctric espanyol. Queden per resoldre dos grans reptes. El primer és el de l’estabilitat del subministrament en què només el pes de la ideologia impedeix veure que, ara com ara, és una solució millor la generació nuclear que els cicles combinats de gas. Ben aviat tindrem la resolució de l’enigma. El segon és el de les xarxes de distribució, tant d’alta com de baixa tensió. Des de l’apagada del 28 d’abril, tot i que encara no coneguem les causes exactes de l’incident, hem pres consciència que és urgent una inversió més gran en les xarxes de distribució. Primer, per millorar l’estabilitat. Però, sobretot, per donar resposta a l’increment de la demanda d’energia elèctrica, especialment però no només en la indústria, com a conseqüència de la descarbonització. Frenar el desplegament de xarxes és el que busquen els que veuen en la transició energètica una palanca per al seu projecte de decreixement econòmic. I penalitzar la inversió en xarxes, el sector calcula que es necessiten 30.000 milions en 10 anys, no deixa de ser una manera d’impedir o alentir aquest desplegament. Seguir leyendo... .
És obvi que Feijóo, amb la dimissió final de Mazón, i Sánchez, després de la reafirmació per Míriam Nogueras que no hi ha marxa enrere en la ruptura anunciada per Puigdemont, han tingut una pèssima setmana. El fet greu és que no és pas setmanal, sinó que implica un suspens general a la seva política. Seguir leyendo... .
Disculpi, ¿em sap dir si abans hi havia aquí una oficina de correus? Formulo aquesta pregunta a un policia que es troba de guàrdia a les portes d’un edifici institucional. El seu aspecte és torbador: a la seva condició de policia cal afegir-hi la seva altura i complexió, que va armat i que amb prou feines puc distingir la seva cara. Porta unes ulleres de sol molt fosques, un passamuntanyes fins al nas i el cap cobert per la clàssica boina decantada. Tot aquest conjunt impedeix que se li pugui intuir el mínim indici d’una facció amable. Seguir leyendo... .
Joan Carles I publica llibre i està ben carregat de missatges. Sobretot per a elles, les dones de la corona. També es lamenta de com se’n va haver d’anar d’Espanya o que mai ha sigut lliure. I tot i que el llibre es titula Reconciliación, més aviat provoca el contrari. I deixa en una posició delicada el seu fill, Felip VI. Les seves memòries són també un relat masculí de poder i d’una institució on les dones mai ho han tingut fàcil. A les seves pàgines pretén edulcorar la seva biografia i minimitzar els escàndols sota el concepte d’"errors d’home". Per a ell, les infidelitats van ser només debilitats personals. S’oblida de com van comprometre, juntament amb els seus casos judicials, la imatge de la monarquia. Seguir leyendo... .
Espanya és un país líder en esperança de vida, una de les cares de la moneda, però també en població envellida amb malalties cròniques i necessitats de cura, el revers del fenomen. Per cada 100 menors de 16 anys, hi ha 142 majors de 64 (per cada 10 menors, 14 majors), de manera que l’índex d’envelliment va arribar al rècord del 142% el 2024. Seguir leyendo... .
María Teresa Echalecu té 91 anys i des de fa dos anys, abans d’ingressar en una residència, ha disfrutat de la companyia de Temi, un dels robots que comencen a proliferar a Espanya i estan específicament dissenyats per ajudar persones grans a mantenir la seva independència i disminuir la solitud no volguda. Seguir leyendo... .
M’entendreix veure com el meu fill es desviu per la seva àvia. Ella em va cuidar quan jo era petit, somriu, mentre en el record fumegen tasses de brou calentes que sempre li tenia a punt. Ara ell ho organitza tot, perquè ella, gairebé nonagenària, estigui segura i senti que l’estimem. Intentem adaptar-nos al seu ritme, lent, cada dia més lent. Volem oferir-li que continuï sent la protagonista de la seva pròpia vida. I aquí, les ajudes, tant les humanes com les tecnològiques, són la salvació. La de la padrina, la de tota la família. Seguir leyendo... .
Després de l’ingent desplegament renovable dels últims anys, ara és el moment de les xarxes elèctriques, per mitjà de l’extensió de noves línies per connectar a la nova demanda, com la indústria descarbonitzada, els centres de dades o les noves planificacions urbanístiques, i mitjançant la modernització de les actuals, amb una vida útil que s’esgotarà els pròxims anys. Seguir leyendo... .
Amb la seva iconografia catòlica i les seves al·lusions a la recerca d’una transcendència de naturalesa religiosa, Rosalía emprèn al seu nou disc Lux un camí que ja han transitat abans que ella nombrosos artistes. Des que el 1967 Brian Wilson va descriure les cançons que estava component per a l’àlbum dels Beach Boys Smile com a "simfonies adolescents per a Déu", han sigut moltes les estrelles que han utilitzat la música pop (en el seu sentit més ampli) per acostar-se a la divinitat, sovint després d’un procés de profunda transformació espiritual. Els discos que en els últims 60 anys han mirat de reflectir aquest diàleg conformen una llista inacabable i els 10 àlbums que es ressenyen a continuació en són només una petita mostra. Seguir leyendo... .
En un altre temps orgull i bandera d’un Barça multidisciplinari, la secció de bàsquet blaugrana està deixada de la mà de Déu. Com si la junta directiva hagués assumit que, de fet, només paga la pena protegir el primer equip de futbol masculí, escanyat com està per les disfuncions del fair play financer que acaben foradant l’exigu pressupost de les seccions. Que el Barça de bàsquet enfilés la novena derrota consecutiva davant el Reial Madrid divendres al vespre no va ser més que l’evidència que la decrepitud s’ha normalitzat, excepte per a la soferta afició del Palau, tipa dels seus dirigents. Sense que el tècnic Joan Peñarroya, el futur del qual ningú assegura, sàpiga què ha de fer amb el que li han deixat. Seguir leyendo... .
Viu a Roma. No coneix Rosalía. Abans de la seva conferència al CCCB, li faig escoltar Berghain, li ensenyo la portada de Lux i li parlo de la seva entregada feligresia. Mig acluca els ulls amb beatitud. Per al jesuïta Antonio Spadaro (Messina, 1966), sotssecretari del dicasteri per a la Cultura i l’Educació de la Cúria romana, home de confiança del papa Francesc i gran teòric de la ciberteologia, és "molt important" (i necessària) la relació entre art i fe. Seguir leyendo... .
El Periódico