El Science & Cooking World Congress Barcelona ( SCWC ), una de les trobades internacionals més rellevants sobre la relació entre ciència i gastronomia, celebra la seva sisena edició del 10 al 12 de novembre a Barcelona, en el context de la designació de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia 2025 . Sota el lema Aromas and Flavors , el congrés desplegarà un programa extens amb ponències, tallers, sessions pràctiques i activitats de divulgació científica vinculades a la cuina, el territori i els nous sistemes alimentaris. Figures confirmades Entre els protagonistes destaquen Ferran Adrià , president del Comitè Científic Gastronòmic del Congrés i fundador d' elBulliFoundation , que obrirà l'edició juntament amb Joan Roca amb la ponència La contribució del diàleg ciència-cuina a la irrupció de la cuina catalana com a referent mundial . Al llarg de les diferents jornades, altres figures destacades aportaran la seva visió des de disciplines complementàries. Harold McGee , president honorífic del SCWC i autor de les obres On Food and Cooking , presentarà una ponència sobre química sensorial i percepció titulada Nose Dive . Pia Sörensen , professora a la Harvard University i responsable del curs Science and Cooking , oferirà la ponència Aromas and Flavors of Fermentations . Ferran Adrià durant la seva ponència al Gastronomic Forum Barcelona 2025. / Foto: Carlos Baglietto François Chartier , sommelier i investigador especialitzat en molècules aromàtiques , presentarà l'estudi ADN aromàtic i gastronòmic de la cuina catalana en una sessió que combinarà recerca molecular i tast de vins locals. A més, la professora i investigadora de Barcelona Culinary Hub, Fermina Pérez, impartirà la ponència Factors que envolten la percepció del gust , en què abordarà la relació entre els estímuls sensorials, el context  i l'experiència gastronòmica. Se celebraran sessions monogràfiques sobre les cuines d'Argentina, Brasil, Mèxic, Xina, Turquia i Japó, coordinades per investigadors i xefs locals. A més, tindran lloc tallers pràctics i trobades amb joves talents El programa reunirà també perfils de diferents contextos geogràfics i professionals. Entre ells, la xef brasilera Denise Araujo , que coordinarà el bloc dedicat al Brasil; la xef congolesa Victoire Gouloubi ; o Marc Ribas , que presentarà la ponència Alleugerint la tradició de la cuina catalana . Massimiliano Alajmo , xef del restaurant Le Calandre ( Itàlia ), amb tres estrelles Michelin, serà guardonat amb el Sferic Award 2025 per la seva tasca investigadora i la seva sensibilitat científica en l'alta cuina. Un programa estructurat per temes, regions i disciplines El programa del SCWC 2025 es desenvoluparà al voltant de grans blocs: aromes i sabors del territori català , sostenibilitat gastronòmica, percepció, salut, seguretat alimentària, ciència sensorial, innovació en restauració col·lectiva, intel·ligència artificial, fermentacions, algues, neuropastisseria i cuina global. Se celebraran sessions monogràfiques sobre les cuines de l'Argentina , el Brasil , Mèxic , la Xina , Turquia i el Japó , coordinades per investigadors i xefs locals. A més, tindran lloc tallers pràctics, trobades amb joves talents ( SCWC Young Habitat ) i una jornada específica dedicada a escoles d'hostaleria i universitats gastronòmiques. Entre les institucions participants destaquen la Universitat de Barcelona , la Universitat Politècnica de València , la Universitat de Parma , la Universitat de València i Harvard University . Per la seva banda, Barcelona Culinary Hub participa enguany com a patró de la Fundació, reforçant la seva aposta per la formació, la transferència de coneixement i la professionalització del talent jove en gastronomia.

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

En qualsevol ciutat del món, des de París fins a Barcelona, hi ha un tipus de restaurant que tots hem trepitjat alguna vegada sense voler: els anomenats “restaurants de guiris” . Aquests locals dissenyats per atraure el turista despistat, amb cartes plenes de fotos, menús plastificats i plats que intenten agradar a tothom sense destacar en res. Alguns són fàcils d'identificar, si veus un cartell de Paellador o de “typical Spanish food” a la porta, corre, però altres són autèntics mestres de disfressar-se. Poden semblar locals tradicionals , amb estovalles de quadres i olor d'all fregit, però en realitat amaguen una oferta gastronòmica de baix nivell a preus desorbitats. El truc per identificar un restaurant de 'guiris' Segons Michael Ellis , antic director de la Guia Michelin a França , hi ha un parell de trucs infal·libles per descobrir si un restaurant és autèntic o simplement una trampa per a turistes. En una entrevista recent, l'expert recomanava mirar la carta amb atenció : un restaurant local de veritat sol incloure plats regionals cuinats a foc lent , com estofats, rostits o receptes tradicionals amb brous i salses elaborades. Són preparacions que requereixen temps, tècnica i ofici , i això es nota. En canvi, si la carta és plena d'hamburgueses, amanides genèriques o escalopes empanades, probablement no estàs davant d'una joia de la gastronomia local, sinó davant d'un negoci pensat per servir de pressa i vendre molt . Restaurants per a 'guiris' / Foto: Unsplash La veritable cuina tradicional s'adapta al mercat, canvia segons la temporada i aprofita els productes frescos del dia Ellis subratlla una cosa molt important: un bon plat casolà no s'improvisa, i si un restaurant presumeix de cuina “casolana” però ofereix una carta eterna i plastificada, desconfia . La veritable cuina tradicional s'adapta al mercat, canvia segons la temporada i aprofita els productes frescos del dia . Per això, l'exdirector de la Guia Michelin proposa un truc molt simple però revelador : fixar-se si el restaurant té una pissarra amb el menú o el suggeriment del dia . Quan un local escriu diàriament els seus plats en una pissarra, ja sigui a la porta o dins del menjador, és senyal que la seva cuina està viva, que treballen amb producte fresc i cuinen diàriament . Restaurant internacional / Foto: Unsplash En canvi, els restaurants amb cartes fixes, plenes d'opcions internacionals i traduïdes en cinc idiomes solen apostar pel fàcil: productes congelats, salses industrials i plats de cinquena gamma que només busquen satisfer el turista que no tornarà. Un local que canvia el seu menú amb freqüència, en canvi, indica que hi ha un cuiner al darrere que s'adapta, crea i es preocupa per oferir qualitat. Ellis conclou amb un consell que val or: “ Busca els guisats, busca la pissarra i fuig dels menús plastificats ”. No tots els grans restaurants són a la Guia Michelin, però els millors solen compartir alguna cosa essencial: amor per la cuina real i respecte pel producte . I això, a simple vista, es nota més del que sembla. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

Al bulliciós Mercat de Sant Antoni de Barcelona, un dels mercats més emblemàtics de la ciutat, hi ha una història que ha commogut milers d'usuaris a Instagram. El compte @girofruiteria , una petita fruiteria catalana d'esperit familiar , ha compartit un vídeo que s'ha fet viral pel seu missatge sincer i carregat de valors . En ell, la seva propietària, una jove emprenedora i apassionada del seu ofici, confessa que, quan era nena, li feia vergonya dir que la seva mare era fruitera . Una frase tan honesta com reveladora, que destapa una realitat encara present: la tendència a valorar més l'estatus que la vocació . Una fruitera deixa les coses clares Amb una naturalitat desarmant, la jove explica que fa poc va gravar un anunci i que, en recordar la seva infància, es va adonar de com havia canviat la seva perspectiva. Avui, en dir que ella mateixa és fruitera , es troba amb dos tipus de mirades: les de qui l' admiren per la seva dedicació i la seva autenticitat , i les de qui l'observen amb cert aire de superioritat , com si treballar entre fruites i verdures fos una cosa menor. Però ella ho té clar: no canviaria la seva vida per la de ningú . No podria passar-se 40 hores en una oficina, sense parlar amb gent gran cada dia, sense fer olor de productes naturals i sense sentir l'energia viva que es respira en un mercat. En les seves paraules hi ha un missatge que va molt més enllà de la professió. Parla de la dignitat del treball , de l' orgull per les arrels i de la importància de treballar amb el cor . Mentre moltes persones associen l'èxit amb tenir un càrrec important o un despatx elegant, ella defensa que la veritable plenitud està en fer el que et fa sentir viu . El seu discurs reivindica la figura del comerciant de tota la vida, eixa que manté viu el teixit social dels barris i que aporta alguna cosa que cap supermercat ni pantalla pot oferir: tracte humà, proximitat i autenticitat. Fruiteria de mercat / Foto: Unsplash No hi ha feines petites quan es fan amb passió i honestedat La seva reflexió també convida a repensar la manera com mesurem el valor de les professions . En un temps on el prestigi sembla mesurar-se pels títols o el salari, la fruitera catalana recorda que no hi ha feines petites quan es fan amb passió i honestedat . La seva història és un homenatge a totes les persones que, des del seu lloc al mercat, contribueixen cada dia a construir comunitat . Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida de Giro Fruiteria (@girofruiteria) “ Treballar amb el cor omple molt més que fer-ho per estatus social ”, diu al final del vídeo. I aquesta frase resumeix a la perfecció una lliçó que tots hauríem de recordar: el valor del que fem no depèn del reconeixement extern, sinó de la veritat amb què ho vivim . En un món on tants aspiren a aparentar, ella ha triat ser autèntica . I això, sens dubte, val molt més que qualsevol títol . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

La xef del Semproniana, Ada Parellada , s'endinsa a les cases dels cuinòfils més intrèpids de Catalunya per resoldre dubtes setmanals sobre els productes del dia a dia. Des de verdures i tota mena d'hortalisses i fruites, fins a qualsevol mena de dolç, passant per la carn i el peix. Maneres per aprofitar els aliments en la seva esplendor, tècniques innovadores i consells que, en definitiva, ens faran gaudir d'una vida i un receptari més còmode als fogons de casa nostra. El consell revelador que aquesta setmana ens exposa la cuinera catalana és com fer ceba envinagrada a casa , un truc indispensable que no podràs deixar de fer servir. Agafa llibreta i bolígraf, i fes play al vídeo per esbrinar tots els consells d'Ada Parellada d'aquesta setmana. Com fer ceba envinagrada a casa La ceba morada és un condiment habitual en molts restaurants. Un element bonic, gustós i aparentment molt complicat de troba a les botigues per poder-lo fer servir a casa. Però la realitat és que aquesta ceba morada no és altra cosa que ceba envinagrada, un producte que pots aconseguir amb una ceba, un ganivet i un dia d'espera. Fer ceba morada envinagrada a casa és gairebé com fer màgia. Malgrat no obtenir un resultat immediat i necessitar unes hores de maceració, aconseguir aquest condiment és senzillíssim. És una manera fantàstica d'acabar tota classe de plats. Va molt bé amb guisats de carn, especialment de vedella, perquè aporten un contrapunt fresc i àcid a plats que solen ser contundents i feixucs. És un element molt habitual en cuines com la mexicana, que fa servir aquest tipus d'estofats en plats tan icònics com els tacos. Segurament els tacos són el menjar amb què més relacionem la ceba morada envinagrada, juntament amb el pico de gallo , que consisteix en una barreja de tomàquet, ceba, pebrot i coriandre. Dos elements que aporten color i frescor als plats; plats que poden ser guisats de carn, però també peixos o qualsevol mena d'amanida. De fet, podries afegir aquesta ceba envinagrada en cremes o torrades també. La teva imaginació és l'únic límit! Fer ceba morada envinagrada a casa és gairebé com fer màgia. Malgrat no obtenir un resultat immediat i necessitar unes hores de maceració, aconseguir aquest condiment és senzillíssim. És una manera fantàstica d'acabar tota classe de plats. Va molt bé amb guisats de carn, especialment de vedella, perquè aporten un contrapunt fresc i àcid a plats que solen ser contundents i feixucs Ingredients : 2 cebes morades 300 ml de vinagre de vi blanc 50 g de sucre Una cullerada de sal Ceba envinagrada. / Foto: Raquel Sánchez Elaboració : Pelem i filetegem les cebes. Les posem en un pot de vidre, ben premudes. Dissolem el vinagre amb el sucre i la sal. Cobrim les cebes amb la barreja de vinagre, sucre i sal. Tapem i hem de deixar macerar 24 hores. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

Segur que més d'un cop heu agafat un bon empipament quan heu vist un forat en alguna peça de roba que us voleu posar. Aquests forats poden aparèixer simplement pel desgast del teixit si us poseu molt aquesta peça de roba o fins i tot després d'haver-vos rosegat contra alguna superfície que pugui danyar el teixit de la roba . A continuació, us ensenyarem un truc infal·lible per arreglar aquests forats amb tan sols una planxa. La bona notícia és que no necessites grans eines ni experiència prèvia. Amb uns pocs materials bàsics, que probablement tindràs ja a casa o pots aconseguir en qualsevol merceria, podràs retornar a la teva peça un aspecte gairebé nou. Materials necessaris per reparar un forat a la roba Agulla: et servirà per mantenir la tela al seu lloc i unir les vores del forat abans d'aplicar la calor. Un tros d'entretela termo adhesiva: també coneguda com a fissellina , és un material molt fi que s'adhereix amb la planxa i reforça la tela per dins. Una planxa: qualsevol model val, sempre que puguis regular la temperatura. @trucoslimpieza Arreglem forats fàcil i ràpid!! ✨️ #sincoser #agujero #plancha #coser #ropa #tela #tipsforgirls #tips #truco ♬ Cri'k - Prod. by Dj Cham - Wow Popy & L Kimii Pas a pas per reparar la tela sense necessitat de cosir 1. Talla l'entretela a mida Comença retallant un tros d'entretela una mica més gran que el forat. És important que sobreïxi uns mil·límetres les vores del desperfecte perquè s'adhereixi correctament a la tela. Si el forat és en una zona delicada o molt fina, pots utilitzar dues capes d'entretela per reforçar l'àrea. 2. Col·loca l'entretela a la part interior de la peça Gira la peça i col·loca l'entretela al revers, just a sota del forat. Assegura't que la part brillant o adhesiva quedi en contacte amb la tela; aquesta és la cara que es fondrà amb la calor. 3. Uneix les vores amb ajuda de l'agulla Abans de planxar, intenta ajuntar les vores del forat el millor possible. Si la tela s'ha desfilat una mica, pots allisar els fils amb els dits o amb unes pinces fines. Fes servir el per mantenir-los al seu lloc. Aquest pas marcarà la diferència entre un pegat visible i una reparació gairebé invisible. 4. Aplica calor amb la planxa Col·loca la peça sobre una superfície plana i resistent a la calor (una taula de planxar és ideal). Ajusta la planxa a temperatura mitjana-alta, sense vapor. Prem durant uns segons, sense moure-la, perquè la calor es distribueixi uniformement i l'entretela s'adhereixi bé. Repeteix el procés un parell de vegades si cal, especialment si la tela és gruixuda o el forat és en una zona de molt de frec. 5. Revisa el resultat i dissimula l'arranjament si cal Un cop la tela s'hagi refredat, revisa la zona des del dret. En la majoria dels casos, el forat quedarà perfectament segellat i a penes visible. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

La ruta circular pel bosc de Carlac , al municipi de Bausen , és una proposta de senderisme de baixa dificultat, tot i que amb cert desnivell, que permet conèixer un dels espais naturals més singulars de la Vall d'Aran. El recorregut té una longitud total de 6,5 quilòmetres i es pot fer en unes dues hores i mitja sense comptar parades. Es tracta d'una activitat adequada per a totes les èpoques de l'any, tot i que a l'hivern es poden trobar trams nevats, per la qual cosa heu d'anar amb compte i preparats. La ciutat medieval a prop de Catalunya que no et decebrà: té un castell que la corona On comença l'excursió? L'itinerari comença al nucli urbà de Bausen , situat a l'extrem nord-oest de la Vall d'Aran, a la comarca de la Baixa Aran, al costat de la frontera amb França. L'accés es realitza des de la carretera N-230 en direcció a Tarba i Tolosa. A pocs quilòmetres després de passar el poble de Les , es troba el desviament cap a Bausen. La carretera d'accés és estreta i amb revolts, però completament asfaltada. A l'arribar, hi ha una petita zona habilitada per aparcar. Un cop al centre de Bausen, la ruta s'endinsa en el conegut bosc de Carlac , una fageda d'aspecte molt característic, amb exemplars centenaris de faigs de formes irregulars. Aquesta primera part del recorregut ofereix un ambient molt particular, especialment a la tardor, quan les fulles caigudes cobreixen el terra i el color del paisatge canvia completament. Durant tot el trajecte es pot observar la vegetació típica del clima pirinenc, amb presència abundant de molses. Un camí sofert però molt bonic La pujada continua fins al Coret de Pan , un coll des del qual s'obtenen vistes panoràmiques del vessant nord del massís de l'Aneto-Maladeta. Aquesta és la part més exigent del recorregut pel que fa a desnivell, encara que l'ascensió és progressiva si es realitza seguint el sentit recomanat de la ruta. Des del coll s'inicia el descens per una zona oberta de pastures, en la qual també apareixen les primeres restes d'activitat ramadera tradicional, com les bordes de Sacrotz , petites construccions de pedra típiques del paisatge aranès, que en el seu dia servien com a refugi o magatzem de bestiar i eines. La segona part de la ruta permet un descens còmode que agraireu, amb un traçat que torna a connectar amb el punt d'inici a Bausen. El recorregut complet, en tractar-se d'un circuit circular, evita repetir trams i permet una major diversitat paisatgística. A més del valor natural de l'entorn, aquesta ruta també destaca pel seu interès històric, en passar per zones on es conserva part del patrimoni rural i arquitectònic de la zona. Aquesta ruta és una opció especialment recomanable a primavera i tardor, quan podreu veure com canvia el paisatge a mesura que aneu avançant per la ruta que us hem descrit, a més si us agrada la fotografia podeu fer diverses fotos per al record. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

A Catalunya falten metges. El president de la Generalitat, Salvador Illa , va anunciar al debat de política general la voluntat el Govern d'augmentar un 50% el nombre de places per estudiar Medicina a Catalunya fins al 2031, amb l'objectiu de passar de les actuals 1.333 a 2.000 places . Amb això, però, no n'hi haurà prou, segons adverteixen els col·legis de metges catalans. Entre altres raons, perquè accedir a una facultat de Medicina de Catalunya pot resultar més difícil per a un estudiant català que per a un estudiant d'una altra comunitat autònoma. Les raons són diverses, però convergeixen en el fet que a l'Estat espanyol hi ha un districte universitari únic , és a dir que un estudiant pot optar a qualsevol universitat de l'Estat, però, en canvi, ni els criteris de qualificació els mateixos ni tampoc les proves que han de superar els alumnes. Des del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) s'ha alertat repetidament d'aquesta situació i s'han plantejat propostes al Ministeri i a la conselleria d'Universitats. La darrera, una fórmula matemàtica que demostra que es pot compensar aquesta situació amb criteris objectius. Segons les dades de la conselleria d'Universitats, del total de graus que s'imparteixen a Catalunya, el 83,7% dels estudiants són catalans, mentre que els estudiants de la resta de l'Estat representen el 6,89%, i un 8,59%, estrangers. En canvi, segons aquestes dades corresponents al curs 23-24, a les facultats de Medicina , els estudiants catalans representen el 59,39% , mentre que un 33,55% són d'altres comunitats autònomes i el 6,95 són de fora de l'Estat. En algunes facultats aquests percentatges es disparen. És el cas de la Rovira i Virgili o la Universitat de Lleida on el percentatge d'estudiants que no són residents a Catalunya han arribat al 65% i al 70%. "Alguna cosa no fem bé" , adverteix el Dr Jaume Sellarès, vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona, que en conversa amb ElNacional.cat , assegura que aquest no és l'únic problema que explica la falta de metges, però sí que és una qüestió essencial, atès que "la immensa majoria d'aquests estudiants que provenen d'altres comunitats, quan acaben els estudis marxen ", la qual cosa obliga, després d'haver fet un esforç de formació de nous metges a les facultats, a suplir la falta de professionals a Catalunya amb personal extracomunitari. Districte universitari únic Sellarès subratlla que el districte universitari únic és un dels principals desencadenants. En una carrera amb tanta demanda i amb una nota de tall tan elevada, les grans diferències en les qualificacions que reben els alumnes a cada territori resulta determinant. Segons les dades del Ministeri corresponents al 2024, a Extremadura el percentatge d' excel·lents entre els estudiants que van accedir a la Selectivitat és del 15,1% i a Cantàbria, el 12,5%. En canvi, a Catalunya , que figura a la cua de la gràfica, és el 2,8% . A aquestes comunitats la nota mitjana dels aprovats és 7,35 i 7,40, mentre que a Catalunya, de nou al capdavall de la taula, és 6,75. El ministeri admet que "aquesta variabilitat en les notes impacta en l'accés a la universitat, especialment en les notes de tall més altes", com és el cas de Medicina. Això no obeeix a una pitjor preparació dels estudiants catalans, sinó a criteris diferents a l'hora d'avaluar i qualificar. A aquest fet s'hi afegeix que els estudiants catalans han de superar proves que no s'exigeixen a la resta de l'Estat, com és l'assignatura de català, o el Treball de Recerca, obligatori al final del Batxillerat, que obliga a mantenir l'excel·lència en la nota igual com en la resta d'assignatures. Aquesta situació ha provocat diferents iniciatives al Parlament, essencialment per part de Junts que ha reclamat l'eliminació del districte universitari únic o la reserva del 80% de places de Medicina per a estudiants residents a Catalunya, però cap no ha donat resultat. Igualat d'oportunitats Entre les propostes que el Consell de Col·legis de Metges ha plantejat per trobar una sortida a aquesta situació, hi ha "buscar un mecanisme que els iguali en oportunitats a tots ", segons el vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona. L'objectiu és aconseguir una fórmula que permeti compensar les diferències que han de superar els estudiants catalans i facilitar que puguin optar a les places de Medicina amb igualtat d'oportunitats amb la resta d'estudiants de l'Estat. Per aquesta raó des del CCMC van recórrer a dos matemàtics, el Dr Xavier Fernández-Real , matemàtic i enginyer físic de la UPC, màster a la Universitat de Cambridge i investigador a l'École Polytechnique Federal de Lausane (Suissa), i el Dr Xavier Ros-Oton , doctor en matemàtiques per la UPC, investigador postdoctoral a la Universitat de Texas (EUA) i actualment ICREA Research Professor a la UB. El resultat ha estat la proposta d'un sistema basat en una classificació dels alumnes per percentils dins de cada comunitat , previ a la comparació entre alumnes a escala estatal. Sellarès subratlla que aquest és només una proposta. "No diem que s'apliqui aquesta. Però volem deixar clar que hi ha possibilitats tècniques. Nosaltres en proposem una, però n'hi pot haver d'altres", assegura el vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona que subratlla que el primer que cal és prendre consciència de la situació per actuar. Percentils El sistema que plantegen aquests matemàtics hauria de permetre superar les diferències que provoquen els criteris dispars d'avaluacions o de correcció, perquè el que primaria seria la posició de cada estudiant dins del grup que s'ha sotmès a la mateixa avaluació i, per tant, dins del grup de la seva comunitat autònoma. Per obtenir el percentil, segons aquesta fórmula, caldria ordenar els alumnes per nota, a cada comunitat, i el percentil que li correspondria a cadascun sortiria de dividir la posició en què ha quedat situat l'alumne a la seva comunitat entre el nombre total d'alumnes de la llista i multiplicar-ho per 100. L'explicació del Col·legi planteja un exemple: Si l'estudiant E1 de la comunitat autònoma A té una nota de 13,786 que li fa quedar en posició 43 entre els 20.000 estudiants que s'han presentat a l'examen a la seva comunitat autònoma, el seu percentil serà el resultat de dividir 43 entre 20.000 i el resultat multiplicar-lo per 100 , és a dir 0,215 . Si l'estudiant E2 de la comunitat autònoma B té una nota de 13,823 -és a dir, superior a l'estudiant E1- i ha quedat a la posició 17 de la seva comunitat, on hi ha 5.000 estudiants , el seu percentil serà el resultat de dividir 17 entre 5.000 i multiplicar-lo per 100 , és a dir, 0,34 . Aquesta fórmula faria que tot i que l'estudiant E2 va obtenir una nota lleugerament superior a la de l'E1, un cop comparats cadascun amb els estudiants de les respectives comunitats, E1 passaria per davant d'E2 en la classificació per percentils de tots els alumnes de l'Estat. "En resum: ocupar la posició 43 entre 20.000 alumnes és millor resultat que ocupar la posició 17 entre 5.000", conclou. Els presidents dels Col·legis de Metges de les quatre demarcacions catalanes van fer saber la seva proposta a la ministra d'Universitats, Mònica Garcia, durant la reunió que van mantenir el passat 8 de setembre, on, entre altres qüestions van plantejar la necessitat de revisar el sistema d'accés als estudis de Medicina. També van abordar el tema el 15 d'octubre amb la consellera d'Universitats, Núria Montserrat. En qualsevol cas, per als metges catalans, l'important no és tant la proposta com alertar de la situació i de la necessitat de trobar una sortida. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

Ja fa un parell de setmanes que Carles Puigdemont declarà el seu divorci amb el PSOE des de Perpinyà, un descasament que després —amb aquell seu rostre draconià que voldria impostar valentia— Míriam Nogueras va certificar tot dient que esmenaria totalment qualsevol llei del PSOE al Congreso, encara que Pedro Sánchez hi presentés una resolució sobre l’últim teorema de Fermat. De fet, la portaveu de Junts i replicanta de Puigdemont a Madrit sostingué que la seva formació no ajudaria ni una vegada més a aprovar “lleis espanyoles”, la qual cosa és preocupant, car no crec que fins ara Nogueras cobrés un sou de les Cortes Españolas per tal d’aprovar o matisar la legislació esquimal. En qualsevol cas, el temps passa i sembla que —a manca d’una moció de censura— Pedro Sánchez creu que pot anar tirant a pesar de les rebequeries convergents dels seus antics socis . El problema d’aquest assaig de ruptura de Junts és que, com tot allò que ha fet Carles Puigdemont d’ençà del seu desistiment de funcions posterior al referèndum, arriba tard i situa els seus electors en el desagradós paper d’aquells individus que s’entesten a donar l’enèsima oportunitat a la parella perquè els tracti amb la galanteria que ells creuen merèixer. Aquesta és la dialèctica del catalanisme de tota la vida i cal estar una mica cec per no veure la fatiga que causa en la majoria de catalans independentistes d’ordre. Diuen que Puigdemont ha entès que haurà de passar més anys a l’exili , a l’espera que els jutges espanyols es cansin de voler fotre-li la vida enlaire, i que ha preferit assajar una ruptura perquè ja no té gaire cosa més a perdre i tem l’auge d’Aliança Catalana : potser és cert, però tot això és quelcom, novament, que el president no hauria d’haver necessitat tants anys per entendre. En qualsevol cas, durant les pròximes setmanes veurem com Míriam Nogueras aprofitarà les seves intervencions al Congreso per transformar-se en una còpia dolenta de Sílvia Orriols , però, a diferència de les males digestions que la líder d’Aliança provoca a Salvador Illa, palesarem que Sánchez simplement li respondrà amb carícies d’afecte perquè torni a casa. De fet, Junts està abocant la seva estratègia a l’esperança que aquest nou pitrera i ovaris s’escampi per les xarxes i els nous votants d’Aliança traeixin la seva amazona ripollesa . Tot això no s’esdevindrà, insisteixo, perquè al capdavall —i a banda de fer esmenes— Junts també haurà de justificar la presència als òrgans legislatius espanyols per fer alguna proposta més que no pas la cançó de l’enfadós. Quan els petits fan morros com si s’aïressin, en resum, els papàs només han d’esperar o comprar caramels per revertir la batussa. L’enèsim error de Puigdemont és el de voler imitar el llenguatge de Sílvia Orriols sota les antigues tàctiques dels convergents Diu i escriu l’Enric Juliana que aquest trencament entre Junts i el PSOE serà un gest difícil de revertir, encara que Puigdemont acabi salvat per Sánchez, i que beneficiarà només Aliança o Vox per la seva condició de formacions antisistema i contràries a l’ establishment . El temps dirà, però aquí el que és important no és fer de predictors sinó entendre com, de la mateixa forma que Vox ha fet aflorar els tics autoritaris de l’antic PP sense gaire complexos, el món d’Aliança no aniquila l’esperit convergent, sinó que s’ha dedicat a explicitar-ne les bases històriques (l’Ot Bou relligava la ideologia aliançada amb tot allò que Marta Ferrusola s’atrevia a dir i que els convergents, inclòs el seu marit, callaven en nom de la concòrdia). En aquest sentit, més que un procés de substitució, estem davant l’evolució lògica que Convergència havia de viure després de l’1-O com a partit dretà-estatalista sense cap reserva . Des d’aquest punt de vista, l’enèsim error de Puigdemont és el de voler imitar el llenguatge de Sílvia Orriols sota les antigues tàctiques dels convergents . A hores d’ara, el president no té gaire més marge, però, si els cranis privilegiats de CiU ens haguessin fet cas defensant el referèndum, podrien haver perdut bous i esquelles contra l’Estat, però ara podrien trescar pel carrer amb la consciència més tranquil·la. Els dos líders principals del procés podrien haver salvat els seus partits si s’haguessin adaptat als nous temps fent cas a l’esperit inicial de Primàries i tutelant un relleu generacional raonable. Espero que ara no cometin el mateix error, car continuo opinant que no veig per què Puigdemont o Junqueras poden reunir-se amb tots els capatassos del 155 i tenen tanta al·lèrgia a fer un cafetó amb Orriols . Diria que la líder d’Aliança no els va fotre a la garjola ni els ha enviat a Waterloo... Ara pot semblar delirant, però l’independentisme s’haurà de tornar a unificar algun dia per tal de sobreviure i, ara per ara, tenim els actors que tenim. Com més temps perdin en lluites inútils, els electors els acabaran cascant més; fins i tot als que ara pugen com l’escuma.

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

Hi ha tota una generació de dones que va créixer pensant-se que el futbol no era un lloc per a elles i, tot i així, plenes de tossuderia, talent i dignitat, van seguir xutant la pilota fins a arribar a ser campiones del món. I ho van ser per mèrits propis, no només sense gaire suport institucional sinó que, a sobre, amb bastons a les rodes. Los entrebancs no arribaven pas de la trinxera rival sinó que era foc (suposadament) amic. Lo cas Rubiales va entelar aquella victòria memorable i va desencadenar un gran debat a escala internacional, demostrant que elles tenien raó des del principi. La directora i guionista rapitenca, Joanna Pardos, va explicar aquella història a #SeAcabó, Diario de las campeonas , documental de Netflix que ha estat nominat als Premis Emmy Internacionals . La gala d'entrega és d'aquí a quinze dies a Nova York. Alexia Putellas, Jennifer Hermoso, Irene Paredes, Aitana Bonmatí, Olga Carmona o Teresa Abelleira són només alguns dels noms que, després d'anys de mossegar-se la llengua, van decidir parlar sense embuts davant la càmera . Disposades a contar-ho tot, van confiar en Joanna Pardos per a explicar la veritat i este fet és clau per a entendre la magnitud i l'enfocament del documental —que també va estar nominat als Goya— i el mèrit enorme que té haver reunit la majoria de protagonistes d'aquell moment. Això demostra la influència que la directora ebrenca té en les jugadores, una amistat forjada temps enrere a través d'Alexia Putellas, quan ja va dirigir la docusèrie sobre la seua vida ( Alexia, Labor, Omnia, Vincit , Amazon Prime), obra que també va quedar finalista als Emmy Internacionals 2023, cerimònia que este mitjà va cobrir des de Nova York . Després de guanyar aquell Mundial a Austràlia, lo masclisme inherent a la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), encapçalat per Luis Rubiales i Jorge Vila, va acabar de supurar per totes les costures i aquell petó no consentit (aquella agressió sexual ara ja condemnada per la justícia) va fer esclatar-ho tot. Lo títol va quedar diluït i tacat i la victòria va passar a segon pla per l'apropiació indeguda del protagonisme per part d'aquells hòmens al capdavant de la institució i de totes les seues ramificacions. #SeAcabó —que alguns van coaccionar perquè no vegés la llum— explora l'extraordinari camí que han recorregut les jugadores , no només per a guanyar aquella copa sinó també per a instaurar les bases d'una nova era en l'esport femení. Són testimonis personals de lluita i esforç que sobrepassen lo fet esportiu i aterren directament en la nostra societat, valor afegit que el prestigiós jurat ha tingut en compte. Lo documental #SeAcabó , dirigit per l'ebrenca Joanna Pardos, que explica la història de les campiones del món de futbol i la seua lluita per la professionalització i contra el masclisme, ha estat nominat als Premis Emmy Internacionals Lo documental brilla pel muntatge, pel ritme, pel guió (obra també de Pardos) i pel mèrit de reunir totes les protagonistes. Sota la batuta executiva de Javier Martínez i Luis Miguel Calvo, de la productora You First Originals (que els projectes cal sostindre'ls i engegar-los i ells d'això en saben molt), en ressalten la mirada feminista, l'honestedat i el fet de narrar en temps real el fet contemporani que es viu, i no pas de forma neutral sinó amb implicació. Esta manera d'acompanyar l'actualitat com si fos vista des d'un futur que mira enrere, amb aire reflexiu, amb la idea de consciència. Les jugadores estaven desprotegides, menystingudes, eren secundàries, eren les nenes. Fins que van dir prou i es van unir, fugint de divisions internes alimentades interessadament per filtracions fangoses. Aquella cohesió sí que va ser un gol per l'escaire. Lo seu treball col·lectiu i esta sororitat les va aplegar a totes sota el paraigua del hashtag creat per Alexia, que va tindre repercussió mundial , com la nominació mateixa està tenint (no comentaré lo poc o gens que se'n parla a mitjans generalistes catalans, no m'hi cabria aquí, i avui volem destacar els mèrits del treball, no pas lo mutisme dels altres). L'agost de 2023, a Austràlia, la selecció femenina de futbol no només va guanyar el títol físic al terreny de joc: va guanyar la copa virtual de la igualtat i el feminisme fora del camp . Aquell trofeu també és una mica de totes les predecessores que van haver d'aguantar les burles i els pessics a la galta de l'exentrenador Ignacio Quereda, l'etern llumenera i vividor: 27 anys es va estar al càrrec de seleccionador absolut sense guanyar cap títol i a la pissarra tàctica, sovint, hi posava dotze fitxes. Igualment, un trosset de medalla també és d'algunes de les quinze jugadores revoltades que van mantindre el torcebraç i van ser castigades (Mapi León, Sandra Paños, Patri Guijarro...). La seua integritat i constància, captada amb sensibilitat per l'objectiu de Pardos, ha tingut premi, malgrat no el puguen lluir a cap vitrina. Encara recordo quan Joanna, en un sopar a Tortosa, amb amigues d'aquelles que duren tota la vida, mos va dir en petit comitè que estava preparant justament este documental, que començava a tindre els primers sís de les jugadores entrevistades. Li vam guardar el secret que ara mos agrada esbombar perquè mo'n sentim orgulloses, no només per l'amistat sinó pels mèrits propis: una nominació als Goya i dues nominacions als Emmy Internacionals en tres anys parlen per si soles, a banda d'altres reconeixements. Tant de bo lo dilluns 24 de novembre poguéssem dir que Joanna Pardos també ha escrit lo seu propi diari d'una campiona.

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

El judici a Álvaro García Ortiz ha provocat un intens soroll mediàtic i polític —com no podia ser d'una altra manera quan s'ha assegut al banc dels acusats el fiscal general—, amplificat per la compareixença com a testimonis de diversos periodistes que van publicar informacions vinculades al cas. Al voltant d'aquestes declaracions s'ha intentat construir un relat que presenta el procés com una amenaça a la llibertat de premsa, quan en realitat el que es discuteix no és l'exercici d'aquesta llibertat, sinó la responsabilitat derivada del seu ús . S'ha pretès instal·lar la idea que el secret professional dels periodistes és una mena d'amulet que els protegeix davant de tota exigència de veracitat o col·laboració amb la justícia. Tanmateix, des d'un punt de vista jurídic, aquest debat no existeix. Tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) han delimitat amb claredat l'abast i els límits d'aquest dret. La confusió actual obeeix, més que a una qüestió de Dret, a la intenció de mantenir un relat polític i mediàtic. Alguns sectors busquen transformar un principi de garantia —el secret professional— en un escut absolut que elevi la paraula periodística a categoria de veritat revelada. Però el Dret no es construeix sobre relats ni sobre intuïcions; se sosté sobre principis, normes i jurisprudència. I en aquest terreny, les regles són clares: el secret professional és un dret fonamental, sí, però no il·limitat; una garantia institucional, però no una patent d'immunitat, molt menys d'impunitat . L'examen conjunt de la jurisprudència del Tribunal Constitucional (STC 6/1981, STC 24/2019 i STC 30/2022) i del Tribunal Europeu de Drets Humans (casos Goodwin v. The United Kingdom, Voskuil v. The Netherlands i Sanoma Uitgevers B.V. v. The Netherlands) evidencia que el secret professional dels periodistes, tot i constituir un pilar essencial de la llibertat d'informació i de premsa, no té un caràcter absolut . Aquest dret, com tots els fonamentals, està subjecte a límits derivats de la necessitat d'harmonitzar-lo amb altres béns jurídics i drets fonamentals, particularment els relacionats amb la tutela judicial efectiva, la investigació penal o la protecció de la seguretat i dels drets de tercers. A la STC 6/1981, el Tribunal Constitucional va establir per primera vegada la necessitat d'equilibrar la llibertat d'expressió i informació amb altres drets fonamentals, advertint que l'exercici del dret no pot realitzar-se al marge de la llei ni en detriment de la dignitat, la intimitat o la seguretat nacional. La sentència va obrir el camí per a la idea que el secret professional del periodista no pot servir d'escut absolut davant les legítimes facultats d'investigació dels poders públics. La llibertat de premsa, deia implícitament el Tribunal, se sosté en la responsabilitat i en el respecte als altres drets constitucionals. La STC 24/2019 va reforçar aquesta visió en afirmar que el secret professional no confereix una immunitat plena. La protecció de les fonts informatives, encara que crucial per al funcionament del periodisme lliure, pot cedir en supòsits excepcionals, sempre que la limitació estigui fonamentada en un interès constitucionalment rellevant, sigui necessària i proporcionada, i s'adopti sota control judicial estricte. El Tribunal va reconèixer que la llibertat d'informació no empara l'ocultació d'il·lícits ni pot invocar-se per impedir la persecució de delictes greus o la defensa de drets fonamentals de tercers . La STC 30/2022, dictada en el context del “cas Cursach”, va ser encara més explícita en sostenir que les mesures d'investigació que afecten periodistes —com la intervenció de dispositius o l'obtenció de registres de comunicacions— poden ser legítimes quan persegueixen finalitats constitucionalment rellevants, com l'esclariment de delictes o la protecció de l'ordre públic, sempre que es realitzin amb respecte als principis de proporcionalitat, necessitat i control judicial. El Tribunal va subratllar que el secret professional no és un dret incondicional i que el seu exercici s'ha d'emmarcar en el deure general de col·laboració amb la justícia quan hi està en joc l'eficàcia del sistema penal o la defensa de valors superiors de l'ordre constitucional. En l'àmbit europeu, la doctrina del TEDH ha estat igualment clara i coherent. En el cas Goodwin v. The United Kingdom (1996), el Tribunal va reconèixer el dret dels periodistes a no revelar les seves fonts com un element essencial de la llibertat d'expressió protegida per l'article 10 del Conveni. Tanmateix, i això resulta fonamental, va precisar que aquesta protecció no és absoluta. Pot cedir quan la revelació sigui "necessària en una societat democràtica" per protegir interessos legítims, com la seguretat nacional, la prevenció del delicte o la protecció dels drets aliens . Goodwin va establir així el marc de ponderació que seguirien després Voskuil i Sanoma: la necessitat, la proporcionalitat i el control judicial estricte com a condicions per a qualsevol restricció. A Voskuil v. The Netherlands (2007), el Tribunal va reconèixer la importància de protegir les fonts periodístiques, però va admetre que aquesta protecció pot restringir-se quan sigui imprescindible per salvaguardar altres interessos d'igual rang constitucional. I a Sanoma Uitgevers B.V. v. The Netherlands (2010), el TEDH va reiterar que les mesures que afecten el secret professional només són compatibles amb el Conveni quan responen a una necessitat social imperiosa i guarden una proporcionalitat estricta amb la finalitat perseguida. En tots aquests casos, el Tribunal va insistir que la restricció ha de ser l'excepció, mai la regla, i que el control judicial previ és la salvaguarda essencial davant de qualsevol abús . D'aquesta manera, tant la jurisprudència nacional com l'europea coincideixen en una idea central: el secret professional periodístic no és un privilegi personal del periodista, sinó un instrument funcional al servei de l'interès públic . La seva finalitat és garantir el lliure flux d'informació en una societat democràtica, però sense desplaçar el principi de legalitat ni el dret de tothom a la justícia. No pot ser invocat per obstaculitzar investigacions legítimes, encobrir delictes o impedir la reparació de víctimes. En altres paraules, el periodisme lliure no se sosté en l'opacitat, sinó en la responsabilitat . La justícia no pot ser ostatge del silenci ni el periodisme pot servir d'escut per perpetuar una injustícia Aquesta responsabilitat adquireix especial rellevància quan el secret professional entra en conflicte amb el dret a un judici just o amb la possibilitat que un innocent sigui condemnat. En aquestes circumstàncies, el deure de confidencialitat ha de cedir davant del principi de justícia material i el dret de defensa . Així ho exigeix tant l'article 24 de la Constitució espanyola com l'article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans. Si la negativa del periodista a revelar una font o una informació crucial mantingués una condemna injusta o impedís l'exoneració d'un innocent, el secret s'ha d'aixecar, sempre mitjançant resolució judicial motivada i proporcionada. Perquè la justícia no pot ser ostatge del silenci ni el periodisme pot servir d'escut per perpetuar una injustícia . Per això, no s'entén el que ha succeït en aquest judici, atès que s'invoca el secret professional però no s'afegeix ni s'aporta cap més prova que la paraula del periodista, com si aquesta fos sagrada i imbatible i, a més, s'adverteix al Tribunal que estan jutjant un innocent, sense més afegits que el cor concertat de titulars de mitjans afins a l'acusat, donant suport a aquesta sacrosanta tesi del periodista. Així, resulta enganyós parlar avui d'un “debat” jurídic o moral sobre el secret professional. No existeix. El que existeix és un intent de desplaçar l'eix de la discussió: del Dret a la percepció, de la jurisprudència a l'emoció. El que s'està lliurant no és una batalla jurídica, sinó comunicativa . Es pretén instal·lar la idea que els periodistes cridats a declarar són perseguits per complir amb la seva funció, quan el que se'ls demana no és vulnerar el seu dret, sinó col·laborar amb la justícia dins dels límits que el mateix ordenament reconeix. Convertir el secret professional en un símbol de resistència política o mediàtica és, en el fons, degradar-ne el sentit. El periodista no està per sobre de la llei, de la mateixa manera que el jutge no està per sobre de la veritat . Tots dos comparteixen una responsabilitat: contribuir que la societat accedeixi a la veritat, cadascú des del seu àmbit i d'acord amb la seva funció. Quan el periodisme abdica d'aquesta responsabilitat, deixa de servir a l'interès públic i esdevé actor polític. El judici a Álvaro García Ortiz , més enllà de les seves conseqüències jurídiques, deixa al descobert aquesta deriva: la temptació de substituir la veritat judicial per la veritat mediàtica . No es tracta de silenciar la premsa, sinó de recordar que la llibertat no és impunitat i que els drets no són absoluts. El secret professional del periodista és una conquesta de l'estat de dret, però també una obligació moral d'exercir-lo amb rigor, honestedat i respecte als altres drets en joc. En una època en què la informació es confon amb l'opinió i la immediatesa desplaça la veracitat, recuperar el sentit jurídic de les coses és un acte d'higiene democràtica. El Dret ofereix certeses on el soroll busca confusió. El secret professional existeix per protegir la llibertat d'informació, no per emparar la irresponsabilitat . I el veritable periodisme —el que investiga, contrasta i respon davant la veritat— no necessita escuts simbòlics, sinó el reconeixement del seu compromís amb la justícia i la societat. Perquè la llibertat de premsa no es defensa amb relats: es defensa amb veritat, amb ètica, sense censura i amb responsabilitat.

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

Diuen a El Rectangle que cuinen ‘a la nostra manera’ i la seva manera és també la nostra perquè des que van obrir al maig hi fan una cuina nostrada, catalana però revisitada, i la serveixen en plats que són rectangles metàl·lics , d’on suposo que surt el nom del restaurant. O és potser perquè la sala fa una mena de rectangle? L’observo des de la barra llarga on un divendres sec a sopar amb una amiga, i és ben plena de grups que sembla que han fet d’El Rectangle un annex de casa seva: se’ls veu còmodes i a taula s’ha generat una sensació de familiaritat que es reflecteix en unes cares satisfetes mentre gaudeixen d’un àpat que maximitza el plaer del que representa aquesta petita avantsala del cap de setmana. Són humils i no diuen que les fan molt bé, però ja ho dic jo: les fan molt bé Des d’aquest extrem de la barra, amb la chardonnay d’Auvernia Nuit Blanches, de François Dhumes, també s’hi veu el tràfec d’una cuina oberta d’on surten, ara unes banderilles a la seva manera, de seitó, cogombret i oliva, ara unes croquetes i ara unes braves. Diuen també a El Rectangle que fan tapes i, com veiem en aquesta trilogia clàssica, no és cap mentida. Per sort, són humils i no diuen que les fan molt bé, però ja ho dic jo: les fan molt bé . Hauria de ser fàcil fer bé els clàssics, però, sovint, sembla que hi ha forces gastronòmiques superiors al sentit comú que compliquen la tasca. No és el cas, aquí, on impera el seny en la factura d’aquests tres pilars del tapeig. Callos amb capipota del restaurant El Rectangle. / Foto: Rosa Molinero Trias L’albergínia amb miso i tomàquet sec té un gust potent i complex, carni sense dur una gota de proteïna animal, i la gírgola feta a la brasa, amb hummus i ametlla, porta al plat l’aroma del sotabosc ara que el mercuri recula i les pluges de la tardor comencen a repicar la terra com un timbre que demana que, si us plau, els micelis facin la seva màgia i apareguin ja aquests tresors subterranis que són els bolets. El calamar farcit, amb suquet i llima, és el plat que em farà tornar Els fruits secs són una constant en la cuina d’El Rectangle. No deixo de pensar en les nostres picades , abundants en el receptari català, que aporten identitat, textura i profunditat gustativa a un bon nombre de plats . En aquest punt, fan de coixí i de llençol sobre una broqueta de verat i espàrrec verd, que sura sobre un bon romesco i queda tapat aquí i allà per unes avellanes trinxades. El calamar farcit, amb suquet i llima, és el plat que em farà tornar, i les mandonguilles, punxades en una broqueta finíssima tal com fan els xinesos de les províncies del nord i nord-est, té un toc de la salsa hoisin, popular al país que va inventar la salsa de soja, el sashimi i els fideus. Però la catalanitat torna a taula amb uns callos amb capipota , la fusió de dues maneres d’entendre el guisat de menuts, amb una mica de tot i amb molta intensitat. De postres, unes mores precioses, lactofermentades, reposen fosques i brillants sobre una crema de iogurt i una de carabassa, sobre una massa fina i suflada que dona joc en trencar-la i barrejar tots els continguts del plat com faria una ninja, resultant en un Pollock comestible. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

El Science & Cooking World Congress Barcelona ( SCWC ), una de les trobades internacionals més rellevants sobre la relació entre ciència i gastronomia, celebra la seva sisena edició del 10 al 12 de novembre a Barcelona, en el context de la designació de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia 2025 . Sota el lema Aromas and Flavors , el congrés desplegarà un programa extens amb ponències, tallers, sessions pràctiques i activitats de divulgació científica vinculades a la cuina, el territori i els nous sistemes alimentaris. Figures confirmades Entre els protagonistes destaquen Ferran Adrià , president del Comitè Científic Gastronòmic del Congrés i fundador d' elBulliFoundation , que obrirà l'edició juntament amb Joan Roca amb la ponència La contribució del diàleg ciència-cuina a la irrupció de la cuina catalana com a referent mundial . Al llarg de les diferents jornades, altres figures destacades aportaran la seva visió des de disciplines complementàries. Harold McGee , president honorífic del SCWC i autor de les obres On Food and Cooking , presentarà una ponència sobre química sensorial i percepció titulada Nose Dive . Pia Sörensen , professora a la Harvard University i responsable del curs Science and Cooking , oferirà la ponència Aromas and Flavors of Fermentations . Ferran Adrià durant la seva ponència al Gastronomic Forum Barcelona 2025. / Foto: Carlos Baglietto François Chartier , sommelier i investigador especialitzat en molècules aromàtiques , presentarà l'estudi ADN aromàtic i gastronòmic de la cuina catalana en una sessió que combinarà recerca molecular i tast de vins locals. A més, la professora i investigadora de Barcelona Culinary Hub, Fermina Pérez, impartirà la ponència Factors que envolten la percepció del gust , en què abordarà la relació entre els estímuls sensorials, el context  i l'experiència gastronòmica. Se celebraran sessions monogràfiques sobre les cuines d'Argentina, Brasil, Mèxic, Xina, Turquia i Japó, coordinades per investigadors i xefs locals. A més, tindran lloc tallers pràctics i trobades amb joves talents El programa reunirà també perfils de diferents contextos geogràfics i professionals. Entre ells, la xef brasilera Denise Araujo , que coordinarà el bloc dedicat al Brasil; la xef congolesa Victoire Gouloubi ; o Marc Ribas , que presentarà la ponència Alleugerint la tradició de la cuina catalana . Massimiliano Alajmo , xef del restaurant Le Calandre ( Itàlia ), amb tres estrelles Michelin, serà guardonat amb el Sferic Award 2025 per la seva tasca investigadora i la seva sensibilitat científica en l'alta cuina. Un programa estructurat per temes, regions i disciplines El programa del SCWC 2025 es desenvoluparà al voltant de grans blocs: aromes i sabors del territori català , sostenibilitat gastronòmica, percepció, salut, seguretat alimentària, ciència sensorial, innovació en restauració col·lectiva, intel·ligència artificial, fermentacions, algues, neuropastisseria i cuina global. Se celebraran sessions monogràfiques sobre les cuines de l'Argentina , el Brasil , Mèxic , la Xina , Turquia i el Japó , coordinades per investigadors i xefs locals. A més, tindran lloc tallers pràctics, trobades amb joves talents ( SCWC Young Habitat ) i una jornada específica dedicada a escoles d'hostaleria i universitats gastronòmiques. Entre les institucions participants destaquen la Universitat de Barcelona , la Universitat Politècnica de València , la Universitat de Parma , la Universitat de València i Harvard University . Per la seva banda, Barcelona Culinary Hub participa enguany com a patró de la Fundació, reforçant la seva aposta per la formació, la transferència de coneixement i la professionalització del talent jove en gastronomia.

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

En qualsevol ciutat del món, des de París fins a Barcelona, hi ha un tipus de restaurant que tots hem trepitjat alguna vegada sense voler: els anomenats “restaurants de guiris” . Aquests locals dissenyats per atraure el turista despistat, amb cartes plenes de fotos, menús plastificats i plats que intenten agradar a tothom sense destacar en res. Alguns són fàcils d'identificar, si veus un cartell de Paellador o de “typical Spanish food” a la porta, corre, però altres són autèntics mestres de disfressar-se. Poden semblar locals tradicionals , amb estovalles de quadres i olor d'all fregit, però en realitat amaguen una oferta gastronòmica de baix nivell a preus desorbitats. El truc per identificar un restaurant de 'guiris' Segons Michael Ellis , antic director de la Guia Michelin a França , hi ha un parell de trucs infal·libles per descobrir si un restaurant és autèntic o simplement una trampa per a turistes. En una entrevista recent, l'expert recomanava mirar la carta amb atenció : un restaurant local de veritat sol incloure plats regionals cuinats a foc lent , com estofats, rostits o receptes tradicionals amb brous i salses elaborades. Són preparacions que requereixen temps, tècnica i ofici , i això es nota. En canvi, si la carta és plena d'hamburgueses, amanides genèriques o escalopes empanades, probablement no estàs davant d'una joia de la gastronomia local, sinó davant d'un negoci pensat per servir de pressa i vendre molt . Restaurants per a 'guiris' / Foto: Unsplash La veritable cuina tradicional s'adapta al mercat, canvia segons la temporada i aprofita els productes frescos del dia Ellis subratlla una cosa molt important: un bon plat casolà no s'improvisa, i si un restaurant presumeix de cuina “casolana” però ofereix una carta eterna i plastificada, desconfia . La veritable cuina tradicional s'adapta al mercat, canvia segons la temporada i aprofita els productes frescos del dia . Per això, l'exdirector de la Guia Michelin proposa un truc molt simple però revelador : fixar-se si el restaurant té una pissarra amb el menú o el suggeriment del dia . Quan un local escriu diàriament els seus plats en una pissarra, ja sigui a la porta o dins del menjador, és senyal que la seva cuina està viva, que treballen amb producte fresc i cuinen diàriament . Restaurant internacional / Foto: Unsplash En canvi, els restaurants amb cartes fixes, plenes d'opcions internacionals i traduïdes en cinc idiomes solen apostar pel fàcil: productes congelats, salses industrials i plats de cinquena gamma que només busquen satisfer el turista que no tornarà. Un local que canvia el seu menú amb freqüència, en canvi, indica que hi ha un cuiner al darrere que s'adapta, crea i es preocupa per oferir qualitat. Ellis conclou amb un consell que val or: “ Busca els guisats, busca la pissarra i fuig dels menús plastificats ”. No tots els grans restaurants són a la Guia Michelin, però els millors solen compartir alguna cosa essencial: amor per la cuina real i respecte pel producte . I això, a simple vista, es nota més del que sembla. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

Al bulliciós Mercat de Sant Antoni de Barcelona, un dels mercats més emblemàtics de la ciutat, hi ha una història que ha commogut milers d'usuaris a Instagram. El compte @girofruiteria , una petita fruiteria catalana d'esperit familiar , ha compartit un vídeo que s'ha fet viral pel seu missatge sincer i carregat de valors . En ell, la seva propietària, una jove emprenedora i apassionada del seu ofici, confessa que, quan era nena, li feia vergonya dir que la seva mare era fruitera . Una frase tan honesta com reveladora, que destapa una realitat encara present: la tendència a valorar més l'estatus que la vocació . Una fruitera deixa les coses clares Amb una naturalitat desarmant, la jove explica que fa poc va gravar un anunci i que, en recordar la seva infància, es va adonar de com havia canviat la seva perspectiva. Avui, en dir que ella mateixa és fruitera , es troba amb dos tipus de mirades: les de qui l' admiren per la seva dedicació i la seva autenticitat , i les de qui l'observen amb cert aire de superioritat , com si treballar entre fruites i verdures fos una cosa menor. Però ella ho té clar: no canviaria la seva vida per la de ningú . No podria passar-se 40 hores en una oficina, sense parlar amb gent gran cada dia, sense fer olor de productes naturals i sense sentir l'energia viva que es respira en un mercat. En les seves paraules hi ha un missatge que va molt més enllà de la professió. Parla de la dignitat del treball , de l' orgull per les arrels i de la importància de treballar amb el cor . Mentre moltes persones associen l'èxit amb tenir un càrrec important o un despatx elegant, ella defensa que la veritable plenitud està en fer el que et fa sentir viu . El seu discurs reivindica la figura del comerciant de tota la vida, eixa que manté viu el teixit social dels barris i que aporta alguna cosa que cap supermercat ni pantalla pot oferir: tracte humà, proximitat i autenticitat. Fruiteria de mercat / Foto: Unsplash No hi ha feines petites quan es fan amb passió i honestedat La seva reflexió també convida a repensar la manera com mesurem el valor de les professions . En un temps on el prestigi sembla mesurar-se pels títols o el salari, la fruitera catalana recorda que no hi ha feines petites quan es fan amb passió i honestedat . La seva història és un homenatge a totes les persones que, des del seu lloc al mercat, contribueixen cada dia a construir comunitat . Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida de Giro Fruiteria (@girofruiteria) “ Treballar amb el cor omple molt més que fer-ho per estatus social ”, diu al final del vídeo. I aquesta frase resumeix a la perfecció una lliçó que tots hauríem de recordar: el valor del que fem no depèn del reconeixement extern, sinó de la veritat amb què ho vivim . En un món on tants aspiren a aparentar, ella ha triat ser autèntica . I això, sens dubte, val molt més que qualsevol títol . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika

La xef del Semproniana, Ada Parellada , s'endinsa a les cases dels cuinòfils més intrèpids de Catalunya per resoldre dubtes setmanals sobre els productes del dia a dia. Des de verdures i tota mena d'hortalisses i fruites, fins a qualsevol mena de dolç, passant per la carn i el peix. Maneres per aprofitar els aliments en la seva esplendor, tècniques innovadores i consells que, en definitiva, ens faran gaudir d'una vida i un receptari més còmode als fogons de casa nostra. El consell revelador que aquesta setmana ens exposa la cuinera catalana és com fer ceba envinagrada a casa , un truc indispensable que no podràs deixar de fer servir. Agafa llibreta i bolígraf, i fes play al vídeo per esbrinar tots els consells d'Ada Parellada d'aquesta setmana. Com fer ceba envinagrada a casa La ceba morada és un condiment habitual en molts restaurants. Un element bonic, gustós i aparentment molt complicat de troba a les botigues per poder-lo fer servir a casa. Però la realitat és que aquesta ceba morada no és altra cosa que ceba envinagrada, un producte que pots aconseguir amb una ceba, un ganivet i un dia d'espera. Fer ceba morada envinagrada a casa és gairebé com fer màgia. Malgrat no obtenir un resultat immediat i necessitar unes hores de maceració, aconseguir aquest condiment és senzillíssim. És una manera fantàstica d'acabar tota classe de plats. Va molt bé amb guisats de carn, especialment de vedella, perquè aporten un contrapunt fresc i àcid a plats que solen ser contundents i feixucs. És un element molt habitual en cuines com la mexicana, que fa servir aquest tipus d'estofats en plats tan icònics com els tacos. Segurament els tacos són el menjar amb què més relacionem la ceba morada envinagrada, juntament amb el pico de gallo , que consisteix en una barreja de tomàquet, ceba, pebrot i coriandre. Dos elements que aporten color i frescor als plats; plats que poden ser guisats de carn, però també peixos o qualsevol mena d'amanida. De fet, podries afegir aquesta ceba envinagrada en cremes o torrades també. La teva imaginació és l'únic límit! Fer ceba morada envinagrada a casa és gairebé com fer màgia. Malgrat no obtenir un resultat immediat i necessitar unes hores de maceració, aconseguir aquest condiment és senzillíssim. És una manera fantàstica d'acabar tota classe de plats. Va molt bé amb guisats de carn, especialment de vedella, perquè aporten un contrapunt fresc i àcid a plats que solen ser contundents i feixucs Ingredients : 2 cebes morades 300 ml de vinagre de vi blanc 50 g de sucre Una cullerada de sal Ceba envinagrada. / Foto: Raquel Sánchez Elaboració : Pelem i filetegem les cebes. Les posem en un pot de vidre, ben premudes. Dissolem el vinagre amb el sucre i la sal. Cobrim les cebes amb la barreja de vinagre, sucre i sal. Tapem i hem de deixar macerar 24 hores. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 23 dakika