Add source Login
No és hora de manifestacions

No és hora de manifestacions

Dissabte passat, tot just abans de dinar, voltava escurant purets pel Call barceloní. Quan no el colonitzen manades de japonesos absurds, fotografiant-se compulsivament davant de nostra Santa Eulàlia, ni castellans encara més repulsius, hereus directes de la dolorosa metralla de foc que cobreix Sant Felip Neri, el meu barri resulta ésser un balneari deliciós on meditar. Deambulant pel cantó de casa, trenco el pas al carrer de Sant Honorat i, de seguida, em torben una sèrie d’udols insofribles . Primer penso que deu tractar-se d’un gos mig mort que agonitza, víctima d’una bicicleta temerària, però els brams semblen eixir de la boca d’un vicari que està a punt d’anunciar l’apocalipsi. Corprès d’espant, sense girar la mirada vers la plaça de Sant Jaume però mig intuint-hi la presència d’un ésser calb abillat amb bufanda africana, m’adono que els aücs surten de la gargamella de Lluís Llach . N’hi ha prou amb veure les imatges, i la manca d’helicòpter, per veure que no passa d’aplec En efecte, Llach es troba vociferant consignes davant d’un grup de conciutadans indignats amb la cosa dels trens. No sé si canta o crida, perquè amb en Lluís la cosa és quasi indistingible des de fa lustres. Habitualment, sempre hi ha manifestacions d’ indepes a la plaça Sant Jaume (els caps de setmana hi acudeix un grup de folk autènticament nauseabund que entona cançons de protesta i els migdies s’hi acosta un senyor amb el cap enterbolit que encara crida els noms dels presos polítics, pobret meu), però això d’avui sembla tenir més entitat. Igualment, espaordit pels galls que en Llach dispara tot just al final del seu speech , volo cap a casa per recobrar l’alè. Certament, l’afer va d’una manifestació sobre la indignitat ferroviària, però —tot i que els mitjans nostrats parlen d’un cert èxit de l’ANC— n’hi ha prou amb veure les imatges, i la manca d’helicòpter, per veure que no passa d’aplec . Tot plegat té certa gràcia, car, quan veig la manifestació per la tele, hi trobo amics i coneguts meus, gent que en la seva vida laboral es mostra entenimentada i resolutiva, però que en les manifestacions independentistes es transforma en infantil i somiatruites , actuant amb l’alegria i el repartiment d’abraçades propi dels infants. A banda, com que els conec, puc assegurar que són bípedes que es deixarien tallar el braç abans d’agafar un punyeter tren, com intentem fer la majoria de gent de bé (atès que soc molt més pobre del que semblo, encara no me n’he sortit del tot). Però el que no acabo de capir és com aquests col·legues, i de fet la majoria dels quatre gats que es manifesten, poden sortir al carrer envoltats d’expolítics del procés i de gent com el mateix Llach, que ara malparla de la partitocràcia, de la qual formà part durant l’1-O, contribuint a l’aixecada de camisa. Jo entenc a la perfecció l’emprenyamenta dels meus conciutadans, però no puc arribar a digerir com poden gosar pensar que aquesta classe política independentista —la qual sempre els ha mentit a la cara sense cap mena de contemplacions— podrà resoldre’ls això de la mobilitat . Estem parlant d’uns senyors i dames que no han sabut organitzar bé ni la seva pròpia amnistia i d’unes sectes de polítics que escarneixen l’Estat a l’hora d’incomplir les promeses de funcionament de Rodalies (com després veig en les seves piulades a X); ells, ells que no han acomplert un sol compromís en tota la vida llur! Veig juntaires, republicans i cupaires dient que cal fer fora Renfe de Catalunya (copiant, per cert, un eslògan de l’examic Graupera), quan ells han estat incapaços de fer oposició davant d’una consellera incompetent, d’un portaveu incapaç i d’un president ferit al sofà de casa! No és hora de fer manifestacions, de mostrar indignació o, com deien els cursis, de comptar-nos per saber quants som . Sabem quants som, què pensem... i estem la mar de comptats. En aquest sentit, m’alegra veure que les convocatòries de l’ANC —un grup d’agents cívics que sempre ha acabat passant per alt les incongruències dels partits, quan no formant-hi part activa— ja només reuneixen la gent que vol trescar pel Gòtic i anar a fer un arròs a ca l’Estevet un dissabte. Ara caldria demanar-los, en nom de la pau sonora dels barris adjacents a Sant Jaume, que l’avi Siset foti el favor de no cridar tant per no cardar-nos la passejada enlaire. No és hora de manifes , sinó d’apostar per gent nova que no ens faci caure la cara de vergonya. Si voleu solucionar això dels trens, que vingui algú que no pacti amnisties amb els fills del 155 i que tingui prou força per fer caure una trista, pobra i dissortada Paneque...

El barri de Barcelona que The New York Times recomana visitar aquest 2026: "Esperit de reinvenció urbana"

El barri de Barcelona que The New York Times recomana visitar aquest 2026: "Esperit de reinvenció urbana"

El conegut diari estatunidenc The New York Times ha publicat aquest inici d'any les 52 recomanacions a visitar aquest 2026 arreu del món, i entre totes destaca un barri de Barcelona: el Poblenou . Situat al districte de Sant Martí, aquest indret de la capital catalana ha captat l'atenció del mitjà, que el descriu com un barri "amb un esperit de reinvenció urbana ". El Poblenou, un dels llocs a visitar aquest 2026, segons 'The New York Times' "Explora un barri amb un esperit de reinvenció urbana". Així introdueix The New York Times el barri del Poblenou en el seu article de llocs a visitar aquest 2026, el qual situa en la 10a posició de la llista. "Fàbriques i magatzems han renascut com a cafès airejats, galeries i espais de representació, incloent-hi el museu Can Framis , en una fàbrica tèxtil renovada, i el teatre Sala Beckett , a l'antic edifici cooperatiu de treballadors de la pau i la justícia", descriu l'AnneLise Sorensen, autora de l'escrit. Tampoc s'oblida de la plaça de les Glòries i la seva reforma, passant d'un entorn "antigament congestionat pel trànsit" a un "parc públic biodivers". Un altre punt que destaca del Poblenou és l'oferta gastronòmica del barri, amb propostes per a tots els paladars. En aquesta línia, menciona els "restaurants experimentals" de la zona, posant d'exemple l'Atipical i "la seva cuina hiperlocal amb un gir italià", però també recomana la Casa Güell i la seva "carta catalana reimaginada". Per últim, menciona el "clàssic restaurant Recasens", on assegura que s'ha de fer "una copa de vi català", després de passejar per la rambla del Poblenou . El diari, malgrat incorporar el Poblenou a la llista, recorda la lluita contra la gentrificació i el sobreturisme per part dels veïns de Barcelona . Si bé aquest barri no es deslliura d'aquest fenomen, The New York Times recomana als viatgers evitar les multituds dels indrets habituals i descobrir "de manera responsable" aquesta antiga zona industrial. I situa aquest 2026 com una gran oportunitat per fer-ho, ja que la ciutat "celebra la seva designació com a Capital de l'Arquitectura i reconeix els 100 anys de la mort de l'arquitecte català Antoni Gaudí". Més enllà de Barcelona , el mitjà estatunidenc també inclou Madrid i València a la llista de llocs a visitar aquest 2026, però ho fa amb una recomanació clara: les obres del pintor Joaquín Sorolla, "el pintor de la llum". "El 2026 és l'any de veure'l a casa seva a Espanya, on la seva antiga residència i estudi madrileny, el Museu Sorolla, començarà a emergir aquesta primavera d'una expansió que duplicarà la seva grandària", apunta. 52 llocs a visitar aquest 2026, segons 'The New York Times' Aquesta és la llista completa dels 52 llocs que recomana visitar aquest 2026 The New York Times , amb indrets situats arreu del món, des del Japó fins als Estats Units, passant per Algèria, l'Índia o Costa Rica: Els Estats Units i el seu 250è aniversari. Varsòvia Bangkok Península d'Osa, Costa Rica Bandhavgarh, Índia Dallas, Estats Units Orà, Algèria Ruta 66 Saba, Carib Poblenou, Barcelona Nepal (més enllà de l'Everest) El Festival de Bayreuth, Alemanya Canadian Rockies en tren Top End, Austràlia Penang, Malàisia Los Angeles, Estats Units Nagasaki, Japó Breuil-Cervinia - Itàlia Memphis, Estats Units Armènia Madrid i València per Sorolla L'Anglaterra de Winnie-the-Pooh's Les illes Seychells Inhotim, Brasil Islàndia Illes Sanibal i Captiva Hyde Park, Chicago Traena Islands, Noruega Miches, República Dominicana Portland, Obregón, Estats Units Muntanyes de Tien Shan, Kirguizstan Assisi, Itàlia El Refugi Nacional de Fauna Salvatge de l'Àrtic Vietnam Querétaro, Mèxic Medora, Dakota del Nord, Estats Units Camiguín, Filipines Messènia  Grècia Guyana Deer Valley, Utah, Estats Units Yunnan, Xina Bentonville, Arkansas, Estats Units Cap Froward, Xile Gènova, Itàlia Dongseo Trail, Corea del Sud Okinawa, Japó Conca del riu Pastaza, Equador Zona de Conservació de Ngorongoro, Tanzania Melbourne, Austràlia Virginia Beach, Estats Units Big Sur, Califòrnia, Estats Units Mon, Dinamarca

Enfortim-nos!

Enfortim-nos!

La lingüista Blanca Serra Puig va entrar a la plaça Sant Jaume asseguda en la cadira de rodes que espentejava el cantautor Lluís Llach. Puny alçat i pancarta d'independència a l'altra mà. Una dona de 83 anys empesa per un home de 78 que, podent estar tranquil·lament retirat, ha canviat los micròfons dels concerts pels de la presidència de l'Assemblea (ANC) . Dos referents de país manifestant-se amb fermesa. Estirant el carro. La imatge del carrer Ferran de Barcelona impacta. Estelades a dojo, gent de vores a vores, càntics contra Renfe i a favor de la llibertat del nostre país. La rampa que fa pujada, comença a albirar-se l'escenari i Lluís que trenca files, surt de la pancarta —per sota— i demana ser qui porte Blanca fins a les portes del Palau de la Generalitat. Lo president del Consell de la República (CR), Jordi Domingo, fa un discurs impecable i encoratjador. La plaça bull. D'aquí a un temps, quan lo veiguéssem en perspectiva, potser li sabrem donar al text lo caire refundacional que traspua. L'advocat, un altre home de país, als seus 75 anys i la vida solucionada, ha canviat una plàcida jubilació fent de iaio per posar-se al capdavant de l'única institució que beu directament d'aquell 1 d'Octubre de 2017, fita de la qual sempre hauríem de traure'n pit. Perquè sí, com va declamar en lo seu parlament, és deshonest denunciar només los efectes però no la causa d'estos problemes que arrosseguem com a nació , que comencen pels trens i acaben en l'ensenyament, passant per la sanitat, la cultura o la pagesia. I penso, també, que seria deshonest rendir-mos quan persones com ells —Blanca, Lluís i Jordi—, que han patit exili i repressió franquista, mai no han dixat de lluitar. La ciutadania de Catalunya està maltractada. Quaranta anys d'autonomisme —sumats als altres quaranta de dictadura— mos han portat al col·lapse i el que estem veent és només —i encara— la punta de l'iceberg . A cap de natros mos van bé els vestits o camises de fa 40 anys i els pantalons ja no mos entren. No podem posar més pedaços, ni sorgits. Ni molt menys permetre que els qui mos han descosit i abandonat, vinguen ara a fer vore que ens poden embastar i fer patrons moderns. Posem fil a l'agulla: hem de canviar tot l'armari, necessitem roba nova i cal comprar-mos-la natros, a mida . No pas que un altre la trie en nom nostre. Prou d'estar adormits sota la llosa infumable de l'autonomisme que ens espolia i ens menysté. La manifestació de dissabte al matí, convocada per l'ANC i el CR, és un punt d'inflexió. I la tàctica d'alguns d'intentar empetitir l'independentisme amb una segona manifestació fou una errada estratègica La manifestació de dissabte al matí, convocada per l'ANC i el CR, és un punt d'inflexió. I la tàctica d'alguns d'intentar empetitir l'independentisme amb una segona manifestació fou una errada estratègica. Volien diluir les estelades i n'hi va haver matí i tarda. Volien, maldestrament, contraposar usuaris i nacionalistes, i la jugada no els va sortir bé. Sap greu de dir però els convocants de la manifestació de la tarda (que no vol dir tots els qui hi van acudir) semblava que no volien tant solucionar el problema com evitar que l'independentisme liderés lo rebuig contra Rodalies. I us ho diu una exportaveu de la Plataforma Trens Dignes a l'Ebre, que coneix una mica el tema. Van dedicar més esforços a contrarestar la convocatòria del matí que a atacar l'Estat espanyol , veritable culpable de la situació. La Guàrdia Urbana de Barcelona, a les ordres de Collboni, va comptar 8.000 persones al matí (Santa Llúcia los hi conserve la vista) i 3.000 a la tarda. Com de justeta devia anar la cosa perquè fins i tot una policia gens susceptible de ser sobiranista donés dades que demostren que la protesta independentista va gairebé triplicar la dels suposats usuaris. I això que moltes persones van repetir al matí i a la tarda (Òmnium, CIEMEN, Intersindical, alguns partits polítics...), cosa que a l'inrevés no va passar (no pas perquè no se'ls convidés, per cert). Les xifres sempre són un ball —i sabem que n'érem desenes de milers—, però, si ens quedem amb la progressió, és de 3 a 1. A més, cal tindre en compte que la Plataforma pel Transport Públic (PTP), principal convocant de la contraprogramació (i que té més de lobby i d'empresa que d'usuaris autoorganitzats), presumia de tindre més d'un centenar d'entitats adherides i de ser (presumptament) apolítica i transversal, i s'usaven estos adjectius com a contraposició pejorativa a la que es va convocar primer i que reclamava un nou estat per a millorar la vida de la gent. De la nostra lluita per a una societat millor vo'n beneficiareu també els constitucionalistes. No siguésseu capsigranys, dixeu-vos de banderes, missals i lluites caïnites i, sense estelades, pugeu al carro d'un país millor per a tothom. A ulls d'Espanya sou catalans perquè viviu aquí i us tractaran com a tals, com a una colònia, encara que els votésseu i els hi riguésseu les gràcies o encara que, sense votar-los, vos desmarquésseu de l'aspiració nacional. Al nostre país no és que calgue ser independentista per a reclamar trens dignes (o sanitat i ensenyament), és que la independència és l'única via per a assolir-los , tingues la ideologia que tingues. Ser espanyolista a Catalunya també penalitza. Lo 2017 vam declarar la independència, però no la vam saber fer efectiva. Lo preu d'aquella arronsada està sent més car que no pas lo sosteniment de l'escomesa. Amb l'estat repressor no surt a compte abaixar els braços, ni pactar-hi. Adeprenem-ne la lliçó. Dissabte vam tornar a ser qui érem. Qui som. Enfortim-nos i via fora!

Quan Europa ens recorda el que és obvi

Quan Europa ens recorda el que és obvi

Hi ha sentències que neixen amb aparença d'episodi tècnic i que, amb el temps, acaben convertides en una brúixola democràtica. La del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5 de febrer de 2026 (C-572/23 P, Puigdemont, Comín i Ponsatí contra el Parlament Europeu) pertany a aquesta categoria. Formalment se situa en el terreny de les immunitats parlamentàries i del funcionament intern del Parlament Europeu. Materialment, tanmateix, el seu abast és molt més ambiciós: fixa un estàndard europeu exigible d'imparcialitat institucional i l'eleva a un nivell que afecta de ple la vida quotidiana del ciutadà davant del poder públic. I, potser per això, tan bon punt es va conèixer la sentència, el primer que s'ha intentat —amb una notable coordinació, aparentment espontània— és injuriar-la. S'ha repetit que “no té efectes reals”, que és “quasi simbòlica”, una victòria d'aparador sense traducció pràctica. Ho han dit moltes persones, però resulta particularment reveladora la coincidència entre Pedro J. Ramírez i Sílvia Orriols . No és una coincidència neutra: reflecteix una proximitat de postulats i interessos que ajuda a explicar la pressa per minimitzar l'abast de la decisió. Perquè negar eficàcia a una sentència com aquesta no és només un error d'anàlisi, és una forma de defensa preventiva de l'statu quo . És intentar que el que incomoda sembli irrellevant. Però aquesta lectura és falsa. I, a més, és de mirada molt curta. Fins ara mai no s'havia revocat judicialment un aixecament d'immunitat acordat pel mateix Parlament Europeu La sentència anul·la decisions del Parlament Europeu que van aixecar la immunitat de tres eurodiputats. Això ja és un efecte real, immediat i jurídicament inequívoc i, a més, un fet sense precedents: fins ara mai no s'havia revocat judicialment un aixecament d'immunitat acordat pel mateix Parlament Europeu . No som davant d'un pronunciament retòric. El Tribunal no “suggereix”, no “recomana”, no “invita a millorar”. Declara vulnerat el dret a una bona administració —article 41.1 de la Carta— per falta d'imparcialitat en la designació del ponent, qualifica el defecte com a vici essencial del procediment i, per això, anul·la les decisions adoptades. És destacable, a més, que la sentència acull íntegrament els nostres plantejaments en cassació, sense rebutjar-ne cap dels motius. Però el veritable abast no es mesura només per l'efecte sobre l'expedient concret. Es mesura per l'estàndard que estableix i per la forma en què obliga totes les institucions europees i nacionals a mirar-se al mirall. Perquè el Tribunal no es limita a dir que “hi va haver un error”. El que afirma, amb rigor jurídic, és que la imparcialitat no és negociable ni reductible a una fórmula . I que, quan una institució —sigui la que sigui— no ofereix prou garanties per excloure dubtes legítims de biaix, el procediment s'invalida des de l'arrel. Aquest punt és essencial: el Tribunal desplaça la discussió des de la psicologia individual (“demostri vostè que algú va actuar de mala fe”) cap a l'arquitectura institucional (“dissenyi vostè un procediment que no permeti dubtes raonables”). Aquesta és, precisament, la diferència entre un sistema democràtic madur i un altre que es limita a reproduir actes de poder, emmascarats en seqüències de tràmits interminables. Convé aturar-se en la didàctica de la sentència. La imparcialitat té dues dimensions. La subjectiva: que qui tramita o decideix no tingui prejudici personal. L'objectiva: que el sistema ofereixi prou garanties perquè qualsevol persona raonable no pugui tenir dubtes legítims sobre un possible biaix. No s'ha de provar el biaix: n'hi ha prou amb el dubte legítim. Aquesta n'és la clau. El Tribunal aplica aquesta doctrina a un fet molt concret: el Parlament Europeu havia aprovat regles internes (Notice Nº 11/2019) per assegurar la neutralitat dels ponents en els procediments de suplicatori. Una d'elles establia que el ponent no podia pertànyer al mateix grup polític que l'eurodiputat afectat. El Parlament, en aprovar-la, reconeixia una cosa òbvia: pertànyer al mateix grup polític pot generar afinitats que comprometin l'aparença de neutralitat. L'aportació decisiva del Tribunal és la coherència democràtica: si aquesta regla existeix per evitar un biaix favorable, s'ha d'aplicar també per evitar un biaix desfavorable. Per tant, no només és problemàtic que el ponent pertanyi al mateix grup de l'afectat; també ho és —i en aquest cas ho va ser— que pertanyés al mateix grup polític en el qual s'integraven membres del partit que va instigar el procediment penal de base i tenia un interès específic en el seu resultat. Aquesta situació, per si sola, destruïa l'aparença d'imparcialitat objectiva. Aquí es veu l'error dels qui anomenen “simbòlica” la sentència. No és simbòlica perquè no tracta el cas com un accident, sinó com una patologia institucional: la incoherència en l'aplicació de garanties . I això és aplicable a totes les institucions, en tots els nivells, en tots els estats membres. No hi ha res més pràctic que un estàndard que invalida procediments quan la garantia s'empra selectivament. Per això, la sentència encaixa, de forma precisa, amb la lògica que hem sostingut en la defensa dels exiliats catalans des de l'inici: l'exigència de màxims en principis i estàndards democràtics. Aquesta defensa mai va ser —ni podia ser— una defensa individualitzada en el sentit estret del terme, com si es tractés de salvar unes persones concretes d'un problema concret. Ha estat una defensa col·lectivitzada en el sentit profund: defensar els qui van ser situats al centre del conflicte era defensar el perímetre de garanties que ens protegeix a tots, siguin independentistes o no . Perquè el que estava —i està— en disputa no és una etiqueta ideològica, sinó el sòl mínim de democràcia que impedeix que el poder converteixi el procediment en arma. Segurament això és el que tant molesta els que intenten minimitzar la rellevància d'aquesta sentència. Qui no ho vulgui veure, que es pregunti una cosa senzilla: si el Parlament Europeu ha d'anul·lar una decisió perquè el ponent no oferia prou garanties per excloure dubtes legítims de biaix, per què hauríem d'acceptar estàndards menors quan actua una Administració pública amb capacitat punitiva o privativa de drets? Aquí hi apareix la projecció més important, la que converteix aquesta sentència en un punt d'inflexió per a la relació administració-administrat. La vida democràtica real no transcorre en grans discursos, transcorre en expedients. En decisions d'Hisenda, en sancions administratives, en procediments disciplinaris, en retirades de llicències, en embargaments, en expulsions, en inspeccions, en mesures cautelars que arruïnen negocis, en derivacions de responsabilitat que enfonsen famílies. L'estat contemporani no només gestiona: també sanciona . I, quan sanciona o quan restringeix drets, la imparcialitat deixa de ser una aspiració elegant per convertir-se en una condició de legitimitat. L'Agència Tributària n'és l'exemple més clar. Té una potència coactiva enorme i pot afectar de forma immediata el patrimoni, la reputació econòmica i l'estabilitat vital d'una persona o d'una empresa. En aquest context, la imparcialitat objectiva és crucial. No es tracta d'acusar ningú de mala fe; es tracta d'exigir que el sistema estigui dissenyat de manera que el ciutadà no pugui tenir dubtes legítims que el procediment està orientat a confirmar una sospita prèvia. Quan qui inicia és qui instrueix, qui instrueix és qui proposa i qui revisa pertany al mateix ecosistema funcional que va adoptar la decisió inicial, la confiança s'esquerda. I, si la confiança es trenca, el que queda és obediència per temor, no compliment per legitimitat. La sentència del Tribunal de Justícia estableix una idea que hauria de canviar la cultura administrativa a tota la Unió: la imparcialitat no és només una qüestió de “que no hi hagi insults” o d'"escoltar l'interessat". És una qüestió d'estructura: separació real de funcions, garanties coherents, prevenció del conflicte d'interès institucional, neutralització d'incentius que puguin esbiaixar una actuació administrativa o judicial. I, sobretot, assumir que n'hi ha prou amb dubtes legítims perquè el sistema hagi de corregir-se, sigui a l'Administració pública o a la de Justícia. Això és un abans i un després perquè canvia la conversa. Deixa de ser “demostri vostè que el funcionari va actuar amb animadversió” i passa a ser “expliqui vostè quines garanties concretes ofereix el sistema per excloure dubtes raonables” . Aquest gir és democratitzador per definició: desplaça la càrrega des del ciutadà —sempre la baula feble— cap a la institució —que és qui dissenya el procediment i qui deté el poder. I a més hi ha un element especialment rellevant: el Tribunal considera que el defecte d'imparcialitat en la fase instructora vicia tot el procediment i obliga a anul·lar-ne l'acte final. Això té una projecció immensa sobre sancions administratives, procediments tributaris, expedients regulatoris i decisions privatives de drets. Perquè, a la pràctica, l'instructor —s'anomeni funcionari, inspector d'Hisenda, policia o jutge— construeix l'expedient que determina el desenllaç. Si l'instructor no és imparcial, la resolució final neix contaminada. I si neix contaminada, ha de decaure. Per això és tan revelador que s'intenti vendre aquesta sentència com a “simbòlica”. L'etiqueta de “simbòlica” és una forma de conjurar la por a les seves conseqüències. Perquè el Tribunal ha dit quelcom que incomoda moltes estructures de poder: que el procediment no és un tràmit; és el dret en acció. I que, quan el procediment es torça, no hi ha resultat que el salvi. La defensa dels exiliats catalans, en exigir màxims en estàndards democràtics, no estava ni està demanant un tracte de favor. Estava i està obligant Europa a recordar els seus propis fonaments. Estava i està convertint un conflicte polític en una oportunitat jurídica: l'estandardització d'uns mínims democràtics que, per obvis, semblaven oblidats. I el que s'ha buscat —i s'està aconseguint— és precisament això: que els mínims tornin a ser mínims; que la imparcialitat torni a ser exigible; que la coherència en les garanties deixi de ser optativa; que l'aparença de neutralitat torni a ser condició de validesa. Defensar-los a ells és defensar-nos a tots. No com a eslògan emocional, sinó com a conseqüència jurídica directa. Perquè quan una sentència europea eleva l'estàndard d'imparcialitat i converteix el seu incompliment en causa de nul·litat, aquest estàndard no es queda a Luxemburg: baixa al carrer, entra als expedients, travessa les administracions, arriba a Hisenda, a reguladors, a sancionadors i a tribunals. I en uns temps en què cada dia sembla que estem més allunyats d'aquests mínims, que el dret europeu els reafirmi amb aquesta força no és simbòlic. És, literalment, una vacuna democràtica.

Sandra Moñino, nutricionista viral, ens descobreix tots els secrets de la coliflor

Sandra Moñino, nutricionista viral, ens descobreix tots els secrets de la coliflor

La coliflor és una d' aquelles verdures que divideix opinions a la cuina . N'hi ha que la gaudeixen sense problemes i que l'eviten per complet per la seva digestió, per l'olor en cuinar-la o per la creença que és un aliment inflamatori. En un dels seus vídeos més comentats a Instagram, Sandra Moñino , nutricionista i divulgadora , coneguda a les xarxes com a @nutricionat_ , s'encarrega de resoldre els dubtes més habituals sobre la coliflor i desmuntar molts dels mites que l'envolten i que li han fet guanyar una fama no sempre justificada. Els secrets de la coliflor que potser desconeixies Una de les preguntes més freqüents és si la coliflor és un aliment inflamatori . La resposta de Sandra Moñino és clara i directa: no ho és . De fet, explica que pot ajudar a desinflamar l'organisme gràcies a la seva composició nutricional. La coliflor pertany a la família de les verdures crucíferes , riques en fibra i compostos bioactius que afavoreixen la salut intestinal , un aspecte clau quan parlem d'inflamació crònica o digestions pesades. Secrets de la coliflor / Foto: Unsplash Un altre dubte molt estès és la sensació de gasos després de consumir-la. Moltes persones asseguren: “ quan menjo coliflor, em genera gasos ”. Segons la nutricionista, això no significa que la coliflor sigui perjudicial. Pot deure's a una quantitat excessiva , a una forma de cuinat poc adequada o al fet que l'intestí no estigui del tot saludable . Quan el sistema digestiu està sensible, els aliments rics en fibra poden provocar molèsties, per la qual cosa ajustar les racions i la preparació resulta fonamental. La coliflor destaca especialment en la cura dels ossos L'olor forta al cuinar-la és un altre dels grans motius pels quals molts la descarten. Aquest aroma intens que envaeix la cuina no és precisament la seva millor carta de presentació . Aquí, Sandra Moñino proposa donar-li una volta a la forma de cuinar-la . La coliflor no té per què bullir-se sempre . Es pot usar per preparar bases de pizza saludables , nius de coliflor , rotllos vegetals o fins i tot unes originals molles de coliflor a la cubana . Aquestes elaboracions no només redueixen l'olor característica, sinó que fan que sigui molt més apetible i versàtil . Quant als seus beneficis per a la salut, la coliflor destaca especialment en la cura dels ossos. Sandra Moñino afirma que és molt bona per a la salut òssia , sent un aliment interessant en casos d' osteoporosi o artritis . Gràcies a l'aportació de vitamines i minerals , contribueix a mantenir una estructura òssia adequada , sempre dins d'una alimentació equilibrada i adaptada a cada persona. Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida per Sandra Moñino | Nutricionista integrativa ?? (@nutricionat_) També és habitual preguntar-se si la coliflor serveix per “desintoxicar” el cos. La nutricionista matisa aquest concepte i l'explica amb claredat. Sí, la coliflor ajuda al detox hepàtic , ja que dona suport a les funcions naturals del fetge . Això sí, recorda que no existeixen aliments miracle i que l'organisme ja compta amb els seus propis mecanismes de depuració. La clau és acompanyar aquests processos amb bons hàbits i una dieta saludable. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Entrecot o mitjana de bou: aquest carnisser conegut a les xarxes t'ajuda a escollir el que més s'adapti a tu

Entrecot o mitjana de bou: aquest carnisser conegut a les xarxes t'ajuda a escollir el que més s'adapti a tu

En el món de la carn vermella hi ha debats que mai passen de moda , i un dels més habituals és el d' entrecot o mitjana de bou (conegut com a txuletón) . Molta gent pensa que es tracta de carns diferents, fins i tot de parts diferents de l'animal, però res més lluny de la realitat. En un vídeo recent a TikTok, el popular creador de contingut conegut com a @el_as_carnicero ho explica de forma clara i directa: ambdós talls surten del mateix lloc i de la mateixa vedella . La diferència no està en la qualitat de la carn, sinó en l'os i en la zona exacta del llom de la qual s'extreuen. Diferències i similituds entre entrecot i mitjana de bou Tal com explica el carnisser , tant l'entrecot com el txuletón procedeixen del llom de la vedella , una de les zones més nobles i apreciades de l'animal. És el mateix múscul, amb la mateixa infiltració i el mateix potencial de sabor . El que canvia és la part concreta del llom i, sobretot, la presència o no de l'os. Aquest matís, que pot semblar petit, és el que dona lloc a dos noms diferents i a experiències una mica diferents al plat. Entrecot o bistec / Foto: Unsplash A la part alta del llom és on trobem la mitjana. Es tracta d'un tall que manté l'os de la costella, cosa que el fa immediatament més vistós. Aquest os no només influeix en la presentació, sinó també en la cocció: durant el pas per la graella o la paella, ajuda a conservar millor els sucs i aporta un matís de sabor que molts aficionats a la carn valoren especialment. Per això, el bistec de res sol associar-se a menjars més pausats, a compartir i a gaudir sense presses. Per altra banda, a la part baixa del llom s'obté l'entrecot. És exactament la mateixa carn, però sense os. En eliminar-lo, el tall resulta més net, més uniforme i molt més manejable tant en cuina com al plat. L'entrecot es fa abans, es volteja amb facilitat i s'adapta millor a preparacions ràpides o a racions individuals. Per a qui busqui practicitat sense renunciar a la qualitat , sol ser l'opció preferida A la part baixa del llom s'obté l'entrecot De fet, el mateix carnisser ho resumeix amb una frase molt clara: si a un txuletón li treus l'os , es converteix en un entrecot; i si a l'entrecot no li treus, és un txuletón . No hi ha canvi d'animal, ni de múscul, ni de qualitat. El nom només respon a la presència de l'os i a la zona concreta del tall dins del llom. @el_as_carnicero Entrecot o bistec… Dos talls, una sola passió: la bona carn. Quin tries tu? #elascarnicero #carnicero #chuletón #entrecote #carnicero ♬ so original - El As Carnicero Això sí, l'os marca diferències en l'experiència . Aporta un punt extra de sabor, ajuda que la carn conservi millor el suc i ofereix una presentació més potent a la taula. Però no tothom busca el mateix. Per això, el consell general de @el_as_carnicero és senzill i molt pràctic: si t'agrada assaborir, gaudir a poc a poc i viure l'experiència completa, aposta per una mitjana ; si prefereixes una cosa més còmoda, ràpida i fàcil de cuinar, tria un entrecot . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Fideus amb salsa de remolatxa, la recepta sorprenent d'aquest nutricionista viral

Fideus amb salsa de remolatxa, la recepta sorprenent d'aquest nutricionista viral

La remolatxa no sol ser el primer ingredient que ens ve al cap quan pensem en una salsa per a pasta , però precisament aquí hi ha la gràcia de la recepta que ha compartit Xevi Verdaguer, nutricionista i divulgador molt conegut a Instagram com a @xeviverdaguer. En un dels seus vídeos més comentats proposa uns fideus amb salsa de remolatxa que trenquen esquemes: un plat senzill, molt vistós i amb una combinació d'ingredients pensada per aportar sabor, textura i nutrients sense complicacions i perfecta per al teu dia a dia. Recepta de fideus amb salsa de remolatxa La base de la recepta és una salsa cremosa elaborada a partir de remolatxa cuita i anacards, una barreja que sorprèn tant pel seu color intens com per la seva suavitat. Xevi explica que no es tracta d'una recepta complicada ni tècnica, sinó d'una forma diferent d'introduir verdures en plats quotidians com la pasta, fent-los més atractius i desitjables fins i tot per a aquells que no són grans fans de la remolatxa. Remolatxa / Foto: Unsplash El primer pas consisteix a posar els anacards en remull, un gest senzill que marca la diferència . En hidratar-los, s'aconsegueix que després es triturin millor i aportin aquesta textura untuosa que converteix la salsa en alguna cosa semblant a una crema. Un cop llestos, es passen a la batedora juntament amb la remolatxa cuita, el formatge, l'aigua, la llet d'avena i un toc de sal i pebre. El resultat, després de triturar bé, és una salsa homogènia, suau i amb un equilibri molt interessant entre la dolçor natural de la remolatxa i el punt salí del formatge. Un dels aspectes més interessants d'aquesta recepta és la seva versatilitat . Xevi utilitza fideus elaborats a base de pèsols i mongetes mung, una opció rica en proteïna vegetal, però deixa clar que es pot preparar amb la pasta que cadascú tingui a casa o prefereixi. L'important és barrejar la salsa amb la pasta ben calenta perquè s'integri correctament i embolcalli cada fideu, creant un plat cremós sense necessitat de nata ni salses pesades. A l'hora de servir, el toc final el posen unes nous per sobre, que no només apunten un contrast cruixent , sinó que completen el plat amb greixos saludables i un sabor que combina molt bé amb la remolatxa. Aquest petit detall converteix la recepta en alguna cosa més que una simple pasta: la transforma en un plat equilibrat, saciant i visualment molt atractiu . Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida per Xevi Verdaguer • Divulgador científic (@xeviverdaguer) Propostes com aquesta ajuden a sortir de la rutina i a perdre-li la por a combinacions poc habituals Xevi Verdaguer insisteix que propostes com aquesta ajuden a sortir de la rutina i a perdre-li la por a combinacions poc habituals . La remolatxa, moltes vegades relegada a amanides o guarnicions , demostra aquí que pot ser la protagonista d'una salsa deliciosa . A més, l'ús d'ingredients senzills i accessibles fa que sigui una recepta fàcil de replicar a casa, fins i tot en el dia a dia. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Les galetes amb 3 ingredients ideals per tenir un snack saludable a mà

Les galetes amb 3 ingredients ideals per tenir un snack saludable a mà

Trobar un snack dolç que sigui ràpid de preparar , tingui ingredients senzills i a més encaixi dins d'una alimentació equilibrada no sempre és fàcil, malgrat que cada cop tenim accés a més receptes. Per això no sorprèn que el vídeo de Paula Monreal, coneguda a Instagram com @paufeel), s'hagi tornat tan popular. En ell comparteix una recepta que compleix amb tot el que molts busquen avui dia: galetes casolanes amb només tres ingredients , sense complicacions i perfectes per calmar el desig de quelcom dolç sense recórrer a ultraprocessats . Galetes amb 3 ingredients saludables i fàcils Aquestes galetes neixen precisament per a aquells que gaudeixen del dolç, però no volen passar hores a la cuina ni omplir la rebosteria de productes estranys. La combinació és tan simple com efectiva: plàtan madur, ametlla crua i xips de xocolata . Tres ingredients que, ben treballats, donen lloc a un mos saborós, saciant i molt versàtil , ideal per portar en un tàper, tenir preparat per a la setmana o gaudir com a berenar o postres lleugeres. Ametlla, ingredient clau / Foto: Unsplash La base de la recepta és el plàtan, que aporta dolçor natural i textura sense necessitat d'afegir sucre. Com més madur estigui, millor serà el resultat, ja que s'integrarà amb facilitat i potenciarà el sabor final. L'ametlla crua, per la seva banda, afegeix cos a la massa i converteix aquestes galetes en un snack més complet, gràcies al seu contingut en greixos saludables i proteïna vegetal. El toc final el posen els xips de xocolata, que eleven la recepta i fan que aquestes galetes resultin realment apetitoses , fins i tot per als més llaminers . El procés és tan senzill que pràcticament es fa sol. N'hi ha prou amb triturar el plàtan juntament amb l'ametlla crua en un processador fins a obtenir una barreja homogènia . En aquest punt, la Paula recorda que també es pot utilitzar ametlla molta o farina d'ametlla , cosa que facilita encara més la preparació. Un cop llesta la massa, s'incorporen els xips de xocolata i es barreja suaument perquè quedin repartits de forma uniforme. Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida per Paula Monreal Barral (@paufeel) Amb les mans lleugerament untades , es formen les galetes donant forma directament amb els dits, sense necessitat de motlles ni corró. Si es vol un acabat més vistós , s'hi poden afegir làmines d'ametlla per sobre , un detall opcional que aporta textura i un extra de sabor. Les galetes es col·loquen en una safata i s'enfornen durant uns 15 o 17 minuts a 180 graus, fins que es veuen lleugerament daurades. El resultat són unes galetes tendres per dins, amb un exterior suau i un sabor equilibrat En sortir del forn, és important deixar-les refredar, ja que guanyen consistència amb el repòs . El resultat són unes galetes tendres per dins, amb un exterior suau i un sabor equilibrat entre la dolçor del plàtan, la intensitat de l'ametlla i el toc indulgent de la xocolata. Un snack perfecte per tenir sempre a mà i demostrar que menjar dolç també pot ser senzill i saludable quan s'aposta per receptes ben pensades i amb ingredients reals. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Crema de llimona casolana, una recepta d'Eva Arguiñano que pots preparar a casa

Crema de llimona casolana, una recepta d'Eva Arguiñano que pots preparar a casa

Hi ha receptes que, sense necessitat d'enfornar ni llargues elaboracions, es converteixen en un bàsic imprescindible en qualsevol cuina. La crema de llimona casolana d'Eva Arguiñano és una d'elles. En un vídeo recentment publicat a Instagram, la cuinera apareix a la cuina més coneguda de la televisió , juntament amb Karlos Arguiñano , preparant una crema de llimona ràpida, fresca i tremendament versàtil , perfecta per resoldre des d'unes postres improvisades fins al farciment d'un pastís especial. Una d'aquestes receptes que, quan la proves una vegada, sempre vols tenir a mà. Crema de llimona casolana d'Eva Arguiñano Eva explica que aquesta crema és ideal per omplir pans de pessic, braços de gitano o rotllos suïssos , però també funciona de meravella servida en petits vasets amb iogurt, sobre una base de galeta o com farcit de cassoletes . El seu èxit rau en l'equilibri: textura suau, punt cremós i aquest toc àcid de la llimona que neteja el paladar i fa que no resulti pesada. És precisament aquesta combinació la que la converteix en una opció perfecta per a qui busca postres casolanes sense complicacions . Crema de llimona / Foto: Unsplash La recepta parteix d' ingredients senzills i fàcils de trobar . El formatge crema aporta cos i untuositat, mentre que la llet condensada dona dolçor sense necessitat d'afegir sucre extra. La llimona, protagonista absolut, apareix tant en forma de suc com de ratlladura, cosa que intensifica l'aroma i reforça el sabor cítric natural . Finalment, la nata líquida molt freda és l'encarregada de donar-li aquest punt airejat i cremós que transforma la barreja en una autèntica crema de pastisseria exprés . La recepta parteix d'ingredients senzills i fàcils de trobar El procés no pot ser més senzill. L'Eva comença col·locant el formatge crema en un bol i afegint la llet condensada juntament amb la ratlladura i el suc de llimona . En aquest punt, es baten bé els ingredients fins que la barreja queda homogènia, llisa i sense grumolls. Aquest primer pas és clau per aconseguir una base ben integrada , on la llimona es reparteixi de forma uniforme. Un cop llesta aquesta base, arriba el moment d'incorporar la nata líquida, que ha d'estar molt freda perquè muntant lleugerament. S'afegeix a poc a poc i es bat de nou fins que la crema comença a espessir, sense necessitat d'arribar a una textura ferma. El resultat és una crema de llimona lleugera, però consistent , perfecta per usar al moment o per deixar reposar uns minuts a la nevera si es busca un acabat més dens. Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida per Eva Arguiñano (@eva_arguinano) Un dels grans atractius d'aquesta recepta és la seva enorme capacitat d'adaptació . Es pot servir tal qual, decorada amb fruita fresca o ratlladura de llimona, utilitzar-se com a farciment de rebosteria casolana o fins i tot com a capa cremosa en postres en got. A més, com que no necessita cocció, és ideal pels mesos de calor o per a aquells que volen evitar el forn. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!