Després de l'ensopegada inesperada soferta al camp del Bruges (3-3) en la passada jornada de Champions League , el Barça viatge a Vigo amb l'únic objectiu d'emportar-se els tres punts cap a Barcelona. Els homes de Hansi Flick necessiten marxar a l'última aturada per seleccions de l'any recuperant confiança i posant més pressió al Reial Madrid , l'actual líder de LaLiga EA Sports . Davant tindrà un Celta que ha arrencat aquesta jornada en la 12a posició, amb 13 punts. Això sí, arriba en un bon estat de forma, encadenant quatre partits sense conèixer la derrota a la Lliga, amb dues victòries (Levante i Osasuna) i dos empats (Reial Societat i Atlètic de Madrid). El Barça ha d'enfortir-se defensivament Per la seva banda, el Barça arriba submergit en un mar de dubtes. Malgrat que en l'anterior jornada de Lliga no va patir per derrotar l'Elx a l 'Estadi Olímpic Lluís Companys (3-1), el matx contra el Bruges ha servit per evidenciar els problemes defensius que té l'equip des de l'inici de curs. El resultat final va ser d'empat, però els belgues van crear prou ocasions de gol per a haver obtingut inclús una victòria. L'equip de Flick continua apostant per tirar la línia defensiva molt alta, tal com va fer l'any passat, però ja no té aquella precisió mil·limètrica com per deixar els atacants rivals en fora de joc. Lamine Yamal, el millor jugador del partit contra el Bruges, celebra el gol de l'empat / Foto: EFE Així, el Celta de Vigo serà una nova prova per testejar el nivell del Barça. El conjunt gallec té jugadors molts ràpids com l'exblaugrana Ferran Jutglà , Bryan Zaragoza , Borja Iglesias o Iago Aspas , tot un especialista contra el conjunt blaugrana. Per tant, si la defensa no funciona com un rellotge, ho podria acabar pagant molt car. Cal recordar, a més, que Hansi Flick continuarà tenint diverses baixes. Les dues més destacades continuaran sent la de Raphinha i la de Joan Garcia , dos jugadors fonamentals per mantenir l'estabilitat ofensiva i defensiva de l'equip. Això, no obstant tot això, si el Barça torna a tenir la versió de Lamine Yamal que es va veure a Bruges, tot serà més fàcil. El de Rocafonda va participar en els tres gols culers, deixant enrere els problemes físics que l'havien turmentat en les darreres setmanes. Celta de Vigo - Barça: horari del partit de LaLiga EA Sports El partit entre el Celta de Vigo i el Barça corresponent a la 12a jornada de la LaLiga EA Sports tindrà lloc a l 'Estadi de Balaídos aquest pròxim diumenge 9 de novembre a partir de les 21:00 hores. Celta de Vigo - Barça: on veure per TV el partit de LaLiga EA Sports L'enfrontament entre el Celta de Vigo i el Barça corresponent a la 12a jornada de LaLiga EA Sports es podrà seguir a través de Movistar+ . A més, des del web d' ElNacional.cat podràs seguir una cobertura en directe amb el minut a minut del partit, amb una prèvia inclosa des de les 19:30. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

Cap titular de portada: un túnel transoceànic entre Rússia i Alaska –anomenat amb ironia “Trump-Putin Tunnel” – ha passat en qüestió de dies d’una anècdota a una crossa propagandística amb pretensions geoestratègiques . La proposta, impulsada pel comissari especial rus Kirill Dmitriev just després d’una trucada entre Donald Trump i Vladímir Putin, prometia unir la Península de Txukotka amb Alaska mitjançant un túnel sota l’ estret de Bering . Sorpresa, incredulitat i rialles han seguit la idea: per a molts, és una fantasia megalòmana; per als arquitectes de la narrativa política russa, una oportunitat per desviar l’atenció i vendre grandesa. Dmitriev va afirmar que el projecte ja comptava amb un estudi de viabilitat de sis mesos i que la tecnologia moderna –esmentant directament la Boring Company d’Elon Musk– permetria completar l’obra per menys de 8.000 milions de dòlars i en menys de vuit anys. Declaracions com aquesta han alimentat titulars triomfalistes a la premsa estatal russa: “Us deixa sense alè!”, van dir alguns. La presentació pública, emmarcada en un relat de retrobament entre continents, pretén posar sobre la taula la imatge d’una cooperació Rússia–Estats Units que, en la pràctica, xoca amb la realitat política i geogràfica. Regió pràcticament despoblada Els crítics han assenyalat ràpidament les contradiccions. Quina necessitat real hi ha d’un túnel d’aquest tipus quan la regió està pràcticament despoblada i la infraestructura terrestre és inexistent. A més, el transport marítim és –segons experts– més barat i eficient per a aquestes rutes, mentre que la inversió i el manteniment d’un túnel polar serien titànics i poc rendibles. Així mateix, la premissa que l’obra facilitaria una integració de la Xina amb el comerç mundial sembla, com a mínim, forçada quan una simple mirada al mapa mostra rutes més directes i segures. Tot i això, “despoblada” és un terme relatiu. A banda i banda de l’estret de Bering viuen comunitats indígenes com els inuits i els iupik a Alaska, o els txuktxis i evenks al costat rus . Són pobles amb arrels mil·lenàries que han après a sobreviure en un dels entorns més hostils del planeta, depenent de la caça, la pesca i els desplaçaments estacionals. Les seves connexions culturals travessen l’estret des de molt abans que existissin fronteres, i molts veuen amb perplexitat –i fins i tot amb recel– aquests projectes titànics concebuts des de Moscou o Pequín, tan allunyats de la seva realitat quotidiana. Per a ells, el túnel no representaria una nova oportunitat econòmica, sinó una amenaça ecològica i cultural sobre un territori que encara conserva una fràgil continuïtat amb el passat. Potser és aquí, en aquest contrast entre el buit geogràfic i la densitat humana del territori, on el projecte revela el seu veritable sentit: no unir continents, sinó construir un relat. La proposta, no obstant això, no va quedar en un comunicat tancat. Dmitriev va organitzar un concurs creatiu per idear com seria la connexió, amb jurat i premis que incloïen viatges a l’Extrem Orient rus o a Alaska i la possibilitat de ser “els primers” a travessar el túnel, un premi que a hores d’ara és més simbòlic que real. La maniobra va servir per crear un espectacle mediàtic i implicar ciutadans en una narrativa de grans obres que recorda els mites soviètics d’un passat on la tecnologia i el projecte polític ho resolien tot. No és la primera vegada que la idea d’un pont o túnel entre Rússia i Amèrica del Nord apareix en la imaginació col·lectiva: des de la literatura de principi del segle XX fins a novel·les de ciència-ficció soviètiques, el tema ha reaparegut com a metàfora d’ambició i utopia. Dmitriev mateix va justificar la proposta remuntant-se a ideals històrics, però la recepció actual –entre sorna i escepticisme– ha posat en relleu la diferència entre el somni i la factibilitat tècnica i econòmica. Un instrument simbòlic? La reacció internacional també va ser diversa. A la taula pública, Trump, preguntat per una periodista, va respondre “Interesting” i va demanar l’opinió del president Zelenski, una anècdota que la premsa russa va explotar per titular que Trump donava suport a la idea, mentre que una part de la narrativa occidental la va interpretar com a mera curiositat retòrica. Per la seva banda, observadors independents han vist en la proposta una estratègia propagandística : oferir una visió d’avenç i cooperació mentre la realitat diplomàtica i militar continua marcada per tensions i sancions. En última instància, el “Trump-Putin Tunnel” funciona més com a instrument simbòlic que com a projecte d’infraestructura plausible. És una peça narrativa que combina megalomania, història literària i necessitat de propaganda , i que subratlla una constant: quan els líders fan banderes amb projectes titànics, sovint l’objectiu real és modelar percepcions, no construir ponts. I mentrestant, la geografia i l’economia continuen recordant-nos que no tots els somnis d’acer i formigó són, ni de bon tros, sostenibles. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

Quan arriba el fred i toca encendre la calefacció, és l'únic moment de l'any en què la gent es preocupa dels radiadors. Segur que alguns d’ells deixa d’escalfar del tot o comença a fer sorolls estranys després de tants mesos tancats. Mantenir-los nets i purgats és clau no només per tenir una llar més confortable, sinó també per evitar un consum d’energia innecessari. I el millor de tot és que no cal ser cap expert en fontaneria: amb un simple tornavís, un recipient i uns minuts del teu temps, pots deixar els radiadors com nous. Com netejar els radiadors per dins: pas a pas Abans de començar, assegura’t que la calefacció estigui apagada i que el radiador sigui completament fred. Així evitaràs cremades i podràs treballar amb seguretat. Els radiadors funcionen amb un circuit tancat d’aigua calenta que, amb el temps, pot acumular aire i brutícia a l’interior. Aquesta combinació és la responsable dels sorolls molestos, les zones fredes a la part superior i un rendiment irregular. Per netejar-los correctament, el primer pas és purgar els radiadors . Comença pel que estigui més a prop de la caldera i segueix l’ordre natural del circuit. Només has de col·locar un recipient sota la vàlvula de purga —aquest petit caragol situat a l’extrem oposat de la clau de pas— i obrir-la amb un tornavís o, si no en tens, amb la vora d’una moneda. Notaràs com surt aire i després una mica d’aigua: quan el raig sigui constant, torna-la a tancar. Repeteix aquest procés amb tots els radiadors de casa. Si vius en una casa amb dues plantes, comença pels de la part superior. Després, comprova la pressió de la caldera: l’ideal és que estigui entre 1,2 i 1,5 bars . Si ha baixat massa, només cal obrir lleugerament el filtre d’ompliment fins a arribar-hi. Un cop purgat el sistema, toca netejar l’interior del radiador . Tanca les claus de pas i, amb un plomall o aspirador, elimina la pols que s’hi hagi acumulat entre les escletxes. Per fer una neteja més a fons, hi ha un truc molt efectiu: lliga una esponja a una corda, introdueix-la entre les ranures i estira per arrossegar la brutícia. Finalment, passa un drap humit amb una dissolució d’aigua tèbia, una mica de detergent i unes gotes de lleixiu. Així, a més de netejar-lo, també el desinfectaràs. Per què és important fer-ho cada any Purgar i netejar els radiadors és una acció més necessària del que creiem. Quan s’acumula aire al circuit, els radiadors deixen d’escalfar de manera uniforme i la caldera ha de treballar més temps per assolir la temperatura desitjada. Això es tradueix en més consum i factures més altes . A més, un sistema net permet que el termòstat funcioni correctament , detecti la temperatura real i apagui la calefacció quan toca. Si hi ha aire o residus dins del radiador, el termòstat no percep prou calor i manté el sistema encès més estona del compte. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

L'accés a l'habitatge és la principal preocupació de la ciutadania, segons l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió. Un total del 23% dels ciutadans assenyalaven l'habitatge com a principal problema de Catalunya i, tant és així, que aquesta legislatura ja s'ha fet notar al Parlament de Catalunya. El preu mitjà de lloguer durant el primer trimestre d'enguany ha estat de 827,81 euros, mentre que el preu mitjà d'un habitatge se situa al voltant dels 2.600 €/m². Davant d'aquesta situació, que afecta sobretot els joves que es volen emancipar, els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya intenten posar-hi solució, però amb propostes ben diferents. Mentre que Junts, PP, Vox i Aliança Catalana aposten per incentivar l'oferta i construir més habitatges de protecció oficial , ERC, Comuns i CUP són més pròxims a eliminar l'habitatge com a bé de mercat i intervenir-hi en tots els aspectes . Mentrestant, el PSC fa equilibris entre uns i altres, malgrat que ERC i Comuns són socis d'investidura i acostuma a aproximar-se als seus postulats. El Govern aposta per augmentar l'oferta El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha volgut centrar els seus primers dos debats de política general en l'habitatge. L'octubre del 2024 va prometre la construcció de 50.000 habitatges públics a Catalunya fins al 2030, amb una inversió de 4.400 milions d'euros ( Govern assegura que 31.000 ja estan en marxa ). El pla inclou reservar sòl públic, accelerar la tramitació urbanística i dedicar una part a joves i grups vulnerables . Un any després, el president va apujar l'aposta i va anunciar la mobilització de sòl per permetre la construcció de 210.000 habitatges a tot Catalunya, de les quals entre un 40% i 50% serien de protecció oficial. El Govern vol incentivar la col·laboració publicoprivada i amb el tercer sector i activar la industrialització del sector de la construcció. L'objectiu és incrementar l'oferta davant l'augment de la demanda dels últims anys. Segons les lleis del mercat, si la corba de l'oferta creix i la de la demanda va disminuint, els preus aniran baixant. Tot i que el segon pla va ser tombat pel Parlament de Catalunya durant el debat de política general, l'executiu continuarà endavant en la seva implementació. A més, el Govern de la Generalitat ha impulsat altres mesures, com ara ajudes en el pagament del lloguer (l'any del 2024 s'hi va destinar un total de 186 milions d'euros), així com préstecs per a l'emancipació juvenil a través de l'Institut Català de Finances per pagar l'entrada d'un habitatge. A més, la Generalitat i el govern espanyol també han acordat que Catalunya pugui gestionar els 13.000 habitatges i més de 300 solars de la Sareb. Ara bé, els partits a l'esquerra del PSC consideren que amb incrementar l'oferta no n'hi ha prou per abaixar el preu per accedir a l'habitatge. Per això, de la mà del PSC, han impulsat diverses mesures, com ara el topall del lloguer en zones tensionades , que ja es va aprovar durant la passada legislatura. Els partits a la dreta del PSC, per això, alerten que aquesta mesura fa reduir l'oferta . De fet, un exemple és la demarcació de Barcelona, on ha apujat un 3,1% el preu del lloguer respecte fa un any i les projeccions apunten que aquesta província perdrà 7.330 immobles respecte al 2024. Relacionat amb el topall dels lloguers, el Govern i els Comuns van acordar un règim sancionador per aquells que incompleixen la llei. De fet, els d'Albiach adverteixen que no s'asseuran a negociar nous pressupostos fins que l'executiu d'Illa no sancioni els incompliments de topalls de lloguer, amb 30 expedients oberts. Comuns i CUP volen prohibir la venda especulativa de l'habitatge Els Comuns i la CUP, però, volen collar encara més a l'executiu d'Illa en aquesta qüestió i han posat sobre la taula una mesura sense precedents: la prohibició de la compra especulativa d'habitatges . En una qüestió parlamentària en la sessió de control al president fa dues setmanes, els cupaires van preguntar a Illa sobre un informe de l'AMB sobre aquesta qüestió. " Ho estudiarem ", va dir el president de la Generalitat, que no descartava aplicar aquesta mesura. De fet, els Comuns ja han advertit que aquesta qüestió serà clau per a la negociació de pressupostos del 2026 i ja han registrat una llei, que demanen que es tramiti per la via d'urgència, que pretén modificar la Llei catalana d’urbanisme per introduir a l’article 9 la prohibició de comprar habitatges en àrees declarades com a zones de mercat tensionat , excepte si s’utilitzen com a residència habitual en un termini màxim de dotze mesos després de la compra, amb algunes excepcions. Perquè aquesta mesura sigui efectiva, caldria també reformar altres articles de la llei per permetre als ajuntaments aprovar plans urbanístics especials que facin possible aplicar la restricció . A més, tant les associacions privades com altres entitats podrien portar aquesta iniciativa als plens municipals perquè sigui debatuda. Aquesta limitació a la compra d’habitatges no destinats a residència habitual preveu quatre excepcions: l ’adquisició per a familiars de primer o segon grau (pares, fills, germans, avis i néts) , la compra d’una única segona residència fora del municipi on es viu habitualment, les herències i la compra completa d’edificis. En aquest darrer cas, els pisos que no siguin de residència pròpia s’haurien de llogar amb preus limitats segons l’índex de referència, sense poder destinar-los a ús turístic o de temporada , i si ja hi ha inquilins, els contractes s’allargarien entre cinc i set anys més. Així mateix, les persones jurídiques no podrien comprar habitatges en aquestes zones tensionades, i l’incompliment de la norma seria considerat una infracció urbanística molt greu, sancionable amb multes de fins a 1,5 milions d’euros. Què diu l'informe? L'estudi de l'AMB, elaborat pel jurista Pablo Feu , conclou que és legalment viable, malgrat algunes advertències d'inconstitucionalitat. L'estudi afirma que la mesura seria constitucional si es formula com a excepcional, territorialitzada, fent referència a les zones tensionades, i temporal. L'objectiu és que la compra d'habitatge vagi destinat a l'ús habitual i permanent del comprador i evitar la reventa ràpida , el lloguer turístic o l'acumulació de pisos per part de fons d'inversió. Com a la llei dels Comuns, preveu excepcions, com la compra d'un edifici sencer sempre que estigui destinat al lloguer habitual amb contractes de certa durada o la compra d'una segona residència en un municipi diferent. L'informe, a més, cita models com el de la ciutat d'Amsterdam, com a referència. El president Illa ja ha advertit que no serà fàcil des del punt de vista jurídic, ja que caldran modificacions legislatives i de les ordenances municipals. A més, per al Govern els canvis legislatius no tindrien incidència directa en els pressupostos de la Generalitat. El lloguer de temporada i d'habitacions, una altra qüestió a debat Una minoria dels propietaris fan servir el lloguer de temporada i d'habitacions per esquivar la regulació del lloguer. Per això, aquesta setmana s'havia de votar de forma definitiva la seva regulació, com a pacte entre PSC, ERC, Comuns i CUP. La mesura inclou la que tinguin el mateix topall que els arrendaments d'habitatge permanent, la pròrroga obligatòria de la qualificació d’habitatge de protecció oficial (HPO) en zones de mercat residencial considerades “tensionades” mentre es mantingui aquesta situació i el registre de grans tenidors. La llei redefineix què s'entén per habitatge permanent per evitar pràctiques que esquivin el topall dels lloguers i ho defineix com qualsevol immoble destinat a satisfer la necessitat d’habitatge, independentment de la durada del contracte . Només en queden exclosos aquells que tinguin una finalitat exclusivament recreativa, de vacances o de lleure, que haurà de constar explícitament al contracte. A més, la llei fixa que la suma dels lloguers d’habitacions dins d’un mateix habitatge no podrà superar la renda màxima establerta per al conjunt de l’immoble . Tot i això, aquesta setmana no s'ha acabat votant perquè Junts per Catalunya i el PP ho han portat al Consell de Garanties Estatutàries , que necessita un mes per estudiar el cas. Els motius pels quals ho han portat al Consell de Garanties Estatutàries, però, són ben diferents. El PP considera la llei "a ntiestatutària i anticonstitucional ", mentre que Junts considera que la creació de nous tipus de contractes no s'hauria de fer a través d'una llei ordinària, sinó a través de modificar el Codi Civil Català . Els juntaires, tanmateix, ja havien portat la seva pròpia llei per regularitzar el lloguer de temporada i habitacions perquè es tramités, però va quedar rebutjada pel Parlament. Les ocupacions delinqüencials, també a debat Les ocupacions delinqüencials també és una qüestió vinculada a l'habitatge i que està a l'ordre del dia de la política catalana. De fet, Junts per Catalunya té registrada una llei , que està en tramitació i ha superat el debat a la totalitat, en la qual es modifica el Codi Civil i la llei d'habitatge del 2023 per tal que els veïns puguin demanar desnonar pisos ocupats quan "alterin la convivència, l'ordre públic o es posi en perill la seguretat o la integritat de l'immoble". La iniciativa habilitaria la sol·licitud de mesures cautelars, inclòs el desnonament. Els juntaires, a més, també tenen registrada al Congrés dels Diputats una llei, avalada pel Col·legi d'Advocats , per fer front a l'ocupació delinqüencial, que inclou que les ocupacions delinqüencials es puguin desallotjar cautelarment per la policia en 48 hores si ho ordena el jutjat . Un altre canvi que proposa dins la Lecrim és que per a seguir en un immoble ocupat calgui presentar un títol jurídic com un contracte de lloguer o unes escriptures de propietat, a més que s'habilita a la policia per fer fora als ocupes delinqüencials dels habitatges. En cas que els ocupes siguin vulnerables, el partit de Carles Puigdemont vol que sigui la mateixa administració qui es faci càrrec d'aquestes persone s. De fet, al Parlament també la tenen registrada per tal que, si la legislatura espanyola decau, es pugui tornar a portar, des de la cambra catalana, al Congrès. Les propostes de Junts i ERC: més oferta i més rehabilitació Els juntaires van presentar, a més, un paquet de 25 mesures el desembre de l'any passat , entre les quals hi ha pujar a almenys 1000 milions d'euros de fons propis el pressupost de la Generalitat destinat a l'habitatge i mobilitzar entre 750 i 1000 milions més d'altres fonts; incrementar fins a 2.500 milions d'euros anuals el Plan Vivienda actual i distribuir-los territorialment en funció de les necessitats; també augmentar els fons estatals a polítiques d'habitatge del 0,23% al 0,45% del PIB , fins als 6.500 milions d'euros, que insten a destinar a ajudes directes i ajudes plurianuals per promoure preus assequibles. Pel que fa a finançament, també proposen un finançament per poder rehabilitar uns 25.000 habitatges l'any i així posar al mercat els que ara estiguin tancats —i reduir l'IVA de la rehabilitació al 10%—. Per part d'ERC, els d'Oriol Junqueras també es volen centrar en la rehabilitació d'habitatges en els habitatges que tenen més de 50 anys. De fet, el Parlament va aprovar el seu pla durant el debat de política general , en el qual inclou la creació d'un programa d'actuacions fins al 2030, amb una dotació total de 2.600 milions d'euros pel finançament. També aposten per redissenyar l'IBI per fer front a l'especulació immobiliària amb l'objectiu que no només es tingui en compte el valor cadastral sinó també l'acumulació d'immobles. Els Comuns, d'altra banda, també van acordar a finals d'octubre amb el Govern la c reació d'una unitat andidesnonaments i activar el registre de grans tenidors d'habitatge . Aquesta unitat té com a objectiu que la Generalitat "agafi un paper proactiu" davant de la crisi de l'habitatge i intervingui abans que ho facin els jutjats o els Mossos d'Esquadra. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

La xiqueta té vint-i-cinc anys. Filla d’una família “normal”, nascuda a un barri “normal” de Barcelona —cadascú que entengui el “normal” com vulgui—,  amb estudis superiors i molt viatjada. M’explica que ha estat per tot Àsia, també alguns països del sud i, per descomptat, Amèrica del Nord–. I amb tot això, la xiqueta em confessa que mai no ha vist un codony . Els egipcis l’adoraven, els grecs l’idolatraven, els romans el veneraven i, segons els estudiosos, no vam perdre pas el paradís per una poma sinó per un codony, i per un cony també (disculpeu, no me n’he pogut estar… tant escriure codony). Va, tornem a redreçar-ho. Aquesta fruita gran, de formes capricioses, és el que més s’assembla a les primitives pomes i peres . De fet, el mot castellà membrillo deriva del llatí melimelum (poma dolça). Imagina’t! El codony era més dolç que la poma! En portuguès és marmelo i la marmelada és el codonyat. El mot feu fortuna i s’estengué a tota Europa per denominar tota mena de confitura : les melmelades. En català, el mot prové del grec, de la poma cidoniana, de l’antiga Cidònia, ciutat desapareguda de l’illa de Creta. El codony és de caràcter ferm, et repta, no et dona res sense esforç. Et cal un ganivet per enfrontar-t’hi i no guanyaràs la partida fins que li extreguis el cor, dur com una pedra Potser vam perdre el paradís, però com que als Pirineus sempre costa més d’arribar-hi , encara avui hi ha un bocí de l’Edèn: la Fira del Codony de Tremp , al Pallars Jussà. Llàstima que, per anar-hi, hàgiu d’esperar un any sencer, perquè es va celebrar dissabte passat. Una immensa fira dedicada a aquesta enigmàtica fruita on no només se’n podien comprar de naturals sinó que era una mena de tour de force de creativitat desfermada. El crèiem relegat a la memòria de les iaies, i els intrèpids i braus pallaresos ens el presenten vestit de rabiosa modernitat. Partint del codonyat i l’allioli de codony, el virtuosisme i les piruetes dels productors són inacabables: ratafia, pa, galetes, panettone… Ens descobreixen que aquesta fruita dura, aspre i àcida és una de les grans joies de la temporada. Codonyat. / Foto: Albert Vilas El codony és de caràcter ferm, et repta, no et dona res sense esforç. Et cal un ganivet per enfrontar-t’hi i no guanyaràs la partida fins que li extreguis el cor, dur com una pedra. Un cor, que cuinat lentament amb el sucre és determinant per al cos de la confitura. La transformació del codony en cor, cos i ànima del codonyat és un espectacle . Com si vessés sang durant la rendició, la carn groga es torna en un intens roig robí; l’acidesa se suavitza i la duresa es doblega en una perfumada gelatina. Li hauré d’explicar a la xiqueta que el codony no és pas una fruita sinó una metàfora . En un món que va a tota velocitat, el codony ens obliga a aturar-nos. No es fa al microones. No es menja amb les mans anant cap a la porta. Demana el seu ritual. Ens convida a esperar, a gaudir de l’espera, del procés. És, en certa manera, un acte de rebel·lió contra la immediatesa. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

El World Press Photo arriba aquesta setmana a Barcelona, on també es poden veure imatges del Dia dels Difunts als carrers de la ciutat. La volta informativa passa per Ciudad Real, amb una vaga indefinida al sector del metall; per Egipte, amb la gran inauguració del nou museu; i per l'esport, amb un repàs al tennis i al futbol, el Màster de París i el primer entrenament del FC Barcelona al Spotify Camp Nou. En aquest recorregut visual també destaquem dues postals màgiques al parc del Retir de Madrid i a Santander. Aquestes són les imatges que resumeixen la setmana.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

Hi ha entrepans que neixen de la improvisació i acaben convertint-se en autèntiques obres mestres . I això és exactament el que ha passat amb la creació del cuiner català @arnaumchef9 , que en un vídeo viral a Instagram mostra com una idea de tàrtar de llonganissa va acabar derivant en una cosa molt més llaminera: un entrepà de llonganissa amb ous ferrats que està arrasant a les xarxes. La seva història comença amb un experiment culinari i acaba sent un homenatge a la cuina catalana més canalla, amb una presentació que entra pels ulls i un sabor que, segons els seus seguidors, “et deixa sense paraules”. L'entrepà de llonganissa que no t'esperes La recepta té una base tan senzilla com deliciosa. L'Arnau parteix d'una llonganissa o fuet , a la qual retira la pell i talla a daus petits, gairebé com si fos tonyina o filet per a tàrtar. A aquesta carn curada hi afegeix ceba tendra finament picada , i aquí comença el punt de creativitat: un allioli d' oli d'oliva verge extra , tabasco , mostassa i salsa Perrins , que li dona un toc fumat, picant i addictiu. Ho barreja tot amb cura fins a obtenir una textura sucosa i perfectament equilibrada, un tàrtar en tota regla, però amb ànima catalana i caràcter casolà. El pa brioix eleva aquesta preparació / Foto: Unsplash El resultat, per si sol, ja seria espectacular, però el xef decideix portar-lo més enllà. En comptes de servir-lo en plat, el converteix en un entrepà gurmet amb pa brioix , aquell tipus de pa lleugerament dolç i esponjós que contrasta amb la potència de la llonganissa. El daura amb mantega a la paella fins que queda cruixent per fora i tendre per dins, l' omple amb el tàrtar i el corona amb dos ous ferrats de rovell brillant i vora cruixent. Una combinació que recorda als millors esmorzars de muntanya , però amb una volta moderna i provocadora. En comptes de servir-lo en plat, el converteix en un entrepà gurmet amb pa brioix El mateix Arnau confessa al vídeo que “la recepta se me’n va anar de les mans”, però a jutjar pels comentaris dels seus seguidors, ningú no es queixa . De fet, molts aplaudeixen que hagi aconseguit donar una nova vida a un producte tan humil i tradicional com la llonganissa, sense perdre’n l’essència. Aquest tipus de receptes són un exemple perfecte de com la gastronomia catalana combina enginy, producte local i sentit de l’humor. Visualitza aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida de Arnau MasterChef 9 (@arnaumchef9) I, per bé que sembli una bogeria, aquest entrepà demostra que la creativitat també es menja entre pa i pa . Una picada d'ullet a la cuina d'aprofitament, al gust per allò de sempre i al plaer de reinventar-ho tot amb un toc atrevit. Perquè si una cosa deixa clara aquest entrepà de llonganissa és que, de vegades, les millors idees neixen quan un es deixa portar pel caprici. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

El biòleg Sito Alarcón (Barcelona, 1959), va assumir el 2017 el repte de dirigir el Zoo de Barcelona amb l’encàrrec de reformular al zoològic barceloní girant full al model tradicional de la col·lecció d’animals exòtics o de recreació de l’Arca de Noè que es trobava en l’origen d’aquest tipus d’instal·lacions. Superant plans de trasllat o fins i tot de tancament, Alarcón lidera ara un seguit de projectes que permetran fer del zoo un equipament més modern, més permeable i amb un rol actiu en la defensa de la biodiversitat en el marc de la Ciutadella del Coneixement. Amb un horitzó de cinc anys, el zoo es reformularà de la mà de nous projectes com el Bioscope, Aïllats i Descobrim la Mediterrània , que suposarà replantejar el terç del parc zoològic situat al llarg del carrer Wellington, així com l’experiència immersiva Cuida’ls, ja en funcionament, com a primera mostra d’aquesta transformació. Ara bé, Alarcón apunta que el zoo continuarà sent un espai on els avis puguin portar els nets a veure els animals , però amb una “visita més activa” i menys “contemplativa”, i també serà més ciutadà, convençut que “ el Zoo de Barcelona serà molt més visible amb el nou passeig entre la Vila Olímpica i el Born ”. El model de zoo tradicional com una col·lecció d'animals exòtics està passat de moda? Està més que passat de moda. Els zoològics han evolucionat moltíssim des de principis del segle XX. S'han anat adaptant a la situació en què s'han anat trobant, i des del 2005, que es va publicar per part de la WAZA, que és l'Associació Mundial de Zoològics, quin era l'objectiu d'un zoològic, ja no som Arques de Noè. Tenir una col·lecció és com es van iniciar els zoològics, que eren una col·lecció d'animals sobretot dels grans imperis europeus. Anaven de campanya a Etiòpia, a l'Índia i s'emportaven els trofeus. I això era la ménagerie o el Zoo de Viena i tot això ha canviat absolutament. Avui en dia un zoològic modern com el de Barcelona és una eina indispensable per la preservació de la biodiversitat. Nosaltres treballem en projectes de conservació i una de les nostres missions més importants és la sensibilització i l'educació de la gent per fer front a aquest canvi que patim massa acceleradament. Expliqui'm què vol dir la preservació de la biodiversitat i expliqui-ho també a aquells avis que el que volen és portar els nets al zoo a veure girafes i lleons. Les dues coses es compliran. Nosaltres no som conscients que formem part de la biodiversitat. La biodiversitat és tot, els animals i plantes que viuen al planeta, però fins i tot les varietats genòmiques, les diferents diversitats d'espècies i de genomes que hi ha. I una de les coses, perquè ha dit una paraula clau per a nosaltres, és que el Zoo de Barcelona és un zoo molt familiar, molt per a nens i nenes. Nosaltres el que volem és adreçar-nos a les noves generacions per tal que elles siguin els garants, són amb els que hem de confiar per poder fer una reversió de la situació que tenim. Als avis, res millor que portar els nets i les netes al zoo a veure animals, però també per aprendre què és el que hem de fer per tal de protegir aquests animals. Nosaltres no volem una visita passiva, sinó que volem una visita activa en què els nens i nenes, les famílies, els visitants s'emportin no només la visió biofílica de veure un goril·la, sinó a més, preguntar-se què puc fer jo perquè els goril·les estiguin millor, perquè hi ha espècies de goril·les que estan molt amenaçades. Volem aquesta dualitat, que la gent s'emporti el record sempre agradable de veure un animal en proximitat que això no ho substitueix cap tipus de documental i també que s'emportin com ells poden actuar per intentar frenar la pèrdua de biodiversitat. Els parcs zoològics han d’incidir menys a mostrar i més a conservar? Els parcs zoològics són una eina indispensable per les administracions i per la societat per tal d'intentar recuperar aquelles espècies animals que estan molt amenaçades. Hem de fugir de l’Arca de Noè, una parelleta de cada tipus d'espècie, per treballar amb espècies que estan molt amenaçades. I no només treballar en el sentit de criar i mantenir-los en molt bones condicions de benestar animal, sinó poder dur a terme projectes de reintroducció o de conservació. Les espècies perquè estan amenaçades? Perquè els seus hàbitats estan amenaçats. Els orangutans estan amenaçats a Borneo o a Sumatra perquè la pressió l'home està competint amb el seu hàbitat i el seu hàbitat són els boscos. Quan tu fragmentes els boscos, les poblacions d'orangutans queden fragmentades. No només és que els zoològics hàgim de treballar amb espècies que estan amenaçades, sinó també lluitar per evitar la degradació dels hàbitats i dels nostres ecosistemes. El zoo de Barcelona, després de la seva aprovació amb el nou model l'any 2019, té com a objectiu molt important la preservació de la biodiversitat de la Mediterrània" Un zoo com el de Barcelona hauria de tenir, a més a més, una mirada més local? Entenc que ens hagi de preocupar la preservació dels orangutans de Sumatra, però potser ens han de preocupar més les espècies autòctones de Catalunya? El zoo de Barcelona, després de la seva aprovació amb el nou model l'any 2019, té com a objectiu molt important la preservació de la biodiversitat de la Mediterrània. El nostre full de ruta posa que treballarem amb les espècies autòctones d'aquí, perquè si no ho fem nosaltres no vindran els xinesos o els americans a fer-ho. Hem de ser els garants dels nostres ecosistemes mediterranis que no per ser propers no estan amenaçats. Segurament la conca mediterrània és una conca que té unes taxes molt elevades de pèrdues d'espècies animals i que està molt amenaçat pel canvi climàtic i canvi global. Al Zoo de Barcelona un dels objectius prioritaris és treballar amb la fauna mediterrània, però també aquelles espècies que estan molt amenaçades arreu del món i que nosaltres creiem que podem fer projectes de conservació. Sito Alarcón és el director del Zoo de Barcelona / Foto: Carlos Baglietto Expliqui'm quin és el nou model del zoo de Barcelona: eixos bàsics, novetats... Tenim un model que es va aprovar l'any 2019 on ja teníem molt clar que fugíem de l'Arca de Noè i que treballaríem amb espècies amenaçades, sobretot de la biorregió mediterrània i altres espècies molt compromeses d'arreu del món. Això ja ho teníem clar. Però ara la clau de volta és que ja no posem només el focus en els animals, que ja el teníem, si no ara posem el focus també en el visitant. Volem passar d'una visita contemplativa a una visita que generi ganes d'actuar i de prendre part de com frenar aquesta pèrdua de biodiversitat, com podem lluitar contra el canvi global i el canvi climàtic. Que la visita sigui més immersiva i activa, i que a més de l'anècdota de la visió de l'animal, es preguntin què puc fer jo per aquest animal o per aquests ecosistemes. Ara iniciem els projectes de transformació d'una tercera part del zoo, tota la zona que ressegueix el carrer Wellington, i allà volem posar tres àmbits importants vinculats amb l'evolució de la Terra. Aïllats, on volem explicar què passa en condicions d'insularitat, no només a les illes sinó a vegades aïllats per una cadena muntanyosa, o què els passa a les espècies quan van divergint perquè estan milers d'anys separades. Descobrim la Mediterrània, on la paraula descobrir és molt important, perquè no coneixem prou el que vol dir la Mediterrània i els problemes que té. I el Bioscope, que és un edifici on volem tenir una experiència nova, innovadora i única. Un punt de coneixement molt rellevant, un equipament educatiu i de sensibilització on volem explicar l'origen de la vida. I, evidentment, nosaltres som un zoològic i hi haurà animals, però volem que la visita sigui molt agradable, sigui molt immersiva. Volem que la gent prengui part i passi a l'acció. No volem una visita contemplativa. Volem que la gent prengui part i passi a l'acció. No volem una visita contemplativa" Quan seran realitat aquests projectes? Aquesta transformació començarà la primavera del proper any, que es concreta l'accés que unirà els barris de la Vila Olímpica i la Ribera, això és la primera obra que farem. Després, d'una manera concatenada, aniran venint Aïllats, que estarà a finals del 27, principi del 28, Mediterrània finals del 29, principi dels 30, Bioscope, doncs finals del 30. Per tant, en un període de quatre o cinc anys transformarem aquest terç de zoològic que és el que va resseguint el carrer Wellington. Però el visitant del zoològic que pugui anar aquest cap de setmana, ja pot trobar algunes pistes d'aquests canvis? Ja hem fet coses encaminades cap aquí. Primer, una de les coses importants que jo crec que és emblemàtica, i ara amb aquesta transformació l'acabarem de rematar, va ser l'enderroc de l'Aquarama. L'Aquarama era un símbol d'èpoques passades que nosaltres no volem menystenir, però la societat ha anat canviant i el zoològic ha anat canviant amb aquesta societat. Avui en dia és impensable tenir una orca, com la vam tenir fa quasi quaranta anys. Enderrocarem també el delfinari en aquest procés, no tenim dofins des del 2020. Vam inaugurar l'espai Invertebrats l’estiu del 2022. Això és molt important perquè la gent es pensa que la major part d'animals és el que a tothom li agrada, els mamífers, el lleó, l'elefant, la girafa, la balena... però un 95 o un 96% de totes les espècies que viuen en el planeta Terra són invertebrats. I aquest any, al març vam inaugurar Cuida'ls, que ja és un bocí de cap on volem anar. A Cuida'ls no hi ha animals, és un equipament que té l'objectiu de sensibilitzar els visitants en la importància de biodiversitat. El primer que s'explica és que tu ets biodiversitat i en formes part i que encara som a temps de frenar aquesta finestra que s'està tancant de la pèrdua de biodiversitat. Dos, volíem explicar la tinència responsable d'animals. No pot ser que hi hagi gent que tingui cocodrils a casa, o pitons. Això no té sentit i, per tant, la tinença responsable d'animals és una segona part d'aquest Cuida'ls. I, tercera part, expliquem què és el CITES, el Conveni Internacional de Tràfic d'Animals, per on es regula que no hi hagi un tràfic il·legal. D'una manera molt amena i molt pels nens i nenes, hem explicat que no pot ser que la gent compri un caiman petitet, perquè el caiman té la mania de créixer, i quan creix se'l deixi anar al Besòs. Foto: Carlos Baglietto El zoo ha tingut símbols molt clars històricament: l'elefant l'Avi, el Floquet de Neu o l'orca Ulisses. Necessita tenir alguna mena de símbol l'actual zoo de Barcelona? No. Aquesta època en què els animals eren emblemàtics ja ha passat. Ara el que nosaltres volem és que en un entorn molt natural incrementem encara més la naturalització del paisatge d'un parc que és vital per la ciutat com és el parc de la Ciutadella. Nosaltres formarem part de la Ciutadella del Coneixement, que vol dir que al costat del zoo tornarem a recuperar allò que havia sigut la Barcelona de la ciència de començaments del XX. Volem que la gent entengui que l'important és la biodiversitat i que és tan important un pingüí com pot ser un cuc i en tot cas el que a la gent li ha agradat molt és que el Cuida'ls està explicat per dos avatars, una llúdriga i una noia que és com una cuidadora. Crec que els símbols ja no seran animals, sinó que seran avatars tecnològics digitals. Hem de recordar el Floquet de Neu per allò que ha representat, però avui en dia seria impossible i no tindria sentit" Tornant a Floquet de Neu , Barcelona encara no li ha fet un homenatge. Això és cert. El Zoo de Barcelona li deu molt al Floquet de Neu perquè va portar una època en que el zoo era molt visitat i fins i tot es van millorar molt les instal·lacions. Fa aproximadament un parell d'anys vam ajudar a fer un documental sobre la vida del Jordi Sabater Pi i hem fet un llibre sobre la història i biografia del Jordi Sabater Pi. Hem de recordar el Floquet de Neu per allò que ha representat, però avui en dia seria impossible i no tindria sentit. Primer, els zoos no poden agafar animals de la natura. De tots els animals que tenim la major part han nascut en zoològics. Hi ha una petita part, malauradament, que venen de decomís per les forces de seguretat i que nosaltres els cuidem, però que no són nostres són del jutge. Però jutge no se'ls quedarà... No, no se'ls quedarà, tanmateix, nosaltres ho fem per amor a l'art, això que quedi clar. No cobrem res per fer això i ho fem encantats perquè ho portem en el DNA, que és preservar la vida animal. M'agradaria poder fer un homenatge, no sé si ha de ser un carrer, una estàtua o el que sigui, del Floquet, però estaria molt orgullós que reconeguéssim el paper del Jordi Sabater Pi. Perquè Jordi Sabater Pi, perquè li devem molt. M'agradaria en tot cas, un doble homenatge. Foto: Carlos Baglietto El projecte més imminent és l'accés entre la Vila Olímpica i la Ribera. En què afectarà el zoo? Intentarem que les obres es facin el millor que es pugui, afectant el mínim el benestar animal. Nosaltres tenim un projecte que ja hem iniciat, que estem movent els animals que estan afectats per l'obra. Per això estem acabant una obra que és la reserva, on hi havia l'Aquarama, que és on volem portar els animals provisionalment que estan afectats. Soc del parer que un cop estigui fet l'accés serà al revés del que potser algú pot pensar. Jo crec que el zoo serà molt més visible, serà un punt de trobada encara més pels ciutadans perquè d'alguna manera la gent que passejarà o caminarà anant des de la Vila Olímpica al Born ens farà visible, sabran que hi ha el zoo i jo crec que amb l'accés guanyarem presència. Des d’aquest passeig es podrà veure alguna part del zoo? No. El zoo continuarà sent un zoològic que ha d'estar tancat, però la gent percebrà que hi és. I després, la connectivitat que fa el zoo per sota amb un pas soterrat important, gran, de vint metres, molt folgat, molt obert, molta lluminositat, amb un sistema de rampes ens garantirà un passeig i una visita al zoo molt amena. El projecte jugarà encara molt més amb la naturalització, amb el paisatgisme i amb la jardineria. El passeig que travessarà el zoo, previst per a la primavera del 2027, es convertirà en una passera per facilitar el pas dels visitants del zoològic per un passeig inferior / Foto: AjBCN Plànol del traçat del nou passeig entre l'avinguda del Marquès de l'Argentera i el carrer Wellington / Foto: AjBCN Amb aquest accés es resol aquella sensació que alguns hem tingut que el Zoo era una mena d'inquilí molest del parc de la Ciutadella? Sí, millorem la permeabilitat del parc, a més a més, la nostra intenció és que el Bioscope pugui tenir un accés directe des de Llull i, per tant, la gent podrà fer una visita al Zoo, al Zoo i al Bioscope o anar només al Bioscope. A més, farem un concurs internacional d'arquitectura i serà un edifici emblemàtic, singular i es veurà des de la Meridiana. Despertarà la curiositat de què és el que passa en aquell edifici. Amb el tema de tenir un accés directe al Bioscope se'ns sobren múltiples possibilitats de visites. Canviarem el concepte del que és la venda. Nosaltres el que volem és vendre experiències. La gent sabrà que un dia explicarem la biologia de les tortugues gegants i com han arribat a aquest gegantisme. I un altre dia hi haurà un passeig per les espècies que estan més íntimament lligades a l'aigua. Un altre dia espècies que tenen una activitat reproductora determinada. Volem que la gent tingui experiències immersives, i per immersives no vull dir que totes siguin digitals, sinó experiències que li arribin i que això complementi la visita amb els animals. La nostra intenció és que el Bioscope pugui tenir un accés directe des de Llull i, per tant, la gent podrà fer la visita al Zoo, al Zoo i al Bioscope o anar només al Bioscope" En algun moment havia estat sobre la taula la possibilitat de tancar el zoològic, amb aquests canvis es garanteix un Zoo de Barcelona per un segle més? Quan comencem el 2017 des de Barcelona Serveis Municipals ens encarreguen un nou model, que és el que s'aprova el 2019 i en aquell moment ja es decideix que Barcelona no farà el seu zoològic en altres llocs ni el tancarà. Ni es farà aquell zoo marí al Fòrum? Tampoc, allò està arxivat. El 2019, quan s'aprova el model, superem tota una sèrie de crisis que havien posat en qüestió el zoo. Som un equipament de primer ordre per preservar la biodiversitat i perquè l'Ajuntament de Barcelona pugui dur a terme projectes de preservació de la biodiversitat. El Zoo de Barcelona serà un zoo urbà al bell mig de la ciutat, que crec que té més avantatges que inconvenients perquè és molt visible, molt accessible. El Zoo es queda a Barcelona i en el marc incomparable del parc de la Ciutadella. Entrevista completa: Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

La tòfona és un d'aquells ingredients que evoquen luxe, sofisticació i alta gastronomia , però també un dels més falsificats del mercat. En els últims anys, molts productes que diuen contenir tòfona, olis, salses o fins i tot patates fregides, amaguen en realitat un engany ben disfressat . El compte d'Instagram @noireblanctruffes , especialitzat en el món de la tòfona, ha revelat un truc essencial per no caure en el parany. Segons la seva creadora, la clau està en l'olor: si en obrir un pot o envàs amb "aroma de tòfona" perceps una forta olor de gas o de combustible , el més probable és que estiguis davant d'un producte sintètic, fabricat amb derivats del petroli . No hi ha màgia ni misteri, només química artificial dissenyada per enganyar l'olfacte . El truc per saber si et colen tòfona per petroli Aquest tipus de productes no contenen tòfona real, tot i que la seva aroma sigui intensa i penetrant. La indústria utilitza compostos com el 2,4-ditiapentà , una molècula creada en laboratori que imita l'olor de la tòfona natural. El seu resultat és tan convincent que pot confondre fins i tot un paladar entrenat, però no deixa de ser una imitació barata . El problema és que molts consumidors, atrets per la promesa del sabor gurmet , paguen preus elevats pel que en realitat és una fragància de petroli disfressada de luxe culinari . El pitjor és que algunes etiquetes són ambigües i s'aprofiten de la manca d'informació. Visualitza aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida de Noir et Blanc® (@noiretblanctruffes) Per això, el consell més valuós és llegir sempre les etiquetes amb atenció . Si a l'envàs no s'especifica que l'aroma és “natural de tòfona” , llavors gairebé amb total seguretat es tracta d'un aroma sintètic . Les marques estan obligades a indicar aquest detall, però ho fan en lletra petita, confiant que el consumidor no hi pari atenció . Si veus termes com “saboritzant”, “aroma de tòfona” o “amb gust de tòfona” , desconfia: això no garanteix que el producte hagi vist una tòfona real en la seva vida. Si veus termes com aromatitzant, aroma de tòfona o amb gust de tòfona , desconfia Les trufes autèntiques, a més, tenen una olor molt més terrosa, profunda i elegant , que recorda el bosc humit, l'arrel i la terra. Mai desprenen una aroma química ni punyent. Quan l'olor et recorda el gas, la gasolina o un ambientador fort, no hi ha dubte: t'estan colant petroli per trufa . L'olor de les tòfones naturals recorda un bosc humit / Foto: Unsplash En un món on el màrqueting sap jugar amb els sentits, reconèixer l'autenticitat esdevé gairebé un acte de rebel·lia. Aprendre a distingir una tòfona real d'una de falsa no només protegeix la teva butxaca, sinó també el teu paladar i la teva salut. Així que la pròxima vegada que obris un pot d'oli “amb tòfona”, deixa que sigui el teu nas el que decideixi : si fa olor de gas, tanca'l, perquè el que tens al davant no és un menjar exquisit, és un frau aromàtic . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

L’aforament és la prerrogativa per la qual certs càrrecs públics han de ser investigats i jutjats per determinats tribunals. Així doncs, per exemple, les causes judicials contra els diputats del Parlament de Catalunya han de ser al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no a un tribunal d’instància ordinari i els diputats del Congrés o ministres del govern espanyol només poden ser investigats pel Tribunal Suprem . En els últims mesos, aquesta figura ha pres preponderància en les causes judicials que han estat i estan a l’ ordre del dia de l’actualitat política. Així doncs, hi ha un fil que uneix Extremadura, el País Valencià i Madrid en les investigacions del germà de Pedro Sánchez , de la DANA i del cas Koldo : aforats que ho són, ho han intentat ser o no volen deixar de ser-ho per condicionar les investigacions judicials. Son Miguel Ángel Gallardo (el líder del PSOE d’Extremadura), José Luis Ábalos (exministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE) i Carlos Mazón (president en funcion del País Valencià). Miguel Ángel Gallardo, un aforament precipitat per dilatar el cas del germà de Sánchez que va acabar en paper mullat El cas més sonat dels últims mesos ha sigut el de Miguel Ángel Gallardo , que el pròxim mes de febrer anirà a judici en la causa del germà de Pedro Sánchez per prevaricació i tràfic d’influències. Tres setmanes després que la jutgessa el processés i mentre esperava que resolgués el seu recurs per evitar seure al banc dels acusats, va anunciar que dimitiria com a president de la Diputació de Badajoz per convertir-se en diputat autonòmic al·legant que volia “ combatre millor ” el govern de María Guardiola després d’un “ procés d’escolta activa ” amb els companys del partit. Ara bé, darrere d’aquesta maniobra s’amagava l’objectiu de convertir-se en aforat per posar traves a la causa judicial. De fet, per aconseguir l’acta de diputat i l’aforament, una diputada va haver de dimitir i quatre més (que eren els següents a la llista electoral) van haver de renunciar per tal que la llista corrés i fos el seu torn . La seva acta de diputat es va expedir un dia abans que la jutgessa l’enviés formalment a judici . Hores després de la interlocutòria, el seu advocat va presentar un escrit al·legant que ostentava la condició de diputat . La decisió xocava amb el que havia dit durant la campanya de les primàries del PSOE extremeny: en aquell moment, va assegurar que entraria a l’Assemblea d’Extremadura quan es resolgués el procés judicial. El PSOE va sumar-se a la seva defensa amb subterfugis i, per justificar-lo, va esgrimir que, arribats a l’equador de la legislatura, el partit havia volgut de manera “ col·legiada ” que el líder estigués a l’escó i que la voluntat majoritària “ invalidava ” les seves declaracions prèvies. Miguel Ángel Gallardo al seu escó a l’Assemblea d’Extremadura / Foto: Europa Press Tanmateix, l’ estratègia dilatòria i obstruccionista va naufragar. En una interlocutòria molt dura, la jutgessa Beatriz Biedma va recriminar-li que la maniobra era un frau de llei : “L’aforament sobtat causarà perjudicis i [...] és una altra mostra més del patró de comportament investigat, que és aconseguir una finalitat il·legítima mitjançant l’ús de mecanismes formalment legals , utilitzant les institucions públiques en benefici propi o de pròxims ”, va esgrimir. “No és admissible que en un estat democràtic es facin servir les institucions públiques i els privilegis que se’n deriven per a finalitats pròpiament personals ”, va afegir. Posteriorment, el TSJ d’Extremadura no va acceptar l’aforament i va tornar el cas a la jutgessa d’instrucció denunciant que es tractava d’una “ manipulació precipitada i malintencionada de la cobertura de l’escó vacant” per “ instrumentalitzar l’accés [a la condició de diputat] amb l’única finalitat de gaudir de la prerrogativa de l’aforament”. “L’aforament no és una opció processal ni respon a la preferència de ningú a ser jutjat per un tribunal o un altre”, va reblar. Així doncs, com estava previst inicialment, David Sánchez i Miguel Ángel Gallardo seran jutjats per l’ Audiència de Badajoz . Carlos Mazón, el dia de la compareixença institucional en la qual va anunciar que dimitia / Foto: EFE Carlos Mazón manté l’acta de diputat per mantenir-se fora de la lupa de la jutgessa de Catarroja Al País Valencià, Carlos Mazón va dimitir el dilluns com a president de la Generalitat Valenciana un any després de la negligent gestió de la DANA que va causar 229 morts. Això ha abocat el PP i Vox a negociar qui ha de ser el seu successor. Ara bé, Mazón manté l’acta de diputat a les Corts Valencianes i, per tant, conserva l’aforament . Així doncs, només el pot investigar penalment el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana i queda fora del radar de la jutgessa de Catarroja que està instruint la causa sobre la DANA. Nuria Ruiz Torralba , que ha qüestionat la “ manifesta passivitat ” del govern valencià, li va oferir una declaració voluntària fa mesos, però ell ho va rebutjar . La primera oferta va ser el 10 de març , quan la instructora va remetre-li la interlocutòria en la qual citava com a investigats l’exconsellera Salomé Pradas i l’exsecretari autonòmic d’Emergències Emilio Argüeso : la declaració de Mazón “només es pot dur a terme de manera voluntària si per l’aforat se sol·licités ”, va apuntar. Ell va contestar als mitjans de comunicació que no s’ho havia “plantejat”. Sis mesos més tard, l’ 11 de setembre , la jutgessa li ho va oferir “ novament ”. Però ell ha continuat cuirassat en la seva condició d’aforat. De fet, l’aforament de Mazón va frenar en un primer moment (en una decisió que ella mateixa va avalar posteriorment al·legant que era un “ acte directe ” d’investigació al president) que la jutgessa cités com a testimoni Maribel Vilaplana , la periodista que va dinar amb el president valencià el dia de la tragèdia, com havia demanat una acusació. Va esgrimir que no era “ factible ” perquè “ desplaçaria ” la investigació cap a Mazón: la declaració de la periodista estaria “relacionada, en definitiva, amb la localització i l’ actuació del president”. Maribel Vilaplana arribant als jutjats de Catarroja per declarar com a testimoni / Foto: Europa Press Ara bé, l’ Audiència de València va esmenar la negativa de la jutgessa i va ordenar que Vilaplana testifiqués: “És aparentment pertinent i apta , a priori, per poder aportar informació rellevant . No es pot descartar que pugui oferir detalls o matisos que poguessin resultar d’interès per a la investigació”, va esgrimir. Això sí, la interlocutòria va deixar clar que Carlos Mazón quedava “ fora de l’àmbit subjectiu de la investigació ” i que si la instructora troba “ indicis reforçats i fundats ” de criminalitat contra ell hauria d’elevar la causa al TSJCV. Quan va declarar com a testimoni, la periodista va relatar que Mazón atenia trucades durant el dinar. Tanmateix, ell no li va transmetre res sobre la DANA i ella no va percebre que tingués pressa per marxar. La decisió de l’Audiència de València va ser el 23 d’octubre . A continuació, el full de ruta de Nuria Ruiz Torralba va posar la lupa en El Ventorro i en el paper de Carlos Mazón el dia de la DANA. Primer va demanar el llistat de les trucades del president valencià el 29 d’octubre (el document que ell havia remès a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes) per saber els “ possibles comentaris ” que hauria pogut fer el president sobre com avançava la reunió del CECOPI . Més tard, va sol·licitar a Maribel Vilaplana que aportés el tiquet de l’aparcament fins a on va acompanyar el president valencià i, com que ella no el conservava, va traslladar la petició a l’ empresa del pàrquing . Finalment, fa quatre dies va citar com a testimonis el propietari del Ventorro i membres del nucli de confiança de l’equip de Mazón: Juan Francisco Pérez Llorca (portaveu del PP a les Corts Valencianes, que sona com a candidat a substituir-lo), José Manuel Cuenca (el seu cap de gabinet) o Cayetano García Ramírez (el secretari autonòmic de Presidència). José Luis Ábalos marxant del Tribunal Suprem el 15 d’octubre / Foto: Europa Press L’aforament de José Luis Ábalos manté el cas Koldo al Tribunal Suprem Qui també manté l’acta de diputat i continua aforat és José Luis Ábalos . Ara bé, en el seu cas, fa onze mesos que el Congrés va aprovar el suplicatori per retirar-li la immunitat i permetre que el Tribunal Suprem el pogués investigar. El febrer del 2024 , quan va esclatar el cas, el PSOE li va demanar l’acta, però ell va decidir marxar al Grup Mixt per “ defensar-se a tots els nivells ” i “ restituir ” el seu “ honor ” i la seva “reputació” com a diputat i com a persona “fins a les últimes conseqüències ”. “Si renunciés, s’interpretaria com un signe de culpabilitat que no assumeixo i només provocaria la meva estigmatització política i personal. No puc acabar la meva carrera política i la meva trajectòria com un corrupte quan soc innocent ”, va al·legar en aquell moment. Deu mesos més tard, el jutge li va oferir una declaració voluntària (perquè, com a aforat, no podia investigar-lo formalment). I després de donar explicacions davant de l’instructor, Leopoldo Puente va sol·licitar el suplicatori perquè va trobar “ bastants indicis ” dels delictes d’integració en organització criminal , tràfic d’influències, suborn i malversació. Finalment, el Congrés el va aprovar per unanimitat i José Luis Ábalos va passar a ser investigat . El fet que ell estigui investigat i que continuï sent diputat és l’ únic motiu que manté la causa al Suprem, donat que la peça original relativa a la compra de mascaretes continua a l’ Audiència Nacional . Això, precisament, és el que va fer que el jutge Puente demanés a l’Audiència Nacional que posés la lupa en els pagaments en metàl·lic del PSOE a Ábalos i Koldo, donat que és quelcom que “no es troba indissolublement vinculat ” a la causa del Suprem. I ara el jutge Ismael Moreno ha obert una peça separada per investigar-ho . Quan el Congrés va donar llum verda al suplicatori, ell va presentar l’aforament no com un “ privilegi ” per “eludir l’acció de la justícia”, sinó com una “ garantia per poder representar als ciutadans”. “Amb l’ambient que s’ha creat i com s’està judicialitzant tot , l’aforament també és una manera de defensar-me ”, va justificar en una entrevista a elDiario.es . “L’aforament té a veure amb la capacitat del diputat per a fer tota aquesta política i que no pugui ser represaliat ”, va afegir. Va al·legar que, al Suprem, la causa ha d’estar “ ben instruïda ” i amb “ clars indicis ” incriminatoris i que, en canvi, en un jutjat ordinari “qualsevol iniciativa de qualsevol que vulgui anar” contra ell comportaria que ell hagués de “ buscar diners ” per defensar-se. I va recordar el cas d’ Arancha González Laya : dos mesos després de deixar de ser ministra d’Afers Exteriors, un jutjat de Saragossa la va imputar pel cas Ghali , sobre l’entrada a Espanya del líder del Front Polisario per ser ingressat a un hospital de Logronyo per tenir coronavirus . Ara bé, vuit mesos més tard l’Audiència Provincial de Saragossa va arxivar la causa . José Luis Ábalos al seu escó de diputat al Grup Mixt del Congrés / Foto: Europa Press Fet aquest parèntesi, l’aforament de José Luis Ábalos va trontollar fa unes setmanes, abans de la seva última declaració davant del jutge. El seu advocat, José Aníbal Álvarez , era partidari que renunciés a l’acta perquè la causa tornés a l’ Audiència Nacional . Era un moment que en cercles de Madrid sobrevolava l’amenaça que acabés en presó preventiva. L’exdirigent socialista no va voler deixar de ser diputat i va acabar partint peres amb el seu lletrat esgrimint que hi havia “ diferències irreconduïbles ” i un “ deteriorament irreversible ” de la confiança, cosa que feia “ inviable ” que pogués continuar amb ell. Ara bé, el jutge va rebutjar la “ intempestiva ” renúncia d’Ábalos argumentant que havia comès un “ frau de llei ” i esgrimint que tenia una “ completa absència de justificació raonable ”. Ábalos va declarar amb el seu advocat i, posteriorment, va canviar de defensa. Per cert, escudant-se en el suplicatori, Koldo García va reclamar l’arxivament de la causa al·legant que el jutge estava investigant “ fets diferents dels autoritzats ” pel Congrés i va denunciar una “ inconnexió i extralimitació ” de l’objecte de la investigació. A parer de la seva defensa, això “vulnera el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei”, atès que se’ls “priva del dret a la doble instància penal ”. Ara bé, el jutge ho va rebutjar i va defensar que, malgrat que el suplicatori definia uns fets “ naturalment amb certes traces d’inevitable generalitat ” en aquell moment, incloïa la “ totalitat de les conductes que s’investiguen ”. A més, va desacreditar el “ raonament circular ” que plantejava el recurs apuntant que, amb seva interpretació, es passaria de la immunitat a la inviolabilitat : “Cap membre del Congrés podria ser investigat judicialment sense haver obtingut l’autorització de la cambra, i aquesta autorització no podria sol·licitar-se fins que es disposés, a conseqüència d’una investigació que s’afirma impossible , de l’existència d’indicis sòlids sobre fets concrets”. Manuel Marchena presidint el judici del procés el 2019 / Foto: Europa Press Bonus track: Manuel Marchena considera que els aforaments “desprenen” un “aroma del privilegi” Una última veu. Fa sis mesos, el jutge Manuel Marchena , que va ser president de la Sala Penal del Suprem i ponent de la sentència del judici del procés, va publicar un llibre. I, durant la presentació , va ser molt crític amb els aforaments: “ Se’ns n’ha anat la mà ”, va lamentar. “A Espanya, s’ha imposat una concepció gairebé protocol·lària de l’aforament . És a dir, un càrrec no està prou vestit [si no és aforat], l’aforament li dona fins a una dignitat institucional al càrrec ”, va verbalitzar. I va ser clar: “Jo reduiria enormement el nombre d’autoritats afectades, perquè l’aforament implica la rectificació d’una norma de competència objectiva que desprèn l’ aroma del privilegi ”. Ell ho limitaria només als diputats del Congrés, als senadors i als membres del govern espanyol, que són els inclosos en la Constitució. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l’actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

El 24 de novembre comença a l’Audiència Nacional el judici contra la família Pujol . Aquesta setmana, el 126è President de la Generalitat ha estat notícia per dos motius. El primer és que la seva defensa ha aportat informes mèdics al tribunal que l’ha de jutjar i que confirmen un principi d’Alzheimer (té marcadors a la sang compatibles amb aquesta malaltia) i un deteriorament cognitiu greu . En circumstàncies normals (normals vol dir, un estat de dret), Jordi Pujol ja hauria estat apartat de la causa com ja ho va ser la seva dona, ara difunta, Marta Ferrusola . La seva defensa no va tan enllà sinó que simplement posa en coneixement l’estat de salut de Pujol per si els jutges consideren que pot declarar en les mateixes condicions que ho faria una persona completament sana. El què sí que han demanat els seus advocats és que no s’hagi de traslladar a Madrid i pugui seguir el judici telemàticament. I aquesta és la segona noticia de la setmana. Després de més d’onze anys -tants com la inacabable instrucció del judici- Oriol Pujol Ferrusola ha trencat el seu silenci . En una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio , el cinquè fill del president va dir, entre moltes altres coses, que e l seu pare sí que té ganes d’anar al judici però que, efectivament, no està en condicions físiques de seguir-lo , i encara menys, in situ . En aquest punt de la conversa amb Ricard Ustrell, Pujol Ferrusola va fer servir la paraula mortal: “el cos no li aguanta per anar-hi. Pot ser mortal, com a frase feta i literal” . Certament, el president -als seus 95 anys- pateix diverses afectacions: motrius, neurològiques (fruit d’un ictus), cognitives, auditives, fisiològiques i a les analítiques de sang que confirmen marcadors d’Alzheimer cal afegir-li l’escoliosi, és a dir, una curvatura de la columna incompatible amb estar vuit hores assegut en una cadira , com és el cas d’una sessió judicial d’aquest tipus. S’ha normalitzat que judicis així s’hagin de fer a Madrid i només a Madrid A aquests impediments per seguir la vista oral en una sala de judici, cal afegir-hi que ‘l’estat més descentralitzat del món’ només pot fer judicis d’aquest tipus a Madrid, no allà on resideixen els acusats o allà on s’han comès els delictes. A diferència d’altres països que presumeixen menys de descentralització però que ho són molt més, l’Audiència Nacional espanyola no té cap delegació en lloc de l’estat i no pot descentralitzar cap judici : tot ha de passar per la capital de la ‘villa y corte’.  Els anys 2023 i 2024, l’actual president dels Estats Units (llavors no ho era) va afrontar diversos judicis per delictes federals i, fent gala d’aquest federalisme, els respectius judicis contra Donald Trump es van fer allà on tenia la residència fixada o on s’havia iniciat la investigació: el cas de l’actriu porno Stormy Daniels es va jutjar a Nova York i el cas d’ús fraudulent de documentació oficial es va dirimir a Miami. Aquest últim cas és significatiu perquè corresponia a aquell afer sobre e ls papers que es va emportar de la Casa Blanca a la seva després d’acabar el seu primer mandat (2016-2020). I com que la documentació usurpada estava a una de les mansions que Trump té a Florida, el judici es va fer a Miami i no pas a Washington per més que la zona zero delictiva havia estat la capital de la nació. En el cas Pujol, com en tants d’altres, s’ha normalitzat que tot hagi de passar per Madrid, i això no és només un concepte físic sinó polític i mental. Amb tot, la celebració del judici arriba en un moment en què hi ha un cert consens sobre la restitució política de Jordi Pujol ara que ja han passat 11 anys de la confessió de la deixa de l’avi Florenci a l’estranger. Aquesta restitució no és només una sensació sinó que hi ha centenars d’evidències que així ho demostren, tants com actes en què Jordi Pujol és convidat a participar, ja sigui com a ponent o com a públic. Però si hi ha dos fets clau que confirmen aquesta restitució és que dos espais polítics adversaris de Jordi Pujol i que en el seu dia van treure rèdit a les acusacions de corrupció (PSC i ERC) han eliminat el cas de la seva agenda , han fet acostaments personals i polítics a la seva figura i en alguns casos algun dels seus dirigents han intentat fins i tot que se’ls proclamés, en certa manera, hereus d’una mena de pujolisme. I per posar exemples concrets, el setembre del 2024, quan amb prou feines portava un mes com a president de la Generalitat, Salvador Illa, va rebre Jordi Pujol a Palau trencant així el cordó sanitari que tot partit polític li havia aplicat durant anys exercint, de facto , una condemna preventiva d’ostracisme institucional . El què potser no se sap tant és que uns mesos abans, l’anterior president de la Generalitat, Pere Aragonès, havia dissenyat un funeral d’estat en cas que Pujol morís durant el seu mandat amb capella ardent també a Palau, una distinció a l’abast de molt poques personalitats i encara menys si, tècnicament, s’han retirat els honors propis d’un Molt Honorable com li va passar el 2014. Aquest protocol, per cert, continua actiu avui dia. Seria un contrasentit, una decepció i en certa manera una derrota que Pujol morís a la capital d’Espanya Per tot plegat, Jordi Pujol no pot morir a Madrid. Ni físicament ni políticament, però encara menys nacionalment. La possibilitat que el 126è president de la Generalitat pateixi un deteriorament fatal de la seva salut és molt alta. Hi ha tres fases de risc: els trasllats setmanals entre Barcelona i Madrid, les llargues sessions, i l’estada a la capital espanyola en els dies que hi ha judici, cosa que suposa una alteració de la quotidianitat amb tot el què això implica per una persona de 95 anys amb un principi d’Alzheimer. Des que va esclatar, tot el cas ha patit un seguit d’irregularitats: des d’una instrucció excessivament llarga, a una filtració constant d’informació (moltes vegades falsa com els famosos 3.000 milions d’euros que van quedar en no res ) a més de contradiccions impròpies en un estat de dret: si Jordi Pujol és el cap d’una organització criminal (que és del què se l’acusa), com és que la pena que se li demana és inferior a algun dels seus fills? Si Jordi Pujol és el cap d’una organització criminal, com és que no ha ingressat a la presó? Fa la impressió, i el judici que començarà el dia 24 de novembre n’és la demostració més evident, que el què es buscava amb tot això era, precisament, que el judici -i la condemna- es fes abans, socialment, mediàticament, políticament. I ara que arriba el judici real, la vista oral pot acabar sense que veiem Jordi Pujol al banc dels acusats i que la sentència, que es preveu pel 2027, pugui arribar a ser absolutòria o que com a molt quedi amb una irregularitat administrativa que, evidentment, es podia haver resolt molt abans, a Catalunya i sense la persecució personal i política a la figura més important que ha tingut el catalanisme en l’últim segle. I precisament, després d’una vida dedicada a la defensa de la nació catalana, a la necessitat de reivindicar-ne el seu poder polític i del rigor a l’hora de tractar els símbols institucionals, seria un contrasentit a la seva trajectòria, una decepció col·lectiva i en certa una manera, una derrota, que Jordi Pujol morís a Madrid enmig d’un judici. Perquè sobretot el què seria és, precisament, una injustícia.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

Fer-se la carmanyola és, molt probablement, una de les coses que més mandra genera, però que més necessària és. Si aconsegueixes superar la ganduleria i aixecar-te del sofà, pots aprofitar el diumenge per cuinar totes les carmanyoles de la setmana . D'aquesta manera, consumiràs un producte de qualitat i no hauràs de gastar-te diners cada dia. Després, a finals de mes, el teu estómac i la teva butxaca t'ho agrairan. Per aquest motiu, des de La Gourmeteria et portem cada diumenge 5 idees per fer-te el tàper de dilluns a divendres. El menú setmanal de carmanyola Aquí tens els menús setmanals de tàper de dilluns a divendres: Dilluns: Salsa teriyaki La salsa teriyaki no és una recepta en si, però és la base per aconseguir receptes delicioses en poc temps. Es pot fer servir per acompanyar peixos, carns o arrossos, però també per acabar algunes amanides. És una manera versàtil de donar un toc diferent dels teus plats. I si bé és cert que la pots comprar al supermercat, fer-la a casa et permetrà arrodonir-la al teu gust. 1️⃣ Recepta de salsa teriyaki Ous ferrats amb mel. / Foto: Albert Vilas Dimarts: Matrimonis (salaó) El matrimoni és una tapa que cada cop es veu menys. Per això convé fer-la cada vegada més. És un acompanyament exquisit per gairebé qualsevol plat; o fins i tot un plat principal lleuger si en fas en quantitat. En realitat funciona fantàsticament bé com a aperitiu. Fer-lo a casa és molt senzill i en només un quart d'hora aconseguiràs la barreja perfecta de sabors que necessita el teu àpat per començar. 2️⃣ Recepta de matrimonis (salaó) Dimecres: Escopinyes del Delta amb llima A qui no li agraden unes bones escopinyes? Aquesta recepta amb producte de proximitat és una autèntica delícia. Fàcil, ràpida i gustosa. L'únic inconvenient és que tan el preu com la quantitat i la qualitat dependrà de l'oferta que trobis al mercat. Un defecte que, en realitat, és símptoma de bon producte local. 3️⃣ Recepta d'escopinyes del Delta amb llima Dijous: Saltat de llonganisseta amb mongetes El dijous és el dia perfecte per a un bon plat contundent de producte català. Un plat fort, però també ràpid. Perquè la cuina nutritiva i saciant no està renyit amb passar poca estona a la cuina. A més, aquest és un plat que accepta diferents variants, tant de carn i llegums com de salses i condiments vulguis afegir-hi. 4️⃣ Recepta de saltat de llonganisseta amb mongetes Divendres: Ous ferrats amb mel Què millor per acabar la setmana que un plat senzill, clàssic i deliciós, amb un toc dolç de mel. Els ous ferrats amb mel són l'àpat definitiu: es poden menjar per esmorzar, dinar, berenar o sopar, segons convingui. Bé, potser per berenar són una mica forts, però per un dinar de divendres, són ideals, especialment si els acompanyes de patates o algun llegum o carn saltats. 5️⃣ Recepta d'ous ferrats amb mel Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

La legislatura es troba en via morta? Es pot continuar governant en minoria? Com pensa continuar governant? Són les preguntes que se li van fer a Pedro Sánchez aquest divendres en una roda de premsa al Brasil . El president del govern espanyol viatjava dijous cap a Llatinoamèrica per participar en la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic just quan Junts per Catalunya materialitzava la seva ruptura total amb els socialistes: els independentistes han presentat esmenes a la totalitat a totes les lleis de PSOE i Sumar que ha pogut i no votaran a favor de totes aquelles normes que estan acabant el seu tràmit parlamentari al Congrés dels Diputats. Faran el mateix amb totes aquelles iniciatives que està a punt d’aprovar el Consell de Ministres. La resposta del màxim líder socialista és, en obert, molt inconcreta: esgotar el mandat amb “convicció, capacitat de diàleg i d’arribar a acords, comprensió i no imposició”. La que traslladen fonts de la sala de màquines de la Moncloa a aquest diari està més aterrada: enrocar-se i engreixar la campanya electoral de les pròximes eleccions generals . “Quan hi ha divisió de poders, una cosa és governar i l’altra legislar; una cosa és el legislatiu i l’altra l’executiu ”, assenyalen aquestes fonts quan se’ls pregunta si poden mantenir viva la legislatura en cas que Junts per Catalunya compleixi la seva promesa del ‘no a tot’. En primer lloc, els socialistes confien que els independentistes sí que acabaran aprovant algunes mesures que tinguin a veure, per exemple, amb qüestions com la revalorització de les pensions. Quan se’ls menciona iniciatives importants per al govern espanyol com la ‘llei Bolaños’ o la ‘llei Begoña’, aquestes fonts admeten que hi ha iniciatives que ja tenen coll avall des de fa mesos que són complicades d’aprovar. No és nova aquesta filosofia de tirar endavant sigui com sigui; no neix amb el trencament total de Junts amb el PSOE d’aquesta setmana . Aquest divendres Sánchez va insistir per enèsima vegada que té intenció de presentar els pressupostos generals de l'Estat del 2026 al Congrés dels Diputats , però que pretén continuar governant encara que no aconsegueixi aprovar-los. Ara per ara, tot apunta que, duri el que duri, Sánchez passarà tota una legislatura sense aprovar uns nous comptes. Superat l’equador de la legislatura, Sánchez es prepara per engreixar la campanya electoral La Moncloa emmarca la decisió de Junts per Catalunya de trencar amb el PSOE en “les normes del joc”. Assenyalen que els independentistes són conscients que ja s’ha superat l’equador de la legislatura i que els convé agafar distància amb el govern espanyol de cara a les pròximes eleccions generals. I, de la mateixa manera, expliquen que els socialistes fan una lectura similar: ja es troben en una semi-campanya electoral que s’intensificarà en els pròxims mesos quan se celebrin les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, Extremadura i Andalusia, i es reduplicarà a partir del setembre del 2026, quan Sánchez encari els darrers mesos de l’actual mandat. La intenció del president del govern espanyol, expliquen aquestes fonts, és erigir-se en paladí de les polítiques d’esquerres. Per exemple, quan Junts per Catalunya va sumar els seus vots als de PP i Vox fa unes setmanes per tombar la reducció de la jornada laboral de les 40 a les 37,5 hores setmanals , un dels lemes de PSOE i Sumar era que perdien al Congrés però havien “guanyat el carrer” . La filosofia es repeteix amb la iniciativa per blindar l’avortament a la Constitució . Els socialistes ja saben que no tirarà endavant. Perquè necessiten tres cinquenes parts del Congrés per tirar-ho endavant i el PP s’hi oposa. Però li serveix per mantenir viva la guerra cultural , amb el convenciment que aquesta batalla li fa guanyar suport amb l’electorat. Passarà ara el mateix —diuen aquestes fonts de la Moncloa— si Junts tomba aquest tipus de polítiques amb PP i Vox. El català i la multireincidència, els tímids gestos de Sánchez Des que Míriam Nogueras va advertir Sánchez que havia arribat “l’hora del canvi” , el president espanyol ha gesticulant tímidament per, sense èxit, intentar calmar Junts. En un primer moment, els governs espanyol i alemany van emetre un comunicat anunciant la creació d’una taula de diàleg per negociar l’oficialitat del català a la Unió Europea. L'executiu de Friedrich Merz, tanmateix, va remarcar més tard que la seva posició "no ha canviat" i va recordar que "l'adopció de noves llengües oficials requeriria modificar els tractats europeus". Per altra banda, en resposta a una pregunta del PNB el passat dimecres, Sánchez es va comprometre a desbloquejar la llei contra la multireincidència de Junts . I ja s'ha convocat al Congrés la ponència per dimecres vinent , on s'hauran de començar a debatre les esmenes a porta tancada. A banda del català a Europa i de la multireincidència , entre les carpetes que no es desencallen des de fa mesos, hi ha elements com l'aplicació total de la llei d'amnistia, la delegació de les competències en immigració o la reforma de la llei contra les ocupacions. Junts sí que votarà a favor d’iniciatives que estan en tràmit i en les quals socialistes i juntaires ja havien arribat a un acord per tirar-les endavant. Al Congrés dels Diputats n'hi ha tres que estan en tràmit: són la llei d'economia social, la llei d'atenció a la clientela i la llei del cinema . També votaran a favor —quan el Senat la retorni al Congrés— de la llei de mobilitat sostenible . I donaran la seva llum verda a la convalidació d'un reial decret llei sobre malalts d’ELA . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

Chambacú no és només un restaurant: és un relat viu, una travessia gastronòmica per les arrels de Llatinoamèrica i, alhora, un projecte vital que el xef Santiago Sánchez Arango ha anat teixint durant gairebé una dècada. Juntament amb la seva germana, Ángela , el cuiner colombià ret homenatge a la memòria col·lectiva d’un continent que es va construir sobre la fusió de tres grans mons culinaris: l’africà, l’indígena i el crioll . Un projecte únic Amb aquesta premissa, Chambacú proposa una experiència amb dues opcions. D’una banda, Candela , un espai obert i vibrant on es poden degustar bocins d’esperit popular i compartir plats acompanyats d’una cocteleria creativa . De l’altra, Memoria , la sala més íntima, on el discurs culinari es desplega a través de dos menús degustació —de sis passes (55 €) o de nou (95 €)— que conviden a comprendre la història i la diversitat de Llatinoamèrica a través del paladar. Sala Memoria del restaurant Chambacú. / Foto: Jordi Domènech El projecte no es limita a la cuina. Chambacú també parla a través del disseny i l’art El fil conductor és la mescla cultural que defineix la identitat del continent. Sánchez Arango la tradueix en plats que expliquen històries: el sancocho de gallina , amb base indígena i aportacions africanes i colonials; el peix a la talla amb tamal i emulsió de llimona , on conflueixen tècniques precolombines i criolles; o la costella amb tamarindo cruixent i cremós de iuca , símbol d’aquesta hibridació constant que travessa oceans i segles . “Els africans amagaven llavors als cabells, els colonitzadors portaven ingredients per desconeixement, i els indígenes mantenien els seus sabors ancestrals”, explica el xef. “És d’aquest xoc cultural que neix la nostra essència”. Més enllà de la cuina El projecte no es limita a la cuina. Chambacú també parla a través del disseny i l’art : murals de la veneçolana Ivanna Gautier , làmpades teixides a mà pel mestre ghanès Philip , i intervencions gràfiques de La Linterna , una centenària impremta de Cali, converteixen l’espai en un homenatge a la creativitat llatinoamericana. Interior del restaurant Chambacú. / Foto: Jordi Domènech El recorregut de Sánchez Arango és tan intens com el seu discurs. Va començar treballant a la indústria del peix a Cali amb només quinze anys, i després de diverses experiències a Espanya, un accident el va portar a redescobrir la seva passió per la cuina. Format a l’Escola Bellart i amb un pas per Mugaritz , A Fuego Negro i Arrea —restaurant que va aconseguir una estrella Michelin el 2022—, el cuiner arriba a Barcelona per donar vida al seu somni més personal. Avui, Chambacú és molt més que un restaurant: és un espai de memòria i diàleg cultural , un viatge sensorial que convida el comensal a reconèixer-se en la barreja, en la diversitat i en la força d’un continent que ha convertit la seva història en sabor. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

Mohács (Regne d’Hongria), 29 d’agost de 1526, fa 499 anys, l'exèrcit hongarès —comandat pel rei Lluís II d’Hongria i I de Bohèmia— i l’otomà —dirigit pel soldà Solimà I— s’enfrontaven en una batalla decisiva. La desfeta hongaresa a Mohács provocaria la fragmentació del territori del Regne d’Hongria: els otomans incorporarien als seus dominis el centre i el sud —amb la capital, Buda—; el comtat Transsilvània —a l’est del Regne hongarès— es convertiria en un territori semiindependent, però passaria a gravitar en l’òrbita política d’Istanbul, i una estreta franja de territori a l’oest —que discorria en direcció nord-sud entre el riu Danubi i la costa dàlmata— restaria com el darrer testimoni —la darrera resistència— del vell Regne hongarès. Representació del rei Lluís II d'Hongria i I de Bohèmia / Font: Museu Nacional d'Hongria Què més va perdre Hongria a Mohács? La derrota de Mohács va tenir com a resultat la pèrdua de bona part de les classes dirigents del Regne hongarès. A la mort del rei, el jove Lluís II d’Hongria i I de Bohèmia (20 anys), que va aparèixer en una zona de maresmes encara assegut a la sella del cavall i amb el cos perforat per dotzenes de trets de mosquets, s'hi va sumar la dels militars més importants del seu exèrcit , que eren també els caps de les famílies nobiliàries més riques i influents del Regne . Però, el que resultava especialment devastador, eren les circumstàncies en les quals havia mort el rei. Amb la desaparició de Lluís es perdia el darrer element masculí de la històrica nissaga Jagelló —de remot origen polonès—, que havien governat Hongria des del 1440 i Bohèmia des del 1471. Mapa de la fragmentació d'Hongria després de la batalla de Mohács / Font: Wikimedia Commons Els austríacs entren en escena Les oligarquies nobiliàries d’aquella estreta franja de territori on es va gestar la resistència als otomans i la posterior recuperació del país perdut, van girar la seva mirada cap al setial arxiducal de Viena. La família arxiducal d’Àustria havia esdevingut una de les nissagues més poderoses d’Europa. Ostentaven el càrrec d’emperadors del Sacre Imperi (el gran conglomerat centreeuropeu), que no es transmetia hereditàriament, però sí que, en canvi, havien aconseguit que els prínceps-electors els votessin successivament. I, després d’una ambiciosa arquitectura matrimonial, havien assolit la Corona hispànica. Quan es va produir el xoc de Mohács, el rei de les corones hispàniques i emperador del Sacre Imperi era Carles de Gant. I l’arxiduc d’Àustria era el seu germà Ferran. Per què els hongaresos giren la mirada cap a Àustria? La resposta a la qüestió ve per tres bandes. La primera era perquè els dominis dels arxiducs d’Àustria eren just a l’esquena del que restava del Regne hongarès . La segona, perquè en aquell context històric la nissaga arxiducal d’Àustria era un valor en alça. I la tercera era per una qüestió legitimista, que —també en aquell context històric— tenia molta importància: l’única germana del difunt rei Lluís d’Hongria, Anna Jagelló, estava casada amb Ferran d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria . I, malgrat que aquesta unió (1521) havia generat molts dubtes entre la noblesa hongaresa —perquè temien que els Habsburg devoressin els Jagelló—, després de Mohács (1526) les urgències van provocar un canvi de paradigma i aquestes reticències van passar a un pla secundari. Representació de Ferran d'Habsburg, arxiduc d'Àustria i espòs d'Anna Jagelló / Font: Netherlands Institute for Art History L’Imperi austrohongarès El primogènit de Ferran i Anna, Maximilià I, es va convertir en el primer sobirà conjunt d’Àustria, Hongria i Bohèmia . Maximilià va ser arxiduc d’Àustria, rei d’Hongria i rei de Bohèmia. Aquell nou conglomerat va ser anomenat Imperi austrohongarès, perquè, malgrat que en aquella unió dinàstica l’element austríac, representat per un arxiduc, estava situat jeràrquicament, si més no en teoria, per sota de la condició de reina de l’element hongarès, es donaven dos fets que, en aquell context històric, es consideraven fonamentals : Àustria havia salvat Hongria de la seva desaparició i l’element que representava el poder vienès era de gènere masculí . El relat que havia generat aquella empresa contenia un missatge inequívoc. Els paral·lelismes entre Catalunya-Aragó i Àustria-Hongria Els processos d’unió dinàstica de Catalunya i Aragó (1150) i d’Àustria i Hongria (1526), malgrat la distància cronològica que els separa, tenen un gran paral·lelisme . Ramir II d’Aragó i la noblesa aragonesa van negociar la unió dinàstica amb Barcelona en un context d’ amenaça de desaparició del Regne aragonès . Com en el cas hongarès, en el moment més crític de la seva història. També, com en el cas hongarès, l’element que representava el poder català era de gènere masculí, i, en un context històric marcat pel caràcter patriarcal de la societat i del poder, aquest aspecte tenia una gran importància. I, també, com en el cas hongarès, Ramon Berenguer IV de Barcelona va assumir la condició de governant d’Aragó (1150), com Ferran l d’Hongria (1526). Per què Imperi austrohongarès, sí, i Corona catalanoaragonesa, no? Els sobirans medievals del Casal de Barcelona serien comtes de Barcelona, reis d’Aragó i reis de València (i en diverses ocasions, també reis de Sicília i reis de Sardenya); com els descendents de Ferran d’Habsburg i Anna Jagelló van ser arxiducs d’Àustria, reis d’Hongria i reis de Bohèmia. Llavors, per què no representa cap dificultat referir-se a l’estat que van crear Ferran i Anna  —i, sobretot, en les circumstàncies que el van crear!!!— com a Imperi austrohongarès (a l’arxiducat, per les raons esmentades, se li reconeix un paper protagonista en aquell edifici polític) i, en canvi, la historiografia espanyola no és capaç de referir-se al conglomerat medieval governat pel Casal de Barcelona com a Corona catalanoaragonesa? Representació d'Anna Jagelló, germana de Lluís II d'Hongria i I de Bohèmia i esposa de l'arxiduc Ferran / Font: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika

Hi ha gent que viu de la literatura. No perquè s’hi dediquin professionalment. Viuen d’ella perquè llegir els dona vida. Els alimenta. Els salva. La literatura és espai però també és condició de possibilitat. La literatura és recés, i oxigen net i amable que permet viure. Alguns d’ells s’han unit aquests dies als Diàlegs Globals que cada novembre organitza la Universitat de Georgetown al CCCB. La reflexió de l’escriptor i assagista Mohsin Hamid s’ha centrat en la construcció social de la raça i els privilegis , tot reivindicant la literatura com un espai fecund per imaginar noves formes de convivència: més obertes, flexibles i compartides. Què passaria si, un bon matí, un es despertés i la seva pell hagués mutat de color? Si la mirada aliena es transformés radicalment, què descobriria sobre si mateix i sobre el món circumdant? Aquests són els interrogants pertorbadors que Mohsin Hamid planteja a la seva novel·la El último hombre blanco (Plata, 2023). Mitjançant aquesta premissa provocadora, que evoca la transformació viscuda per Gregor Samsa, el protagonista de La metamorfosi de Kafka, l'autor obre una meditació profunda sobre la identitat, els privilegis i els sofisticats mecanismes socials que els sustenten . Amb la seva obra, el reconegut escriptor i assagista britanicopakistanès ens convida a examinar críticament les nocions de raça i alteritat. Les considera, no pas com a realitats biològiques inalterables, sinó com a construccions col·lectives susceptibles de ser repensades. En un temps marcat per l'auge dels discursos d'odi i per la proliferació de fronteres cada cop més rígides entre el "nosaltres" i "els altres", Hamid reivindica la ficció com una eina potent per sacsejar els imaginaris establerts i desactivar els binarismes que ens restringeixen . Per a l’autor, l'acte d'escriure, llegir o escoltar històries esdevé una “invitació a habitar els espais aparentment erms” entre els uns i els zeros, eixamplant-los fins a convertir-los en territoris més porosos, flexibles i oberts a una diversitat de formes de vida compartides. Hamid s’uneix intel·lectualment així amb el papa Francesc, que va tractar el tema de la literatura de manera extensa en la seva carta "El paper de la literatura en la formació", promulgada l’estiu de 2024. Hi reflexiona sobre la importància de la lectura de novel·les i poemes en el camí de la maduració personal, considerant-la un element d'un valor incalculable tant per a la vida personal com per a la missió de l'Església. Segons el Papa, la literatura "sorgeix de la persona en allò que aquesta té de més irreductible, en el seu misteri" i "és la vida, que pren consciència de si mateixa quan assoleix la plenitud de l'expressió, apel·lant a tots els recursos del llenguatge". La lectura és un camí per accedir al "nucli més íntim de la persona humana" i al "cor de l'ésser humà" . La literatura educa el cor i la ment en el reconeixement d'un "fecund pluralisme dels llenguatges humans" i els orienta a obrir-se espiritualment per "escoltar la Veu a través de tantes veus". A més, la lectura es presenta com una forma d'exercici del discerniment i "entra en íntima relació amb la nostra existència concreta, amb les seves tensions essencials, els seus desitjos i significats". Existeixen mots que vehiculen una potència emocional i política capaç de catalitzar la transformació del món L’escriptora turca Ece Temelkuran també s’insereix en aquesta línia i ha dit al CCCB que advoca per la recuperació de la càrrega intrínseca de conceptes com l'amor i la dignitat per tal de “restaurar els lligams socials i contrarestar la manipulació emocional i la perversió lingüística perpetrades pels règims autoritaris”. Existeixen mots que vehiculen una potència emocional i política capaç de catalitzar la transformació del món . Nocions com dignitat, ràbia, por o amor estableixen el nexe amb allò que compartim i amb els horitzons col·lectius que anhelem construir. Tanmateix, aquesta força és inherentment fràgil i susceptible de ser apropiada amb facilitat. Actualment, els autoritarismes i el feixisme global teixeixen la seva hegemonia mitjançant la instrumentalització d'aquestes emocions col·lectives i la degradació del llenguatge compartit. Desposseeixen aquests termes del seu sentit primigeni per farcir-los amb discursos de desconfiança, exclusió i antagonisme, condicionant així la nostra manera de percebre i compartir el món. En la seva obra recent, Juntos. Un manifiesto contra el mundo sin corazón (Anagrama, 2022), l'escriptora turca les concep com a eines essencials per a la reconstrucció de vincles, la projecció de comunitats més equitatives i la reconnexió amb el valor polític de les emocions. Amb una dilatada trajectòria com a veu crítica i compromesa, Temelkuran, amb qui em vaig barallar amb la màquina de cafè que s’havia obturat mentre ens presentàvem, sosté que, avui, l'"acte de creure en els altres" constitueix un veritable exercici de resistència.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 13 saat, 3 dakika