Escombrar el terra forma part de la rutina diària en moltes cases, però no sempre és tan eficaç com sembla. En lloc de desaparèixer, la pols fina sol desplaçar-se, el borrissol s'agrupa en racons impossibles i els pèls de mascotes acaben enganxats a l'escombra o repartits per tota l'habitació. Per solucionar part d'aquest problema, cada cop més persones estan provant un truc senzill: envoltar l'escombra amb paper d'alumini . Un truc infal·lible La clau és en l'electricitat estàtica. Alguns tipus de terra, sobretot els ceràmics, vinílics o laminats, acumulen càrrega elèctrica que fa que la pols no es quedi quieta. En escombrar, aquestes partícules lleugeres tendeixen a aixecar-se o a tornar a caure en una altra zona. El paper d'alumini, en ser un material conductor, ajuda a reduir aquesta estàtica , cosa que facilita que la pols es mantingui al costat de l'escombra i no es dispersi. Aquest efecte es nota especialment amb la pols molt fina, aquesta que sembla desaparèixer quan passes l'escombra i reapareix al cap d'uns minuts. Amb l'alumini, les partícules s'agrupen millor i es poden recollir amb menys passades, sense necessitat d'insistir tant ni aixecar brutícia a l'aire. Un altre aspecte pràctic és el maneig del pèl i el borrissol. A les llars amb animals o amb catifes, aquestes restes solen quedar atrapades a les truges i costa retirar-les. L'alumini fa que els pèls es desprenguin amb més facilitat , evitant que s'acumulin i obliguin a netejar l'escombra constantment. Com elaborar aquest mètode de la forma més efectiva A més, cobrir parcialment la base de l'escombra pot ajudar a protegir les cordes. En reduir el frec directe amb el terra, se'n retarda el desgast, cosa útil sobretot en escombres més senzilles o quan s'escombra diàriament. Aplicar el truc no té complicació: es talla un tros de paper d'alumini, s'embolica la part inferior de l'escombra i s'ajusta bé perquè no es mogui. No cal cobrir tota la superfície, ni tampoc prémer en excés. L'alumini es pot mantenir diversos dies, encara que es recomana canviar-lo quan estigui molt arrugat, trencat o brut, cosa que sol ocórrer al cap d'una setmana. No és una solució definitiva ni substitueix altres formes de neteja, com passar l'aspirador, però sí que pot ser un bon complement per al dia a dia. Un mètode barat, ràpid i fàcil de provar que millora el resultat en escombrar i evita part de la frustració habitual amb la pols i el borrissol. És un truc fàcil de provar i sense cost afegit, ja que només requereix una mica de paper d'alumini que tots tenim a casa. No substituirà una neteja a fons, però sí que pot marcar la diferència en el dia a dia, sobretot si la pols o els pèls d'animal solen ser un problema constant. De vegades, petits canvis en gestos quotidians són suficients per obtenir millors resultats sense complicar-se més del compte. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha convertit en matèria literària les vicissituds d' una xarxa d'evasió dels anys 1940 a la Cerdanya . Els detalls els coneixia prou bé, doncs la història està inspirada en un besoncle seu que era mossèn. Durant la II Guerra Mundial, el nazisme fa que milers de persones es vegin obligades a fugir d'Europa i ho han de fer en moltes ocasions a través dels Pirineus, per accedir a ports i abandonar el continent per salvar-se de l'extermini. La Catalunya Nord es converteix en escenari d'un moviment de solidaritat integrat sovint per persones corrents. Aquests són els protagonistes que poblen ara les pàgines del llibre Qui salva una vida (Proa) de Cadenes, amb el qual ha obtingut el VII Premi Proa de Novel·la. En aquesta entrevista amb ElNacional.cat , l'autora reivindica la història de la seva novel·la com un homenatge a la bondat d'unes persones que no van fer el que van fer pensant en rèdits personals sinó empesos per un esperit lloable d'humanitat, la mateixa que en el món actual pot semblar que va de baixa. Cadenes es resisteix a pensar que això sigui així. 'Qui salva una vida' parteix d'una història familiar. Com vas arribar a aquest projecte? És una història que coneixia de casa, que és coneguda i que han explicat els historiadors. Sempre havia tingut damunt la taula la carpeta de mossèn Joan, i un dia vaig començar a escriure. Quan treballava de periodista, n’havia fet algun reportatge i havia parlat amb alguns dels protagonistes, que surten a la novel·la. Amb un dels personatges principals, que és mossèn Joan, hi vas tenir un contacte directe. Sí, era el meu besoncle. Recordes que ell expliqués la història? No li havia sentit mai explicar res. No sé si en parlava amb la meva àvia o amb els meus pares; és clar que jo era petita. I aquesta també és una característica d’aquest tipus de persones, que he convertit en personatges per posar-los dins la novel·la. No ho anaven predicant, i aquí rau també part de la seva grandesa. Van fer el que van fer no pas perquè els aplaudíssim ni per poder-ho explicar. No ho van fer perquè ningú, en aquell moment, els estigués mirant i digués: "Que bé que ho fas, ben fet, això és just". No: ho van fer. Núria Cadenes, autora de 'Qui salva una vida' / Foto: Carlos Baglietto I d'on creu que sortia aquesta voluntat? És un sentit primigeni d’humanitat o del deure, de fer el que és correcte o, un cop has vist determinades coses, de no poder restar indiferent i haver d’estendre una mà i ajudar una altra persona. En molts d’aquests casos, és un cúmul de circumstàncies o, simplement, el fet de dir: passa això i hem de fer alguna cosa. I casos així n’hi ha tot sovint en la història de la humanitat. Quedar-te sense fer res també és fer. Si no ajudes algú, aquest no ajudar no és mantenir-te al marge, sinó justament prendre partit en contra de la víctima. Aleshores, aquestes persones, per motius diversos, van anar configurant a la Cerdanya una xarxa per ajudar fugitius del nazisme, conformada per persones molt diferents. Aquesta és també la gràcia, la grandesa de la gent normal i corrent. Quan dic gent normal i corrent no ho dic per empetitir-los, sinó justament per mostrar-nos la força que tenim la gent normal i corrent. En diverses entrevistes reitera que al final és una novel·la sobre la bondat. Es va plantejar des del principi fer una novel·la sobre la bondat o t’hi va portar la història? Sí, és més aviat això. Perquè, quan m’hi vaig posar, era la història de mossèn Joan. Era qui jo coneixia, qui estimava i estimo, i de qui volia fer una novel·la. El que passa és que després, a mesura que fas una novel·la, ella també es fa; almenys en el meu cas, no ho tinc tot tancat d’entrada: tinc intuïcions, històries, coses, però, a mesura que avança, ella mateixa es determina. Aleshores vaig anar veient que eren persones que feien actes de bondat. Un dia, en un acte, vaig sentir Carlos Zafón dir que, literàriament, era més difícil escriure sobre la bondat que sobre la maldat. I té raó, perquè ens atrau més la maldat que la cosa ensucrada, ens atrau més el conflicte. Hi havia, doncs, aquest repte d’escriure sobre la bondat sense caure en una cosa xarona, en l’excés de sucre. Això també em va fer pensar que era una injustícia. A mi m’agrada la banda fosca, literàriament, però també és una injustícia que només ens fixem en aquest vessant de la humanitat, especialment a l’hora d’escriure. Sempre és un repte interessant intentar superar-ho. Núria Cadenes, Premi Proa de Novel·la amb 'Qui salva una vida' / Foto: Carlos Baglietto En la novel·la aprofundeix més en els personatges bondadosos que els altres... En tot cas, no és una novel·la de llum: hi passen coses, i hi passen coses de moltes tonalitats perquè, a més a més, parlem de la Segona Guerra Mundial, de la persecució dels nazis. És un moment terrible de la humanitat a Europa i, per tant, no es podia obviar, perquè no s’hauria explicat la història i perquè tampoc no ho volia fer. M’agraden els tons, les arestes, no fer ni situacions ni personatges monolítics. L’atenció de la novel·la recau més en aquests altres personatges perquè s’intenta fer-los una mica de justícia. La majoria dels personatges de la novel·la beuen de persones reals i els fets també sorgeixen de fets reals. La intenció és que coneguem el que van fer i els seus noms. Al capdavall, la literatura ens ofereix aquesta possibilitat: que determinades històries o personatges tinguin una pervivència més llarga que la simple existència humana. És una novel·la que també la pots llegir interpretant-la amb un ull posat en l'actualitat d’un món on sembla que la bondat hagi desaparegut? No ha desaparegut, encara que ens ho diguin. Voldrien, oi? O voldrien que ens ho creguéssim. I que ens sentíssim sols, desemparats, tancats en una habitació a les fosques, preguntant-nos: què és aquest soroll?, ara qui ve? És terrible viure així, quina vida tan trista, desesperada, desesperançada, sense cap esperança ni cap confiança. Per què hauríem d’acceptar viure així, quan en realitat no és cert? A l’hora de la veritat passen coses terribles, ho sabem, però també passa això: gent que es dona la mà per sortir del fang o per salvar la vida d’un altre. I ho fan per salvar la vida d’un altre, sense saber qui és aquell altre. I això, caram, això ho fem. Si ho neguem, primer, no descrivim la realitat: és mentida. Negar que els humans fem això és obviar una realitat i, per tant, no entendre què ens envolta. I és una injustícia, però també ens fa dèbils davant de la vida, davant de les coses que ens poden passar. Aleshores, no ens hi hauríem de resignar. A la vida ens passen coses, i ens passen coses terribles, però també som amos dels nostres actes. Som determinats pel temps que vivim, pel lloc on vivim, per les creences, però també tenim capacitat de decisió sobre els nostres actes. I això no ens ho hauríem de deixar prendre. 'Qui salva una vida' explica la història d'una xarxa d'evasió a la Cerdanya. / Foto: Carlos Baglietto Quina ha estat la feina de documentació que ha hagut de fer? Bàsicament, he anat pouant històries que coneixia, que m’han explicat a casa; documents de l’Arxiu de la Cerdanya; llibres sobre els passadors i, en concret, sobre la xarxa de mossèn Joan, o la del mossèn Ginoux de Dorres, o d’altres personatges, com en Melitó Sala i la Dolors Sala. He anat traient històries, convertint-les, o agafant-ne fragments i transformant-los en escenes o capítols. També he consultat hemeroteques i he investigat coses tan pragmàtiques com saber a quina hora passava l’auto de línia i no espifiar-la… El treball amb la llengua es nota especialment en el llibre. Hi havia aquesta voluntat d’adequació? Escriure una novel·la és, per a mi, posar-me al servei de la llengua catalana i, al capdavall, si de vegades em pregunto per què escric, doncs mira: per la llengua, pel català, no sé com dir-ho. Aleshores intento que aquest treball hi sigui sempre i fer-lo tan acuradament com sigui possible, i de la manera més adequada a cada novel·la. En aquest cas, a més, hi havia aquest petit homenatge a la variant de la Cerdanya, que conec per la família i pel temps que hi he estat, i he intentat posar-hi el to perquè la gent d’allà s’hi reconegui i perquè la gent que no és d’allà hi reconegui el català que s’hi parla. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

Per raons que no venen al cas, durant molts anys he tingut relació amb organitzacions empresarials i, des d'en fa menys, també amb sindicals. De tots ells en tinc una opinió de reconeixement de la tasca de defensa que fan dels seus interessos particulars, generalment contraposats, però sempre en el marc del respecte i el diàleg, que és el que toca en qualsevol país civilitzat. Tanmateix, entremig de posicions enfrontades, de tant en tant es produeixen confluències que, per algú que s’ho mira com a espectador aliè al sector, poden resultar xocants. L’actualitat ens brinda una d’aquestes situacions: rivals en interessos es posen d’acord a fer un front comú a la llei de cambres de comerç , que es troba en fase de discussió parlamentària i que quan s’aprovi substituirà la llei vigent, del llunyà any 2002, i s’adaptarà a la llei bàsica de Cambres oficials de l’Estat espanyol de l’any 2014. La proposició de llei en qüestió ha originat moviments confluents per part dels dos sindicats majoritaris i les dues organitzacions empresarials més representatives a Catalunya. El principal motiu d’oposar-se a aspectes de la llei de cambres és defensar preventivament el seu statu quo , no fos cas que es donés entrada a un nou protagonista a l’estructura de relacions entre treballadors i empresaris. L’oposició es fa, en algun cas, amb unes justificacions que resulten dubtoses de sostenir i, en d’altres, amb una probable exageració dels drets de patronals i sindicats. En qualsevol cas, es mostra una malfiança per mor d’un hipotètic augment de participació de les cambres en la vida econòmica del país . El primer argument que utilitzen sindicats i patronals és que consideren que obriria la porta a les cambres per a participar en qüestions de l’àmbit del diàleg social , i aquest és un territori intocable dels agents socials. Tanmateix, malgrat aquesta temença, la proposició de llei estableix d’una manera explícita quines són les finalitats de les cambres i, en cap cas, es fa referència a la seva participació en aquest terreny. Encara més, s’indica que les finalitats de les cambres (se’n descriuen cinc, cap de les quals fa referència al diàleg social) es desenvoluparan respectant les funcions i facultats que la llei reconeix a sindicats i patronals en la “negociació col·lectiva, la participació institucional, el diàleg social i la concertació social”. El segon argument per a oposar-se a la llei fa referència a una suposada exclusivitat de sindicats i patronals per a defensar i promoure els interessos econòmics i socials que els hi són propis, i s’invoca l’article 7 de la Constitució espanyola, el qual reconeix que sindicats i patronals “contribueixen” a la defensa dels interessos econòmics i socials que els hi són propis. Però en cap cas diu que ho facin de manera exclusiva, singular i insubstituïble, com s'argumenta. En una línia semblant d’invocació a la legalitat, citen dos articles de l’Estatut d’autonomia i els relacionen amb la concertació, el diàleg social i una hipotètica intromissió de les cambres. En realitat els articles parlen d’altres coses : de la participació de sindicats i patronals en la definició de les polítiques públiques que els afectin (article 45.6) i de la consulta a les cambres en la definició de polítiques públiques que les afectin (article 45.7), però en cap dels dos articles es parla de concertació i de diàleg social. En una altra referència a l’Estatut, en l’argumentari de les objeccions s’indica erròniament que a l’article 45.6 es regula l’activitat de les organitzacions empresarials o sindicals més representatives, quan aquest article no en diu res, d’això . A part dels punts anteriors, entre les objeccions de sindicats i patronals n’hi ha unes quantes que van destinades a evitar que la llei inclogui qualsevol referència al fet que les cambres puguin representar la indústria, el comerç, els serveis i la navegació. Quan es parla de la seva involucració en els òrgans de govern d’infraestructures i sistemes generals, s’accepta que hi puguin “participar”, però aclarint que ha de ser amb caràcter consultiu ; en altres punts es proposa substituir el terme participar , pel de col·laborar , per exemple en l’organització i/o gestió de la formació als centres de treball inclosa en els ensenyaments de Formació Professional i graus universitaris, i en les accions i iniciatives formatives de la Formació Professional Dual; finalment, en altres punts es proposa eliminar articles concrets de manera que les cambres ni tan sols “col·laborin” amb les administracions públiques catalanes en l’avaluació i acreditació de competències professionals o bé que col·laborin en els programes de formació en l’àmbit de l’empresa. Resulta prou clar que sindicats i patronals veuen en la llei de cambres una amenaça al seu caràcter de representants laborals i empresarials Resulta prou clar que sindicats i patronals veuen en la llei de cambres una amenaça al seu caràcter de representants laborals i empresarials . Amb tots els respectes i tota la comprensió, potser som davant d’un excés de zel que s’explica perfectament per l’autointerès. Amb tot el respecte i reconeixement de la seva valuosa participació en l’economia catalana, sembla que sindicats i patronals s’han posat d’acord a curar una ferida que, ni s’ha produït, ni hi ha cap voluntat per part de ningú que es produeixi. L’oposició a la llei encara és més xocant tenint present que les cambres són corporacions de caràcter públic, regulades i estretament controlades per l’Administració, que és, per definició, el màxim garant de l’interès general . Potser d’aquí ve també una part de l’oposició, més enllà de l’autointerès. A veure com ho interpreten tot plegat els senyors parlamentaris , però des de la modèstia i a criteri meu, seria un error barrar el pas a tot el potencial de reforçar el sistema productiu català que tenen les cambres. Modest Guinjoan, economista

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

L’estiu del 1999 no va ser un estiu qualsevol a Terrassa. Una baralla entre joves, durant una festa al barri obrer de Ca n’Anglada, va degenerar en una sèrie d’incidents entre els veïns i un grup de magribins, que es van saldar amb agressions, destrosses i manifestacions. Recordo perfectament que els mitjans de comunicació en parlaven nit i dia, en un món en el qual encara no hi havia les xarxes socials. Segurament per a molts va ser el primer xoc mediàtic amb una nova realitat que s’anava imposant de manera silenciosa. Catalunya començava a ser la terra promesa d’una altra mena d’immigració, després de dècades d’immigració castellana, andalusa, gallega i extremenya, entre altres llocs de procedència. Em va impactar particularment veure, a TV3, unes senyores indignadíssimes amb els nouvinguts marroquins, dels quals deien (en castellà, naturalment) que “ llegan y no se integran, no hacen lo que hacemos aquí, no aprenden a bailar sevillanas ”. Em vaig quedar clavat al sofà quan ho vaig sentir. Resulta que allò propi de Ca n’Anglada, allò tradicional, era ballar sevillanes. Aquest era i és el marc mental de molta gent que va venir als anys cinquanta, seixanta i setanta: desarrelar la cultura catalana i implantar-hi la seva, per després naturalitzar-la com si fos la pròpia del lloc . Els avantpassats dels habitants originaris de l’indret, aplegats al voltant de la masia de Ca n’Anglada i l’ermita romànica de Sant Cristòfol, no en sabien res, de les sevillanes. Ni tan sols entenien el castellà . Aquelles senyores encarnaven aquella teoria que diu que, sovint, els més racistes són els penúltims a arribar, que veuen amenaçada la seva situació d’un cert privilegi, sobretot si els ha anat bé al nou lloc d’acollida. He recordat aquells incidents aquests darrers dies, arran del desallotjament de la nau B9 per part de l’Ajuntament de Badalona i la sèrie d’incidents socials i polítics que ha generat. Bona part de la classe política ha amagat el cap sota l’ala durant molts anys, acusant de racista i xenòfob el primer que gosés dir qualsevol cosa en veu alta Ara m’hi referiré, però encara amb relació als incidents del 1999 a Ca n’Anglada val la pena recordar que, llavors, el sociòleg terrassenc Salvador Cardús explicava a El Temps que “la gent sol ser més pacient que no sembla i va acumulant molts problemes que al final esclaten”. A més, afegia que “els polítics, per evitar una alarma social, els dissimulen i fins i tot demanen als mitjans de comunicació que en parlin amb prudència”. No els sona, tot això? Ha passat un quart de segle i som on érem; molts ciutadans suporten en silenci les externalitats negatives de la immigració, perquè n’hi ha, i bona part de la classe política ha amagat el cap sota l’ala durant molts anys, acusant de racista i xenòfob el primer que gosés dir qualsevol cosa en veu alta . Aquesta pressió institucional només va servir i serveix encara per generar una colossal espiral de silenci, però no afronta el problema de fons. I avui a Badalona, com llavors a Terrassa, ens trobem que el conflicte latent esclata de manera incontrolada. I avui, arreu del país, aquesta qüestió s’ha deixat podrir i s’ha convertit en una arma electoral de primer nivell, en la punta de llança ideològica de l’extremisme que cavalca la política del món. Davant d’aquesta realitat, hi ha diverses maneres d’afrontar la realitat, que en el cas de Badalona queden perfectament al descobert. D’una banda, tenim els racistes i xenòfobs, a peu de carrer o a les institucions, que reclamen sense vergonya que s’expulsi aquesta gent de tot arreu, amb una posició reduccionista, sense destriar el gra de la palla, deshumanitzant aquestes persones, fins al punt d’impedir-los accedir a una església a passar-hi la nit. En l’escala de la misèria ètica i moral, les persones que bloquejaven la porta de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat hi tenen reservat un lloc d’honor . A l’altra banda, hi tenim els bonistes, que també podem qualificar de negacionistes del conflicte migratori. Aquest sector també té una visió reduccionista de la realitat, segons la qual tot és culpa de les desigualtats i, per tant, les persones (les d’aquí i les migrants) no hi tenen cap responsabilitat personal. Tot és una qüestió política, de model econòmic i de lluita de classes. Per a uns i altres les persones del B9, com la resta de persones migrades, no importen gens ni mica perquè són carnassa electoral, són ingredients de l’argumentari polític, són desferres humanes que es llancen amb catapulta sobre l’exèrcit contrari. El “tots fora” es rebat amb “papers per a tothom”, i a la inversa, sense que cap dels dos extrems es plantegi mai seriosament què vol dir exactament , com es faria i quines conseqüències tindria això que proclamen alegrement. El nivell polític baixa i la demagògia puja: un símptoma dels temps que vivim. Hi ha una posició intermèdia, que massa sovint queda sepultada sota l’allau dels insults i l’agressivitat dels dos extrems. La posició del mig és titllada de racista pels bonistes i d’immigracionista pels xenòfobs, la qual cosa, en el fons, demostra la seva virtut. És la posició que defensa que els desallotjaments, tan justificats com el del B9, s’han de fer correctament i amb un punt d’humanitat ; és la posició que defensa que a Catalunya ja no hi cap ningú més, però que no vol deportar milions de persones, excepte els delinqüents; és la posició que defensa el control estricte del padró davant els que empadronen centenars de persones a les oficines dels serveis socials; és la posició que defensa que, si un estranger vol viure a casa nostra, ha d’aprendre català o ja pot fer les maletes; és la posició que defensarà sempre un migrant que arreli a casa nostra, tingui ganes de formar part de la nostra nació i contribueixi a fer gran Catalunya. És, al cap i a la fi, la posició que ha fet Catalunya tal com és, amb seny i ordre, perquè la geografia ho determina tot i el nostre país no és un arxipèlag al bell mig de l’oceà Pacífic. Nosaltres no fixem les regles de joc; juguem a un joc que ens ve fet. I el catalanisme ha de ser capaç d’articular una resposta racional i comprensible davant el fenomen migratori que amenaça la nostra identitat, que no passi pel racisme descarnat ni per obrir les portes a tothom .

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

Per continuar impulsant la cultura com el quart pilar de l’estat del benestar a Catalunya, el Govern de la Generalitat ha donat llum verda al projecte de Llei de Drets Culturals, que en aquests moments es troba en tràmit al Parlament de Catalunya i ha de servir per garantir un accés lliure i sense obstacles ni desigualtats a la cultura arreu del país. El concepte de ‘drets culturals’ està reconegut des del 1948 a la Declaració Universal dels Drets Humans , que en l'article 27 estableix que “tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic”. Dins d’aquest esforç per aconseguir el lliure accés dels ciutadans a la cultura, al marge d’obstacles i biaixos, emergeix la necessitat de lluitar contra les desigualtats territorials a l’hora de tenir a prop una oferta cultural prou rica i àmplia. En el marc d’aquest context i de les dinàmiques de concentració cultural, l’existència de la xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya (SPEAV), 30 centres distribuïts per tot el territori , permet apropar l’art contemporani i les arts visuals a la ciutadania d’arreu de Catalunya, amb atenció al món local. A Barcelona, per exemple, hi trobem el MACBA com a capçalera de referència, o el Centre d’Art Fabra i Coats com un dels centres territorials. Els 'drets culturals' són una prioritat del Departament de Cultura, que vol convetir aquesta legislatura en 'la legislatura dels drets culturals' El concepte de ‘drets culturals’ i la necessitat de garantir un accés lliure i sense obstacles i desigualtats a la cultura són prioritats del Departament de Cultura per aquesta legislatura, que la vol transformar en la ‘legislatura dels drets culturals’ . En aquest sentit, impulsa tant la nova llei de drets culturals com el SPEAV, que garanteix la presència d'equipaments de referència pel que fa al llenguatge d’art contemporani, videocreació, art sonor i IA, performance o videoinstal·lació, entre altres tendències emergents, i equilibra, d’aquesta forma, l’oferta i programació de productes culturals en aquestes disciplines en tot el territori. Els centres que formen part de la xarxa tenen la missió de fomentar la recerca i la creació cultural , la programació d’actes i esdeveniments, la difusió de la seva labor, la documentació de la recerca, la connexió amb els creadors i l’articulació d’una xarxa de producció cultural local. També s’han de centrar en la identificació del talent artístic , la formació de creadors, el foment de la investigació i el desenvolupament del procés de producció artística mitjançant la posada a disposició de recursos per a la creació i desenvolupament de projectes d’arts visuals. El projecte de Llei de Drets Culturals La llei recull un dret ja reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948: el d’accedir i participar en la cultura en igualtat de condicions. Per tal de fer aquests drets plenament efectius, el projecte de llei estableix obligacions clares per als poders públics i per a les entitats i els equipaments que integren el Sistema Cultural de Catalunya . Un sistema cultural obert i divers que aporta valor social i que s’encarrega de vetllar i posar els mitjans necessaris perquè aquesta llei es compleixi. La llei defineix els drets culturals dels ciutadans : el dret a la identitat cultural; a l’accés a la cultura; a la participació cultural; a la creació, expressió i difusió culturals; a la formació i creació artística; i els drets laborals i econòmics dels treballadors de la cultura. La llei també regula el Sistema Cultural de Catalunya i estableix la col·laboració dels diferents agents que el formen (administracions, equipaments públics, mitjans de comunicació, entitats privades i empreses) per tal de garantir els drets que enumera. D’igual manera, promou clarament a cultura catalana com a element cohesionador de la societat i element clau per a la integració de tots els ciutadans. El Sistema Públic d'Equipaments d'Arts Visuals de Catalunya (SPEAV) Apropar l’art contemporani i les arts visuals a la ciutadania. Aquest és l’objectiu del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals que impulsa el Departament de Cultura i que agrupa al voltant de 30 centres d’arreu de Catalunya. Mitjançant aquest sistema, els equipaments col·laboren entre ells i fan accions de cooperació que permetran optimitzar els seus recursos . Per exemple, els centres territorials poden compartir recursos amb centres locals, tot cedint-los continguts artístics o part de les seves programacions. També permet la complicitat i col·laboració entre el govern i els ajuntaments per enfortir els centres als diferents territoris. Finalment, el sistema també pretén ser un espai d’interacció dels agents artístics , més enllà dels equipaments, que faciliti i fomenti la creació. El sistema l’integren el MACBA, com a capçalera de referència en l'àmbit nacional i vuit centres territorials d’arts visuals que actuen com a equipaments de referència per vertebrar i dinamitzar els agents artístics de cada territori: ACVic Centre d’Arts Contemporànies, a Vic; Bòlit, Centre d’Art Contemporani, a Girona; Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, a Barcelona; M|A|C Mataró Art Contemporani, a Mataró; Mèdol - Centre d’Arts Contemporànies, a Tarragona; Centra d’Art la Panera, a Lleida; Lo Pati - Centre d’Art Terres de l’Ebre, a Amposta; i Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat. Aquests centres de referència es complementen amb tota la resta d’equipaments locals que teixeixen i reforcen la xarxa a nivell municipal del territori , des de Reus fins a Sarrià de Ter, així com en altres localitats com Figueres, el Vendrell, Terrassa, Manresa i Vilafranca del Penedès, entre d’altres.

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

En aquest últim vídeo de l'any , presento una anàlisi sobre la situació actual i els reptes per al pròxim 2026. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

La ciudad construyó durante años una de las industrias de ficción en español más sólidas del continente, creando un ecosistema que dio trabajo y visibilidad a miles de actores y creadores

• EL PAÍS
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

La relació entre els Estats Units i Groenlàndia , l’illa àrtica més gran del món i territori autònom dins del Regne de Dinamarca, té arrels que s’estenen més d’un segle enrere i és un fil conductor de la política exterior nord‑americana que combina ambicions estratègiques, recursos naturals i interessos militars. Així doncs, l’interès nord‑americà per Groenlàndia es remunta al segle XIX , quan el secretari d’Estat William Seward, després de l’adquisició d’Alaska el 1867, va considerar la possibilitat que els Estats Units també controlessin Groenlàndia i Islàndia. Aquest interès inicial es basava en factors geogràfics i econòmics: la proximitat de l’illa al continent americà, les seves àmplies pesqueries i el potencial dels seus recursos minerals. Durant la Segona Guerra Mundial , Groenlàndia va esdevenir un element clau de l’estratègia aliada. Amb Dinamarca ocupada pels nazis el 1940, l’ambaixador danès a Washington, Henrik Kauffmann, va actuar contra les instruccions de Copenhaguen i va signar un acord que atorgava als Estats Units la defensa de l’illa. A partir d’aquell moment, els nord‑americans van establir bases aèries a Kangerlussuaq i Narsarsuaq, que es van convertir en punts vitals per al trànsit i l’assistència dels aliats a Europa, tal com recorda el portal de Visit Greenland. De fet, a Narsarsuaq hi ha un museu i la col·lecció inclou nombroses imatges i objectes de la base operativa entre 1941 i 1958, així com una secció dedicada als assentaments nòrdics liderats per Erik el Roig , que van arribar a Groenlàndia fa més de mil anys. Bases i estacions del temps a Groenlàndia durant la Segona Guerra Mundial / Anna Solé Sans Groenlàndia i el context de la Guerra Freda La importància de Groenlàndia es va intensificar immediatament després de la guerra, amb l’arribada de la Guerra Freda . En aquest context de confrontació amb la Unió Soviètica, els estrategs militars dels Estats Units van considerar l’illa un baluard indispensable per a la defensa transatlàntica. Això va portar el 1946 a una oferta informal per comprar Groenlàndia per 100 milions de dòlars en or , proposta que Dinamarca va rebutjar diverses vegades, donant prioritat a la sobirania nacional sobre els incentius econòmics. L’element més durador de l’era de la Guerra Freda va ser la construcció de la Thule Air Base el 1951, situada a la costa nord‑occidental de Groenlàndia. Aquest enclavament va convertir‑se en un punt clau de la xarxa de defensa nord‑americana, especialment per als sistemes de radar de detecció primerenca i com a plataforma per a operacions de reconeixement i resposta nuclear. El 2023, van canviar el nom de la base per Pituffik Space Base en honor al nom inuit tradicional del lloc, tot i que continua essent gestionada pels Estats Units en el marc de l’OTAN i en cooperació amb Dinamarca. Base militar de Narsarsuaq / Anna Solé Sans Per què hi ha presència dels EUA a Groenlàndia? Al llarg de les dècades posteriors, el control d’aquestes instal·lacions va consolidar‑se com una peça central de la presència militar nord‑americana a l’Àrtic. A més, es van executar projectes com el famós Projecte Iceworm , una campanya militar secreta per establir túnels i sistemes de míssils sota el gel que finalment es va abandonar a causa de les dificultats tècniques, però que exemplifica l’assentament militar profund de Washington a la regió. Tot i això, Groenlàndia no és un territori deshabitat ni desvinculat. El seu poble inuit i la seva cultura han existit durant mil·lennis, i des de 1979 amb el Home Rule i des del 2009 amb el Self‑Government , Groenlàndia ha aconseguit un alt grau d’autonomia en assumptes interns, reconeixent‑se com a poble amb dret a determinar el seu futur polític. Nanortalik / Anna Solé Sans Aquest equilibri complex entre sobirania local i interessos globals s’ha tornat a posar sobre la taula en els últims anys. El 2019, l’administració de Donald Trump va tornar a fer una oferta per comprar l’illa , proposta rebutjada tant pel govern danès com pel groenlandès amb un missatge clar: “ Groenlàndia no està a la venda ”. El mateix 2024, Trump va reafirmar la importància estratègica de l’illa per a la seguretat nacional dels EUA, generant debat diplomàtic sobre sobirania, recursos i geopolítica a l’Àrtic. El 2025, no ha estat exempt de polèmica tampoc. De fet, aquesta setmana, Trump ha tornat a moure fitxa designant el governador de Louisiana , Jeff Landry , com a enviat especial per a l'illa. Una decisió que torna a situar al centre del debat internacional les aspiracions nord-americanes. L’objectiu declarat de la missió és convertir Groenlàndia en part dels Estats Units, segons ha reconegut el mateix Landry. La història de l’interès americà a Groenlàndia mostra una evolució que va des d’intents d’adquisició territorial fins a una presència militar consolidada i una nova tensió geopolítica en l’era de l’escalfament global i la competència àrtica. En aquest escenari, Groenlàndia es manté com un punt de trobada entre la sobirania local i les grans potències, amb la preservació de la identitat inuit i l’autoria de la seva pròpia trajectòria històrica com a element central de qualsevol discussió futura. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

Los locales de ocio esperan un incremento de la facturación del 4,5 % durante la campaña navideña

• La Vanguardia
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

Dels anys que van passant en fem, d’habitud, resums, i dels llibres, recensions i crítiques. Avui ho invertiré, això, i del 2025 en faré, precisament, una lectura crítica. No per mer afany innovador, sinó perquè cada vegada tinc més la sensació (probablement perquè em vaig fent gran) que l’actualitat que ens tenalla permanentment, més que a un bloc de notes en blanc pendent de ser escrit i viscut dia rere dia, s’assembla a un calendari de mala qualitat que, ja emplenat de fàbrica i ben rebregat, transcriu, amb alguns retocs de maquillatge perquè no es noti massa, el contingut de l’any anterior. Estic exagerant una mica, és clar, però diria que no vaig mal encaminat. Què postula i confirma, així doncs, el 2025, sobre les nostres vides col·lectives? Nivell internacional . Genocidis al marge, el 2025 s’articula sobre dos eixos: Trump i la UE. Amb Trump ens confirma el que ja ens ensumàvem. La seva tècnica que esdevé, simultàniament, tàctica: fer soroll, molt soroll. Endega i proclama a pulmó obert desenes i desenes de mesures, moltes absurdes, sabent perfectament que algunes ni tan sols les intentarà, que d’altres no s'arribaran a aprovar i que unes quantes més seran tombades pels tribunals. Un fracàs? En absolut: així es genera un ressò mediàtic eixordador (en què gairebé tots caiem) que permet, com qui no vol la cosa, tirar endavant i aprovar sense que pràcticament ningú no hi presti massa atenció (aquest era l’objectiu, és clar) el 20% de les mesures restants, habitualment les de contingut fiscal o econòmic. És a dir, les més importants. Postveritat? Sí. Eficient? També. Unió Europea . Aquí el 2025 és força dur. Ens descriu com els estats membres fan mans i mànigues per mirar de tenir algun tipus de veu en temes crucials, com Israel o Ucraïna, i com, de nou, arribats al moment crucial, quelcom els ho impedeix. No acaben de fer el pas. El 2025 se centra en un cas molt evident, a més de recent, que ha passat excessivament desapercebut: el finançament de l’ajuda a Ucraïna. Era una oportunitat per fer el pas i fer-lo a través dels actius russos congelats a la UE. Però no s’hi han atrevit. Finalment, es farà amb deute. És a dir, la pagarem els ciutadans europeus (també vosaltres, benvolguts lectors) . L’important és, tant a Madrid com a terres catalanes, romandre al poder, retenir-lo Espanya i Catalunya I . La tesi principal que ens proposa el 2025 és ben crua en termes democràtics: l’important és, tant a Madrid com a terres catalanes, romandre al poder, retenir-lo. Tant se val si no pots fer, per manca de suports parlamentaris, allò que se suposa que fan els qui governen: promoure lleis, aprovar pressupostos..., governar, en definitiva . L’exercici del poder esdevé, així, una finalitat en si mateixa. Què en diria, Maquiavel, d’això? En el cas de Sánchez, en lloaria, ben segur, la seva ja molt depurada tècnica en l’art de la retenció del poder: a cada nou obstacle que se li interposa, hi respon reblant un nou clau a la poltrona. Illa encara n’és un aprenent, d’aquest art, però tot apunta que disposarà de temps, no tant per virtuts pròpies com per la disgregació creixent, per una banda, i la congènita al·lèrgia recíproca, per l’altra, que observem en tots o part dels seus adversaris. Illa només ha de fer una cosa: no fer res (anar castellanitzant Catalunya mentrestant no modifica la idea general). Això sí, haurà d’estar atent a un perill: que no l’acabi engolint la taca de quitrà judicial que, a poc a poc, s’estén per territori socialista. De moment, no hi ha interès que això s’esdevingui. Espanya i Catalunya II . El 2025 reitera no ja un aprenentatge sinó un dia de la marmota: un percentatge esfereïdorament elevat de les promeses que es van fer als partits catalans a canvi d’investidures de tota mena no s’ha materialitzat. El 2025 ens ofereix, això sí, noves excuses de mal pagador: "això no depèn de nosaltres!": l’aplicació de l’amnistia depèn dels tribunals (no de l’investit), el català a Europa depèn d’Europa (no de l’investit) i la immigració depèn de Podemos (no només de l’investit). Ara bé, què ens diu el 2025 d’aquelles promeses que sí que depenien dels investits? Caram, del finançament "singular", més enllà de no existir, encara (com sempre, l’anem posposant: hi arribarem a temps?, quins nervis!), si alguna cosa podem avançar-ne (quina mandra) és que no tindrà res de "singular". I d’una minúcia tan rutinària com publicar les balances fiscals? No s’ha fet! Per això el 2025 postula una conclusió ben potent per als catalans: apreneu una mica de com negocien, fent molt poc soroll, els bascos; exploreu també la finestra dels "drets històrics" (que, recordem, Catalunya també en té!), i, sobretot, la pròxima vegada conformeu-vos amb una mera transferència bancària (per l'import del dèficit fiscal ja aniria bé), però, això sí, feta abans d’investir a Sánchez, Feijó, Abascal o Illa i amb recepció prèvia del comprovant del Bizum mediante . Coda judicial . La darrera tesi del 2025, molt contundent, algú ja l’havia ensumada: res no impedia ni impedeix traslladar a altri, quan convingui, algunes de les pràctiques judicials esbiaixades aplicades als catalans des de 2017 . Així ha estat ben recentment amb el fiscal general de l'Estat, ja condemnat i dimitit. Els nombrosos i potents obstacles jurídics que semblava descartar la condemna han estat, com tantes vegades va passar i continua passant en el cas català, quirúrgicament superats. La tècnica s’ha anat depurant. Ja hi comptem, a Catalunya. A Madrid, els espanyols recentment damnificats no se’n saben avenir i encara es troben en estat de xoc. Donem-los temps per assimilar-ho i guarir-se’n. És un procés lent, amb diverses etapes. Ja ho hem viscut, això, nosaltres. Fins aquí la recensió de 2025. Bon 2026!

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

En aquesta secció setmanal intentem recomanar sempre vins que siguin accessibles i amb excel·lent relació preu/plaer. Però s’acaba l’any, un 2025 que cadascú haurà viscut a la seva manera, amb alegries, decepcions, il·lusions i, de segur, amb moltes esperances dipositades pel nou any que comença . En aquesta ocasió, ens permetem la llicència d’aprofitar aquesta nit tan màgica per llençar la casa per la finestra i presentar-vos vins d’alt nivell que s’elaboren en diferents punts del país, per acomiadar-nos com cal de tot el viscut el 2025 i encetar l’any nou de la millor manera possible. Si, com nosaltres, creieu que us heu guanyat un homenatge el pròxim 31 de desembre, llegiu ben atents. La primera proposta és el Kripta Cuvée 1935 , del celler Kripta. Una edició molt limitada de només 1.935 ampolles. Un escumós de nou anys de criança, nascut del xarel·lo de la mítica Vinya de l’Avi i creat com a homenatge als fundadors del celler. Porta el nom de l'any que es van casar. Un escumós fi, profund i ple d’història : perfecte per combinar amb qualsevol entrant o plat principal del sopar. Un altre escumós de llarg recorregut és el Reserva de la Família V36, de Juvé & Camps. Només 1.297 ampolles de l'anyada 2009, i amb 15 anys de criança en rima. Un brut nature cupatge de xarel·lo, macabeu i parellada , procedents d’Espiells, La Cuscona i Mediona. Un cava de criança llarguíssima, amb notes de pa torrat i de flors. Les ampolles dels vins recomanats per Cap d'Any. / Foto: Carlos Baglietto Acabem amb una recomanació diferent de l'habitual vi dolç, amb un tresor ranci Seguim amb un clàssic del Priorat: Doix 2022, del celler Mas Doix. Un negre profund de garnatxa i carinyena procedent de vinyes de 70 a 100 anys, plantades en costers de llicorella. Un vi sedós, harmoniós i amb molta personalitat. Combina'l amb algun menjar potent i prepara’t per triomfar si el poses a taula. Ara toca un blanc del Penedès: Montombra Blanc, de Can Ràfols dels Caus. Un vi de terrer extrem, amb pendents del 50% i sòls calcaris que donen una forta identitat. És 100% viognier fermentat en fusta i amb un treball de tres mesos de lies. Atenció amb el seu potencial de guarda: de 20 o 30 anys. Un vi que és una autèntica declaració de territori. Acabem amb una recomanació diferent de l'habitual vi dolç, amb un tresor ranci: Gramona Vi Ranci Batlle. Un vi elaborat amb mares centenàries, d'abans del 1900. Aromes de figues, fruits secs, pell de taronja i un perfil sec, sàpid i sorprenentment elegant. Un vi per gaudir amb formatges, postres o en aquell moment de pausa a la sobretaula de Cap d’Any. Aquests són els meus cinc vins prèmium per celebrar el final d’any. Quin obriràs tu? Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

Les estafes ja no arriben només per telèfon o amb una carta sospitosa. Avui, els enganys més perillosos entren a casa nostra a través del mòbil, del correu electrònic o de les xarxes socials , sovint amb missatges tan creïbles que costa detectar-ne el parany. Ningú n’està exempt. En aquest vídeo, un agent dels Mossos d'Esquadra explica, amb exemples clars i reals, com actuen els ciberdelinqüents i quines tècniques fan servir per estafar-nos . Des de falsos SMS de bancs i empreses de missatgeria fins a suplantacions d’identitat, webs fraudulentes o trucades que juguen amb la por i la urgència. De manera directa i entenedora, el membre del cos policial català ens ajuda a reconèixer els senyals d’alerta : errors subtils, enllaços enganyosos, peticions de dades personals o missatges que apel·len a l’emoció, per exemple. Petits detalls que poden marcar la diferència entre caure en l’estafa o evitar-la a temps. També aprendràs què pots fer per protegir-te i com actuar si ja has estat víctima d’un frau digital. Informar-se és la millor eina de prevenció , i entendre com pensen els estafadors és el primer pas per avançar-nos-hi. Perquè en un món cada cop més connectat, la seguretat digital és una responsabilitat compartida. Fes-ho amb aquest vídeo.

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

Nadal és temps de taules llargues, plats abundants i receptes que només cuinem un cop l’any. Són dies de celebració, de família i de cuinar amb il·lusió… però també de neveres plenes i sobres que, si no hi pensem, acaben massa sovint a les escombraries. I és precisament aquí on tenim una gran oportunitat per fer-ho millor. El malbaratament alimentari es produeix quan aliments que són segurs i nutritius per al consum humà s’acaben descartant o destinant a usos diferents de l’alimentació, tot i ser perfectament aprofitables. Durant les festes de Nadal, quan sovint es cuina en excés, prendre consciència del reaprofitament és clau per avançar cap a una cuina més responsable, sostenible i també creativa. A Catalunya, cada any hi ha esforços notables per prevenir aquesta pèrdua d’aliments i promoure el seu reaprofitament responsable , una acció que aporta beneficis tant socials com ambientals. Això és especialment rellevant durant les festes de Nadal, quan sovint cuinem en excés i generem més sobrants dels necessaris. Convertir aquests excedents en plats nous no només redueix el malbaratament, sinó que també estalvia diners i amplia la nostra creativitat a la cuina. A continuació trobareu cinc idees de receptes senzilles i saboroses per donar una segona vida als ingredients que sovint queden al teu plat després dels àpats de Nadal més copiosos. 1. Croquetes de carn d’olla Després d’una bona sopa de galets amb carn d’olla, segur que et sobren trossos de carn i verdures. Pica la carn ben fina i barreja-la amb una beixamel consistent feta amb el brou. Deixa refredar la massa, fa unes boletes i enfarina-les, arrebossa-les i fregeix-les. El resultat són unes croquetes cremoses per fora i plenes de sabor, perfectes per acompanyar un vermut o com a entrant en un sopar informal. 2. Crema de verdures nadalenca Si després de l’àpat et queden restes de verdures bullides (pastanaga, porro, naps, carabassa…), no les llencis! Treu-les del plat i posa-les en una olla juntament amb una mica de brou restant. Tritura-ho tot fins a obtenir una crema suau. Pots afegir una mica de formatge cremós o crema per donar més cos. És una forma molt nutritiva i reconfortant d’aprofitar el que sobra. 3. Amanida tèbia d’aviram Amb les restes d’ aviram rostit (pollastre, gall dindi, o altres), desfem la carn i combineu-la amb una amanida de fulles verdes, poma tallada fina, fruits secs i una vinagreta potent de mostassa i mel (similar als sabors nadalencs). Aprofita també les restes de taronja o magrana per donar frescor i dolçor. Serveix aquesta amanida tèbia per un dinar lleuger i equilibrat. 4. Fideus saltats amb sobrassada i col rostida Si et queden sobrats fideus o pasta de guarnició d’altres àpats i una mica de col rostida o verdures, salta-ho tot a la paella amb una mica d’oli d’oliva i sobrassada. La sobrassada alliberarà el seu gust intens i untuós quan es fon, i la pasta recollirà tot el sabor. És una recepta ràpida però sorprenent. 5. Torrades de sobrassada/formatge amb mel i festucs Convertir les restes de pa de Nadal o torrades en aperitiu pot ser una gran opció. Torra les llesques petites i unta-les amb sobrassada o formatge suau; corona-les amb una mica de mel i festucs o nous picades. Aquest contrast de dolç i salat encaixa molt bé com a snack o tapa per començar un àpat sense generar residus. Reaprofitant aliments no només reduïm la quantitat de residus alimentaris , sinó que també aportem valor a allò que ja tenim a la cuina i reforcem hàbits més sostenibles i responsables. En realitat, cada petit gest compta: des de planificar millor les compres, conservar aliments correctament, o transformar sobrades en plats nous i deliciosos. Sensibilitzar-nos sobre el consum responsable i incorporar pràctiques d’aprofitament en el nostre dia a dia és una forma concreta de contribuir a una alimentació més sostenible. Des de la cuina de casa, podem fer la diferència i, al mateix temps, sorprendre els nostres convidats amb receptes creatives que tenen història i sentit.

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

El parc de la Ciutadella és el pulmó verd del centre de Barcelona , però més enllà del seu passat com a caserna militar odiada pels barcelonins , espai central de l’Exposició Universal del 1888 i actual zona d’esbarjo i passejada, la Ciutadella i el seu entorn estan cridats a ser el gran àmbit de connexió entre la ciència i la cultura. És en aquest context que es desenvolupa el projecte de la Ciutadella del Coneixement, liderat per l’Ajuntament de Barcelona, un trencaclosques que busca convertir el parc i tot l’àmbit que l’envolta en un node de coneixement, recerca, innovació i divulgació punter al sud d’Europa i vinculat a la ciutadania, sumant diverses peces que a poc a poc van esdevenint una realitat. En aquest context, al mateix parc s’han dut a terme importants obres de millora de la xarxa d’aigua freàtica per mirar de resoldre els històrics problemes de drenatge, però més enllà de la transformació física de l’espai, la voluntat és la d’articular dins i a l’entorn de la Ciutadella un itinerari que relacioni entre si museus, universitats, centres de recerca, fundacions i empreses , amb actuacions com la recuperació de l’eix científic i patrimonial del mateix parc, afavorir l’activitat científica del zoològic i dotar el conjunt d’importants equipaments d’investigació, com el Mercat del Peix i culturals, com la Biblioteca Central. Aquestes són les principals parts d’aquest trencaclosques en construcció: Eix patrimonial: des de l’Umbracle fins al Castell dels Tres Dragons L’eix patrimonial del parc de la Ciutadella està constituït per quatre edificacions que provenen directament de l’exposició del 1888 i que, a més, han tingut un component científic, i per això mateix esdevindran el pol més ciutadà d’aquesta Ciutadella del Coneixement. Es tracta de l’Umbracle, del Museu Martorell, l’Hivernacle i el Castell dels Tres Dragons , tots quatre alineats en un eix paral·lel al passeig Picasso: Umbracle: un projecte de rehabilitació anunciat l’octubre del 2025 preveu recuperar l'aparença original de l'estructura, tal com la va projectar el mestre d'obres Josep Fontseré el 1883. La intenció del consistori és arreglar la coberta, les façanes, l'estructura, els paviments i les dues portes, tot respectant les espècies vegetals que hi ha a l'interior. Una vegada l'espai passi per xapa i pintura, es convertirà en un lloc de divulgació científica obert als visitants. Les obres tindran un pressupost assignat de dos milions d'euros, d'acord amb la previsió del consistori barceloní. Es faran en dues fases: la primera inclou la part interior de l'edifici, que començarà durant el primer trimestre del 2026 i durarà deu mesos; i la segona, inclou la rehabilitació de les quatre façanes exteriors i es realitzarà al llarg del 2027, amb una durada prevista de cinc mesos. Interior de l'Umbracle de la Ciutadella, pendent de rehabilitació / Foto: Carlos Baglietto Centre Martorell d’Exposicions: el Museu Martorell té el mèrit de ser el museu més antic de Barcelona, inaugurat el 1882 com a Museu Martorell, reconvertit en Museu de Geologia el 1924 i en desús des del 2010, actualment és una de les peces ja funcionals de la Ciutadella del Coneixement després d’una àmplia rehabilitació de l’interior i de l’exterior que han convertit el vell edifici en el modern Centre Martorell d’Exposicions Martorell , un espai adscrit al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), que té en el NAT del Fòrum la seva seu principal. En aquest nou centre, inaugurat el febrer del 2024, ja s’han pogut veure diverses exposicions, amb més de 47.000 visitants durant el 2025. Des del 13 de desembre del 2025 i fins al setembre del 2027 s’exhibeix la mostra La invenció del temps . El Centre Martorell d'Exposicions ja és una peça en funcionament de la Ciutadella del Coneixement / Foto: AjBCN Hivernacle: una altra de les peces de la Ciutadella del Coneixement ja en funcionament és l’Hivernacle, construït per Josep Amargós i Samaranch per a l’Exposició del 1888 i que va estar 14 anys sense ús i patint un preocupant procés de degradació . El desembre del 2023 va concloure una important rehabilitació de setze mesos que li ha retornat l’esplendor original i que ha permès reobrir aquest espai dedicat a acollir plantes de la col·lecció botànica i divulgar el coneixement sobre el verd, la biodiversitat i la jardineria entre la ciutadania. Amb accés d’entrada lliure, es calcula que el 2025 va rebre la visita de 415.000 persones . L'Hivernacle ha tornat a l'ús ciutadà un cop rehabilitat en profunditat / Foto: Carlos Baglietto Castell dels Tres Dragons: aquest edifici, projectat per Lluís Domènech i Montaner, va fer les funcions de cafè-restaurant durant l’Exposició Universal del 1888 i va ser seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona fins a l’any 2011 . En desús des d’aleshores, està a punt de començar una rehabilitació profunda per integrar-lo dins l’eix històric de la Ciutadella del Coneixement. El passat octubre es van traslladar les seves col·leccions per poder alliberar l’espai amb la intenció de començar les obres de rehabilitació durant el primer trimestre del 2026. Com a equipament adscrit a l’MCNB, es preveu que un cop restaurat tingui usos científics i divulgatius. Operaris d'una empresa especialitzada carreguen un exemplar jove de girafa del Castell dels Tres Dragons a un camió per traslladar-lo al NAT / Foto: Enric Fontcuberta - Efe Zoo de Barcelona: pol de biodiversitat i millora de la connectivitat L’històric parc zoològic de Barcelona afronta una important reconversió per deixar el vell model de zoo i esdevenir un equipament més modern, més permeable i amb un rol actiu en la defensa de la biodiversitat en el marc de la Ciutadella del Coneixement. Per això, amb un horitzó de cinc anys, el zoo es reformularà de la mà de nous projectes com el Bioscope, Aïllats i Descobrim la Mediterrània , que suposarà replantejar el terç del parc zoològic situat al llarg del carrer Wellington amb la vista posada l'any 2030, així com l’experiència immersiva Cuida’ls, ja en funcionament, com a primera mostra d’aquesta transformació. Plànol del nou passeig que connectarà la Ribera amb la Vila Olímpica / Foto: AjBCN Recreació del nou passeig, amb una passera per als vianants i un pas a un altre nivell per als visitants del Zoo / Foto: AjBCN Un segon eix de la reconversió del Zoo serà la permeabilitat que aconseguirà gràcies a la c onstrucció d’un nou passeig que connectarà el parc de la Ciutadella en l’àmbit del Parlament de Catalunya amb el carrer Wellington travessant les instal·lacions del zoo, i per extensió, millorarà la connexió entre Ciutat Vella i la Vila Olímpica . El nou pas pel zoo, que implicarà un passeig públic compatible amb un recorregut semisoterrat per als visitants del zoològic implicarà situar el Mercat del Peix, la terminal del tramvia de Wellington i l’estació de Metro de ciutadella | Vila Olímpica a cinc minuts del Parlament, una millora de la connectivitat que és un element troncal de la Ciutadella del Coneixement i que, a la llarga, servirà per buidar de cotxes els entorns del Parlament, una voluntat explicita de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. Biblioteca central: la gran biblioteca de Barcelona Una altra peça d’aquest trencaclosques científicocultural serà la Biblioteca Central, altrament dita Biblioteca de l’Estat o Biblioteca Provincial de Barcelona . Després d’ajornaments que es compten per dècades, aquest equipament finalment se situarà al gran solar situat a la banda Besòs de l’estació de França, alliberat després de l’enderroc d’un edifici annex del mateix complex. La previsió actual és que aquest equipament cultural sigui una realitat l’any 2030, quan no fa ni tres anys es prometia que estaria enllestida el 2027 . La futura biblioteca, de 16.000 metres quadrats i 82 milions d’euros de pressupost , serà el punt de referència cultural de la Ciutadella del Coneixement, a més de ser una de les més grosses de tot Catalunya. Maqueta de l'edifici de la futura Biblioteca Central / Foto: Nitidus Arquitectes Àmbit del Mercat del Peix: el moll de l’os de la Ciutadella del Coneixement Aquest immens trencaclosques que es configura a l’entorn del concepte de la Ciutadella del Coneixement tindrà el seu moll de l’os sobre l’eix del carrer Wellington i específicament al nou Mercat del Peix, un edifici en construcció sobre el que havia estat el mercat central del peix abans de traslladar-lo a Mercabarna i on en el futur se situarà un nou complex de recerca de 46.000 metres quadrats, que substituirà espais i equipaments obsolets per esdevenir un dels grans nodes de coneixement científic, d’innovació de recerca i d’ensenyament superior d’Europa. En aquest espai en obres, a més, s’han practicat intervencions arqueològiques amb importants troballes de restes de vaixells . El nou complex acollirà un total de tres edificis . D’una banda, l’edifici del Barcelona Institute of Science and Technology (BIST) tindrà 24.700 metres quadrats i acollirà uns 800 investigadors i una seixantena de grups de recerca de quatre centres del BIST (CRG, IBEC, ICN2 i IRB Barcelona). El segon edifici tindrà 7.300 metres quadrats i acollirà el Centre de Recerca i Innovació per al Benestar Planetari de la UPF . Serà un punt de trobada per a investigadors, provinents tant de les ciències experimentals com de les ciències socials i les humanitats, que desenvoluparan projectes interdisciplinaris en àmbits com la salut planetària, els sistemes complexos i la ciència de dades, la intel·ligència artificial, l’economia i la governança del canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat o el dret i la governança globals. Finalment, el tercer edifici tindrà 6.500 metres i acollirà la seu de l ’Institut de Biologia Evolutiva , un centre de recerca mixt creat el 2008 per la UPF i el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). L’IBE aplegarà tot el seu personal investigador a la nova seu del Mercat del Peix, on consolidarà i ampliarà el seu projecte de recerca en evolució i biodiversitat. Recreació del futur complex de recerca del Mercat del Peix, espai troncal de la Ciutadella del Coneixement / Foto: AjBCN Al solar del futur Mercat del Peix hi ha hagut importants troballes arqueològiques / Foto: Carlos Baglietto Just a sota dels tres edificis, l ’empresa pública municipal B:SM (Barcelona de Serveis Municipals) construirà i gestionarà un nou aparcament de 7.000 metres quadrats que s’integrarà a la xarxa pública d’aparcaments. És el primer que ha estat concebut en origen com un hub de serveis de mobilitat i inclourà punts de càrrega elèctrica, serveis de lloguer de vehicles compartits, un espai segur per deixar-hi bicicletes i vehicles de mobilitat personal, així com punts de recollida de paqueteria accessibles per a la ciutadania i un centre de microdistribució de mercaderies. També podria servir per alliberar de vehicles privats de l’entorn del Parlament de Catalunya . A aquests edificis cal sumar l’extensió del campus de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) a l’àmbit de la Ciutadella, amb l’enderroc dels habitatges per a militars situats entre els carrers Villena i Wellington que pertanyen al conjunt d'edificacions vinculades a les antigues casernes de Roger de Llúria i Jaume I. Des del 1992 són titularitat de la UPF, però fins fa gairebé tres anys encara hi havia pisos habitats. Ara ja sense residents, s'abordarà l'enderroc per alliberar uns 15.000 metres quadrats amb els quals ampliar les instal·lacions universitàries. Altres peces important de la Ciutadella del Coneixement seran el nou edifici que serà seu de dos centres d’investigació biomèdica del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i acollirà 300 professionals i que s’ubicarà al carrer Doctor Trueta 20, espai que actualment alberga el Parc Mòbil de l'Estat, l'arxiu històric i altres serveis de la delegació del govern espanyol. Aquest nou centre serà la seu de l’Institut d'Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB-CSIC) i l’ Institut de Biologia Molecular de Barcelona (IBMB-CSIC), que actualment estan ubicats a l’Hospital Clínic i el Parc Científic de Barcelona. El mateix CSIC també comptarà amb noves instal·lacions en el mateix entorn, concretament al passeig Marítim, on s’ubicarà l'ampliació dels espais de recerca del Centre Mediterrani d'Investigacions Marines i Ambientals (CMIMA) en el qual s'engloba l'Institut de Ciències del Mar i la Unitat de Tecnologia Marina. La connexió amb el front marítim: la peça pendent del trencaclosques Finalment, aquest trencaclosques no quedarà complet fins que no es resolguin els accessos entre la Ciutadella i el front marítim , una connexió complicada per l’existència entre el parc i la platja de dues importants infraestructures, la ronda Litoral i l’estesa ferroviària de l’estació de França. En aquest sentit, el Pla Director del parc de la Ciutadella anunciat el 2023 preveu la construcció de dos ponts que connectarien el parc amb la Barceloneta i la Vila Olímpica, un des de la zona de l’antic Aquarama, ja enderrocat, i un altre seguint el recorregut del carrer de Wellington en direcció mar, que connectaria la Ciutadella del Coneixement i la UPF amb el Parc de Recerca Biomèdica, l’Hospital del Mar i la Vila Olímpica. En tot cas, aquestes connexions no compten amb cap calendari que permetin preveure quan serien una realitat. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika

El empresario mexicano pasó en pocas semanas de las revistas de sociales a las noticias de crimen organizado

• EL PAÍS
• 1 gün, 9 saat, 49 dakika