Add source Login
Maria Lluïsa, la muller de Felip V que odiava els catalans més que el seu marit

Maria Lluïsa, la muller de Felip V que odiava els catalans més que el seu marit

Figueres, 3 de novembre de 1701. Fa 324 anys. Església de Sant Pere. Felip V, de disset anys i rei de les Espanyes i Maria Lluïsa Gabriela de Savoia; de tretze anys i infanta del Piemont; celebraven el seu matrimoni . El Borbó i la Savoia, que no es coneixerien fins aquell dia ; celebraven les noces canòniques que ratificaven un anterior matrimoni per poders negociat i acordat pel rei Lluís XIV de França —avi i valedor de Felip V— i Víctor Amadeu II del Piemont —pare de la núvia— (11 de setembre de 1701). Un acord signat amb la Guerra de Successió hispànica (1701-1715) trucant a la porta de totes les cancelleries europees i amb el propòsit de fabricar els blocs que acabarien combatent en aquell conflicte. Retrat de Víctor Amadeu II, pare de Maria Lluïsa / Font: Palau Reial de Torí “Abans que perdonar els catalans, soc capaç de llençar els meus fills pel balcó de palau” Maria Lluïsa, primera esposa de Felip V (1701-1714); ha estat deliberadament ignorada per la historiografia nacionalista espanyola. Però la investigació moderna la considera un personatge fonamental en la construcció del règim borbònic espanyol i un dels elements més hostils a Catalunya i als catalans . A les acaballes de la guerra, quan britànics i francesos —per separat— negociaven una pau que contemplava la conservació de l’edifici polític foral català (Utrecht, 1713), i que requeria, implícitament, que els catalans demanessin perdó per la revolució austriacista de 1705 (el cessament del Borbó com a comte de Barcelona); Maria Lluïsa es va despatxar proclamant: “ abans que perdonar els catalans, soc capaç de llençar els meus fills pel balcó de palau ”. Quinze mesos després d’aquella sinistra proclama (febrer, 1714), que va impedir una sortida negociada a la guerra —per als catalans— i que hauria evitat la massacre de Catalunya (setembre, 1714), l’exèrcit borbònic francocastellà ocupava a sang i foc les darreres places catalanes (Barcelona i Cardona). Però això —la destrucció de l’edifici polític i de l’aparell productiu catalans i la mort de milers de víctimes civils perpetrades durant la darrera fase d’aquella guerra— ja no ho veuria. Moriria en condicions lamentables, set mesos abans del dia que la guerra entrés als carrers de Barcelona (11 de febrer del 1714). Qui era, de debò, Maria Lluïsa i per què odiava els catalans més que Felip V? Retrat de Lluís XIV, obra del pintor rossellonès Jacint Rigau / Font: Museu de Versalles Quan comença la mala relació de Maria Lluïsa i els catalans? El 12 d’octubre de 1701 (tres setmanes abans de les noces de Figueres), Felip V i els estaments catalans —la representació política del país— obrien corts amb l’objectiu posat a renovar el pacte bilateral —polític, fiscal, militar— que, des del regnat de Ferran el Catòlic (1495), presidia la relació entre el poder central hispànic i Catalunya . Felip V venia de jurar les seves primeres corts, les de la corona de Castella (amb Lleó i Galícia); i la previsió de la cancelleria borbònica era enllestir la negociació amb els catalans en poques setmanes (darrere hi havia altres corts a negociar i jurar). No obstant això, l’estada del Borbó a Catalunya, imprevisiblement, es va allargar tres mesos , i les corts catalanes no van ser clausurades fins al 14 de gener de 1702. La correspondència entre Versalles i Madrid aporta una reveladora instrucció de Lluís XIV a Felip V , que il·lustra l’estratègia borbònica i explica els successos futurs: “Als catalans, dona’ls tot el que et demanin. Després ja els ho prendrem”. Però el Borbó va allargar l’estada —ja amb Maria Lluïsa i per desesperació de Lluís XIV—; no tant per la seva incapacitat, com per les seves “indisposicions”, que es traduïen en contínues interrupcions. El Dietari de la Generalitat consigna que els metges catalans li van diagnosticar “febres terçanes”. Però aquest mateix registre també apunta un conflicte entre els metges i la reina; per què, darrere aquells “excessos” (els símptomes en la terminologia mèdica de l’època), hi veuen una malaltia mental . Almanac de Versalles (1701) que representa les noces de Felip i Maria Lluïsa / Font: Bibilothèque Nationale de France Maria Lluïsa tenia més llums que Felip, però no en tenia prous Mentre Felip i Maria Lluïsa es discutien amb els metges catalans, la Guerra de Successió hispànica ja es lliurava als camps de batalla continentals (encara no havia arribat a la Península, però ja es combatia al nord d’Itàlia). I enllestida la feina a Barcelona, Lluís XIV va enviar Felip V al nord de la península italiana (abril, 1702). Aquest fet posaria en relleu dues coses: que Felip tenia menys capacitats militars que les escasses habilitats polítiques que havia demostrat; i que Maria Lluïsa tenia més llums que el seu marit . Mentre Felip era a la guerra, Maria Lluïsa —assistida pels funcionaris francesos que li havia enviat Lluís XIV— va negociar, amb èxit, les Corts d’Aragó (juny, 1702); i es va guanyar el respecte de les cancelleries de Madrid i de Versalles. Però aquell triomf va ser efímer. Al mateix temps, a Barcelona esclatava la primera gran crisi del règim borbònic hispànic (març-octubre, 1702). La causa: la prohibició de Lluís XIV —extensiva als dominis de Felip V— de comerciar amb Anglaterra i Països Baixos, enemics de l’eix borbònic París-Madrid i principals socis comercials de Catalunya . La persecució al comerciant catalanoneerlandès Arnold Jager (que personificava les classes productores i mercantils catalanes) i la batalla politicojudicial que acabaria perdent el règim borbònic (1704), posarien la parella reial a la picota . Tant que Lluís XIV —desesperat— ordenaria fer cessar el secretari d’estat (equivalent a president del govern) Antonio de Ubilla i la seva substitució... pel francès Jean Orry!!! (1705). Portada de les accidentades Corts del 1701 / Font: Wikimedia Commons Els “pèrfids” catalans En l’imaginari de Maria Lluïsa, els metges catalans, els productors catalans, els exportadors catalans i els advocats catalans —que defensaven productors i exportadors que esquivaven els decrets borbònics— es van convertir en la representació del dimoni. I aquella rancúnia encara creixeria. Poc després, els representants del majoritari però clandestí partit austriacista català (no oblidem que la Guerra de Successió, tot i que no havia arribat a la Península, ja es combatia en altres indrets del continent), signaven un acord amb Anglaterra (Pacte de Gènova, 20/06/1705). I, fruit d’aquell pacte; el poble de Barcelona expulsava l’aparell polític, militar i judicial borbònic (09/10/1705), i feia cessar el Borbó com a sobirà dels catalans (07/11/1705). Tot i això, Felip V, que venia d’una experiència militar a Itàlia per a oblidar (derrota darrere derrota), va ser posat al capdavant d'un exèrcit que va ser capaç d’arribar a les portes de Barcelona (maig, 1706). Però el que va passar a continuació seria la fi definitiva del prestigi de Felip i Maria Lluïsa . El 12 de maig de 1706, mentre els borbònics tenien assetjada Barcelona, es va produir un eclipsi de sol, i Felip V ho va interpretar com l’anunci de la fi de Lluís XIV (anomenat el Rei Sol). Va fugir precipitadament del camp de batalla i no es va aturar fins a Perpinyà. En aquella esbojarrada deserció, va deixar humiliadament abandonada Maria Lluïsa a Madrid . Aquell còmic episodi seria, també, la riota de totes les cancelleries d’Europa. Gravat que representa la mort de Maria Lluïsa / Font: Bibliothèque Nationale de France Els catalans, una altra vegada L’enuig de Lluís XIV va fer tremolar Versalles. Després d’una duríssima reprimenda, Felip V se’n tornava a Madrid, mocat i humiliat (juny, 1706) . Tant com la mateixa reina; que, mentrestant, havia esperat —desesperada— quin destí els reservava Lluís XIV. I encara no s’havia escrit tot. Perquè quatre anys més tard, en plena contraofensiva austriacista, es va lliurar la batalla de Monte Torrero, a Saragossa (20 d’agost del 1710). En una situació de la batalla, Felip V es va veure envoltat d’enemics —de miquelets catalans—, es va amagar en un molí i va desertar disfressat de molinera . Naturalment, qui va escampar aquest episodi tragicòmic van ser els catalans . I les riallades que sortirien per les finestres de les cancelleries europees se sentirien durant dies. Maria Lluïsa no va veure mai els catalans derrotats i humiliats. Va emmalaltir de limfadenitis cervical tuberculosa, popularment escròfules . I els metges de palau —que no eren catalans— la van rapar al zero per a aturar la malaltia. Les fonts documentals revelen que la reina adquiriria un aspecte grotesc. Els metges de la cort, espantats, li prescriurien repòs absolut. Però Felip V la continuaria visitant cada nit per a tenir-hi relacions sexuals . Maria Lluïsa, la reina que hauria llençat els seus fills pel balcó abans que evitar la massacre de Catalunya, va morir  consumida i es va començar a podrir ultratjada . I Felip V, abans d’entrar a Barcelona, conservaria durant setmanes el seu cadàver per a continuar tenint-hi relacions sexuals. Gravat que representa el setge borbònic francocastellà sobre Barcelona (1714) / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

No us poseu 'xulets'

No us poseu 'xulets'

Trobo que l’11 de setembre, el dia de la Diada Nacional de Catalunya (per als que encara no ho saben), és un bon dia per posar-nos seriosos i solemnes i reflexionar una mica sobre l’estat del català i preguntar-nos: encara és possible salvar-lo? Després de llegir centenars de piulades i articles afirmant que el català es troba a la corda fluixa, és normal fer-se aquesta pregunta (i moltes altres). De fet, us he de confessar que cada dia, tan bon punt em llevo, em col·loco davant del mirall, em miro fixament als ulls i me la faig. Perquè em preocupa que un dia no pugui continuar parlant la meva llengua. Perquè em preocupa que un dia, quan surti al carrer i deixi anar el primer bon dia , la gent em respongui: ¿Cómo dice? o What’s wrong with you? o السلام عليكم (‘la pau sigui amb tu’ en àrab). Una llengua sense parlants no serveix per a res. Jo crec que sí. Que encara hi som a temps. De salvar el català. Amb una gran força de voluntat i amb una bona inversió econòmica, això sí. Només cal que les persones implicades en tinguin ganes de veritat, no d’aquelles ganes per quedar bé i prou. Ens cal gent que tingui cura del català, que el parli peti qui peti, amb qui sigui i on sigui; sense complexos! Ens cal un Govern de la Generalitat que aposti pel català de veritat, no per quedar bé (i arreplegar vots); és a dir, que inverteixi diners en l’ensenyament del català, perquè tothom pugui aprendre’l gratuïtament o pagant una quota ridícula (hi ha molta gent que el vol aprendre i no pot fer-ho perquè no queden places lliures). Que presenti projectes de llei, aprovi decrets o regulacions, o el que calgui per protegir el català, perquè sigui la llengua oficial de Catalunya de veritat, no per quedar bé; perquè tothom que vulgui viure i treballar a Catalunya estigui obligat a saber parlar el català (res que no faci qualsevol altre país amb autoestima); perquè les cartes dels restaurants, les plaques dels carrers, els rètols de les botigues o de qualsevol negoci obert de cara al públic estiguin en català, i sobretot, perquè els treballadors de tots els ens públics estiguin obligats a atendre’t en català, sí, també en l’àmbit sanitari, que no torni a passar que un metge, una metgessa, un infermer o una infermera se t’adreci en castellà i no entengui la llengua pròpia de Catalunya, o que vagis a alguna universitat pública de Catalunya i et trobis que fan les classes en castellà perquè un alumne no entén el català . El dia de la Diada Nacional de Catalunya també és un bon dia per dir prou, s’ha acabat el bròquil, el toreig, la rojigualda i les ganes de satisfer tothom I jo em pregunto, què fot un alumne a una universitat CATALANA —ubicada a dins de Catalunya!— que no entén el català? Per què no se n’ha anat a qualsevol universitat d’Espanya? A Madrid, per exemple. A Galícia i al País Basc millor que no perquè també tenen una llengua pròpia que no és el castellà. Sembla impossible que hi hagi territoris al món que no parlin castellà, oi? Doncs existeixen. De fet, un català de la Catalunya Nord no el parla. Així que no us poseu xulets quan us parli en català , perquè per més que insistiu no parlarà en castellà, com a molt ho farà en francès. Tornant a l’alumne desubicat que se’n va a estudiar a una universitat catalana i s’ofèn perquè el professor no li parla en castellà: no sabia, tot i estar cursant estudis universitaris!!!, que la llengua pròpia de Catalunya és el català? O li importa un rave que la llengua pròpia de Catalunya sigui el català o el nivell universitari del seu país d’origen no és el que hauria de ser. O potser és culpa nostra per no deixar prou clar que a Catalunya s’estudia en català perquè la llengua pròpia de Catalunya és el català . Hi ha moltes universitats PÚBLIQUES CATALANES, per no dir totes, que ja fa temps que ofereixen estudis directament en castellà, o que, si en una classe hi ha un alumne que no entén el català (pobret meu), canvien al castellà per respecte a aquest alumne (irrespectuós i que té molta barra), faltant al respecte a la resta dels alumnes que s’han matriculat a una assignatura que estava programada en català (perquè vivim a Catalunya i tal…). És vergonyós. Què els estem ensenyant, als alumnes i als nouvinguts? Que ens abaixem les calces o els calçotets a la primera de canvi? Que som un poble submís? Que tenim una autoestima tan minsa que ens és igual renunciar a ser qui som per no ofendre a ningú (encara que sigui un impresentable)? Trobo que l’11 de setembre, el dia de la Diada Nacional de Catalunya, també és un bon dia per dir prou, s’ha acabat el bròquil, el toreig, la rojigualda i les ganes de satisfer tothom . Tanquem l’aixeta definitivament i ens emancipem d’Espanya per poder ser qui som.

Mites i realitats en l'Onze de Setembre

Mites i realitats en l'Onze de Setembre

Potser, benvolgut lector, tens una sensació de desànim o de confiança traïda, i no seré jo qui digui que no en tens motius, però els pobles grans, i el nostre ho és, sempre s’acaben redreçant per molt maldades que vagin . Com es redrecen les columnes, les barres, del monument a la Generalitat de Catalunya que hi ha a Cervera, capital de la Segarra. Perquè és justament a Cervera on es troba la base del mite nacional de creació de la Generalitat de Catalunya el 1359 . Aquí es van celebrar Corts aquell any. Les Corts eren les assemblees que, durant l’edat mitjana, reunien el monarca i els representants de l’Església, de la noblesa i de les principals ciutats i viles de jurisdicció reial del Principat de Catalunya. Aquests delegats estamentals formaven els tres braços de les Corts —l’eclesiàstic, el militar i el reial— i, juntament amb el sobirà, representaven la comunitat política del país, també anomenada General de Catalunya . Les principals comeses de les Corts medievals del Principat de Catalunya eren rebre el jurament dels Usatges i Constitucions del Principat per part del nou monarca, fer el jurament de fidelitat al nou monarca , i tractar, sobretot, del bon estament de la cosa pública . El jurament es feia d’acord amb una fórmula que considero una meravella de clarividència . Les Corts adreçaven el seu jurament de fidelitat al nou monarca en els termes següents: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no” . Déu n'hi do com han canviat les coses, per a mal, des d’aquells segles d’autogovern real fins avui. No m’imagino cap representant de la dinastia borbònica acceptant un jurament de fidelitat d’aquest tipus, ni de lluny! Pel que fa al bon estament de la cosa pública, es concretava en l’elaboració i l’aprovació de les constitucions; la determinació de les normes d’aplicació general més importants; la negociació i concessió d’allò que se’n deia el “donatiu”, que no era altra cosa que la contribució voluntària feta pels braços al monarca ; i la presentació i resolució dels greuges, és a dir, de les queixes dels estaments respecte a l’acció de govern del rei i dels seus oficials. Com podeu observar, qualsevol relació amb la situació actual és pura coincidència . Cap poble, cap poble dels que conec, pot viure sense mites fundadors, i un dels nostres és a Cervera, i tots plegats hem de vetllar per cuidar i enaltir els mites i símbols que ens són propis De fet, des del 1283, el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l’acord i l’autorització dels tres braços reunits en Corts . Però fou la llarga guerra amb Castella, començada el 1356, i la resta de conflictes que veieren la llum durant el regnat de Pere el Cerimoniós, els que acabaren exigint un esforç financer extraordinari i sostingut de les Corts, i van propiciar la continuació de les delegacions temporals i la consolidació definitiva de la Diputació del General . I fou a les Corts celebrades a Cervera l’any 1359 que s’inicià el procés de consolidació institucional d’aquesta figura. Per a commemorar aquesta efemèride que singularitza Cervera en la Història de Catalunya, el setembre del 1982 s’inaugurà el monument a què abans feia referència , sota la presidència del Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i l’alcaldia del senyor Joan Salat. Les Corts de Cervera del 1359 foren, doncs, un primer pas per a la creació de la Diputació del General . El bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, fou, per una qüestió honorífica, qui encapçalà la comissió paritària, composta per quatre diputats de cada braç, encarregada de gestionar l’impost concedit al rei. Un impost, recordem-ho, que servia per a pagar les guerres i per a finançar l’expansió militar de la Corona per la Mediterrània , en aquells anys en què fins i tot els peixos que solcaven el nostre mar duien pintades al seu cos les quatre barres. Cap poble, cap poble dels que conec, pot viure sense mites fundadors, i un dels nostres mites fundadors és a Cervera, a la Segarra , i tots plegats hem de vetllar per cuidar i enaltir els mites i símbols que ens són propis. Els nostres fonaments, mítics i històrics, em porten a demanar que aquest Onze de Setembre, i cada dia, tinguem autoestima, orgull, ambició i continuïtat . Per nosaltres i pels nostres, per la Catalunya gran que volia el president Prat de la Riba . Per una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa, com volia el president Macià . Convençut que des del pessimisme no es construeix res ; que des de la indiferència no es pot exigir res; que des del sentiment de derrota és difícil tenir ànims de victòria; i que des de la decepció és difícil reconstruir il·lusions. És difícil, ens agafa cansats, però cal treure's la son de les orelles.