L'alvocat s'ha convertit en un dels aliments més populars dels últims anys , present tant en esmorzars saludables com en amanides, torrades o fins i tot postres. El seu sabor cremós i la seva versatilitat l'han fet imprescindible a la cuina, però el curiós és que molt poca gent sap realment com es diu l'arbre del qual procedeix. No es tracta simplement d'“arbre d'alvocats”, com molts podrien pensar, sinó que té un nom molt més antic i amb arrels en les cultures precolombines . Conèixer-lo ens connecta no només amb la fruita , sinó també amb una part de la seva història i tradició . Com es diu l'arbre que dona alvocats? L'arbre que dona alvocats rep el nom de persea americana , encara que en molts llocs se'l coneix també com a alvocater . Aquest curiós nom, que passa desapercebut per a la majoria, és en realitat el que utilitzen els botànics i especialistes per referir-se a aquesta espècie originària de Mesoamèrica , una zona que avui correspon principalment a Mèxic i Amèrica Central. Allà l'alvocat ja era consumit i conreat fa milers d'anys, molt abans que arribés a Europa després de la colonització. El seu nom científic, “persea americana”, reflecteix precisament aquesta combinació entre tradició ancestral i reconeixement modern al món científic. L'alvocat acaba de madurar després de recollit de l'arbre / Foto: Unsplash L'alvocater és un arbre de fulla perenne que pot assolir més de vint metres d'altura en condicions favorables, encara que en cultius sol mantenir-se més baix per facilitar la recol·lecció. Els seus fulls són grans i d'un verd intens, i les seves flors, encara que petites i discretes, compleixen un paper fonamental per a la pol·linització i la producció de fruits. Resulta curiós que un arbre tan imponent i frondós doni lloc a una fruita tan delicada i apreciada , el temps de maduració del qual, a més, és molt particular: l'alvocat no acaba de madurar en l'arbre , sinó que ho fa després de ser aconseguit. L'alvocater és un arbre molt prominent per a una fruita tan delicada i apreciada Més enllà de la botànica, l'alvocater és també un símbol cultural a molts països llatinoamericans . A Mèxic, per exemple, l'alvocat s'ha integrat a plats icònics com el guacamole , i el seu cultiu és tan important que el país és el principal productor i exportador mundial. El nom “persea americana” pot sonar fred o tècnic, però en realitat amaga darrere un patrimoni enorme, amb segles d'història i una forta càrrega d'identitat gastronòmica . És un clar exemple de com la ciència i la tradició poden conviure en un mateix fruit. Alguns plats l'ingredient principal dels quals és l'alvocat s'han convertit en símbols nacionals / Foto: Unsplash Saber que l'arbre de l'alvocat es diu persea americana ens recorda que fins al més quotidià pot tenir un rerefons inesperat i fascinant . La pròxima vegada que tallis un alvocat per a les teves torrades , potser et ve al cap aquest nom científic tan peculiar, i apreciaràs una mica més la història que hi ha darrere d'aquesta fruita. Al final, no es tracta només de gaudir del seu sabor, sinó d'entendre d'on ve i com un arbre tan especial ha conquerit paladars a tot el món. Aquest article ha estat elaborat amb l'ajuda de ChatGPT i supervisat per un periodista d'Elnacional.cat. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

Els germans Roca són uns dels cuiners catalans amb més prestigi internacional. Juntament amb els germans Torres o els cuiners del Disfrutar, els Roca són la punta de llança de l'alta cuina a Catalunya. Ferms defensors de la cuina i els productes de Girona, tenen diferents restaurants repartits per tota la província. Tots són a Girona, excepte un, que és a Escòcia . Un país on, segons explica el mateix Josep Roca, consumeixen un embotit idèntic a un dels més tradicionals de Catalunya . Un embotit tradicional català Catalunya és terra d'embotits . Tradicionalment, s'han consumit molts embotits de porc perquè després de la matança se n'aprofitava tot. Però a banda dels més coneguts, com el fuet, la llonganissa o el bull, hi ha embotits igualment tradicionals que són menys coneguts. És el cas de la girella, un embotit típic del Pallars i l'Alta Ribagorça que es fa amb corder. A Catalunya és difícil de trobar-lo fora del Pirineu, i a la resta d'Europa ni tan sols es coneix. Però hi ha un racó del continent, al nord, on també mengen girella, però amb un accent diferent. El sommelier d'El Celler de Can Roca explica que la connexió dels germans amb Escòcia ve a través del whisky A Escòcia, segons afirma Josep Roca al programa La Selva de TV3, mengen haggis , un embotit igual que la girella, però amb nom anglosaxó. El sommelier d'El Celler de Can Roca explica que la connexió dels germans amb Escòcia ve a través del whisky. Ja fa temps que els Roca col·laboren amb The Macallan i va ser a través de la coneguda marca d'espirituosos que es van embarcar en l'aventura d'obrir un restaurant a Escòcia . A més dels vincles culturals, polítics o vinícoles que tenen Catalunya i Escòcia, també els uneix l'embotit. Elaboració artesanal de l'embotit La girella és un embotit gairebé endèmic del Pallars i l'Alta Ribagorça . Josep Roca fa referència a la Vall Fosca quan es refereix a l'origen de la girella, però en realitat abasta diferents valls del Pirineu, cadascuna amb la seva particularitat a l'hora d'elaborar-la. El procés artesanal d'elaboració de l'embotit encara es fa en algunes cases i fondes. Ingredients : Cap de corder Pulmons de corder Cor de corder Tripa de corder Cansalada i carn magra Ous Pa Arròs All Julivert Sal Elaboració : A grans trets, la girella són vísceres de corder embotides, bullides i fregides. Per fer girella, el primer que cal fer és picar tota la carn: agafem la carn del cap, la dels pulmons, la del cor i la cansalada amb carn magra i ho piquem a ganivet a talls petits. Per poder obtenir la carn del cap, potser caldrà que la bullis abans per estovar-la. A més de carn, també s'hi ha de posar el pa, l'arròs i la picada d'all i julivert. La carn i la picada li aportaran sabor a l'embotit, mentre que l'arròs i el pa absorbiran líquid i faran que l'embotit tingui més cos. Quan tinguis tots els ingredients a punt, és moment d'embotir-los, literalment, a la tripa de corder. Hauràs d'omplir la tripa deixant un marge a les vores per poder cosir la peça i que no s'obri quan ho bullis. El procés de cosit és el més especial i artesanal de l'elaboració de la girella. Un cop tancades totes les peces que vulguis preparar, és moment de bullir-les. Les hauràs de bullir en aigua amb sal durant una bona estona, entre 45 i 90 minuts en funció del foc, però convé que quedin ben cuites. Un cop bullides, és moment de retirar-les del foc i tallar-les a llesques. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

A Barcelona no és estrany escoltar històries curioses d'estrangers que intenten adaptar-se al català i acaben topant amb algun malentès lingüístic. De vegades n'hi ha prou amb una paraula semblant perquè la confusió estigui servida. Això és just el que li va passar a Gabi , coneguda en TikTok com @thelithuanianabroad. Nascuda a Lituània, criada a Alemanya i resident a Espanya, comparteix amb els seus seguidors situacions quotidianes de la vida a Barcelona: des de comparacions culturals fins a consells pràctics per a estrangers. Aquesta vegada, el que s'ha tornat viral és una de les seves "espifiades" amb el català. @thelithuanianabroad #catalan #barcelona #barcelonatiktok ♬ Funny vídeo "Carmen Prelude" Arranging weakness(836530) - jo suzuki(akisai) "Perruqueria", per a gossos o per a persones? En un vídeo que ja circula àmpliament, Gabi comença reconeixent: "He d'explicar-vos una de les meves espifiades més importants amb el català". Explica que fa un any es va mudar de Madrid a Barcelona i des d'aleshores intenta aprendre la llengua catalana. Però hi va haver una paraula que la va confondre durant mesos: "perruqueria" . "Veia la paraula a tot arreu, i com té dos erres vaig pensar que era lògic: perruqueria de gossos", admet. Per a ella tenia sentit: Barcelona està plena de gossos cuidats i arreglats, així que va assumir que aquelles botigues eren per a ells. "Deia: clar, tots porten als seus gossos a la perruqueria canina, per això n'hi ha tantes", explica divertida. El moment de la veritat El dubte va començar a rondar-li quan va notar que hi havia masses "perruqueries" a cada barri. Un dia li vaig preguntar a la meva parella per què hi havia tantes perruqueries de gossos a Barcelona. Se'm va quedar mirant sense entendre res, relata. I ell em va mirar sorprès i em va dir : "però de què parles?" . Després d'explicar-li el que creia, la resposta va ser taxativa: "Això no significa això. Perruqueria és simplement perruqueria, però en català" . La influencer ho explica entre rialles, reconeixent que al seu cap tenia tot el sentit del món, encara que sonés "ridícul". L'episodi és un exemple més de com l'aprenentatge del català pot generar malentesos divertits entre els nouvinguts. Gabi el comparteix sense complexos, reforçant la idea de què equivocar-se també forma part del procés d'integrar-se a una nova ciutat i la seva llengua. I en aquest cas, el seu error ha despertat simpatia entre milers d'usuaris que, probablement, han recordat les seves pròpies anècdotes en arribar a Catalunya. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

Cal mirar el dau amb totes les seves cares. Allò que sembla que només té un ús, segurament enganya i en proporciona uns quants més. Si sempre ens hem acostumat a emprar un objecte d'una determinada manera acabem oblidant el potencial de la nostra creativitat . Això mateix ho traduïm a l'espectre gastronòmic. Si visualitzem un aliment, sigui quin sigui, segur que de seguida ens ve al cap el tipus de cocció, el tipus de tall i la recepta amb la qual encaixa. I ens entossudim aquí. Ens hi encasellem, erròniament, ja que els ingredients són versàtils en idees i usos . És la primera norma gastronòmica. La deliciosa recepta que pots cuinar amb només mig pot de cigrons Tota aquesta introducció serveix per parlar del pot de cigrons . Un element tan típic i característic de tots els rebosts de Catalunya. Doncs bé, amb només mig pot de cigrons i dos ous pots elaborar unes minipizzes de cigrons . Una recepta senzilla, saludable i molt versàtil , perfecta per a aquells que volen gaudir d’un mos ràpid sense renunciar al gust ni a la nutrició. A més, tenen l’avantatge de ser sense gluten i riques en proteïnes , cosa que les converteix en una opció ideal per a esportistes , persones amb intolerància al gluten o simplement per a qui vulgui provar una alternativa diferent de la massa tradicional. View this post on Instagram A post shared by BIANCA BOR -Nutribor‍⚕️ (@biancabor_) Per preparar-les necessitarem uns quants ingredients bàsics que segurament ja tenim a casa. Caldran 200 grams de cigrons cuits (que corresponen aproximadament a mig pot gran de conserva), dos ous i un raig d’oli d’oliva verge extra . Aquests seran els elements que ens permetran fer la massa base de les mini pizzes. Pel que fa als toppings , la recepta clàssica proposa tomàquet fregit , formatge mozzarella i pernil , tot i que és totalment personalitzable i es poden afegir verdures, tonyina o qualsevol altre ingredient que ens vingui de gust. El procés d’elaboració és molt fàcil i ràpid. En primer lloc, hem de triturar en un processador d’aliments els cigrons, els ous i l’oli fins a obtenir una massa homogènia i lleugerament espessa. Un cop feta, només cal donar-li forma de petites bases rodones , tal com es faria amb una minipizza convencional. A continuació, les posem al forn, prèviament escalfat a 180 graus , i les deixem coure uns 15 minuts . Si en acabar aquest temps encara veiem que la massa no està prou cuita, podem allargar uns minuts més la cocció. Els cigrons del Pinotxo / Foto: La Gourmeteria Quan les bases estiguin llestes, és el moment més divertit: afegir-hi els toppings . Estenem una capa de salsa de tomàquet, col·loquem la mozzarella i incorporem els ingredients escollits. Finalment, només cal retornar-les al forn uns 3 minuts més perquè el formatge es fongui i els sabors s’integrin. El resultat és una proposta deliciosa, nutritiva i molt fàcil de preparar que segur que triomfarà a taula. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

El govern espanyol té coll avall que aquest dimecres patirà una important derrota just en l’arrencada del curs. Serà, a més, una de les més cruentes de la legislatura, perquè es tracta d’una llei estrella d’aquest mandat: la reducció de la jornada laboral de 40 a 37,5 hores setmanals. El Congrés dels Diputats debatrà i votarà les esmenes a la totalitat que Junts per Catalunya, PP i Vox han presentat per retornar el projecte al govern espanyol, tres formacions que formen majoria absoluta a la cambra. És inexistent, segons reconeixen ministres del govern espanyol, l’optimisme per aconseguir tirar endavant la llei aquest dimecres. Ho donen per perdut. Fins i tot no apel·len ja a aquella idea que cal negociar sempre fins a l’últim minut. El que traslladen membres del PSOE i Sumar, malgrat la previsible patacada, és que no es plantegen fer marxa enrere i retirar la norma per tal d’evitar aquesta dura derrota. La seva intenció és “ retratar ” les formacions que votin en contra d’una mesura —asseguren— que beneficia milions de treballadors perquè no només els farà treballar menys hores sinó que millorarà les seves condicions salarials. De fet, tant la vicepresidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz , com el portaveu dels socialistes en aquesta cambra, Patxi López , han asseverat que l’executiu tornarà a portar-hi la norma en un futur, encara que hagin de començar de nou amb un nou text. També la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, assegurava aquest dimarts en roda de premsa que “sembla que la votació no tirarà endavant però nosaltres continuarem parlant i treballant amb els agents socials per avançar en aquest camí i en aquesta via”. El projecte ha estat pilotat per Díaz. Però encara que la iniciativa dugui el segell de Sumar i l’encarregat de negociar-la hagi sigut el seu Ministeri de Treball, Pedro Sánchez s’ha fet seva la norma. Per altra banda, uns i altres asseguren que la previsible derrota d’aquest diumenge no s’ha d’interpretar com la impossibilitat d’aprovar en un futur els pressupostos generals de l’Estat del 2026 que Sánchez s’ha compromès a presentar. Així ho destaquen fonts del govern espanyol i d’aquesta manera es pronunciava aquest dimarts la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras , en una roda de premsa: “ Són carpetes absolutament separades; nosaltres anem tema a tema i carpeta a carpeta”. Ara bé, insistia que aquesta formació independentista no donarà llum verda als comptes de l’executiu del PSOE fins que “no es pagui el deute que hi ha amb Catalunya respecte d’anteriors pressupostos”. Els arguments de Junts per oposar-se a aquesta llei és que la seva aplicació no podrà ser assumida per la petita i mitjana empresa de Catalunya, així com pels seus autònoms i el sector agrícola. La formació, va explicar Nogueras, " votarà a favor de continuar generant riquesa i en contra d'empobrir la classe mitjana i treballadora". Segons exposava, el país té un teixit productiu conformat en un 90 % per negocis amb pocs empleats que podrien passar de treballar 40 hores setmanals a "zero hores". Els independentistes lamenten que l'executiu de PSOE i Sumar "no explica qui pagarà la reducció de jornada". El PSOE sempre ha sigut més realista que Sumar El cas és que el PSOE sempre ha sigut conscient de la dificultat de tirar endavant aquesta iniciativa al Congrés dels Diputats, sobretot per l’oposició del grup independentista que lidera Míriam Nogueras. És per aquest motiu que els socialistes advocaven per donar més temps per negociar la mesura. Però la decisió de Sumar ha sigut posar punt final al termini d’esmenes. El Ministeri de Treball confiava arribar a un acord amb el partit de Carles Puigdemont perquè acabessin retirant el seu veto, però finalment aquest dilluns a la nit la formació catalana va confirmar al govern espanyol que mantenien viva la seva esmena a la totalitat. L’ala socialista del govern espanyol, de totes maneres, intenta evitar qualsevol conflicte intern dins de la coalició i assegura ara que una derrota aquest dimecres serà de tot l’executiu, no només de Yolanda Díaz. Curiosament, la mateixa vicepresidenta segona del govern espanyol no va voler ser crítica aquest dimarts amb Junts per Catalunya, sinó amb el PP. En declaracions als passadissos del Congrés, va assegurar que “Alberto Núñez Feijóo donarà una bufetada als treballadors d’aquest país”. “ Demà probablement hi haurà una derrota parlamentària, però hi ha derrotes que es guanyen al carrer ”, ha afirmat la ministra de Treball, que ha insistit que la seva iniciativa compta amb el consens social i “quan una norma està en favor de la gent, no hi ha res que ho aturi”. Preguntada per si el govern espanyol tornarà a presentar-la, ha assegurat que “no només es tramitarà, sinó que es guanyarà”. Protesta dels sindicats davant del Congrés Comissions Obreres i UGT han convocat una concentració davant del Congrés dels Diputats, a la madrilenya plaça de les Corts, a les quatre de la tarda; que és quan es calcula que s’abordarà aquest punt de l’ordre del dia dins de la cambra. De fet, els dos sindicats es tancaran aquest dimarts a la nit a la parròquia de San Carlos Borromeo del barri d’Entrevías de Madrid. Els secretaris generals d'aquests sindicats, Unai Sordo i Pepe Álvarez, han assegurat que “perseguiran” les formacions que tombin la reforma de la reducció de la jornada laboral, i que exigiran al govern espanyol l’aprovació d’un decret llei per implantar una reglamentació del control horari. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

La Diada nacional de Catalunya és un dia ple de mobilitzacions arreu del país, que comportaran importants afectacions al trànsit , sobretot a la capital catalana. El transport públic a Barcelona es veurà alterat durant l' 11 de setembre , amb alguns carrers de la ciutat tallats durant la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). A continuació, t'expliquem tot el que has de saber sobre les afectacions per la Diada 2025 . Recorregut de la manifestació de la Diada 2025 de l'11 de setembre | MAPA Carrers tallats l'11 de setembre a Barcelona: les afectacions per la Diada 2025 La manifestació per la Diada tindrà lloc la tarda de l' 11 de setembre , moment en què es produiran les afectacions al trànsit més importants. Segons ha informat la Guàrdia Urbana, la mobilitat d’alguns carrers de la ciutat es veurà afectada, principalment al districte Ciutat Vella a partir de les 15.00 hores del dijous. Així, es tallaran carrers i es faran desviaments a les zones per on passa la protesta, que s'inicia de manera oficial a les 17.14 hores. El recorregut de la manifestació va des del pla de Palau fins a la rambla de Santa Mònica, passant pel passeig d'Isabel II i el passeig de Colom. Depenent de la circulació, l'organisme avisa que es poden arribar a tancar les sortides 21 (ambdós sentits) i 22 (sentit Llobregat) de la ronda del Litoral. A banda, des de les 6.00 hores fins a les 21.00 hores de l'11 de setembre, no es podrà aparcar vehicles a l' avinguda del Marquès de l’Argenter , des del passeig de Picasso fins al pla de Palau, al pla de Palau, el p asseig d’Isabel II , des del pla de Palau fins a la Via Laietana, la plaça d’Idrissa Diallo, la plaça de Correus i el passeig de Colom, des de Fusteria fins a la plaça del Portal de la Pau. Afectacions al transport públic per la Diada 2025: servei de bus i metro Per la seva part, TMB ha alertat que es desviaran o circularan amb limitacions algunes línies d'autobús el matí de l'11 de setembre , per les ofrenes florals al monument de Rafael Casanova, des de les 6.00 fins a les 14.00 hores. En concret, es veuran alterades la D50, H16, V15, V17 i 19 . A la tarda, per la manifestació de l'ANC , les línies afectades seran la D20, H14, V15, V17, V19, 19, 47, 59 i 120 , de les 15.30 a les 21.00 hores, aproximadament. Pel que fa al servei de metro, es preveu una gran afluència de gent a Urquinaona (L1 i L4), Jaume I (L4), Barcelona (L4) i Drassanes L3). És per això que des de TMB recomanen preveure un temps addicionals per al desplaçament i seguir les indicacions del personal en tot moment. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

L’any 714, els àrabs avançaven imparables en la conquesta de la Península. En aquella empresa van utilitzar, majoritàriament, el sistema de submissió per la via del pacte (les oligarquies locals s’arabitzaven i s’islamitzaven i, a canvi, conservaven el seu estatus de poder). Però en algunes places importants van trobar resistència (Mérida, Toledo) o, simplement, aquelles oligarquies locals no es podien avenir al pacte. Seria el cas de Tàrraco, governada per l’arquebisbe-dux, una figura que reunia el poder religiós, civil i militar de la ciutat i del territori. Què va passar a Tàrraco?

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

Quarta vegada que Begoña Gómez veurà cara a cara el jutge que l’investiga des de fa un any i mig. Juan Carlos Peinado l’ha citat com a investigada per malversació , un nou delicte que li imputa des de fa unes setmanes, per la contractació de la seva assessora a la Moncloa, Cristina Álvarez . El magistrat sospita que ella hauria aprofitat el seu càrrec institucional per fer gestions a favor dels interessos personals o professionals de la dona de Pedro Sánchez. Fa deu mesos que Cristina Álvarez està a la diana: el jutge va posar-li la lupa després que se sabés que a inicis del 2024 va fer gestions amb un patrocinador a favor de la càtedra que Begoña Gómez codirigia a la Universitat Complutense . De fet, el dilluns, el jutge va demanar al govern espanyol que remetés a la Guàrdia Civil tots els correus electrònics del compte institucional de Begoña Gómez des del 2018, una petició que ella va recórrer a l’Audiència de Madrid denunciant que “ manca de qualsevol motivació ”. Aquest matí totes dues estan citades als jutjats de la Plaza de Castilla de Madrid. Cristina Álvarez hi anirà a les onze del matí i Begoña Gómez , una hora més tard. Ara com ara, la dona del president espanyol està investigada per cinc delictes : tràfic d’influències i corrupció en els negocis per haver influït suposadament en els processos de contractació pública a favor de Juan Carlos Barrabés i per la càtedra que codirigia a la Universitat Complutense (així va arrencar la causa arran d’una querella de Manos Limpias ), apropiació indeguda i intrusisme laboral pel programari de la càtedra i per la signatura d'un plec de prescripcions tècniques ( es va ampliar després d’una querella d’Hazte Oír) i malversació per la contractació de la seva assessora (un nou delicte que li imputa des de fa dues setmanes ). La cronologia de la investigació sobre la contractació de Cristina Álvarez El primer pas que va fer Juan Carlos Peinado va ser citar Cristina Álvarez com a testimoni el desembre del 2024. En aquella ocasió , va relatar que la van contractar el juliol del 2018 (després de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa) i que les seves funcions eren confeccionar l’agenda institucional i privada de Begoña Gómez i informar el servei de seguretat de la Moncloa de les seves activitats. Un mes i mig després de testificar, el jutge va decidir imputar-la per presumpte tràfic d’influències i corrupció als negocis . El febrer va tornar a declarar : va negar que influís la Complutense o cap patrocinador abans de la creació de la càtedra per beneficiar l’esposa del president del govern espanyol i va assegurar que no es va prevaler del seu càrrec per a cap sol·licitud. Tanmateix, el jutge Juan Carlos Peinado va anar estirant el fil i va citar com a testimoni Félix Bolaños , que era el secretari general de la Presidència quan es va fitxar Cristina Álvarez. El ministre es va desvincular de la seva contractació i va assegurar que va ser conforme a la llei . Però el jutge no es va donar per satisfet i va intentar que el Tribunal Suprem l’investigués. El magistrat adduïa que les feines de Cristina Álvarez “no s’han limitat als d’assistenta en les activitats” dutes a terme per l’esposa del president del govern espanyol “merament protocol·làries i sense ànim de lucre o de caràcter benèfic ”, sinó que també s’ha dedicat a “ atendre les necessitats que ha dut a terme en activitats de caràcter privat ”. Ara bé, l’Alt Tribunal el va frenar i va arxivar l’exposició raonada que li havia remès adduint que “ no existeixen indicis probatoris , més enllà de meres hipòtesis , sense prou substrat fàctic ” per investigar-lo. Finalment, un mes més tard, el jutge Peinado va fer l’últim moviment i va imputar Begoña Gómez i la mateixa Cristina Álvarez per un presumpte delicte de malversació . “Em diu la Begoña que et traslladi que li encantaria que seguiu com a patrons de la càtedra” El jutge va començar a investigar Cristina Álvarez després de saber-se que el febrer del 2024 va fer gestions amb un patrocinador a favor de la càtedra de la dona de Pedro Sánchez: en una postdata d’un correu electrònic, va comunicar a l’empresa Reale l’interès de Begoña Gómez que la companyia asseguradora continués patrocinant la Càtedra Extraordinària de Transformació Social Competitiva , que ella codirigia a la Universitat Complutense . “Em diu la Begoña que et traslladi que li encantaria que seguiu com a patrons de la càtedra”, va expressar. El juny, resolent un recurs presentat per Cristina Álvarez, l’Audiència de Madrid va considerar que això “ supera clarament les seves funcions ” i va advocar per investigar “si es va sobrepassar en l’ acompliment de les funcions públiques que li van ser encomanades” per “ afavorir el pla delictiu ” de Begoña Gómez en el delicte de tràfic d’influències , mitjançant la “ desviació de mitjans públics posats indegudament al servei d’interessos particulars o estrictament privats ”. En canvi, en un recurs presentat el dilluns, Antonio Camacho , l’advocat de Begoña Gómez , sostenia que la “ realització d’un favor a la persona per a qui treballes i amb la qual mantens una relació d’amistat mai pot interpretar-se com una conducta que entri dins de l’àmbit d’aplicació d’una infracció penal tan greu com la malversació”. “És difícilment sostenible que aquesta conducta, aïllada i habitual en els usos socials d’aquest país i de tants d’altres, pugui constituir un delicte de malversació ”, subratllava. “Un indegut suport o desviació de recursos públics en favor exclusivament d’interessos privats” Fa dos mesos i mig, en la mateixa interlocutòria, l’ Audiència de Madrid va avalar la investigació a Cristina Álvarez al·legant que podria haver estat “ voluntàriament utilitzada com un indegut suport o desviació de recursos públics en favor exclusivament d’ interessos privats ” oferts des d’una “ estructura institucionalitzada de poder ”. La interlocutòria apuntava a una “ clara i palmària desviació de les tasques d’un funcionari públic” respecte de les que haurien de ser les seves “funcions d’ajuda, de mera col·laboració i acompanyament institucional , de seguretat i protocol” a la dona del president del govern espanyol. L’Audiència de Madrid va argumentar que tot plegat reforça el “ caràcter prevalent de la conducta” de Begoña Gómez i apuntala “l’àuria d’ indubtable influència ” que, com a esposa del president espanyol i exercint les seves funcions des de “l’ entramat del Palau de la Moncloa ”, podia tenir tota la seva “ activitat privada ”. Com han anat les altres tres declaracions davant del jutge? La primera vegada que Begoña Gómez va estar citada va ser el 5 de juliol de l’any passat . Ara bé, en aquella ocasió, el jutge va acabar optant per suspendre la declaració i tornar-la a citar després que ella argumentés que no coneixia la causa per la qual se la investigava . La seva defensa va argumentar un defecte de forma (que el jutge li havia notificat l’acusació de Manos Limpias , però no la d’ Hazte Oír ) i el jutge va considerar que calia programar una altra citació després d’haver-li facilitat tota la documentació. La segona cita va arribar dues setmanes després, el 19 de juliol . Va ser aleshores quan la dona de Pedro Sánchez va acollir-se al seu dret a no declarar . El seu advocat va al·legar que “ no té res a amagar ”, però li va recomanar fer un acte de silenci en detectar absència de “garanties” processals. “ El procediment ja s’ha quedat sense contingut ”, va esgrimir. Finalment, el 18 de desembre va trencar el silenci i va negar irregularitats a la càtedra de la Complutense. “ No va intervenir en cap procés de licitació pública , va signar un plec de prescripcions tècniques perquè les normes de la Complutense així ho exigien i no s’ha apropiat indegudament de cap marca, perquè les marques mai han pertanyut a la Complutense, sinó que van ser inscrites per ella a efectes de ser utilitzades a les càtedres i als màsters”, va expressar Antonio Camacho a la sortida. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l’actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

Sembla que els partits que durant molt de temps han estat segrestats per una correcció política mal entesa —o per un càlcul polític fet sense cap idea de país forta al darrere— comencen a eixamplar el marc dels seus discursos. I els eixamplen perquè, fins a cert punt, ja comença a ser inevitable fer-ho. Al primer debat de política general que va afrontar Pere Aragonès en solitari, hi va esmentar la Catalunya dels 8 milions d’habitants (tot i que aleshores encara no hi havia arribat) i hi va intentar desplegar una previsió de futur amb to, sinó triomfalista, més aviat cofoi. Fa cosa d’un parell de dies, en una entrevista per a aquesta mateixa casa, Oriol Junqueras va explicar que “avui, la Catalunya dels 8 milions conviu amb problemes enormes com l'accés a l'habitatge, el funcionament del transport públic, les matrícules universitàries i les places disponibles… En una Catalunya amb 10 milions, aquests problemes serien molt més intensos ”. Que de la candidesa d’Aragonès al Govern —essent l’estereotip d’esquerra Netflix desconnectada i desarrelada del lloc on governa— a la claredat de Junqueras hi ha un viratge discursiu és més que evident. El debat migratori i el debat demogràfic són al centre de la conversa d’una manera tan explícita que no hi ha marge per a mirar-se’ls de reüll , que és el que totes les polítiques del mentrestant que es van fer des de la reculada del disset pretenien. Però els republicans no protagonitzen aquest viratge en solitari. Des de Junts, un partit que fa anys que té dificultats per a bastir un discurs sòlid i estructurat propi que expliqui el país més enllà de Puigdemont, sembla que ara també volen obrir aquesta porta. Francesc de Dalmases tuitava aquest dilluns : “Catalunya comença el curs amb la pitjor dada d’alumnes matriculats a I3 d’aquest segle. En deu anys s’ha reduït un 25%. A això hi sumeu que som més de 8 milions en un país preparat per a 6 milions mentre hi ha irresponsables que parlen de ser 10 milions. Preservar la nació amb aquestes dades i sotmesos a Espanya és inviable”. En aquesta anàlisi cal afegir-hi com a mínim una part de la CUP capitanejada, sobretot, pel sector de les comarques gironines. En una entrevista en aquesta casa , en Guillem Surroca i en Jordi Casas explicaven que “cal qüestionar la Catalunya dels 10 milions quan el país cau a trossos” . Una part de la classe política ha ignorat la qüestió migratòria i demogràfica reiteradament i, a més a més, ha vetllat perquè restés fora de la conversa pública Sembla que, finalment, comença a prendre el discurs que el creixement sense destí ni propòsit no és, necessàriament, un horitzó positiu . I no ho és, sobretot, quan no tens el país preparat per atendre’n les conseqüències. Aquest viratge assenyala un parell de tics cínics. El primer, el d’aquells partits que fa dècades que alimenten el model econòmic i políticointel·lectual que ens ha dut al cap de carrer d’avui. I que, de fet, s’entesten a parlar de la Catalunya dels deu milions d’habitants com si tot el que ens hi durà haguessin estat decisions preses pel PSC. El PSC només vol anotar-se el punt com si el creixement furiós fos sinònim de l’èxit del seu govern . No se sap si per por, per deixadesa o per la mandra d’haver d’idear un discurs que pugui resistir de veritat la temptació de l’extrema dreta, una part de la classe política ha ignorat la qüestió migratòria i demogràfica reiteradament i, a més a més, ha vetllat perquè restés fora de la conversa pública . Ara sembla que oposar-se a la Catalunya dels deu milions els permet fer alguna mena d’oposició real al Govern d’Illa, però, a l’hora de la veritat, més enllà de l’afany confrontacional postís, sobretot a Junts i ERC —que són els qui comparteixen model econòmic amb el PSC— no hi ha una voluntat real de repensar el país a fons, ni d’escrutar els mantres ideològics que ens han dut fins on som . Junts (o Convergència) ha estat al Govern trenta-set dels últims quaranta-cinc anys, però l’assumpció de responsabilitats no és el seu fort, ni tan sols de portes endins. El segon tic cínic és el de posar sobre la taula ara —ara— que el creixement desmesurat dels habitants de Catalunya posa el país, un país amb unes eines d’integració en la catalanitat limitades i sovint sabotejades, en condicions severes de descatalanitzar-se. No cal caure en relats conspiranoics de substitució planificada per veure que el model de creixement actual beneficia el model de país regionalitzat i desnacionalitzat del PSC perquè, en les condicions actuals, a molts indrets on els catalanoparlants habituals ja no són majoria, l’immigrant s’integra eminentment en l’espanyolitat. I on els catalanoparlants habituals són majoria, sovint, també. Que sigui ara que segons qui s’adoni que essent una comunitat autònoma sotmesa a Espanya no disposem de les eines de què disposen la majoria d’estats del món per bregar, des de la posició ideològica que sigui, amb la majoria de qüestions amb què breguen els estats, és un teatret que ja no s’empassa ningú. Vam fer un procés d’independència que va acabar en no res, i ara voldríem governar-nos com si fóssim independents i no podem . Ves per on, noi. El problema d’anar tard és que l'extrema dreta va per davant. No cal ser el fanal més lluminós del carrer per saber que hi ha determinats temes amb què l’extrema dreta marca l’agenda política i que, sabent-ho, val més que determinades qüestions no t’agafin amb els pixats al ventre. Ara tenim l’electorat farcit de gent que pensa que Aliança Catalana és un mal menor perquè, bé, hi ha determinats temes dels quals “com a mínim algú en parla”, com si aquest algú no n’estigués parlant d’una manera molt concreta —assenyalant uns grups determinats d’immigrants com a culpables de tots els mals del país, per exemple. La mirada curtterminista dels partits del procés i la pressió de la part més acomplexada nacionalment de l’esquerra catalana va facilitar que s’abandonessin aquelles qüestions considerades, diguem-ne, punxegudes, i que avui voler-les tocar sigui vist sota l’ombra de l’oportunisme polític. Fa la sensació que els partits del procés, encara avui, van a remolc del país , quan en realitat s’haurien de fer forts per a poder dur el país allà on diuen que volen. El discurs nacionalista vers on ara viren, si no va acompanyat d’una esmena dels errors, d’una certa visió de futur i d’un contacte estret amb la realitat del país, esdevindrà una mena de processisme de pròrroga.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

Aquest dijous 11 de setembre de 2025, se celebra la Diada de Catalunya , festa autonòmica a Catalunya. Les cadenes sovint actualitzen els seus horaris per a dies festius, així que el més assenyat és verificar de forma immediata als seus webs o apps, abans de desplaçar-te. Horari dels supermercats oberts avui, 11 de setembre 2025 • Mercadona Des de l'1 de setembre de 2025 , Mercadona va tornar al seu horari estàndard: de dilluns a dissabte, de 9:00 a 21:30 , i roman tancat diumenges i dies festius. Conclusió : L'11 de setembre, Mercadona no obrirà . • Carrefour Carrefour sol permetre obertures selectives en dies festius, en especial en la seva xarxa de supermercats (Express, Market, hipermercats), variant segons localització. Conclusió : Alguns Carrefour podrien obrir (per exemple, Express), amb horaris reduïts (p. ex., 12:00–20:00 o 10:00–20:00), però convé utilitzar el seu localitzador oficial. • Día La cadena Día presenta comportaments dispars en dies festius: alguns establiments romandran oberts, especialment a Barcelona o zones turístiques, mentre d'altres tancaran. Conclusió : És variable, possible que estiguin oberts fins a migdia o tot el dia segons ubicació. Consulta el seu cercador . • Aldi Aldi no sol publicar informació sobre els dies festius. En anys anteriors, alguns centres han romàs oberts l'11 de setembre, per la qual cosa pot ser una opció per a compres d'última hora si el que hi ha a prop de casa vostra obre. Conclusió : No es pot confirmar. Millor verificar directament amb el seu cercador . • Lidl Com passa amb Aldi o Dia, Lidl sol tancar en diumenges i dies festius, encara que poden existir excepcions puntuals. Conclusió : Probablement tancat; consulta el localitzador per confirmar-ho. • Supercor (El Corte Inglés) Supercor sol mantenir obertura en dies festius, amb horari ampli, normalment de 07:00 a 01:00. Conclusió : És de les opcions més fiables per comprar l'11-S. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

En els últims dies, la Flotilla de la Llibertat ha tornat a ser objecte d’atacs mediàtics i polítics. Les crítiques no s’han quedat en la burla de sempre —“ performance inútil”, “excursió propagandística”— sinó que han fet un salt qualitatiu: han arribat a equiparar una missió humanitària amb el terrorisme. Pilar Rahola va arribar a escriure en una piulada: “Greta Thunberg, Jaume Asens i Ada Colau navegant amb terroristes . Hi ha esquerres que, en el vostre odi, arribeu al deliri”. Isabel Díaz Ayuso, per la seva banda, va comparar les protestes propalestines a la Vuelta amb ETA. Aquest pas de la ridiculització a la criminalització és greu : no només deslegitima, sinó que prepara el terreny per a la repressió. El mecanisme no és nou. Ja s’havia aplicat a moviments socials. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va ser acusada de connivència amb ETA per dirigents del PP. També l’independentisme català ha estat assenyalat amb la mateixa etiqueta. Fins i tot, el Tribunal Suprem va obrir una causa per terrorisme contra Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg arran de les mobilitzacions de Tsunami Democràtic. Equiparar una protesta massiva i pacífica amb la violència armada obeeix a un patró clar: quan no es pot vèncer la dissidència en el terreny polític, se la criminalitza . Però quan s’aplica en contextos colonials i de guerra, l’escala canvia. Ja no es tracta només de desactivar la dissidència, sinó d’obrir la porta a formes de violència molt més greus —des de la persecució i l’empresonament fins a l’assassinat selectiu o, en el cas dels pobles ocupats, l’extermini planificat. La història n'és plena d’exemples. Primer es deshumanitza: es degrada l’altre per fer-lo eliminable sense reserves morals . Els nazis anomenaven “paràsits” als jueus. L’apartheid a Sud-àfrica, “éssers inferiors” als negres. En les colonitzacions europees, els pobles originaris eren “salvatges” o “primitius”. Avui, Israel descriu els gazians com a “cucs” o “infrahumans” . Aquesta és sempre la primera fase: despullar d’humanitat l’adversari. La segona fase arriba quan algunes d’aquestes víctimes es resisteixen a la seva aniquilació: llavors se les acusa de “terroristes” . Així van ser assenyalats els opositors al nazisme a Europa, el FLN algerià, el Viet-minh al Vietnam, o Mandela i aquells que lluitaven contra la segregació a Sud-àfrica. En el cas d’Israel, l’eliminació dels nens i nenes es justifica també amb l’argument que són els “terroristes del futur” . La perversió arriba al punt de capgirar el relat: el botxí es presenta com a víctima i la víctima és acusada de ser la culpable de la seva pròpia mort . Israel, per exemple, invoca constantment la “legítima defensa”. Però, segons el dret internacional, aquest dret no existeix en un territori ocupat il·legalment. L’ocupació mateixa és la font de la violència. En canvi, el poble ocupat sí que té dret no només a l’autodeterminació, sinó també a resistir, fins i tot amb la resistència armada. Etiquetar de “terrorista” la Flotilla és un senyalament que pot traduir-se en detencions, empresonaments, tortures o fins i tot assassinats Aquesta inversió semàntica també es produeix en el cas de la Flotilla. I pot tenir conseqüències materials. Etiquetar de “terrorista” la Flotilla és un senyalament que pot traduir-se en detencions, empresonaments, tortures o fins i tot assassinats . Ja va passar el 2010, quan la marina israeliana va matar deu activistes del Mavi Marmara en aigües internacionals. Ha passat aquest 2024, amb un atac amb drons a un vaixell humanitari, provocant un incendi i ferits, i amb l’assassinat de set cooperants de World Central Kitchen, en una missió conjunta amb Open Arms, tot i anar clarament identificats i en zona desescalada. Netanyahu ha matat centenars de metges, periodistes i treballadors humanitaris . Criminalitzar-los abans és el pas previ per legitimar-ne la mort després. Existeix fins i tot una unitat militar especialitzada a difamar periodistes i activistes per tal de convertir-los en objectius eliminables sense cost polític. Aquest mateix dimarts, un dels vaixells de la Flotilla ha estat atacat mentre era al port de Tunísia; una prova més que Israel no només vol silenciar Gaza sinó també aquells que intenten ajudar-la . Per això, la diferència entre Ayuso i Rahola és significativa. Ayuso utilitza la paraula terrorista com a insult domèstic, per polaritzar i agitar. Rahola, en canvi, repeteix gairebé literalment la narrativa oficial de l’Estat israelià, que ha amenaçat de tractar els tripulants de la Flotilla com a terroristes . I prepara el terreny perquè qualsevol atac pugui ser presentat com a legítima defensa. La responsabilitat de les paraules és enorme. Ho recordava Hannah Arendt: les paraules, quan es buiden i es repeteixen com a clixés, fan que el mal esdevingui banal, quotidià, digerible. I ho ensenyava Frantz Fanon: la colonització no es conforma amb dominar cossos i terres. Colonitza també el pensament, la memòria, l’imaginari. Quan es repeteix sense filtres el relat de l’opressor, s’està ajudant a colonitzar la realitat. Cap violència s’ha sostingut sense abans deformar el llenguatge . I cap resistència ha sobreviscut sense abans rescatar les paraules de la boca de l’opressor. Per això, resistir avui significa també defensar les paraules . No acceptar la semàntica de l’extermini i els seus còmplices. Anomenar amb precisió. Dir genocidi al genocidi, víctima a la víctima, botxí al botxí. Cada paraula invertida obre la porta a un crim, i cada paraula defensada manté viva la possibilitat de la justícia i la veritat. Al gueto de Gaza, com abans a Sud-àfrica o a l’Europa ocupada, anomenar amb dignitat és el primer acte de desobediència davant l’horror. Quan la paraula terrorista s’aplica a qui salva vides o vol trencar un bloqueig il·legal, es travessa una línia vermella: la que converteix el llenguatge en còmplice del crim. Vist des d’aquesta perspectiva, cal dir-ho amb tota claredat: la Flotilla no “navega amb terroristes”, sinó amb persones que es posen en joc per alleujar el sofriment d’una població assetjada per un dels genocidis més espantosos després de la Segona Guerra Mundial . Com recordava la relatora de l’ONU, Francesca Albanese, aquestes persones fan el que haurien de fer els governs : complir amb el mandat del dret internacional. L’exèrcit israelià, si les ataca, cometrà crims de guerra i de lesa humanitat en aigües internacionals, com ja va reconèixer la Cort Penal Internacional el 2014. Per això, acusar la Flotilla de terrorisme és posar-la en el punt de mira de Netanyahu , acusat de genocidi pel Tribunal de la Haia, i sobre qui recau una ordre de detenció internacional. Banalitzar el concepte de terrorisme i les seves autèntiques víctimes. I és, alhora, disparar contra l’últim mur de contenció: el dret internacional i la memòria dels “mai més”.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

El vocabulari és la base moral de la política; per això, quan Salvador Illa diu que per “normalitzar” Catalunya caldria que Puigdemont o Junqueras poguessin concórrer a unes eleccions al Parlament, el mateix president sap que no utilitza un terme gens neutral . En primer lloc, la normalitat (o encara més en concret, la “normalització”) és el mot amb el qual els catalans s’han referit durant lustres a la política lingüística relativa a la immersió. Després d’anys de viure en una fantasia on hom creia que el català era la llengua vehicular en l’educació i a la majoria d’afers de la vida quotidiana, com ara el comerç i la sanitat, ara comprovem que el sistema fou una espècie de wishful thinking que amagava una societat on la diglòssia i el fals bilingüisme aniquilaven la llengua de mica en mica. Així doncs, la normalitat ens porta directament al símbol pompós que té com a objectiu tapar el món dels fets . Al seu torn —i això és especialment rellevant en la figura d’un exministre de la sectorial sanitària en temps pandèmics—, el vocabulari de la normalitat ens obliga a viatjar als temps on l’estat d’excepció vírica va comportar una turbo-recentralització de l’Estat com a via alternativa per dinamitar el ja escàs poder de les autonomies. Parlar de tot això sembla retrotreure’ns al neolític, però el lector deu recordar perfectament com —durant l’apogeu de la paüra que provocà la Covid— els governants espanyols es referien sovint a la gestió pública posterior a la irrupció del bitxet malèfic com “la nova normalitat”. Aquesta, en definitiva, fou l’expressió més embellida amb què els buròcrates ministerials volien fer entendre a la població que la llibertat de les últimes dècades arribaria a la seva fi ; no cal ser un conspiranoic per veure que aquesta coacció no només es referia a l’àmbit sanitari. Quan la primera instància del país convoca els antics líders del procés a sumar-se a la “normalitat”, en resum, certifica que el clima de pacificació autonòmica viu sota l’amenaça de l’excepcionalitat i de la llibertat condicionada . Aquesta intenció no prové únicament de la mala llet del president 133, sinó que ha estat dòcilment facilitada per Puigdemont i Junqueras, que hipotecaren la seva llibertat política a la magnanimitat de l’amnistia (en si mateixa i per definició, un posar entre parèntesis la legalitat vigent per apel·lar al bé major del perdó). Paral·lelament, els termes d’expressió del president denoten —en un pla inconscient, si es vol— que el mateix Illa és prou sabedor que ell no passaria els dies a la plaça de Sant Jaume sense l’aplicació de l’article 155 i la soferta tasca dels abstencionistes indepes . Quan el president es fa amo de la normalitat, també assumeix el monopoli de la violència. Quan la primera instància del país convoca els antics líders del procés a sumar-se a la “normalitat”, certifica que el clima de pacificació autonòmica viu sota l’amenaça de l’excepcionalitat i de la llibertat condicionada Mentre al món les relacions (naturals, afegeixo) entre la força i la política es fan progressivament evidents i el dret internacional cada vegada s’assembla més a la poesia, en tribus com la nostra comprovarem com aquest clima de coacció s’exerceix d’una manera més soterrada i miserable . Això explica fenòmens d’aparença tan distinta com la interiorització del paper de la Generalitat postprocés com un òrgan repressor i el fet que l’independentisme cada vegada compri l’imaginari d’Aliança Catalana amb més desvergonyiment . Mentre Illa podrà anar descrivint l’independentisme unilateralista com a “no normal” —o directament "anormal", com passava a la gran Young Frankenstein —, a juntaires i republicans no els quedarà més remei que arrapar-se a la defensa nostàlgica d’una Catalunya dels sis milions on, per salvar l’estat del benestar, caldrà fotre fora molts conciutadans. Caldrà estar ben preparat per a tot això, car aquesta nova normalitat no es cura a base de teràpia (a saber, el treball d’assumir les simbologies adquirides com a inventades) ni amb tones de vacunes que ens permetin respirar de nou. S’acosten dies molt fotuts i ens caldrà tenir molta força . Les paraules no són cap broma.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

No cal ser Nostradamus per endevinar què succeirà l’any 2027, quan Pedro Sánchez convoqui les eleccions , tot esperant que aguanti al capdavant del seu govern fins a l’última parada del viacrucis pel qual transita. Si es compleix el calendari electoral previst, les urnes s’haurien de posar al servei dels votants durant la primavera del 2027, però ningú, ara mateix, pot fotre la mà al foc sense perill de cremar-se. La situació política en què malviu artificiosament Espanya, recorda la del 1933, quan va pujar la CEDA de Gil Robles al poder. Quasi cent anys més tard, l’Església té menys influència que aleshores, però està en marxa un cop d’estat polític en el qual estan implicats els partits d’extrema dreta i de dreta extrema i una part important del poder judicial , ambdós auxiliats per la propaganda capciosa de dues empreses de comunicació representades per dues dames acostumades a plorar llàgrimes de cocodril, rèptil que plora quan es menja les seves víctimes. Guardo com un tresor aquella frase que em varen dir a la mili per explicar-me l’origen d’Espanya: “En el siglo VIII, flotaba por el ambiente una idea de unidad” . Ara, d’unitat n’hi ha ben poca, però flota per l’ambient una idea de caos que és absolutament fictícia. La situació econòmica i social d’Espanya viu un moment de relativa bonança, malgrat una inflació més forta que la que els números oficials indiquen, una situació diametralment oposada a la política, convertida en un sainet colpista per als que sempre han cregut que el poder és seu. I l’altre dia, en una festa a la qual em van convidar, vaig adonar-me de la magnitud de la tragèdia. Després de saludar a un eminent prohom, aquest em va etzibar que el país estava fatal. Jo, que sabia la resposta, li vaig preguntar el perquè, i em va contestar que per culpa de Pedro Sánchez. Me’l vaig mirar amb sornegueria, i en veure la meva expressió, es va justificar dient que el que necessitaria Espanya és un govern liberal . I és que ell és liberal. I quan li vaig preguntar en qui pensava per liderar aquest corrent ideològic, que és com aquell acudit de l’Eugeni sobre els poders múltiples del Tampax, em va respondre que en Iván Espinosa de los Monteros. “Hòstia, no tens un altre candidat menys neofranquista?”, li vaig preguntar. “Neofranquista... vols dir... ho miraré”, em va contestar, i per posar aigua a la conversa, el prohom em va presentar una empresària del sector de la sanitat privada de cabellera lleonina i llavis farcits, que, tan aviat com es va incorporar al petit comitè, va engegar: “aquest país està impossible”. I vaig tornar a fer-ho. “Per què?”, vaig preguntar, sabedor d’una resposta que ha calat com un mantra: “per culpa de Pedro Sánchez” . El discurs, però, el va enriquir amb l’assumpte dels impostos i de com ens estan matant amb tants tributs. “A França o a Alemanya en paguen més”, vaig contestar. No va respondre, però tot seguit va sorgir el tema d’Andorra i la possibilitat de convertir-se en ciutadana andorrana per pagar menys impostos , encara que hagués de traslladar la seva residència a la terra antigament coneguda com el paradís del formatge de bola, el Duralex i la mantega francesa. Jo, que ja tenia el cervell en plena fusió nuclear, li vaig dir, sense signe d’interrogació, que esperava que quan vingués de visita a Barcelona no fes servir la sanitat pública. “Jo vaig a la privada”, em va contestar, mirant-me com si jo fos un merdós marxista. Li hauria pogut etzibar que jo soc un merdós nihilista, però vaig preferir continuar la guerra. “Ah, aquesta sanitat privada que esteu omplint de personal poc preparat provinent de Sud-amèrica per estalviar-vos els sous dels professionals autòctons que s’han de buscar una vida digna a l’estranger?” . La conversa va morir immediatament, com els rius plens de merda que desemboquen al mar, però va ser molt representativa de l’Espanya que ens ve. El liberalisme voxià , o voxista , no entén de memòria històrica. No cal ser Nostradamus per endevinar què succeirà l’any 2027, perquè flota per l’ambient una idea colpista que fa esfereir. I es pot ser colpista amb la mentida i la hipèrbole com a armes de destrucció massiva. Segons les últimes enquestes, Vox traurà un 17% dels vots; el PP, el 30%, una suma de majoria absolutíssima i absolutista al Congrés dels Diputats. No cal ser Nostradamus per endevinar què succeirà l’any 2027, perquè flota per l’ambient una idea colpista que fa esfereir Jo no crec que per a Catalunya, “ cuanto peor, mejor ” perquè el futur govern espanyol no tindrà pietat amb tot allò que posa en dubte el concepte que tenen d’Espanya els liberals voxians o els llepaculs aznaristes. Amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant del Consell de Ministres, és divertit, i tràgic alhora, fer jocs cartomàntics amb els amics col·locant glòries filofaccioses al timó dels ministeris. Vàrem coincidir proposant Arcadi Espada com a ministre de Cultura, ja que fa molts anys que passa el raspall per les espatlles empolsinades de caspa dels prohoms de la hispanitat, li agraden molt els toros i desitja com ningú passar l’escombra cultural per les —segons ell— guinguetes catalanistes. I també apareix a les travesses cartomàntiques Cayetana Álvarez de Toledo , que podria exercir de ministra d’Interior, que de ganes no n’hi manquen. I de Sanitat, podrien col·locar-hi algun diputat antivacunes, perquè la sang espanyola ja és prou roja i daurada per aplacar la ira dels bacteris xinesos. I, evidentment, Miguel Tellado seria un bon ministre, encara que de quin ministeri importa poc. I Abascal seria un magnífic vicepresident, però un pèssim ministre de Treball. Amb un membre de Vox al capdavant del Ministeri d’Educació, la quota del 17% quedaria segellat amb la inclusió d’ Ignacio Garriga al capdavant del Ministeri de Seguretat Social, Inclusió i Polítiques Migratòries, un candidat ideal per justificar certes polítiques racials. “Racista jo?”. Tot plegat és un món molt estrany, aquest: amb un negre al capdavant d'un partit racista , poca cosa ens queda per veure. O potser sí, i podem acabar veient un jueu adoptant pràctiques dignes d’un partit nazi . Un món tan estrany com aquesta nova ideologia anomenada liberalisme voxià o voxista .

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

Els coixins d'exterior són un imant per a la brutícia en general. Al final de l'estiu, o fins i tot abans, es nota que necessiten una neteja a fons. Ara bé, no tot val, ficar-los directament a la rentadora pot acabar sent un desastre, tant per al coixí com per a aquest electrodomèstic. Encara que molta gent opti per aquesta solució, des d' ElNaciona l .cat us donarem una sèrie de consells perquè renteu els vostres coixins sense que a la llarga quedin inservibles. No s'ha d'utilitzar mai suavitzant per rentar tovalloles: una especialista en ordre i neteja revela per què D'entrada, el més important és saber de quin tipus de coixí parlem. Els grans i molt ferms rares vegades caben en una rentadora domèstica, i forçar-los pot fer malbé el tambor. De fet, alguns especialistes en bugaderia ho deixen clar, si costa ficar-lo, millor ni intentar-ho, perquè serà perjudicial per al coixí, però sobretot per a la vostra rentadora, que, al cap i a la fi, encara és més preada per tots vosaltres. L'opció més segura: fundes extraïbles Si tens coixins desmuntables posa només la funda a la rentadora , no ho dubtis ni un segon. Un programa en fred, detergent suau i centrifugat lent basten per mantenir el teixit net sense que perdi color ni forma. El farcit, mentrestant, pot airejar-se o fins i tot substituir-se quan ja ha complert el seu cicle. En el cas que no pugueu retirar la funda, l'opció més viable és que adquiriu fundes noves i d'aquesta manera que us sigui més fàcil el seu manteniment. Amb els coixins més petits la cosa canvia. Els coixins mitjans o petits sí que poden anar a la rentadora, sempre que el tambor tingui almenys 5 quilos de capacitat, ja que us arriscaríeu que el coixí o la rentadora quedi feta malbé . Tanmateix, abans que passeu a l'acció i poseu aquests coixins petits a la vostra rentadora, sempre us heu d'assegurar que no necessitin un cicle de rentat especial pel seu teixit, ja que en aquest cas també poden quedar seriosament deteriorats o fins i tot poden arribar a destenyir-se. Que fer amb els coixins molt grans Per als coixins voluminosos, l'opció més recomanable és portar-los a una bugaderia autoservei amb màquines industrials, ja que la rentadora no és una opció viable per a una neteja òptima, a part que en molts casos ni tan sols entren en aquest electrodomèstic. Una altra possibilitat és apostar per netejadors de tapisseria o aspiradors d'aigua que eliminen la brutícia en profunditat sense espatllar l'estructura interior. Ara bé, abans de llançar-se a netejar , hi ha una altra opció per allargar la vida encara més dels vostres coixins. Sacsejar els coixins a l'aire lliure per eliminar la pols superficial, passar un raspall de cordes suaus o fins i tot donar-los una passada ràpida amb l'aspirador pot marcar la diferència. No només facilita el rentat posterior, sinó que també evita que la brutícia s'incrusti més en un futur. Aquest pas previ, encara que molts el passen per alt, ajuda a allargar la vida del teixit i deixa els coixins llestos per a un resultat molt més net. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika

Quan algú et veu i, gairebé sense adonar-se'n, alça les celles durant una fracció de segon, està enviant un missatge molt més profund del que sembla. Segons Flora Davis a El llenguatge dels gestos , aquest gest fugaç (al qual els etòlegs o estudiosos del comportament humà anomenen eyebrow flaix) és un dels comportaments no verbals més universals que existeixen. L'etòleg austríac Irenäus Eibl-Eibesfeldt, citat per Davis, va observar en diferents cultures que en retrobar-se, els amics somriuen, mouen ràpidament les celles cap a dalt i, de vegades, acompanyen el gest amb una lleu inclinació de cap. Aquest petit ritual, filmat fins i tot entre pobles tan aïllats com els papús, revela que no estem davant un costum après culturalment, sinó davant d'un senyal profundament arrelat a la nostra biologia. Què significa que una persona et faci 'ghosting' Què significa que una persona rebutgi sempre les abraçades Una salutació heretada dels primats Davis explica que els etòlegs veuen la salutació (i dins d'ella, el "flaix" de celles) com una forma d'apaivagament, una manera de mostrar que no hi ha amenaça. Entre ximpanzés i altres primats, les salutacions inclouen reverències, contacte físic o gestos que indiquen submissió. En els humans, aquest moviment de celles és part de la mateixa lògica: en aixecar les celles s'obre el rostre, es deixa veure més els ulls i es transmet disponibilitat i cordialitat. Segons Davis, aquest flaix de celles es produeix de manera tan automàtica que amb prou feines ho notem, però actua com un poderós marcador de reconeixement i acceptació. Funciona com un "m'alegra veure't" no verbal. El fet que es repeteixi amb tanta consistència en contextos tan diferents suggereix que està lligat a mecanismes evolutius bàsics: reconèixer l'altre, reduir la tensió i facilitar la interacció social. Altres gestos que denoten que s'alegren de veure't El flaix de celles no està sol en aquest repertori de salutacions. A El llenguatge dels gestos , Davis explica que els gestos mai no actuen de manera aïllada. Existeixen altres comportaments que, de manera gairebé universal, acompanyen el reconeixement amistós: El somriure de benvinguda : en moltes cultures, la primera reacció en veure un amic a la llunyania és somriure. Aquest somriure sol ser espontani, acompanyat de vegades d'una lleugera tensió als músculs facials que mostra autenticitat. La inclinació del cap : abaixar breument el cap, com en una mini reverencia, és un altre gest que apareix repetidament en les salutacions. Té un matís de cortesia i, alhora, d'apaivagament, doncs recorda les actituds de submissió observades en primats. El contacte visual immediat : segons Davis, mantenir la mirada uns pocs segons al moment de la salutació és crucial. No es tracta d'una mirada fixa i hostil, sinó d'un contacte breu que confirma reconeixement i acceptació. Arreglar-se o tocar-se la roba abans de la salutació : una cosa tan simple com acomodar-se el cabell, la jaqueta o les ulleres just en aproximar-se a algú també apareix documentada. Davis ho descriu com un gest d'autopresentació, similar al "brunyiment" entre primats, que comunica interès i desig d'agradar. Aquests detalls, aparentment trivials, són els que converteixen una salutació en una experiència social carregada de significat. Com subratlla Flora Davis, si s'eliminen o s'eviten, la trobada pot tornar-se freda, ambigua o fins i tot hostil. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 3 saat, 4 dakika