ElNacional.cat 
Viure, patir i salvar el món: així són els nous '4 Fantásticos' de Marvel
Si DC ja té el seu superèxit estiuenc amb Superman , la Marvel ha contraatacat amb Los 4 fantásticos . Cert és que el còmic que van posar en joc el 1961 amb Stan Lee com a guionista i Jack Kirby com a il·lustrador ja havia tingut alguna adaptació al cinema. La més encertada, la de 2005 amb Jessica Alba i Chris Evans al capdavant (a la seqüela de 2007 Stan Lee fins i tot hi va fer un cameo). Tot i això, algú havia de fer el pas de recuperar-la i renovar-la. Un premi (i responsabilitat) que es va endur Matt Shakman , conegut sobretot per WandaVision ( Bruixa Escarlata y Visión ) . Per tant, veient el subtítol de la pel·lícula, Primeros pasos , tot feia presagiar un viatge als orígens del còmic. I no és així. El plantejament és un altre i, la manera d’enfocar-lo, també té els seus trucs. En aquesta nova versió de Los 4 Fantásticos , els personatges continuen sent astronautes i gaudeixen d'aquells poders a causa d'una radiació en un viatge espacial. Però, a diferència d'altres films similars, aquests són reals . De carn i ossos. Pedro Pascal , Vanessa Kirby , Joseph Quinn i Ebon Moss-Bachrach (aquest sota la façana abrupta, però encantadora de La Cosa) els identifiques. Prenen decisions i pateixen quan aquestes involucren altres persones. Quant estàs disposat a sacrificar per salvar el món? En la cruïlla, un embaràs i un devorador de mons. I un planeta que et té en l’ull de l’huracà: de debò, tant val una sola vida humana quan n’hi ha moltes altres en perill? “No és com nosaltres. És una altra cosa”, li diu Reed a Sue. O el que és el mateix, Mr. Fantástico a la Mujer Invisible. Avui arriba a les sales de cinema Los 4 Fantásticos. Primeros pasos / Foto: Century Studios / Marvel / Jay Maidment Un quartet que es fa estimar A banda de la veracitat dels personatges, un dels encants de la pel·lícula és la recreació dels decorats , l’ambientació seixantina barrejada amb un futurisme controlat. En aquest sentit, han trobat un equilibri necessari. Hi ha molta feina de recuperació i investigació; per un moment creus estar al centre de Times Square, en una dècada en què ja hi havia herois com Elvis Presley o Muhammad Ali . Però hi ha altres elements que convé no oblidar, com el robot Ernie . Aquest també forma part d’aquesta família unida que comparteix coses a totes hores: s’emocionen amb la notícia de l’embaràs, fan broma amb els plans de seducció de la Antorcha Humana (encara que se li resisteixi l’Estela Plateada) i es rendeixen davant els dots culinaris de La Cosa (meravellosa també l’escena en què aixeca el cotxe a petició dels alumnes al pati de l’escola). I sí, s’alineen amb aquell lema seu: “És l’hora de les garrotades!” Davant els resultats irregulars (per no dir decebedors) de les últimes aventures de Marvel a la gran pantalla, amb Los 4 Fantásticos. Primeros pasos recuperen el pols, et vénen ganes de continuar amb la saga i recuperar els còmics originals La pel·lícula, cosa que s’agraeix, no abusa de les batalles i les baralles , si bé en el tram final sí que hi ha en disputa la supremacia dels uns i dels altres (brutal la imatge de Reed estirat com un xiclet pel vilà Galactus). Això forma part d’aquesta nova estètica i de la recerca d’espais. Igualment, la música de Michael Giacchino , tan important dins del context. I, en efecte, el que és la clau de la pel·lícula: no és necessari que t’hagis llegit els còmics ni que en sàpigues tot; funciona de manera independent, com una història que comença i acaba (encara que en els crèdits s’anunciï que hi haurà un nou capítol). La primera mitja hora sorprèn: el muntatge és frenètic i llueix molt el color, en escenes on els personatges caminen segurs d’ells mateixos i amb una maduresa poc pròpia dels superherois. Sobretot, la parella que formen Pedro Pascal i Vanessa Kirby, amb una química especial i un sentiment gens forçat: la seva relació es basa en la confiança i en afrontar cada altibaix. Per tant, davant els resultats irregulars (per no dir decebedors) de les últimes aventures de Marvel a la pantalla gran, amb Los 4 Fantasticos . Primers passos recuperen el pols, et vénen ganes de continuar amb la saga i recuperar els còmics originals. Aquests quatre (i el nou que ha arribat) es fan estimar.
Així estan aprofitant l'espai milers de terrasses petites: amb aquest set de jardí compacte i bonic
Quan arriba el bon temps, moltes persones busquen fórmules per aprofitar millor el balcó, la terrassa o aquell racó exterior que sovint queda desaprofitat. Si tens un espai reduït però no vols renunciar a l’estiu a l’aire lliure, aquest conjunt de jardí s’està convertint en una de les opcions més recomanables . És compacte, fàcil de moure i està pensat per resistir la pluja, el sol i l’ús habitual sense desgastar-se. Ara mateix, el pots trobar per 64,77 € amb un descompte del 12%. Comprar a Amazon per 64,77€ Un conjunt compacte amb un 12% de descompte que encaixa a tot arreu tres peces de la marca TecTake Aquest conjunt de tres peces de la marca TecTake està format per dues cadires i una taula rodona , totes amb una estructura d’acer resistent i un disseny lleuger que facilita molt el transport i la col·locació . Tot plegat ocupa poc espai i es pot guardar o desmuntar fàcilment quan no s’utilitza , cosa que el fa especialment pràctic per a balcons petits o terrasses estretes . El muntatge és senzill i intuïtiu , i un cop muntat es mostra estable gràcies als topalls de les potes , que eviten relliscades i protegeixen el terra . El color negre li dona un aspecte neutre i elegant que combina bé amb qualsevol estil decoratiu, des dels entorns més rústics fins als més moderns . Resistència i comoditat pensades per al dia a dia Tot i ser un model compacte i assequible , aquest set destaca per la qualitat dels materials . Les cadires estan fetes amb una tela de secatge ràpid , ideal per a climes variables o per a aquells dies en què una pluja sobtada pot sorprendre. A més, les fundes són suaus al tacte i no s’escalfen excessivament amb el sol . És ideal per a persones que volen aprofitar l’espai exterior sense fer grans despeses , o per a qui busca una solució fàcil de guardar quan s’acaba la temporada . També és perfecte per a segones residències , on es valora especialment la facilitat de transport i el manteniment mínim . Les nanses incorporades a les cadires permeten traslladar-les amb comoditat, i la lleugeresa del conjunt facilita que una sola persona el pugui moure o reubicar . Aquest conjunt no falla quan es vol esmorzar, llegir o fer una copa al vespre a l’exterior , sense necessitat de tenir un jardí gran ni fer reformes . Per què ara és una bona oportunitat? Aquest conjunt, que ja de per si té una relació qualitat-preu molt raonable , ara es pot adquirir per 64,77 €, amb una rebaixa del 12% . No és gaire habitual trobar mobiliari d’exterior resistent i funcional per aquest preu , i menys amb aquestes prestacions: estructura d’acer, teixit tècnic, topalls protectors i un disseny plegable i lleuger . Si estàs pensant a fer una petita renovació a la terrassa o el balcó abans que acabi l’estiu , és un bon moment per fer-ho . Aquest tipus d’ofertes solen durar poc, especialment durant els mesos de calor , quan la demanda de mobiliari exterior augmenta . Comprar a Amazon per 64,77€ Aquest article pot incloure enllaços d’afiliació. Si compres a través d’ells, a ElNacional.cat podríem rebre una petita comissió. Això no afecta el preu que pagues ni condiciona la nostra opinió.
No us fiqueu als llits dels altres
Les bones novel·les són claus per agafar el gust a llegir o per recuperar-lo. Et reconcilien amb la lectura. Vaig agafar d’inèrcia Els llits dels altres (Amsterdam) de l’ Anna Punsoda , una novel·la que sabia que llegiria, però em faltava determinar quan. Ha arribat l’hora, i subscric el que en diu Ponç Puigdevall a la faixa: “Té el privilegi de la intensitat”. La història es llegeix com una exhalació, no és gaire llarga i t’atrapa fins que te l’acabes. La protagonista d’ Els llits dels altres , la Claustre, mostra una ràbia contundent i una bogeria considerable, només redimible pel fet que ha tingut una infantesa caòtica, amb un pare borratxo i un oncle violador. Els llits dels altres , a més de ser una novel·la amb un títol fantàstic, ens parla de les trampes que ens fem, que neixen de l’experiència de la infantesa i poden esclavitzar-nos i condemnar-nos. La primera novel·la de Punsoda té una escatologia que ens atrapa, reflecteix una neurosi angoixant, però en volem saber més, i per si no n'hi hagués prou tot plegat acaba amb una història d’amor i redempció que se t’endú, una passió tan intensa com la narradora mateixa. Cap al final, la protagonista fa un salt de fe amorós gairebé espiritual, a l'estil de Crim i càstig (entre moltes cometes, enteneu-me). Potser el meu amic i traductor Arnau Barios , lleidatà igual que l’Anna Punsoda, tenia raó: hi ha alguna cosa molt russa, en el fet de ser de Lleida, i també en el caràcter dels lleidatans. No hi heu de fer re, als llits dels altres Tinc la sospita que si algú com l’Anna Punsoda hagués escrit aquesta novel·la en castellà, ja no diguem en anglès, El llit dels altres seria un èxit. Si l’hagués escrit des de Brooklyn, aquesta novel·la encara li donaria diners. L’any de repòs i relaxació d’ Ottesa Moshfegh es va publicar el 2018 i va arrasar, i jo hi trobo algunes similituds amb la novel·la de la Punsoda: la protagonista ens resulta igualment desagradable, la sacsejaríem i, tanmateix, no ens en podem separar, potser perquè revela una part de nosaltres que al dia a dia tenim oculta. L'últim llibre que ha publicat, La terra dura (Pòrtic), és diferent. Pel to i perquè és un altre gènere, un assaig periodístic sobre la Sagarra . Quan vaig llegir-lo em va agradar, però crec que Punsoda brilla més quan parla directament del que pensa, més que no pas de l’entorn on es troba. Escriure des de tan a prop de si mateixa li va francament bé, tenia coses a dir i les ha dites com un torrent, amb intel·ligència vehement però sense una retòrica grandiloqüent ni moralismes. 'Dies a Birmània' és una novel·la sobre el colonialisme i els efectes devastadors que té en la psique del colonitzador Llegit amb la perspectiva dels anys, constato que efectivament Punsoda va fer de pionera. Em penso que cap dona no havia escrit amb tanta obscenitat i cruesa psicològica en català, i encara menys sobre aproximadament ella mateixa. Víctor Català va fer-ho amb més cruesa, però amagava la dona rere la ploma. De fet, sempre bevem de la nostra experiència per escriure, i aquí la gràcia està en el gènere de la novel·la. No és qüestió d’honestedat ni d’autenticitat, dos termes que van de baixa a l’hora de qualificar seriosament una obra literària: no cal que Anna Punsoda faci una altra autobiografia ( Els llits dels altres diria que ho és): per fer novel·les igual de bones només cal que exploti la mina d’or que té a dintre. I si dic que Els llits dels altres m’ha semblat bona és perquè per mi assoleix una de les (poques) màximes que mantinc sobre literatura: tothom pot gaudir de la novel·la, tant els lectors entrenats com la resta de mortals. El mal del colonitzador Això diria que també passa amb Dies a Birmània de George Orwell, una altra novel·la excepcional que he pogut llegir aquests dies en català, amb una traducció d’ Esther Tallada (Edicions de 1984). Orwell, nascut Eric Blair , també parteix de l’experiència com a treballador de l’Imperi Britànic. El fet que Orwell visqués a Birmània dona tot el cos al text, els detalls en novel·la són importants, i si vols fer una novel·la clàssica com Dies a Birmània no pots escriure sobre un escenari que desconeixes a partir de vaguetats. L’atmosfera que crea Orwell a Dies a Birmània és una festa, i el seu antiheroi és icònic de manera instantània: un home lleig (també desagradable!) que sempre es cobreix la meitat de la casa perquè hi té un “desig”, que vol dir una marca fosca, un blau gegant. Però si Punsoda ens porta pels laberints d’una ment i un cos desafinats per la disfunció familiar, Orwell ens condueix inevitablement a l’esfera política: Dies a Birmània és una novel·la sobre el colonialisme i els efectes devastadors que té en la psique del colonitzador, en aquests anglesos que freqüenten el club i tracten malament els indis. Els personatges ens arrosseguen, perquè són rodons, fins i tot els secundaris, una novel·la amb bons personatges secundaris sempre és un gust. No és una novel·la escrita a raig, ni "des de les entranyes" de la manera en què ho està la novel·la d'Anna Punsoda, en el sentit que Orwell no s'entreté a parlar-nos dels sentiments de la manera que ho fa Punsoda. En definitiva, no tenen res a veure, una novel·la i l'altra, només és que enyorava una novel·la que em fes gaudir de la manera que només saben fer les novel·les i en lloc d'una n'he trobat dues. P.D.: Orwell és un dels grans escriptors del segle xx, tant per les novel·les com pels seus assajos, que us recomano que llegiu com llegiríeu una novel·la a la platja. Si teniu curiositat per la seva vida, en Miquel Berga aviat publicarà un llibre sobre el seu matrimoni fallit amb una poeta i el seu pas per Catalunya durant la Guerra civil.
Punt i a part
Que avui no hi ha “reconciliació” real, material, és una obvietat que no mereix comentari. Que una llei parli de reconciliació és una formalitat, evidentment, però una formalitat útil en un context de repressió i d’abús. Som molts els que no ens sentim reconciliats, no només per les agressions existents durant el procés, sinó perquè per començar a reconciliar-nos necessitaríem situar-nos en un pla similar al de fa més de 300 anys. A l’altra banda, com es pot veure, també hi ha una gran massa espanyolista impossible de reconciliar: l’ànim de revenja i l’odi és tan notori (des de l’àmbit de Vox fins a l’àmbit de Podemos) que els pactes només compten amb la meitat de l’espectre polític espanyol, i només per pura necessitat aritmètica. Per tant no siguem ingenus: aquí no es tracta de predeterminar el futur, ni de fer cap llei de punt final, ni de donar cap conflicte per resolt, ni de rendir-se. El que es pacta no és un aplanament del futur, sinó un aplanament del passat i del present: s’agafa la bèstia, se li lliguen les urpes i se l’obliga a afrontar d’ara endavant el conflicte sense posicions abusives. Encarant-lo, dialogant i mirant què poden oferir a banda d’hòsties i de Codi Penal. Per tant no ens equivoquem: aquesta amnistia no és cap punt final sinó, com a màxim, un punt i a part . Un conflicte de vegades té episodis més violents (o, si els molesta la paraula, més intensos), i altres vegades té episodis més dialogants: el conflicte, però, roman. Sempre. Desaprofitar els moments més elèctrics és un error, com hem comprovat (tot i que menystenir allò que s’ha aprofitat bé també és un error); i, d’altra banda, desaprofitar allò que puguis treure de l’adversari (o de l’enemic) en temps de diàleg, forçat o no, més oportú o menys, i amb intermediadors si pot ser, també és un error. Com a mínim, crec que és bo aprofitar-ho per poder afrontar el conflicte en les mateixes condicions i sense abusos. En ocasions fent servir el marc estatal, en ocasions fent servir la legislació i la justícia europea: a poc a poc ja comença només a quedar-los una surrealista interpretació de la malversació i un entossudiment il·legal del Tribunal Suprem a no aplicar la llei. Per tant, en aquest àmbit de la repressió, els queda francament molt poca cosa. Veurem com acaba, però no es pot descartar gens que aviat les ordres de detenció quedin aixecades a dretcient o a gratcient, pel civil o pel penal. I llavors s’obre tota una nova etapa. Un començament. Que ens governi Salvador Illa diu molt poc del que nosaltres sabem oferir Que els partits independentistes no puguin aprofitar aquesta pista d’enlairament perquè han perdut bona part de la connexió amb el seu públic no és culpa de la repressió soferta: és també fruit de múltiples errors, de les divisions, d’alguns perfils inadequats, de missatges massa ambigus o sovint de silencis incomprensibles i excessius. Per dir-ho clar, que ens governi Salvador Illa diu molt poc del que nosaltres sabem oferir. Per tant no sé si el futur passa per un sacseig en el tauler polític, en la renovació dels partits actuals o en l’aparició de nous, tot i que em temo que un alt grau de disrupció, dins o fora dels partits (i començant per la batalla a Barcelona), serà no només desitjable sinó també inevitable. Com ja ho va ser, per cert, en el seu moment. Seria l’eventual retorn del president Puigdemont un fet prou disruptiu? Ho deixo a la consideració del lector, però no seria l’única disrupció possible. Tot i així els perdonavides de sempre han de saber (o ja saben) que si no hi ha formacions fortes, i amb poder institucional, i amb múscul electoral, i a poder ser amb homologació als mínims estàndards europeus, qualsevol següent fase serà impossible d’afrontar. No estic disculpant cap error, que en són molts, potser massa, però sí que dic que qualsevol independentisme que aconseguís conformar, de nou, una majoria absoluta al Parlament de Catalunya ja no hauria de témer aplicar el seu programa electoral sense les retorçades amenaces penals sofertes. N’hi hauria de noves? Potser sí, però nosaltres també hem après a avançar-nos quan cal. Per tant es torna a posar el conflicte en l’àmbit polític, es guanya clarament, s’aplica el programa, es negocia el que calgui i es converteix en llei . Punt. Això, si es fa bé i si s’alineen un parell o tres d’astres, sí que seria més semblant a un punt final.
Identitats subordinades?
El tema de les identitats sempre és un tema complex, perquè les emocions hi juguen un paper molt primordial , i perquè —legítimament— hom es pot sentir atacat quan un altre vol negar, esborrar, disminuir o menysprear la que se sent com a pròpia. Parlant de la identitat catalana, la seva evolució no ha estat pacífica perquè, al llarg del temps i avui encara, ha estat objecte d’escarni, negació, atacs sistemàtics i menyspreu constant per part de les societats veïnes —en general més poderoses, des de diversos punts de vista— i per la instal·lació entre nosaltres de grups organitzats, i de franctiradors, que malden per fer-la minvar o desaparèixer. Quan els teus veïns són poderosos, l’equació de supervivència és complexa ; quan des de dins hi ha qui treballa, de manera activa, sostinguda i des de determinades parcel·les de poder, en el sentit indicat, les coses es compliquen. Tots aquests pensaments i realitats venen a tomb, si hom llegeix detingudament unes declaracions que va fer el president Salvador Illa a Ricard Ustrell, a l’inquietant Col·lapse de les nits sabatines de la “televisió nacional de Catalunya”. Afirmava el president Illa el 8 de juny que "la catalanitat no és una identitat nacional plena, com la danesa, l'espanyola o la portuguesa, sinó una identitat regional complementària, subordinada o parcial dins d’una altra de superior: l’espanyola" . No deixa de resultar innovadora la utilització del terme “identitat regional complementària”, sobretot perquè si analitzem l’itinerari intel·lectual del catalanisme polític, no la trobarem mai , i per a algú que, de tant en tant, tot s’ha de dir, es considera hereu del catalanisme polític, fa mala espina. Ves que no sigui que el president és molt de la broma, cosa que no transparenta, i ens vulgui fer passar bou per bèstia grossa. Potser el president podria explicar-nos per què no és una identitat nacional plena. Vol dir que no és una personalitat estatal? Llavors, implícitament estaria reconeixent que cal un procés d’independència per a arribar a la plenitud . En això coincidiria amb Enric Prat de la Riba, i estaria molt bé, però potser seria xocant per als referents intel·lectuals del govern de tothom i far del progressisme. Em preocupa aquesta manca d’autoestima, aquesta presentació impúdica de la resignació, aquest conservadorisme dels que creuen que el nostre mal no vol soroll Vol dir el president que no és plena perquè l’esdevenir de la història ens ha estat desfavorable i això ha fet que passem a ser de segona divisió? Llavors potser caldria que es dediquessin esforços a guanyar la lliga de segona divisió o a jugar el play-off d’ascens . ¿La política del govern actual de la Generalitat s’hauria d’encaminar, doncs, cap a una solució de caràcter federal o confederal, on jugaríem a la mateixa lliga que els altres clubs ibèrics, a l’estil del preconitzat per Francesc Macià, Rafael Campalans o Manuel Carrasco i Formiguera? Tampoc no hi acabo de veure una connexió fàcil d’establir amb la realitat política actual a Palau. Si hi ha una identitat nacional superior, que és l’espanyola (òbviament), quin sentit tenen artefactes nominals com ara Consell Nacional o Comissió Executiva Federal? Si hi ha identitats subordinades, vol dir que hom no les considera en peu d’igualtat, i llavors res no pot ser federal, i si, a més, hom considera que la pròpia és regional, ¿quin sentit té fer veure que juguem a nacional? Cal que tornem el sentit als mots, que guardem els mots, i que no juguem a fer trampes amb els mots . Però allà on em mata és quan afirma que la nostra identitat (“regional complementària”) està subordinada o és parcial respecte d’una altra. Expressa, amb tota cruesa, que això de l’Estat de les autonomies només és un embull complementari del poder de debò, que és el de l’Estat? ¿Vol dir que accepta, sense piular, que les estructures polítiques de Catalunya només poden ser la sala d’espera i el rebedor del pis de veritat, instal·lat a la “cocapital” central, centralitzadora, xucladora i desertitzadora? Que tot ho hem de fiar a estar en bona sintonia amb els senyors? I que l’esclavatge, lluny d’intentar abolir-lo, és la font de possibles trampolins? Cadascú té la visió política que té, però em preocupa aquesta manca d’autoestima, aquesta presentació impúdica de la resignació, aquest conservadorisme dels que creuen que el nostre mal no vol soroll , i aquest conformisme irredempt propi dels que se saben o volen sentir-se vençuts, sigui per la història o per una configuració estatal que, després de la mort del dictador, no ha estat favorable en general als interessos de Catalunya. I em preocupa que aquesta manca d’autoestima i d’orgull de país, i aquests excessos de resignació, de conservadorisme, de conformisme i de sentiment de vençut, s’encomanin a tota l’obra de govern d’aquells que avui regeixen els comandaments del Govern de Catalunya, que no pot ser, o no hauria de ser, vist com a regional, com a complementari, com a subordinat, o com a parcial, sinó que ens cal que faci una política nacional decidida, audaç, ambiciosa, i plena , i temo que no anem pel bon camí.
Les barbes pelades de Macron
“ Cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar ”. No crec que es pugui trobar una expressió similar en català, i, per tant, tocaria traduir-la. No ho faré perquè tampoc tindria gaire sentit traduir “n’hi ha per llogar-hi cadires” al castellà. De la dificultat i la comicitat en la traducció de frases fetes, La Trinca en va fer una divertidíssima cançó. Tornem a Macron. La setmana passada, poc abans de la desfilada del 14 de juliol, el seu primer ministre, Bayrou, va anunciar que per als pressupostos del 2026 proposaria una retallada importantíssima de la despesa pública per intentar controlar el dèficit públic francès . No cal ser un economista diplomat per veure que alguna cosa està passant perquè Macron comenci a plantejar per al 2026 ni més ni menys que disminuir la despesa social, congelar les pensions i reduir l'ocupació pública per frenar al màxim la despesa pública. Ho fa sabent que li cal a més augmentar la despesa en armament i que no hi ha cap altra alternativa realista i immediata que treure-ho d’algun altre lloc si no vol disparar el deute públic. Aquest anunci ha agafat els francesos tant per sorpresa que per ara no hi ha hagut, encara, cap reacció violenta per part de l’oposició. Segurament encara s’ho estan rumiant. Serà, potser, que s’imposarà la manera de negociar de Trump? És a dir, demana-ho tot, amenaça amb convicció i després anar cedint sense que ho sembli? Ningú pot saber encara com acabarà la negociació d’aranzels, però ves a saber si la nova moda ara serà la del regateig com en els basars del Marroc. Però França ni és l'Argentina, ni Macron és Milei. El deute francès no és aparentment insostenible i la inflació està controlada. Hi ha una certa manca d’activitat, cert, però disparar contra tot el que es mou? Se’ns fa difícil de creure que acabi duent a terme tot el que diu, sabent que per una pujada de l’impost sobre la gasolina, fa uns anys, el 2018, es va muntar un bon sidral amb la irrupció dels gilets jaunes . Sembla, doncs, que Macron no trumpeja . Les seves propostes són políticament de dretes: menys funcionaris, menys despesa inútil, menys Estat Però per més voltes que hi dono no acabo de treure'n l’entrellat. S’ha pelat realment les barbes Macron? O potser és una maniobra de distracció? Potser podria ser que, endurint les posicions sobre aspectes socialment sensibles, estigui obligant l’extrema dreta a decidir què vol fer. Les seves propostes són políticament de dretes: menys funcionaris, menys despesa inútil, menys Estat . Una mena de motoserra però amb piles i més estil de maquineta d’afaitar elèctrica que no talla arbres. L’extrema dreta té molta força al parlament, s’hi oposarà? La resta d’aliats d’esquerra del seu govern posaran el crit al cel? Està potser provocant una crisi de govern? Queden menys de dos anys per a les noves presidencials i podria ser que Macron hagués decidit descol·locar tothom i finalment provocar un debat sobre qüestions de veritat. El cert és que, amb aquest anunci, Macron toca els temes de fons que ens haurien de preocupar. Europa, en general, té uns estats hiperburocratitzats, i un conjunt de despeses públiques que faran que a mitjà i llarg termini quedi en una posició monetàriament delicada. Per tant, que sigui França la primera que vulgui plantejar la qüestió macroeconòmica de com ho fem per no estirar més el braç que la màniga, honra a Macron. M’inclino a pensar que, esgotats els seus dos mandats i sense possibilitat legal de tornar-se a presentar, Macron el que vol és simplement deixar apuntat que el camí que ens espera és el de la retallada sí o sí. Ho pot dir amb tota solvència perquè és un home prudent, hàbil, experimentat i honest. No, no s’està afaitant. Ens està posant l’escuma d’afaitar perquè ens preparem. Si no ho volem veure o si no podem amb les eines que tenim per actuar i revertir la situació econòmica que s’acosta, ens afaitaran. Europa esdevindrà econòmicament irrellevant davant de la Xina, l'Índia i els Estats Units. S’haurà de defensar davant una Rússia que ha descobert l’economia de guerra. Encara no sabem tampoc què passarà amb els estats d’obediència radical islàmica que fa massa temps que ens han deixat tranquils i se les tenen amb Israel. Tot això amb una extrema dreta que va embalada i pot aconseguir el poder a molts més països europeus. Mentrestant, al sud dels Pirineus anem fent entre corrupcions i pressupostos prorrogats. “ Ande yo caliente, y ríase la gente ” (que òbviament tampoc traduiré).
Pobresa i punt
L'última adjectivació de la pobresa que s'ha tret de la màniga la política actual, experta a inventar terminologia sociològica de nivell gal·linaci, és la pobresa vacacional . Abans vam haver de passar per la pobresa energètica, l'alimentària, la menstrual... no sé si me'n deixo alguna. Sens dubte, en cap cas no es parla de pobresa espiritual, que no està gens de moda i, a la qual, a més, la gent no li trobaria traducció crematística, perquè ja se sap que la frase "no només de pa viu l'home" l'esquerra materialista l'ha acabada reduint a pedanteria suada i poc inclusiva, lingüísticament parlant. És clar que qui és pobre, quan pot, estableix prioritats ; és trist que en algunes famílies s'hagi d'optar entre engegar la calefacció o comprar un tros de carn. Estirant molt els arguments, podríem compadir la dona que va haver de confeccionar-se unes compreses casolanes perquè les del supermercat superaven el seu pressupost, malgrat que això ja sembla solucionat, vista la provisió de copes reutilitzables que pretenen haver suprimit l'adjectiu menstrual de la llista de pobreses. Les dones pobres avui són una mica menys pobres, tot i que imagino alguns homes queixant-se pel fet que l'argument no s'apliqui a les maquinetes d'afaitar. Suposo que l'exemple propi a la majoria li resultarà irrellevant, però soc de la generació que no va tenir aire condicionat , encara que visqués a l'últim pis d'un edifici sense aïllament, que era un forn a l'estiu i una nevera a l'hivern, sense que tampoc poguéssim posar remei al fred sinó amb les inefables bosses d'aigua calenta i una catalítica que anava passant una estona d'habitació en habitació. També soc de la primera generació a descobrir les compreses i tampons de què no havien pogut gaudir les nostres mares i àvies, ni tan sols les més acabalades, i per descomptat la nostra manca de recursos per comprar una bona mitjana de vedella es pal·liava amb quelcom que avui seria el súmmum d'un vegà: verdures, fruita i patates, que, com que eren d'un hort proper, sens dubte eren extraordinàries. Érem pobres. Pobres i punt . Al meu barri el més ric era el botiguer (allà va continuar fins al final dels seus dies) i el taxista del setè, que sens dubte devia tenir pobresa familiar, perquè per poder aconseguir carn o peix amb més assiduïtat i, ja que era autònom, només veia els seus una part de diumenge. Aquells eren temps pobres, però amb la sort que el franquista Patronato de la vivienda limitava les rendes i feia eterns els contractes de lloguer. Només a partir de la liberalització l'economia es va començar a enlairar i competir en una altra lliga. Però aquesta discussió és com la d'ara, com la de gairebé sempre. La major part d'aquella pobresa va millorar la seva situació, així, sense adjectius . La pobresa és pobresa i punt, i després passa que dones que fan feines per les cases, esllomades dia rere dia, tenen fills als quals compren mòbils de mil euros De tota manera, això de la "pobresa vacacional" ja vola a un altre nivell d'absurd , perquè el concepte al·ludeix a la persona que, durant els seus dies anuals de descans laboral (a això se li diu vacances, i ja està consagrat a l'Estatut dels Treballadors), no pot pagar-se almenys una setmana a algun lloc fora de casa seva. No sé quin altíssim percentatge de la meva generació va ser, en aquest sentit, pobre vacacional . Ni quants estius no vam poder sortir de casa amb més horitzó que la casa del poble dels avis (per a qui els tinguessin) o un dia de pícnic en les pinedes de Gavà o indrets semblants, i tornada cap a casa després de la remullada a la platja, la carmanyola amb pebrots i truita, la síndria a la nevereta portàtil i, a tot estirar, un gelat en alguna paradeta ambulant. Més o menys com ara, però sense adjectius. Bé, i amb pobresa automobilística, perquè érem experts a apinyar persones dins d'un miserable sis-cents. La pobresa és pobresa i punt, i després passa que dones que fan feines per les cases, esllomades dia rere dia, tenen fills als quals compren mòbils de mil euros . El fill, sembla, no és pobre. La mare, sens dubte, sí. El que fan els demagogs quan adjectiven la pobresa vacacional és incitar a l'enveja, generar malestar pel greuge comparatiu que sempre hi ha en la desigualtat i fer creure a la gent que, pel fet de ser, ja tenen dret a tot. La meva generació també vam ser persones i vam tenir esperances de prosperar, conscients de la impossibilitat de gaudir de qualsevol privilegi de les classes socials amb més nivell adquisitiu. També sabíem que, com passa avui, hi ha persones que són tan pobres que només tenen diners, però sens dubte saltarà qualssevol dels venedors de somnis a preu de saldo (el programa polític) a dir que assaltar el cel consisteix a pujar en un jet o que en baixi qui hi viatgi abans no li tallin el coll. Pobres d'esperit, pobres d'idees, paupèrrims en humanitat . Perquè ara el que importa és la comparació amb els estàndards de benestar imposats, després d'abaratir avions, hotels i restaurants. Si la majoria pot, per què jo no? I la resposta és la de sempre: per tal que els que sí que poden sentin que gaudeixen d'un privilegi davant d'ells, en aquest món que tot ho basa en el fet de tenir, en el fet d'aparentar , i per a alguns fins i tot en el fet de trepitjar. Encara que el privilegi consisteixi a socarrimar-se en una platja caribenya low cost o a fer una cua immensa en una pista d'esquí. El que sigui per tal de no ser l'últim i no merèixer un adjectiu de pobresa.
Aquest és el recorregut en tren més màgic a Catalunya: el coneixes?
Segur que algun cop has sentit dir que 'l’important no és el destí, sinó el camí'. Una frase cèlebre que, en moltes ocasions, és certa. Sense anar més lluny, un trajecte en tren et permet gaudir de paisatges espectaculars que travessen muntanyes, ponts i valls, els quals no es poden veure d’una altra manera. En són exemple els recorreguts de les línies costaneres catalanes que ofereixen una postal del Mediterrani inigualable o la meravellosa pujada fins a Montserrat amb el tren cremallera, sense oblidar el que recorre la Vall de Núria. A banda d’aquestes, hi ha una ruta en tren a Catalunya que destaca pel seu recorregut entre muntanyes, llacs i ponts que deixa a tothom bocabadat. Es tracta de la ruta històrica amb el Tren dels Llacs , que s’endinsa fins als Prepirineus. La coneixes? A La Gandula d' ElNacional.cat t'expliquem tot el que has de saber! La preciosa piscina natural de Catalunya que has de visitar com a mínim un cop Tren dels Llacs: un recorregut entre muntanyes, llacs i ponts El Tren dels Llacs proposa un recorregut de gairebé 90 quilòmetres que s'inicia a l'estació Lleida-Pirineus a la capital del Segrià fins a arribar a la Pobla de Segur. Amb una duració d'unes dues hores, els passatgers passen per un total de 40 túnels i 75 ponts, en un trajecte que travessa la plana, però també muntanyes. Així mateix, al llarg del recorregut es passa per verdaders tresors naturals, amb vista a diferents embassaments , com és el cas del de Sant Llorenç de Montgai, el pantà de Camarasa, l’embassament de Terradets i el de Sant Antoni. Tren dels Llacs / Turistren Per oferir aquestes meravelloses vistes, el viatge, gestionat per Ferrocarrils de Catalunya, passa per la línia fèrria de Lleida-Balaguer, seguint el recorregut del riu Segre fins a la capital de la Noguera, on entra a la conca del riu Noguera Pallaresa. Un cop arriba al Prepirineu continua cap a la Pobla de Segur. D'aquesta manera, travessa les comarques del Segrià, la Noguera i el Pallars Jussà, passant de la plana de Lleida a serralades com la del Montsec, acompanyades dels seus embassaments. Vistes des del Tren Històric / Turistren Si el recorregut en si ja és màgic, has de saber que hi ha dues formes diferents de fer-lo que encara li donen més encant. La més especial és escollir pujar a un tren històric, és a dir, un ferrocarril que té una estètica antiga . Aquest comboi incorpora quatre cotxes d'època de la sèrie 6000, construïdes el 1968, i popularment conegudes com a 'ye-yés'. A l'interior, hi ha un furgó postal i un cotxe cafeteria, amb seients i taules. L'altra opció és fer el trajecte amb un tren panoràmic , dissenyat per proporcionar als passatgers la millor visió des de les finestres. Tren històric / Wikimedia Commons (Willtron) Horaris i preus del Tren dels Llacs La temporada del Tren dels Llacs va començar el passat 6 d'abril i s'allargarà fins al 26 d'octubre . L’històric circula gairebé tots els dissabtes, a excepció dels festius, com és el cas del 12 d’octubre, amb una única sortida des de Lleida a les 10.40 hores. Per tornar, el tren inicia el recorregut des de la Pobla a les 17 hores per arribar a la capital del Segrià a les 19.00 hores. Pel que fa als preus , el tiquet per circular en un tren històric és de 37 euros (anada i tornada) per als majors de 14 anys. El bitllet infantil és de 20,35 euros i els menors de 3 anys tenen accés gratuït. El panoràmic és més econòmic, amb un cost de 27,5 euros per als adults (anada i tornada), 15,15 per als infants de 4 a 13 anys i els menors de 3 també gratuït. Pots trobar tota la informació aquí . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!
Ideal si busques hidratació profunda sense sensació greixosa: el millor del sèrum de L'Oréal
Cada cop més persones busquen solucions que hidratin la pell de manera efectiva però sense deixar aquella sensació enganxosa que molts productes provoquen. Aquest sèrum facial de L’Oréal Paris és un dels més ben valorats del mercat, i no és casualitat. Amb una fórmula avançada que uneix tres ingredients clau — àcid hialurònic, vitamina Cg i glicerina —, aquest tractament proporciona una hidratació profunda i visible des de la primera aplicació. És ideal per a qui vol millorar l’aspecte de la pell sense complicacions , especialment en èpoques de calor o estrès ambiental. Ara el pots tenir per 16,05 €, amb una rebaixa del 38% respecte al preu habitual. Comprar a Amazon per 16,05€ Un dels sèrums més venuts del món, ara amb un 38% de descompte Revitalift Filler de L’Oréal Paris El sèrum Revitalift Filler de L’Oréal Paris ha estat formulat per combatre la deshidratació cutània i la pèrdua de fermesa . Amb una textura lleugera i de ràpida absorció , actua de manera quasi immediata aportant lluminositat i un efecte farcit subtil que afavoreix un aspecte més fresc i descansat . Aquesta versió inclou àcid hialurònic pur a l’1,5% , que ajuda a retenir l’aigua i mantenir la pell flexible ; vitamina Cg , un antioxidant que contribueix a unificar el to i a aportar lluminositat ; i glicerina , que afavoreix una hidratació profunda sense obstruir els porus . Aquesta combinació intel·ligent d’ingredients fa que sigui una opció efectiva tant per a pells madures com per a pells joves que comencen a notar els efectes de l’estrès i la fatiga. El producte es presenta en un flascó de 30 ml amb aplicador de pipeta , cosa que en facilita molt l’ús i evita malbarataments . Només calen unes gotes al matí i al vespre per començar a notar els canvis. Hidratació real per a tota mena de pells Aquest sèrum no falla quan es tracta de millorar la textura de la pell i proporcionar un aspecte més saludable sense sobrecarregar-la. És ideal per a persones que busquen una hidratació intensa però amb acabat lleuger , sense residus grassos ni brillantors innecessàries . De fet, moltes persones amb pell mixta o greixosa el prefereixen a altres opcions justament per la seva capacitat d’absorció ràpida i el tacte sedós que deixa. També és perfecte per a situacions en què la pell necessita un extra d’hidratació i lluminositat , com ara després d’un viatge llarg , canvis de temperatura , exposició solar o dies especialment exigents . La presència de vitamina Cg és clau per revitalitzar el rostre i ajudar a recuperar la vitalitat que el cansament sol apagar. Un altre punt fort d’aquest sèrum és la seva versatilitat : pot incorporar-se fàcilment a qualsevol rutina facial , ja sigui abans de la crema hidratant habitual o com a base abans del maquillatge . No deixa cap sensació enganxosa , de manera que pots continuar amb els teus productes habituals sense problemes . Una oportunitat poc habitual per renovar la teva rutina facial Amb una rebaixa del 38% , aquest tractament de 30 ml queda per 16,05 € , un preu molt competitiu tenint en compte la seva qualitat, composició i reconeixement internacional . No és habitual trobar aquesta mena de productes tan ben valorats amb una promoció així , per això pot ser un bon moment per renovar la teva rutina o provar-lo per primera vegada . El Revitalift Filler de L’Oréal s’ha convertit en un referent mundial per una raó clara: fa exactament el que promet . Proporciona hidratació immediata , millora l’aspecte global del rostre i ajuda a mantenir la pell cuidada i amb llum pròpia , fins i tot en dies complicats. A més, la combinació d’ingredients actius no només hidrata, sinó que cuida la barrera cutània i prevé la pèrdua d’aigua a llarg termini . Si estaves buscant un producte pràctic, eficaç i amb una bona relació qualitat-preu , aquest sèrum és una opció molt encertada . Comprar a Amazon per 16,05€ Aquest article pot incloure enllaços d’afiliació. Si compres a través d’ells, a ElNacional.cat podríem rebre una petita comissió. Això no afecta el preu que pagues ni condiciona la nostra opinió.
Veient passar la vida a Instagram
Quantes hores us esteu a les xarxes socials fent lliscar el dit amunt i avall? Quanta informació rebeu diàriament? Quanta n’assimileu? No esteu cansats de tanta informació i de tants estímuls? Jo estic esgotada. Estem sobrecarregats d’informació, la major part de la qual és molt atractiva visualment per captar la nostra atenció i atrapar-nos, però completament buida de contingut (del que ens aporta alguna cosa de profit, vull dir). Compra, compra, compra. Compra bellesa, compra felicitat, compra autoestima, compra admiració, compra pau interior, compra salut… amb només un clic. I vinga a lliscar amunt i avall per no pensar en les coses que hem d’afrontar i que ens aterreixen, o per simplement no veure-les. Molt millor sobrecarregar-nos d’informació completament innecessària per al nostre benestar mental i emocional. Vivim en un sistema social destructiu que només vol vendre, vendre i vendre, sense importar-li les conseqüències mentals i físiques que això té sobre la població que compra, compra i compra Què se n’ha fet de no fer absolutament res, de badar? Què n’hem fet, ens ho hem cruspit? No fer res fa pensar (massa), oi? La creativitat emergeix de l’avorriment, mai de l’estrès. L’estrès no és creatiu, és destructiu. Vivim en un sistema social destructiu que només vol vendre, vendre i vendre, sense importar-li les conseqüències mentals i físiques que això té sobre la població que compra, compra i compra . Un sistema que ens anul·la com a persones, que ens converteix en éssers dependents de substàncies, d’objectes que no serveixen per a res (i que fins i tot ens perjudiquen), de les cirurgies estètiques, de les xarxes socials, de teràpies, de persones, de perfums i de maquillatge (per amagar les nostres olors corporals i els nostres veritables rostres)… Ens hem convertit en una societat infantil i adormida que no sap on va, què vol ni per què fa el que fa. En una societat que té temps de lliscar el dit amunt i avall però no per dedicar-lo a fer companyia a una senyora gran que viu sola i no té família o a fer-la petar més de cinc minuts amb un veí (de fet hi ha gent que no sap ni qui són els seus veïns després de vint anys vivint al mateix lloc). Sembla que sigui un pecat quedar-se més de tres minuts mirant un paisatge o una planta o un ocell saltironejant pel carrer. Sembla que si no fas com a mínim tres viatges a la setmana no tinguis vida, que no l’estiguis aprofitant prou, que siguis una persona avorrida. I què si ets una persona avorrida (un concepte molt subjectiu, val a dir)? Per què hem de ser persones divertides (continuem amb la subjectivitat)? Amb qui hem de passar comptes de com som (a part d’amb nosaltres mateixos)? Es veu que ara és molt millor fer tres-centes activitats alhora sense assaborir-ne ni mitja i penjar-ho a les xarxes socials que observar la bellesa del teu entorn amb calma sense que ho sàpiga ningú. Quan observes un arbre, un paisatge, quan sents l’olor de la pluja sobre l’herba o el so de les onades del mar, et relaxes; quan llisques i llisques el dit amunt i avall de la pantalla l’únic que aconsegueixes és estressar-te, no poder dormir i perdre la facultat de ser creatiu. Ens surt a compte evadir-nos de la realitat? Li surt a compte, a la societat, evadir-se de la realitat? Quin futur li espera a una societat infantilitzada, sense criteri, estressada, narcisista, que té el cap sobrecarregat d’informació supèrflua i contradictòria i que prefereix continuar lliscant el dit amunt i avall? Penseu-hi entre viatge i viatge i mentre llisqueu el dit. La vida passa entre anunci i anunci d’Instagram, i llavors tot són laments.
El Ninot, una figura, un barri i, finalment, un mercat
Si un detall destaca del Mercat del Ninot és la figura que li dona nom, la imatge d’un nen amb gorra de mariner que dona la benvinguda als clients d’aquest mercat de l’Antiga Esquerra de l’Eixample . En aquest Barcelona Exprés repassem l’origen i la història d’un mercat on, a més s’hi pot menjar la mar de bé! L’origen del mercat es troba en un seguit de parades a l’aire lliure que se situaven al límit de l’aleshores municipi independent de les Corts amb Barcelona i que el 1893 va prendre el nom de Mercat de l’Avenir. La situació estratègica d’aquell mercat evitava passar pels burots, els agents que cobraven impostos per l’entrada de mercaderies a Barcelona per ser venudes. El paradís dels aperitius existeix (i s’amaga dins aquest mercat de Barcelona) No va ser fins al 1933 quan es va inaugurar l’actual edifici, situat al carrer Mallorca entre Casanova i Villarroel i restaurat el 2015. Amb el temps va acabar adoptant el nom popular de Mercat del Ninot, que ara ja és l’oficial, i que fa referència a la figura de l’entrada, un mascaró de proa que representa un noi amb una gorra de mariner en una mà i un títol de nàutica acabat d'aconseguir a l'altra i que provindria d’un vaixell italià desballestat a la Barceloneta. De fet, fins a principis del segle XX era habitual que els vaixells mercants estiguessin decorats amb un mascaró de proa, sovint amb figures femenines que representaven la filla o la dona de l’armador , així com figures mitològiques, escuts, aus, peixos o, en el cas que ens ocupa, un jove estudiant de nàutica. L'era dels mascarons de proa es va extingir amb la irrupció dels vaixells de vapor i la introducció del ferro a la construcció naval. En tot cas, rescatada del desballestament, la figura es va situar a una taverna propera, on es va fer tan popular que va aconseguir que aquest barri a cavall entre les Corts i Barcelona es conegués com el Ninot. Ja amb l’edifici del mercat construït, aquell mascaró de proa es va traslladar a la porta principal. La plaça de Ramon Berenguer el Gran, el gran espai monumental planificat a la Via Laietana ? Per combatre la calor, ens n'anem al parc de l’Espanya Industrial Ara bé, el que no tothom sap és que la figura del mercat és una rèplica en bronze, ja que l’original, de fusta, està preservat al Museu Marítim de Barcelona . Ah, i com ja hem dit al principi, en aquest mercat s’hi pot menjar la mar de bé, tal com ens explica des de La Gourmeteria la nostra companya Menja amb Gust . A la salut del Ninot! Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!
La cuina catalana és saludable? Això en diuen els nutricionistes
Si et diuen que pensis en plats típics de la cuina catalana , segurament el primer que et ve al cap sigui el fricandó, el pollastre amb prunes o l'escudella. Plats tan bons com copiosos que en realitat només representen una part de la cuina tradicional. Són plats de festa que, justament per menjar-se en dates assenyalades, són els més coneguts. Però la cuina catalana també té plats quotidians com la mongeta amb patata o l'amanida verda . Per tant, entre unes receptes i les altres, podem afirmar que la cuina catalana és saludable? Això és el que en diuen els nutricionistes. La cuina catalana és saludable? La millor manera per saber si un plat és saludable o no és fer-ne una anàlisi nutricional i posar aquest plat en el context d'un menú. Normalment, entenem com a saludable un plat que podem consumir habitualment sense que ens provoqui un perjudici . La fruita i la verdura solen ser més saludables que els dolços i els greixos, però això no vol dir que no puguem consumir aquests últims productes amb moderació. Per intentar resoldre el dubte de si la cuina catalana és saludable, el Corpus de la Cuina Catalana fa una anàlisi nutricional de diverses receptes. Aquesta és la composició nutricional per ració d'alguns dels plats més icònics del nostre receptari, segons l'anàlisi feta pels nutricionistes del Corpus: Una combinació adequada de receptes de cuina catalana permet elaborar menús saludables i gustosos Fricandó amb bolets secs kcal : 558 Proteïnes : 51,3 g Greix total : 30,2 g Hidrats de carboni totals : 14,3 g Fibra dietètica : 3,9 g Colesterol : 183 mg Amanida verda kcal : 148 Proteïnes : 2,1 g Greix total : 12,3 g Hidrats de carboni totals : 5,4 g Fibra dietètica : 3,2 g Colesterol : 0 mg Macarrons kcal : 672 Proteïnes : 29,1 g Greix total : 27,2 g Hidrats de carboni totals : 63,3 g Fibra dietètica : 6,2 g Colesterol : 61,2 mg Truita de patates kcal : 484,8 Proteïnes : 18,4 g Greix total : 16,3 g Hidrats de carboni totals : 45 g Fibra dietètica : 5 g Colesterol : 375,4 mg Mongetes tendres bullides amb patates kcal : 246 Proteïnes : 7,7 g Greix total : 11,4 g Hidrats de carboni totals : 24,4 g Fibra dietètica : 7,5 g Colesterol : 0 mg Cassola de fricandó. / Foto: Unsplash Aquesta informació forma part del Corpus de la Cuina Catalana i ha estat elaborada per nutricionistes professionals. Es tracta d'estàndards de referència que no tenen per què reflectir els valors exactes d'un plat casolà, atès que la cuina casolana no pot ser mai igual a tot arreu. Posar més o menys quantitat d'un ingredient o complementar la recepta amb altres productes pot afectar els valors exactes de l'anàlisi nutricional. El que es desprèn d'aquestes anàlisis (que són només una petita part de les més de 300 que inclou el Corpus) és que una combinació adequada de receptes de cuina catalana permet elaborar menús saludables i gustosos. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!
Per què els italians no mengen espaguetis amb cullera?
Menjar espaguetis és tot un art, i a Itàlia aquest art té regles bastant clares . Si alguna vegada has viatjat al país transalpí o has menjat amb italians, probablement t'hauràs adonat d'una cosa curiosa: mai no veuràs un italià enrotllant els espaguetis amb l'ajuda d'una cullera . Encara que per a molts aquesta tècnica pot semblar pràctica, especialment per a nens o principiants, en la cultura italiana està mal vista . Però, per què aquesta aparent aversió a la cullera en un plat de pasta ? L'explicació no és simplement gastronòmica , sinó també cultural i tradicional . Per què els italians no mengen espaguetis amb cullera? A Itàlia, el menjar no és només un moment d'alimentació , sinó una part central de la identitat i l'estil de vida. I dins d'aquesta identitat , hi ha normes no escrites que es respecten amb devoció. En el cas dels espaguetis, utilitzar només la forquilla es considera la manera correcta i més elegant de menjar-los. Segons la tradició, enrotllar la pasta amb la cullera s'associa amb qui encara no ha après a manipular bé la forquilla, o amb turistes poc familiaritzats amb la cultura italiana . Pasta italiana / Foto: Unsplash A més, els xefs i experts en etiqueta italiana expliquen que els espaguetis s'han de servir al dente i no enganxosos , per la qual cosa han de poder enrotllar-se fàcilment sense necessitat de suport. Si necessites una cullera per menjar-los, probablement la pasta està passada de cocció o massa banyada en salsa. L'ús de la forquilla permet mantenir la textura original i gaudir millor del sabor sense trencar els fils de pasta. En algunes zones del sud del país, com a Nàpols, és més comú trobar gent que sí que utilitza cullera També hi ha una qüestió d'estètica . Per als italians, la forma en què es menja diu molt sobre el respecte a la tradició i a la cuina. Enrotllar acuradament els espaguetis contra el plat amb la forquilla és gairebé una dansa , una demostració d'habilitat i bon gust. Fer-ho amb cullera es considera una espècie de “drecera” que trenca amb aquesta harmonia. Plat de pasta / Foto: Unsplash Curiosament, aquest costum no és universal, fins i tot dins d'Itàlia . En algunes zones del sud del país, com a Nàpols, és més comú trobar gent que sí que utilitza cullera, especialment a casa. Tanmateix, en la resta del país, i sobretot en ambients formals, la cullera està descartada a l'hora de menjar pasta. Així que, si vols menjar com un veritable italià, oblida la cullera i practica amb la forquilla . Pot ser que al principi sigui un repte i fins i tot t'emportis alguna taca a la roba, però aviat es convertirà en part del ritual de gaudir un bon plat de pasta com mana la tradició italiana, que presumeix de tenir (i segurament és així) una de les millors gastronomies del món. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!
El país on menjar amb la mà esquerra està mal vist
En un món tan globalitzat com l'actual, és fàcil pensar que els gestos quotidians, com menjar, saludar o asseure's a la taula , tenen el mateix significat a tot arreu. Tanmateix, hi ha països on algunes d'aquestes accions poden resultar ofensives si no s'entenen bé les normes culturals locals . Un clar exemple d'això és Malàisia, un país en el qual menjar amb la mà esquerra es considera un gest de mala educació . Encara que per a molts occidentals aquesta pràctica pugui semblar una simple preferència personal o alguna cosa sense importància, en la cultura malàisia està profundament lligada a valors religiosos, tradicions ancestrals i codis socials molt arrelats . Ignorar aquest costum pot interpretar-se com una falta de respecte, especialment si es comparteix taula amb persones de la comunitat musulmana, que constitueix la majoria de la població del país. Per això, si tens pensat viatjar a Malàisia, és important que coneguis aquest tipus de normes i les tinguis en compte per no cometre errors involuntaris que podrien incomodar els teus amfitrions. El país on menjar amb la mà esquerra està mal vist La raó per la qual s'evita utilitzar la mà esquerra per menjar a Malàisia té un origen tan religiós com pràctic. En moltes cultures del sud-est asiàtic i, en particular, en les comunitats musulmanes, es considera que la mà esquerra és reservada per a accions que es relacionen amb la higiene personal. Per tant, fer servir-la per emportar-se aliments a la boca o per compartir plats amb d'altres es veu com un gest poc net i inadequat. En canvi, la mà dreta s'associa a la puresa, al respecte i a les activitats socials, com saludar, oferir alguna cosa o menjar en companyia . Aquest costum no només és present a Malàisia, sinó també en altres països com l'Índia, Indonèsia o diversos estats de l'Orient Mitjà. Tanmateix, a Malàisia es viu amb una naturalitat que no deixa espai per al dubte: el correcte és menjar amb la mà dreta, especialment si es tracta de plats tradicionals de què es gaudeixen sense coberts . La mà esquerra és reservada per a la higiene personal / Foto: Unsplash En moltes cultures, compartir menjar es veu com un gest poc net o inadequat Encara que als restaurants turístics o en entorns més cosmopolites es pot utilitzar ganivet i forquilla sense problema, els locals continuen respectant aquesta norma amb molta fermesa. Fins i tot quan s'usen ambdues mans per partir o servir alguna cosa, la dreta ha de ser la que pren el protagonisme . Si ets esquerrà, l'ideal és provar d'adaptar-te en la mesura possible, encara que també és cert que si expliques la teva situació amb amabilitat, la majoria dels malais ho entendran. En llocs més cosmopolites sí que s'utilitza el ganivet i la forquilla / Foto: Unsplash Així i tot, fer l'esforç per seguir aquests costums és una manera de mostrar respecte per la cultura local i enriquir la teva experiència de viatge , deixant clar que no només viatges per veure, sinó també per comprendre. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!
El Cid Campeador i els catalans
Del Cid Campeador generalment només coneixem alguns aspectes que ens han arribat a través del cinema. Però el Cid és un personatge fonamental en la història peninsular que es desenvolupa a cavall de l’any 1000. Però l’existència efímera del domini que va crear a València (1094-1102) fa que desconeguem altres aspectes tan importants com la curiosa relació política i econòmica amb la casa comtal barcelonina.