Las quemaduras solares —que es una lesión en la piel por la exposición excesiva de rayos UV— son un factor de riesgo de melanoma. Desde la Academia Española de Dermatología y Venereología (ADV) advierten que durante esta época del año es muy importante usar ropa adecuada, gafas de sol, fotoprotectores solares y evitar las cabinas de bronceado. Las quemaduras leves son muy comunes, pero muchas personas recurren a remedios caseros para aliviar el dolor que ni son seguros ni, por supuesto, eficaces.

• La Opinión de Málaga
• 3 gün, 3 saat, 45 dakika

Las quemaduras solares —que es una lesión en la piel por la exposición excesiva de rayos UV— son un factor de riesgo de melanoma. Desde la Academia Española de Dermatología y Venereología (ADV) advierten que durante esta época del año es muy importante usar ropa adecuada, gafas de sol, fotoprotectores solares y evitar las cabinas de bronceado. Las quemaduras leves son muy comunes, pero muchas personas recurren a remedios caseros para aliviar el dolor que ni son seguros ni, por supuesto, eficaces.

• Diario CÓRDOBA
• 3 gün, 3 saat, 45 dakika

Esta estructura ubicada en la zona verde de Madrid Río es obra del arquitecto francés Dominique Perrault

• La Vanguardia
• 3 gün, 1 saat, 45 dakika

Las quemaduras solares —que es una lesión en la piel por la exposición excesiva de rayos UV— son un factor de riesgo de melanoma. Desde la Academia Española de Dermatología y Venereología (ADV) advierten que durante esta época del año es muy importante usar ropa adecuada, gafas de sol, fotoprotectores solares y evitar las cabinas de bronceado. Las quemaduras leves son muy comunes, pero muchas personas recurren a remedios caseros para aliviar el dolor que ni son seguros ni, por supuesto, eficaces.

• El Periódico Extremadura
• 3 gün, 3 saat, 45 dakika

Las quemaduras solares —que es una lesión en la piel por la exposición excesiva de rayos UV— son un factor de riesgo de melanoma. Desde la Academia Española de Dermatología y Venereología (ADV) advierten que durante esta época del año es muy importante usar ropa adecuada, gafas de sol, fotoprotectores solares y evitar las cabinas de bronceado. Las quemaduras leves son muy comunes, pero muchas personas recurren a remedios caseros para aliviar el dolor que ni son seguros ni, por supuesto, eficaces.

• La Opinión de Murcia
• 3 gün, 3 saat, 45 dakika

Las quemaduras solares —que es una lesión en la piel por la exposición excesiva de rayos UV— son un factor de riesgo de melanoma. Desde la Academia Española de Dermatología y Venereología (ADV) advierten que durante esta época del año es muy importante usar ropa adecuada, gafas de sol, fotoprotectores solares y evitar las cabinas de bronceado. Las quemaduras leves son muy comunes, pero muchas personas recurren a remedios caseros para aliviar el dolor que ni son seguros ni, por supuesto, eficaces.

• Faro de Vigo
• 3 gün, 3 saat, 45 dakika

Durant anys, els aficionats al hard rock i el heavy metal van pensar (i encara pensen) que tant Lemmy com Ozzy Osbourne eren immortals. Hi havia raons per creure-hi. Realment, eren persones (i, sobretot, personatges) fetes d’una altra pasta. No només per aquella vida tan esbojarrada i el reguitzell d’anècdotes inversemblants que arrossegaven: l’un i l’altre eren gairebé una marca. I cadascú l’explotava a la seva manera. Si a Lemmy li apassionaven els tanks militars i el bourbon Jack Daniel’s, a Ozzy l’acompanyava aquella fama d’home boig que decapitava ratpenats a mossegades (a la pel·lícula Little Nicky , protagonitzada per Adam Sandler, hi havia una escena on Ozzy parodiava aquell moment) i esnifava formigues en una piscina (ho explicaven Mötley Crüe al llibre —i posterior biopic— The Dirt ). Lemmy Kilmister va deixar l’edifici l’any 2015, deixant orfes els fans de Motörhead. Se n’anava molt més que un músic o fins i tot una llegenda: se n’anava la seva manera d’entendre l’existència i el rock’n’roll. El mateix passa amb Ozzy Osbourne. Els homenatges, millor en vida Es diu sovint que els homenatges, millor en vida que no pas un cop morts. I Ozzy va tenir la sort de viure, a principis d’aquest mes, el millor comiat possible . Al costat d’aquells companys amb qui va fundar Black Sabbath (sí, sempre present aquella frase de Henry Rollins sobre les coses en què pots confiar). Birmingham, la ciutat que va veure néixer els inventors del heavy metal (o almenys els que van empènyer cap a aquella transició), es va vestir de gala. Tot allà respirava Black Sabbath: els carrers, els halls dels hotels o l’estació de tren i metro. A qualsevol racó de la ciutat hi havia un senyal, un record. Ozzy Osbourne, el príncep de les tenebres La jugada era mestra: reunir en un mateix dia i lloc el màxim d’exponents del hard rock i el heavy metal. Hi van faltar Judas Priest , que són de la mateixa ciutat: s’havien compromès a participar en un altre esdeveniment que celebrava els seixanta anys de Scorpions a Hannover. I una paraula val més que qualsevol altra cosa, per molt que et perdis la festa més gran del heavy . Entre les diferents fotografies d’aquell dia, n’hi va haver una molt difosa: aquella en què enganxen conversant al backstage James Hetfield i Axl Rose . Però la més vista va ser la d’Ozzy al seu tron. Era el que tothom volia veure. I, certament, tant feia si tenia més o menys veu. El que importava era que era allà, i encara s’agitava i s’emocionava cantant Paranoid . Visionari i astut Ozzy va deixar oficialment Black Sabbath el 1979 (substituït per una altra veu estratosfèrica, la de Ronnie James Dio). S’acusaven mútuament d’abús de substàncies, i ell en va sortir defenestrat. A partir d’aquí, va iniciar una carrera en solitari de campionat. Només als anys vuitanta va signar discos com Blizzard of Ozz , Diary of a Madman , Bark at the Moon o The Ultimate Sin , i aquell que potser ha quedat com el seu gran hit (el mig minut inicial defineix el seu estil i la quantitat d’idees que podia canalitzar en una sola cançó). Ozzy tenia un ull clínic per als guitarristes; la nòmina de bèsties que va tenir al costat talla l’alè ( Randy Rhoads , Jake E. Lee o Zakk Wylde ). En qualsevol cas, tenir-lo a prop era un estímul: o espremies les teves qualitats o sorties de l’equació. Si alguna cosa destacava en el senyor Osbourne era la seva capacitat per adaptar-se i saber llegir quan i com havia de fer un canvi de rumb. En aquest sentit, era astut Tanmateix, si alguna cosa destacava en el senyor Osbourne era la seva capacitat per adaptar-se i saber llegir quan i com havia de fer un canvi de rumb. En aquest sentit, era astut. El 1991, dins de l’àlbum No More Tears , hi havia un tema com Mama, I’m Coming Home , que li obria altres portes, altres vies comercials. Fins i tot el 2020 va tenir olfacte perquè s’hi unissin Post Malone i Travis Scott en Take What You Want , una peça que va sumar milions de reproduccions a les plataformes digitals. Fins i tot en això va ser un avançat al seu temps. Just un any abans, li havien diagnosticat Parkinson . Gràcies per existir El que ningú no s’esperava és que Ozzy acabés sent carn de reality show (encara que, tenint a Sharon Osbourne —que figurava com a productora executiva— com a dona i mànager, tot era possible, fins i tot muntar l’ Ozzfest com a font de negoci). Però allò que, al principi, podia semblar un disbarat, va funcionar com un coet. Aquí la MTV va estar ben desperta. El primer episodi es va emetre el 5 de març del 2002, i l’invent va durar quatre temporades. Fins i tot un canal com TV3 la va programar a la seva graella. L’èxit es basava en poder veure com vivia la família Osbourne: un deliri absurd que enganxava . I veure un Ozzy que, en aquell context, provocava tendresa (i alguns riures). En aquells instants televisius deixava de ser el príncep de les tenebres . Ozzy Osbourne, el príncep de les tenebres / Foto: Balazs Mohai / EFE També va ser un visionari en això: un linx captant audiència i atenció. Els seus fills també eren protagonistes (Kelly va ser qui en va treure més profit). I no calia que t’agradés el heavy metal per gaudir de la sèrie. Aquella paròdia familiar va entrar a moltes llars. Ozzy, novament, entrava en una altra dimensió. I així, fins al dia de la seva mort. Per moltes bogeries que fes (algunes de salvatges), era un home hàbil, amb instint (i talent). El 2024 va ser investit al Rock’n’Roll Hall of Fame , amb l’actor i músic Jack Black com a mestre de cerimònies. Ozzy apareix al seu tron i agraeix les paraules, els elogis. Alhora, somriu com aquell petit dimoni que, al llarg de la seva vida, ha fet tantes entremaliadures i, és clar, aixeca les mans (“a mi que em busquin”). Recorda, com és costum, Randy Rhoads i llança el crit de Crazy Train . “Gràcies per existir” , li diu Jack Black. Per sempre, Ozzy serà etern i immortal. Com el seu amic Lemmy.

• ElNacional.cat
• 3 gün, 1 saat, 54 dakika

Va tirar d’història. De tot el que ha fet i de què representa. Anglaterra es va imposar davant Itàlia (2-1) gràcies a un penal altament dubtós en la pròrroga que va acabar enterrant les italianes de manera cruel. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 3 gün, 2 saat, 5 dakika

Probablement ha sigut una de les decisions més complicades en la vida de Ricky Rubio. Ara, amb 34 anys, quan fa una mica més d’un any que va disputar el seu últim partit de bàsquet com a professional, tornarà a vestir de curt a la pista on la seva carrera va començar. La Penya va ser el club en el qual va debutar professionalment als 14 anys i en què va arrencar una trajectòria que el va portar a ser un dels millors directors d’orquestra de l’NBA. Ara, després d’uns anys durs i sobretot uns últims mesos de reflexió i aturada, Rubio vol encarar la seva última etapa professional a la pista on es va enamorar del bàsquet, al Joventut de Badalona. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 3 gün, 2 saat, 5 dakika

Li queden molt poques coses per fer a l’Espanya de Montse Tomé. A la plantilla que s’ha proclamat campiona del món, que ha aconseguit iniciar una revolució en l’estructura de la Federació Espanyola i que ha portat a un altre nivell el futbol femení arreu del país, li queden pocs reptes. Un d’ells el tindrà davant avui. Vèncer Alemanya ha sigut una quimera tot aquest temps. Mai han pogut amb les vuit vegades campiones d’Europa. Ara, en un moment històric idoni per aconseguir-ho, es veuran les cares en les semifinals del torneig (21.00 h, La1) per un bitllet per a la final. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 3 gün, 2 saat, 5 dakika

El Barça i el món del bàsquet perd un dels seus emblemes. Álex Abrines va anunciar ahir la seva retirada del bàsquet amb 31 anys. "Me’n vaig tranquil, amb el cor ple i la consciència en pau", confessa el jugador en una de les dues cartes que va dirigir l’afició. Una, a tot el món del bàsquet. Una segona, al Barça, el club de la seva vida. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 3 gün, 2 saat, 7 dakika

Esta estructura construida en 1614 todavía sigue en funcionamiento en Santa Coloma de Queralt

• La Vanguardia
• 3 gün, 2 saat, 15 dakika

El presidente remarca que este miércoles continuarán las negociaciones con la Unión Europea y muestra su confianza de llegar a un pacto

• La Vanguardia
• 3 gün, 2 saat, 17 dakika

Invertir en el tratamiento de las infecciones bacterianas salvará vidas y generará miles de millones en beneficios económicos a largo plazo, subrayan los expertos.

• RT en Español
• 3 gün, 4 saat, 18 dakika

El ritual sempre és el mateix, abans d'anar a un concert: posar-te un dels discos de l'artista o el grup que vas a veure. Avui no cap altre opció possible: Dioptria de Pau Riba . La meravellosa litúrgia de treure el vinil de la funda, posar-lo al plat, deixar anar l'agulla i que comenci a sonar Kithou i la conversió del que fins ara havia estat una tarda xafogosa en el somni d'una nit d'estiu. I la reafirmació que, por molt que hagin passat 55 anys , és el millor disc de la història del rock català . Una criatura recargoladament preciosa que s'allunyava dels cantautors que cantaven al vent i feien tombar estaques, representants (del tot necessaris) d'una lluita (absolutíssimament i per descomptadíssimament necessària) contra el sistema, però formant part d'un altre sistema (el de la capelleta i la cultureta regit per setze jutges). En el fons ens ha agradat Dioptria és un viatge lisèrgic que, en una Catalunya fosca i reprimida, incitava a l'al·lucinogen viatge en colors amb tornades que podien recordar a figures com Bob Dylan , la Incredible String Band o fins i tot la Velvet Underground (els primers minuts de Ja s'ha mort la besàvia és pur Lou Reed i companyia). Cançons, però, marcades per aquella veu imperfecta, ara burleta ara colpidora, que les dotava d'una personalitat única. Eren el llenç sonor perfecte per a unes lletres fins aleshores mai llegides ni cantades a la catalana terra. Si escoltar el Dioptria de Pau Riba l'any 2025 encara és una experiència flipant, fer-ho l'any 1970, quan va sortir el primer volum de l'àlbum, devia provocar la mateixa sensació que trobar-te un extraterrestre passejant pels carrers de Gurb. Sí, com ens deia el referent dels periodistes musicals catalans, Jaime Gonzalo, en l'entrevista publicada ahir, "el talent de Pau Riba era inesgotable". Per això, era tan necessari un homenatge com el que s'ha celebrat aquesta nit al Teatre Grec de Barcelona. Aquest Dioptria, 55. Com un somni d’una nit d’estiu impulsat pels fills de Riba i que ha reunit molts dels noms més importants de la nostra escena musical, d'abans, com Maria del Mar Bonet o Oriol Tranvia , i d'ara: Roger Mas , David Carabén , El Petit de Cal Eril , Rita Payés i Pol Batlle , Remei de Ca la Fresca o La Ludwig Band . Si escoltar el Dioptria de Pau Riba l'any 2025 encara és una experiència flipant, fer-ho l'any 1970, quan va sortir el primer volum de l'àlbum, devia provocar la mateixa sensació que trobar-te un extraterrestre passejant pels carrers de Gurb Per la megafonia del teatre sonava la veu de Jaume Sisa i, a l'escenari, Pascal Comelade , amb un dels seus pianos de joguina, posava banda sonora, lliure versió de Noi de porcellana, al cantautor galàctic recitant el seu poema Al cantaire Pau Riba . Començava el somni, tot i que, potser per l'excitació i les expectatives, ens costaria aclucar els ulls. Certament, i ho escric volent no escriure-ho, no ha estat una vetllada memorable. Si més no d'inici. La primera mitja hora, tret de l'actuació de Rita Payés i Pol Batlle (una parella que perfectament te'ls pots imaginar compartint comuna al Tibidabo o Formentera amb Pau Riba la dècada dels anys 70 del segle passat) fent una versió molt remarcable del Vostè (tu, tu mateixa) i de les aparicions de Maria del Mar Bonet o Oriol Tranvia , pel que tenien d'emotives, ha estat ensopidota i tíbia. Un sí però no, que s'encomanava a un públic encara apagat. La cosa ha començat a canviar amb uns Remei de Ca la Fresca que han fet totalment seva Ja s'ha mort la besàvia , per enlairar-se definitivament amb la revisió de Cançó 7ª en colors de Joan Pons ( El Petit de Cal Eril ) i Mau Boada . Després ja han aparegut La Ludwig Band que fent de taxistes ens han portat fins al cel. Són els fills més guapos i intel·ligents de Manel i els nets predilectes i avantatjats de Pau Riba. Ara mateix no hi ha cap banda de rock a casa nostra ( molt probablement tampoc a la dels veïns) al seu nivell. Ha estat el preàmbul perfecte per un dels moments més esperats de la vetllada, la reunió de tots els fills (mascles, perquè l'Aina s'ha quedat a la grada) de Pau Riba: el Pauet , el Caïm , l' Angelet (quin gran animador), el Pròsper i en Llull (quin carisma el més petit de la nissaga), per reviure plegats la sempre preciosa Noia de porcellana. Era l'hora d'acomiadar-se, adéu que han allargat, perquè tots els bons adéus s'allarguen, amb Helena, desenganya't i Donya Mixeires ja acompanyats de tots els artistes i grups que han participat de l'homenatge al Pau Riba, però també a la Memi March , la seva companya morta fa tot just tres setmanes. "Si el meu pare hagués estat aquí, segur que hauria deixat anar alguna provocació o alguna queixa", ha garantit somrient Caïm Riba, que, com a fill, coneixia millor que ningú, aquesta pulsió per anar sempre a la contra del seu pare. "Però, en el fons, li hauria agradat" . I sí, és cert, no ha estat una nit memorable, en el fons (i en la forma) ens ha agradat i molt. Ni que sigui perquè és més que necessari que els catalans recordem i tributem més sovint del que ho fem, les nostres icones, desfent-nos d'aquesta llosa de la modèstia i el-que-diran que arrosseguem eternament Montserrat amunt com la pedra enorme a què Sísif va ser condemnat a fer rodolar de per vida. La Ludwig Band fent de taxistes ens han portat fins al cel. Són els fills més guapos i intel·ligents de Manel i els nets predilectes i avantatjats de Pau Riba L'escenari, per cert, recreació d'una nit al mas dels Riba a Formentera, estava presidit per un pot amb unes bales fetes pel Pròsper Riba, de professió bufador de vidre, que en l'interior contenien cendres del seu pare. Acabat el concert i fent la tertúlia amb els amics fent l'última abans de tornar a casa a escriure la crònica, m'he trobat amb en Jordi Barbeta. Sempre observador, m'ha preguntat si m'havia fixat que les caniques s'han quedat allà, ningú no les ha agafat. "Qui se les deu d'haver endut?", ha deixat anar sense buscar resposta per ràpidament passar a queixar-se que han tocat moltes del Dioptria i molt poques del Jo, la dona i el gripau , que és el seu disc favorit. Millor, així potser l'estiu que vinent ens tornem a reunir al Teatre Grec celebrant un altre àlbum de Pau Riba .

• ElNacional.cat
• 3 gün, 2 saat, 20 dakika

Juga a la banda esquerra, però no és un extrem corrent. Un extrem de tota la vida. D’aquests que adoren veure’s les botes pintades de calç blanca. Es mou pel flanc, però li encanta anar cap al centre, transfigurant-se en una espècie de segon davanter centre, tasca que va exercir, i amb èxit, en l’Aston Villa d’Unai Emery, on va redescobrir el plaer de tornar a jugar a futbol. No és extrem pur. Ni tampoc un nou tradicional. Seguir leyendo... .

• El Periódico
• 3 gün, 2 saat, 22 dakika