Add source Login
Com es diu l'arbre del kiwi? El curiós nom que pocs coneixen

Com es diu l'arbre del kiwi? El curiós nom que pocs coneixen

El kiwi és una d'aquestes fruites que ha conquerit cuines i esmorzars pel seu sabor fresc , la seva aparença exòtica i les seves múltiples propietats nutricionals. Ric en vitamina C , amb un toc àcid i una polpa verda inconfusible, el kiwi s'ha convertit en un habitual d'amanides, sucs i pastissos. Tanmateix, molt poques persones saben com es diu l'arbre del qual prové . I és que, en realitat, el kiwi no neix d'un arbre com podríem imaginar per la seva mida o textura. El curiós és que aquesta fruita tan apreciada a Europa i Amèrica creix en una planta enfiladissa que pertany a la família de les actinidiàcies , i el seu nom científic és Actinidia deliciosa . Sí, has llegit bé: Actinidia . Un nom poc comú que molt pocs consumidors relacionen amb aquesta fruita que porten menjant tota la vida. El curiós nom de l'arbre del kiwi A diferència d'altres fruits com la poma o la pera, que creixen en arbres robustos i d'aspecte tradicional, el kiwi es desenvolupa en una planta que s'assembla més a una vinya que a una pomera . És una planta enfiladissa llenyosa , de tija flexible, que pot assolir diversos metres de longitud si se li dona el suport adequat. Requereix tutors o estructures per créixer verticalment i necessita certes cures específiques , sobretot respecte al clima i la humitat. Originària de la Xina , aquesta planta es coneixia com el "préssec del mico", i no va ser fins a principis del segle XX quan va arribar a Nova Zelanda , país que la va adoptar i va transformar en símbol nacional , al punt que el fruit va acabar prenent el nom del famós ocell kiwi. És més una planta enfiladissa llenyosa que un arbre / Foto: Unsplash Aquesta planta es va començar a conèixer com el préssec del mico a la Xina L'Actinidia deliciosa no només dona els kiwis més coneguts, sinó que també té variants menys populars, com el kiwi vermell o el kiwi groc , tots igualment conreats en plantes de la mateixa família. El fascinant és que aquesta planta, a més del seu valor ornamental, és dioica, la qual cosa significa que existeixen exemplars masculins i femenins , i ambdós són necessaris perquè hi hagi pol·linització i, per tant, fruita. Sense aquesta particularitat reproductiva, el deliciós fruit verd simplement no apareixeria. També existeix kiwi groc i vermell / Foto: Unsplash Un altre detall que pocs coneixen és que la planta del kiwi pot viure dècades si es cuida adequadament, i amb el temps produeix cada vegada més fruita. És resistent al fred , però no tant a les gelades prolongades, i per això el seu cultiu està especialment estès en zones temperades . Així que la pròxima vegada que pelis un kiwi per berenar, recorda que prové de l'Actinidia deliciosa , una planta enfiladissa que, malgrat no semblar-ho, és l'autèntica responsable d'aquesta explosió de frescor de què tant gaudim. Un nom tan curiós com poc conegut, que bé mereix sortir de l'anonimat. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

On menjar bé a l'Alt Camp: 3 restaurants que són una aposta segura

On menjar bé a l'Alt Camp: 3 restaurants que són una aposta segura

El cap de setmana és moment de relaxar-se i desconnectar de la feina, els estudis i oblidar, durant unes hores, la rutina setmanal. Són dos dies per fer altres plans, sortir de casa o, una altra opció molt vàlida, quedar-se al sofà abraçant la manta i mirant sèries i pel·lícules. Els dissabtes i diumenges, però, també resulten ser una oportunitat excel·lent per descobrir aquells restaurants que ens criden més l'atenció , però que entre setmana és impossible visitar-los per la falta de temps. Perquè no hagis de perdre temps pensant on anar, des de La Gourmeteria et recomanem 3 restaurants per tastar durant el cap de setmana i gaudir de magnífics plats i indrets. Els 3 millors restaurants de l'Alt Camp La comarca de l’ Alt Camp ofereix una gastronomia arrelada a la tradició i al producte de proximitat. Amb una cuina marcada pel pas del temps i l’essència mediterrània, destaca per plats com el xató, els calçots amb salsa romesco —emblema de les típiques calçotades—, o les elaboracions amb conill, caragols i verdures de l’horta . El paisatge agrícola, dominat per vinyes, oliveres i camps de fruiters, es trasllada directament a la taula, amb vins i olis de qualitat reconeguda. A més, molts restaurants combinen receptes de sempre amb tocs contemporanis que fan valdre la riquesa del territori. Des de petits cellers amb cuina de mercat fins a masies amb encant, l’Alt Camp és una destinació ideal per descobrir una cuina autèntica , generosa i fidel a les arrels. Llépol: el restaurant més top de Vila-rodona D'obrador de melmelades a restaurant seriós i reconegut amb cara i ulls. L'evolució en qualsevol negoci és fonamental i aquest restaurant no n'és una excepció. Ens traslladem a la població de Vila-rodona , a l'Alt Camp, per copsar la gastronomia que s'amaga al restaurant Llépol . Neix l'abril de 2016, com a obrador de melmelades . I fruit d'una col·laboració amb un enòleg del poble comencen a fer tastos i maridatges de vins i menjar . Aquí comença la cuina i els plats, més enllà de les melmelades. El 2018 van reformar la part de la sala i els lavabos, que encara eren magatzem agrícola dels inicis. En fer la sala, es van plantejar d'obrir més enllà dels tastos, i obrir els caps de setmana com a restaurant. Caneló cruixent de carabassa, poma, peus de porc i tòfona de tardor / Foto: La Gourmeteria Aquesta experiència transcorre en un garatge d' una antiga casa de poble convertida en un petit restaurant . Un lloc molt especial a mitja hora en cotxe de Tarragona on tothom es pot sentir com al menjador de casa seva. La Bet cuina amb amor productes de proximitat i ecològics molt top i aposta per vins de cellers veïns. Mas Bell: brasa i tradició catalana Per descomptat, si parlem de l'Alt Camp hem de parlar de calçots. D'acord, ara a ple estiu no és temporada d'aquest aliment tan característic d'aquesta comarca, però convé recordar el restaurant Mas Bell , enclaustrat en una masia centenària on, més enllà de celebrar-hi la millor calçotada de la zona, pots degustar unes magnífiques carns a la brasa . Un espai natural que respecta la tradició, l'entorn i el producte local en la seva màxima esplendor. QuintaForca: un oasi de plats a deu minuts de Valls El restaurant QuintaForca neix del compromís i del descobriment d’un territori i la seva gent . Són un restaurant de Slow Food i km 0 . La cuina que hom s'hi pot trobar és de proximitat, sense pretensions . Productes frescos, acabats de collir, ecològics i sostenibles. Per la seva cuina passa el bo i millor del pagès, el pescador, el viticultor i un grapat de petits productors que tenen a la vora. Un dels plats que hom pot tastar al QuintaForca / Foto: Top Catalan Restaurants Els agrada el producte de temporada i el consenten com cal, deixant que expressi la seva naturalesa de sabors i textures . En definitiva, la cuina de sempre, la tradicional, sense fums. Fresca i intuïtiva amb un toc boig. Els protagonistes darrere d'aquesta història són en Xavier i la Fina , que elaboren un tast de degustació perquè els comensals gaudeixin durant una bona estona de la taula i de la gent. Per a ells, la vida passa entre menjades i cuinar és un acte d'amor . Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

5 expressions catalanes que deia la iaia i que s'estan perdent

5 expressions catalanes que deia la iaia i que s'estan perdent

Gran part de les expressions catalanes s'estan perdent , sobretot entre el nostre jovent. La disminució de l'ús del català, la globalització i l'augment de l'ús del castellà a causa de les plataformes digitals ha fet que el llenguatge se simplifiqui i determinades expressions es perdin durant el pas del temps. Tant és així, que algunes d'elles, si algú les diu, et faran sonar com una persona que no és del segle XXI . Per això, des de La Gandula d' ElNacional.cat ens hem proposat recuperar-ne unes quantes, perquè són part de la cultura i identitat catalana que ha caracteritzat aquest país durant segles i segles. Aquestes 10 paraules en castellà tenen un origen català i segur que et sorprendran 5 coses de Catalunya que fan que tot el món ens miri amb enveja 1- El més calent és a l'aigüera Es tracta d'una frase molt típica catalana. Una frase molt vinculada a la gastronomia de casa nostra. Quan quelcom està a l'aigüera vol dir que s'està fent, coent, bullint ... És a dir, que tot està per fer, malgrat que el procés ja hagi començat. A l'aigüera és on comença la preparació de la gran majoria de plats de cuina. L'inici de tot plegat. "Francina Armengol ha estat investida nova presidenta del Congrés, tot i que el més calent és a l'aigüera". Un clar exemple sobre que acaba de començar les negociacions entre Junts i el PSOE per la investidura de Sánchez i que estan en una fase inicial. 2- A cal sabater, sabates de paper El sabater és qui hauria d'anar amb millors sabates, però, molts cops, no és així. Això fa referència aquesta típica expressió catalana, que, a vegades, als llocs on hi ha facilitat per fer o aconseguir quelcom és allò el que acostuma a faltar . “És escriptor i els seus fills no han llegit mai res: a cal sabater, sabates de paper”. 3- Ficar-se de peus a la galleda Hi ha persones que són especialistes a fer o dir disbarats o coses inoportunes i normalment ridícules. Això vol dir ficar-se els peus a la galleda. "Sempre fa el que no ha de fer: és expert en fixar-se de peus a la galleda". 4- Totes les masses piquen Una maça serveix per picar quelcom. Per donar cops. A vegades, a la vida, si volem abraçar massa coses ens podem picar els dits accidentalment. La frase té un doble sentit i juga entre maça i massa. És a dir, a vegades quan tens massa coses o en vols massa, et pots picar amb la maça . És un sinònim de ser avariciós. Per tant, a la vida, a vegades millor tenir-ho tot just. "Volia abraçar massa i ha acabat malament: totes les masses piquen". 5- Tal faràs, tal trobaràs Es tracta d'una expressió que intenta parlar de consciència. De les accions i de les conseqüències que pot tenir cada cosa. És a dir, ve a dir que les accions poden tenir males conseqüències . Acostumen a ser castigades.  “Ves amb compte amb el que fas, perquè, ja se sap, tal faràs, tal trobaràs” Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Per què els ous a Espanya no es guarden a la nevera i als EUA sí?

Per què els ous a Espanya no es guarden a la nevera i als EUA sí?

Encara que pugui semblar un detall sense importància, la manera de conservar els ous varia enormement d'un país a l'altre, i Espanya i els Estats Units són l'exemple perfecte d'aquesta diferència cultural i sanitària . Als supermercats espanyols, els ous s'emmagatzemen a temperatura ambient , mentre que als Estats Units es venen sempre refrigerats i es recomana mantenir-los en fred des del primer moment. Quina és la raó d'aquest contrast? La resposta està en el tractament que reben els ous abans d'arribar a la nostra cuina. Per què els ous a Espanya no es guarden a la nevera Als Estats Units, els ous són rentats amb aigua calenta i productes químics quan surten de la granja , un procés obligatori per llei. Aquesta neteja busca eliminar qualsevol rastre de brutícia o bacteris , especialment la temuda salmonel·la , que pot causar infeccions intestinals. Però aquest rentat agressiu elimina la cutícula natural de l'ou , una fina pel·lícula protectora que recobreix la closca i actua com a barrera contra els microorganismes. En quedar desprotegit, l'ou es torna molt més vulnerable i, per això, ha de conservar-se en fred des del primer moment per evitar qualsevol risc sanitari. Ous / Foto: Unsplash A Europa, i especialment a Espanya, la normativa és molt diferent. Aquí no està permès rentar els ous abans de la seva venda , precisament per preservar aquesta cutícula protectora. L'objectiu és que els ous es mantinguin protegits de forma natural i que el consumidor sigui qui els renti just abans d'utilitzar-los, si és necessari. Com a conseqüència, els ous poden conservar-se perfectament a temperatura ambient sense que això suposi un risc per a la salut , sempre que es respectin unes condicions bàsiques d'higiene i frescor. A més, el model europeu posa el focus en la prevenció des de l'origen : en lloc de rentar els ous després de la posta, es prioritza el control sanitari de les gallines , la seva alimentació i l'entorn on viuen. Això redueix les probabilitats de contaminació des de la base i permet mantenir intacta la protecció natural de l'ou. El model europeu posa el focus en la prevenció des de l'origen Això sí, una vegada que s'ha refrigerat un ou , és important no tornar a treure'l a temperatura ambient per evitar la condensació, que podria facilitar l'entrada de bacteris. Per això, a moltes cases espanyoles sí que es guarden a la nevera, encara que no sigui obligatori . Ous, una qüestió cultural / Foto: Unsplash Com veus, no és que una forma sigui millor que l'altra , sinó que responen a sistemes de seguretat alimentària diferents . El curiós és com una cosa tan simple com un ou pot reflectir dues filosofies completament diferents quant a la higiene, la prevenció i l'alimentació . Així que la pròxima vegada que compris ous, fixa't bé: no només estàs portant un ingredient bàsic, també una petita mostra de com el teu país entén la seguretat alimentària. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

Els jutges Rus i Ruiz, motiu d'esperança

Els jutges Rus i Ruiz, motiu d'esperança

El present és tèrbol i l’horitzó negreja. Corren mals temps per a la democràcia. Al món i al que tradicionalment s’anomenava Occident . Els sistemes basats en la democràcia liberal, l’economia de mercat i l’estat de benestar —amb diferents ponderacions— es troben amenaçats per un gran descrèdit , que ha portat al sorgiment d'alternatives extremes, sobretot d’ extrema dreta populista , i a la polarització de la societat . Aquesta polarització, propiciada per les xarxes socials, els xats i les plataformes digitals, ho amara tot, ho contamina tot. Els tradicionals dos poders "polítics", és a dir, el legislatiu i l’executiu, però també una part de la justícia —l’alta judicatura—, estan completament radicalitzats. No sols això, a Espanya, com en tants altres llocs, grans empresaris, estaments policials, intel·lectuals i artistes, periodistes i mitjans de comunicació, determinats bisbes, etcètera, tothom, sent l’impuls d’allistar-se per combatre fervorosament en un bàndol o l'altre. Així, s’imposa la derrota de l’adversari com a obsessiva meta , mentre es fa deixadesa del que hauria de ser el paper de cadascú i de l’ètica que hi està associada. El resultat és la destrucció d’allò que constitueix el nucli de la democràcia, o sigui, la capacitat d’un col·lectiu de dialogar amb si mateix. La paraula és rellevada per la força, per la capacitat de fer mal a un rival transmutat en enemic mortal. Des d’aquest punt de vista, l’arrenglerament de l’alta judicatura a favor o en contra del govern espanyol, és a dir, a favor de Pedro Sánchez i el PSOE o del PP i Vox, resulta especialment alarmant . La justícia té com a símbol la deessa Iustitia (en la versió romana) o Temis (en la grega). Com se sap, aquesta figura es representa amb una bena als ulls —que vol dir que la justícia ha de ser cega i, com a tal, imparcial—, sostenint una balança —el sentit comú, l’equilibri i l’adequada ponderació de les evidències—, una espasa —el poder per imposar-se— i una serp —el mal—, que la deessa sovint trepitja amb el peu. La justícia és el darrer baluard del sistema. L’àrbitre que garanteix, que hauria de garantir, que es respecten les regles fonamentals del joc. Quan la justícia falla, el sistema democràtic col·lapsa . Tant Rus com Ruiz han fet i estan fent una feina tècnicament molt solvent i mantenint la seva independència Una part majoritària de l’alta magistratura s’ha conjurat per contribuir a combatre l’actual govern de Pedro Sánchez. Fa exactament el que públicament va reclamar Aznar — “el que pueda hacer que haga” —, que fa poc va anar encara més enllà i va advertir, atenció, que el líder socialista acabarà empresonat. La reacció contra l’amnistia és un exemple palmari, i vergonyós, de la subversió judicial . Però n’hi ha molts més, com ara el cas de la filtració d’un email sobre la parella d’Ayuso o les investigacions contra la dona de Sánchez. Que les votacions al Tribunal Constitucional o al Consell General del Poder Judicial puguin predir-se tenint en compte el nombre de “conservadors” o “progressistes” és un altre element per al pessimisme. Però en aquest paisatge contemporani de severes línies de combat i fondes trinxeres, d’absoluta contaminació ambiental i d’abandó de les obligacions i deures fonamentals, hi ha també excepcions . Persones que s'obstinen tossudament a fer el que han de fer. Sense deixar-se arrossegar. Sense desviar-se’n. Voldria citar avui dos casos, justament de l’àmbit de la justícia. Parlo dels jutges Rubén Rus Vela i Nuria Ruiz Tobarra . Potser no els sonen els seus noms, tot i que han sortit i surten als mitjans. El primer és el jutge d’instrucció de Tarragona que s’ha ocupat del ‘cas Montoro’ , la segona, la jutgessa de Catarroja a qui li va tocar la instrucció de la causa de la DANA . Cap dels dos té a veure amb el prototip del que en el seu moment es va batejar com a “jutges estrella”. Ni són famosos ni ho volen ser . A tots dos els han tocat —mig per casualitat, sense buscar-ho— casos d’una gran transcendència. I tots dos han fet i estan fent una feina tècnicament molt solvent i mantenint la seva independència, el que, per cert, no ha de ser fàcil ( les pressions que han rebut i deuen rebre per terra, mar i aire no me les vull ni imaginar ). El sumari del ‘cas Montoro’ és immens, mentre que el que està construint Ruiz Tobarra serà tan detallat i, n’estic convençut, demolidor com el primer. Són jutges “de províncies”, situats, per tant, en la perifèria dels grans centres de poder, allunyats de la gran caldera en ebullició, de la gran piconadora d’ànimes que és Madrid , convertida en una mena de Triangle de les Bermudes de la ferocitat i la rancúnia. Rubén Rus Vela i Nuria Ruiz Tobarra. Recordin aquests dos noms. Persones com elles fan que puguem mantenir l’esperança.