Las víctimas del GAL y la reconversión industrial cobran protagonismo en ‘Patria, la buena’, nueva novela del músico de Ciclos Iturgaiz

• EL PAÍS
• 4 gün, 2 saat, 12 dakika

Si no cuestionamos cómo monopolizan los grandes partidos el poder Ejecutivo, tendremos populismo

• EL PAÍS
• 4 gün, 2 saat, 12 dakika

Este martes 22 de julio a las 10:30 horas, el Tribunal Supremo celebra una vista clave para el futuro judicial de Santos Cerdán, exsecretario de Organización del PSOE, encarcelado provisionalmente desde hace semanas en la prisión madrileña de Soto del Real por su implicación en la conocida trama Koldo. En el centro del debate jurídico se encuentra el recurso presentado por su defensa contra el auto que decretó su ingreso en prisión. Sin embargo, la Fiscalía Anticorrupción ha respondido con contundencia: no solo considera que debe seguir en la cárcel, sino que expone con claridad por qué. Según ha relatado Patricia Rosety, jefa de Tribunales de COPE, en su crónica matinal, el Ministerio Público sostiene que Cerdán “tiene capacidad para ocultar y alterar pruebas y para condicionar a testigos e investigados”. En otras palabras, su puesta en libertad pondría en peligro la integridad de una investigación que apenas ha comenzado a desentrañar la red de corrupción en el Ministerio de Transportes durante la etapa de José Luis Ábalos. El escrito del fiscal jefe Alejandro Luzón, que sostiene la prisión provisional de Cerdán, no deja lugar a dudas: su papel en la trama fue “capital, con una posición funcional y directiva dentro de la organización criminal”. De acuerdo con el informe, habría dirigido “un eficaz y duradero sistema de corrupción a gran escala” en las adjudicaciones de obras públicas tanto en la Dirección General de Carreteras como en ADIF, usando como intermediarios clave al exministro Ábalos y su asesor Koldo García. El relato de los hechos sugiere que Cerdán se encargaba de reclamar las comisiones a las constructoras beneficiadas por contratos amañados y de distribuirlas entre los principales responsables políticos. “Eso le atribuye una indiscutible superioridad en la organización delictiva”, señala el fiscal. Esta posición privilegiada dentro del engranaje delictivo justificaría, según Anticorrupción, que permanezca en prisión para evitar cualquier intento de interferencia. Mientras tanto, otros implicados comienzan a declarar ante la justicia. Este lunes lo hicieron Isabel Pardo de Vera, expresidenta de ADIF, y Javier Herrero, exdirector de Carreteras. Ambos se desvincularon de la trama y rechazaron haber favorecido adjudicaciones irregulares, aunque el juez Ismael Moreno les impuso como medida cautelar la retirada del pasaporte. No obstante, la investigación sostiene que “pudieron facilitar adjudicaciones siguiendo las directrices del ministro a través de su asesor”, como apunta el auto del Supremo. La defensa de Cerdán basa su estrategia en invalidar las grabaciones requisadas a Koldo García, donde se escuchan conversaciones relacionadas con el cobro de comisiones. Para ello, el Supremo ha ordenado realizar una copia idéntica de los audios y un análisis pericial que determine su autenticidad. La decisión podría ser determinante en el curso del caso. A la vez, el magistrado Leopoldo Puente aguarda cinco informes clave que podrían dar un impulso definitivo a la causa. Entre ellos figura uno sobre las obras “señaladas en fluorescente” por el empresario Víctor de Aldama, quien colabora con la Fiscalía y ha aportado datos sobre licitaciones supuestamente amañadas. En paralelo, el juez ha solicitado a la Seguridad Social la vida laboral de todos los empresarios investigados, así como la de Cerdán, Koldo García y otros posibles intermediarios. También ha pedido a Hacienda detalles sobre las donaciones realizadas por empresarios y la información patrimonial de Fiadelso, una fundación creada por Ábalos que sigue en el radar de la Guardia Civil como posible vehículo de cobros ilegales. Por su parte, Cerdán intentó ganar puntos ante el juez aportando voluntariamente su situación patrimonial, aunque el instructor solo aceptó incluir sus datos, no los de su esposa e hija. Esa colaboración, sin embargo, no le evitó el ingreso en prisión, decretado sin fianza. Hoy, la decisión del Supremo determinará si Cerdán sigue en Soto del Real o si puede enfrentar el proceso desde libertad provisional. Pero mientras no se disipe el “riesgo real de destrucción de pruebas” y se mantenga su presunto liderazgo en la organización criminal, la Fiscalía lo tiene claro: debe seguir en prisión.

• COPE
• 4 gün, 12 dakika

Estàvem esperant els eixordadors informes de l'UCO que farien caure al govern aquest mes de juliol i el que ha saltat és l'informe Montoro que fa caure la marca PP . Una corrupció estructural adherida a la pell de les legislatures de Mariano Rajoy que destapa com un segon ministeri —a més d'Interior— va operar des de dins per cooptar l'Estat i muntar un despatx de consultoria dins del Gabinet d'Hisenda. Des d'allà es van fabricar lleis previ pagament, es va fer negoci, es va perseguir periodistes i enemics polítics amb les seves dades fiscals. Es va enfonsar gent, es va silenciar mitjans. També va servir per a la guerra freda de Montoro en el PP, des d'on va apuntar i va disparar José María Aznar, Esperanza Aguirre i José Manuel Soria, entre d'altres. Si el ministre Montoro va actuar sol o per ordre de Mariano Rajoy és la incògnita a aclarir. Fins i tot Aguirre demana aquestes explicacions. Jorge Fernández Díaz va demanar d'asseure al banc dels acusats el PP en la trama Kitchen per haver-se "lucrat a títol lucratiu" de l'espionatge a Bárcenas. Una operació dels mateixos autors dels dossiers anònims contra independentistes o membres de Podemos . Aquest cas és similar. Una Kitchen fiscal amb Montoro als comandaments. El negoci de la influència és difícil de concretar en el penal. A la cúpula d'alts càrrecs de Montoro que van entrar i van sortir de la consultora al ministeri només els matarà trobar les comissions en els seus comptes . I això que els correus intervinguts en el jutjat de Tarragona, la cronologia de l'èxit o fracàs, segons es contractés Equipo Econòmic, és eloqüent. El PP té una trentena de causes pendents als jutjats a partir de setembre que li recordaran d'on venen De les lliçons immediates del cas Montoro hi ha la resistència que va tenir per veure la llum a Madrid. La Fiscalia General de l'Estat va ignorar les denúncies dels expedients tributaris filtrats , la instrucció al jutjat d'instrucció 22 es va arxivar fins que el jutjat número 2 de Tarragona, lluny del radi de control dels seus protagonistes, va estirar el fil. Aleshores, les denúncies anònimes, sempre amb el mateix contingut, s'havien acumulat. I fins i tot la instrucció de Tarragona va tenir moments difícils. Com la reprimenda i multa del Fiscal Anticorrupció a la fiscal de la causa per demanar el bolc d'un compte de correu que estava convençuda que pertanyia a Cristóbal Montoro. Tampoc no es va donar llum verda a les escoltes. El cas Montoro revela també l'estratègia estèril del PP. El Congrés que va ratificar Alberto Núñez Feijóo per majoria aclaparadora havia de servir de pista d'enlairament cap a la formació i posició de govern. Va arribar la compareixença de Pedro Sánchez i Feijóo va perdre aquesta oportunitat. Entre guanyar-se els votants d'ultradreta o els liberals de centre, es va quedar sense cap. I en lloc de sortir amb més amics, va carregar contra el PNB i va treure el sogre de Sánchez i els prostíbuls a resplendir amb la intenció de desgastar encara més Sánchez. Mantenir un discurs sense matisos contra la corrupció del PSOE, en la inflamació de l'"això en democràcia mai no ha passat" fa que la partida es posi en taules ràpidament. El PP té una trentena de causes pendents als jutjats a partir de setembre que li recordaran d'on ve. Feijóo no és responsable polític de la corrupció de Montoro i el seu equip. Però s'asseu sobre una marca tacada i sobre una herència política que ha de deixar anar. Si convoques una manifestació sota el lema Màfia o Democràcia corres el risc que posin la gavina a sobre de la pancarta amb el cas Montoro. El PP no sap llegir el pols de Torre Pacheco, de la Dana o les mateixes enquestes. Tot el rèdit va a VOX. Un partit buit de significat per a una part important de l'electorat que funciona com a revulsiu que connecta la por i la indignació amb el vot de protesta. Col·locar-se en posició de govern no hauria de resultar molt complicat quan el PSOE pateix més pel desgast dels set anys que pel cas Koldo. A hores d'ara, el PP encara no ho ha aconseguit.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Hi ha racons a Catalunya que semblen trets d’un conte de fades. I el millor de tot? Alguns d’aquests paradisos són molt més a prop (i accessibles) del que ens pensem. Avui des de La Gandula et portem a descobrir un d’aquests tresors amagats: el Gorg dels Banyuts , una petita meravella natural que combina natura, aigua cristal·lina i un toc de llegenda. Comencem pel nom, que ja és tota una declaració d’intencions: el Gorg dels Banyuts. Segons expliquen les llegendes locals, aquest indret rep el nom perquè, diuen, hi va desaparèixer un personatge amb banyes… ni més ni menys que el Diable ! La història forma part de l’imaginari popular del municipi de Sant Miquel del Fai, i li dona al lloc un aire encara més màgic. Però no t’espantis, eh? Avui en dia l’únic que hi trobaràs són ocells, vegetació exuberant i una aigua freda i transparent que fa venir ganes de capbussar-s’hi (sobretot a l’estiu). On és i com arribar-hi? El Gorg dels Banyuts es troba a Sant Miquel del Fai, a la comarca del Vallès Oriental . És una excursió fàcil, ideal per a fer amb amics, amb la parella o amb la família, fins i tot amb criatures. Des de Barcelona , hi pots arribar en menys d’una hora amb cotxe. Un cop a Sant Miquel del Fai, pots deixar el vehicle en alguna de les zones d’aparcament habilitades i començar la caminada. El camí cap al gorg és curtet i assequible —res d’ascensions èpiques ni corriols interminables. És una ruta que es pot fer tranquil·lament en menys d’una hora, gaudint del paisatge. El millor moment per anar-hi és ara o a la primavera, quan l’aigua baixa amb força i l’entorn és verd i exuberant. Un gorg de postal Quan arribis al Gorg dels Banyuts, t’esperarà un petit espectacle natural: una cascada que cau formant una piscina natural d’aigua fresca i transparent, envoltada de parets de roca i vegetació salvatge. Si hi vas entre setmana, és possible que hi trobis pocs visitants i puguis gaudir del silenci i la pau del lloc. Hi ha qui s’hi atreveix a banyar-se, però ja t’avisem: l’aigua està ben fresca ! Ara bé, per als més valents, és un bany revitalitzant com pocs. Evidentment, no hi ha cap lloc on menjar, però quina millor idea que preparar un pícnic a casa i gaudir-lo al lloc. I si no tens ganes de cuinar, simplement estira't a la vora de l'aigua i deixa't endur per la calma. Un entorn amb molt més per descobrir Tot i que el Gorg dels Banyuts és la joia de la corona, Sant Miquel del Fai està ple de racons amb encant. El conjunt monumental, amb el monestir encastat a la roca i les coves naturals, val molt la pena. I si ets dels que sempre busca la foto perfecta per a Instagram, prepara’t per omplir la galeria del mòbil. També pots aprofitar per fer una ruta circular més llarga pels voltants, descobrir altres gorgs i cascades, o simplement gaudir d’un dia a la natura amb tranquil·litat. Monestir de Sant Miquel del Fai Consells pràctics abans d’anar-hi Calçat còmode : tot i ser una ruta fàcil, millor si portes vambes o botes lleugeres. Aigua i menjar : no hi ha serveis de bar a prop del gorg, així que agafa alguna cosa per picar i beure. Respecta l’entorn : no deixis brossa, no facis foc i sigues respectuós amb la natura i la resta de visitants. Evita caps de setmana molt concorreguts , si vols gaudir del lloc amb més calma. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Amb cada nova generació, els rellotges intel·ligents perfeccionen el seu paper d’assistent personal. Però amb el nou Samsung Galaxy Watch8 , presentat recentment, la firma sud-coreana fa un pas més enllà: no només vol ajudar-te a fer més esport, sinó que aspira a cuidar la teva salut global amb eines de monitoratge mèdic cada cop més sofisticades. El dispositiu arriba amb un disseny lleuger i elegant de 40 mm , connectivitat Bluetooth i el nou processador de 3 nm , que garanteix una rapidesa i eficiència energètica destacables. Ara mateix es pot aconseguir per 359 euros, amb una garantia de 3 anys més un any extra. Comprar a Amazon per 359€ Un rellotge intel·ligent amb processador de 3 nm: més potent que mai Galaxy Watch8 Samsung ha dotat el Galaxy Watch8 d’un processador de 3 nanòmetres , una millora que es tradueix en més potència amb menys consum . Aquesta eficiència fa que el rellotge respongui més ràpidament i que la bateria aguanti millor tot el dia , fins i tot amb un ús intensiu. A més, el model incorpora la Galaxy AI , la intel·ligència artificial pròpia de Samsung, que optimitza l’experiència d’ús amb recomanacions personalitzades tant en l’activitat física com en el descans . Un altre dels grans punts forts és el seu sistema d’assistència mèdica , capaç de mesurar constants vitals amb més precisió que mai . Aquesta combinació de velocitat, intel·ligència i control mèdic el converteix en un dels dispositius més complets del moment . Tot plegat sense renunciar a un disseny cuidat: la caixa de 40 mm i el color plata li donen un aspecte discret i elegant , apte tant per a la pràctica esportiva com per al dia a dia. Característiques i avantatges que el fan especial Aquest rellotge és ideal per a persones que busquen un seguiment esportiu fiable sense necessitat de portar el mòbil a sobre. Permet monitorar activitats com córrer, nedar o anar en bicicleta amb registres detallats i anàlisis en temps real . No falla quan vols tenir controlades les passes, el ritme cardíac o la saturació d’oxigen . També és perfecte per a situacions en què la salut i el descans són una prioritat . El Galaxy Watch8 disposa d’un assistent de son que registra les fases del descans , detecta anomalies i proposa hàbits per millorar la qualitat del son . Aquesta funció és especialment útil per a persones amb insomni o que volen optimitzar el seu descans nocturn . L’aspecte mèdic es completa amb sensors avançats que mesuren la pressió arterial i l’electrocardiograma . Un recurs que, sense substituir el diagnòstic mèdic professional, pot ser molt útil per a persones amb afeccions cardíaques o que simplement volen portar un control regular de la seva salut . Gràcies al nou processador , les aplicacions funcionen amb fluïdesa i les notificacions arriben sense retard . A més, la connectivitat Bluetooth facilita la sincronització amb el telèfon per rebre missatges, trucades o controlar la música amb un sol gest . Per què ara és un bon moment per comprar-lo? Aquest model acaba de sortir al mercat i ja es presenta amb una oferta interessant: per 359 euros, inclou una garantia ampliada de 3 anys més un any extra . No és habitual que un dispositiu d’aquest nivell tecnològic surti amb tants anys de cobertura inclosos , així que pot ser un bon moment per estrenar rellotge amb la tranquil·litat d’estar cobert a llarg termini . A més, el Galaxy Watch8 arriba en ple estiu , quan molta gent aprofita per reprendre l’activitat física o controlar millor la salut abans de la tornada a la rutina . La combinació de prestacions esportives, mèdiques i de control del son fa que sigui una proposta molt completa i equilibrada . La rebaixa inicial amb què es presenta aquest smartwatch el situa en un rang de preu competitiu , tenint en compte les millores en potència, autonomia i precisió respecte a models anteriors. Comprar a Amazon per 359€ Aquest article pot incloure enllaços d’afiliació. Si compres a través d’ells, a ElNacional.cat podríem rebre una petita comissió. Això no afecta el preu que pagues ni condiciona la nostra opinió.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Cada cop són més les persones que, per qüestions de temps, prefereixen fer la compra un cop a la setmana —o fins i tot un cop cada quinze dies— i adquirir els productes en grans quantitats. Això obliga a fer servir el congelador com a aliat imprescindible per conservar el menjar, especialment la carn. Amb les altes temperatures de l’estiu, però, cal extremar les precaucions per evitar que la carn es faci malbé o es contamini durant el procés de descongelació. És fonamental respectar certes normes per garantir-ne la seguretat alimentària i evitar possibles intoxicacions. Descongelar la carn en cinc minuts: el truc més viral La carn és una font molt important de proteïnes d’alt valor biològic , ferro hemo, zinc i vitamines del grup B, com la B12, essencial per al bon funcionament del sistema nerviós. Tot i això, es recomana limitar el consum de carn vermella a un màxim d’entre 300 i 500 grams a la setmana , segons les directrius dels principals organismes d'Alimentació i Salut Pública. La clau està a mantenir una dieta equilibrada i variada , alternant amb altres fonts de proteïna com el peix, els llegums o els ous. Filet de carn preparat per cuinar / Foto: Pixabay Un dels principals maldecaps quan traiem carn del congelador és com descongelar-la de manera ràpida i segura . El mètode tradicional consisteix a deixar-la a la nevera durant hores , o fins i tot tota la nit, però això no sempre és viable quan tenim pressa . També hi ha qui opta per deixar-la a temperatura ambient, una pràctica que no es recomana per risc de proliferació bacteriana , o fer servir el microones, que sovint comença a coure la carn per les vores. En el cas del peix, les coses són encara més delicades, ja que es tracta d’un aliment especialment perible. L’ideal, també, és descongelar-lo a la nevera o sota un raig d’aigua. Estalviar temps sense renunciar a la seguretat alimentària Ara bé, hi ha un truc casolà i segur que et permetrà descongelar la carn en menys de cinc minuts : només necessites una olla amb aigua, una mica de vinagre i una culleradeta de sal . Primer, omple l’olla amb aigua a temperatura ambient, afegeix-hi dues cullerades de vinagre blanc i una culleradeta de sal. Remena lleugerament per dissoldre-ho tot bé. Tot seguit, introdueix la peça de carn congelada dins d’una bossa hermètica, tanca-la bé i submergeix-la a l’aigua. En només cinc minuts la carn estarà completament descongelada i llesta per cuinar. Aquest mètode accelera el procés gràcies a la reacció que provoca la sal i el vinagre en l’aigua , augmentant lleugerament la temperatura sense fer malbé la carn ni afavorir la proliferació de bacteris . Amb aquest senzill truc, podràs estalviar temps sense renunciar a la seguretat alimentària. A més, et permet adaptar-te millor al teu ritme de vida, especialment si planifiques els àpats amb antelació i optes per comprar en grans quantitats. Perquè menjar bé i de manera segura també vol dir aprofitar els petits secrets que fan la vida més fàcil. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

En un moment en què la majoria de les persones busca opcions saludables, sadollant i baixes en calories per controlar la seva dieta o millorar la seva alimentació, hi ha un producte que ha passat injustament desapercebut: el mató. Ni els batuts hiperproteics, ni els iogurts grecs amb 0% matèria grassa, ni les barretes fitnes no han aconseguit oferir el que aquest senzill lacti proporciona de forma natural. I el més curiós és que gairebé ningú no el consumeix habitualment , malgrat els seus múltiples beneficis nutricionals i la seva enorme capacitat per sadollar . Mentre tots parlen de proteïnes, el mató, que és pràcticament tot proteïna pura i caseïna d'absorció lenta, es manté en un segon pla, esperant la seva merescuda tornada . Aquest aliment és el que més sadolla i gairebé ningú no el menja El mató, també conegut en altres països com a formatge cottage o ricotta , és un derivat lacti que s'obté de la part líquida de la llet , el sèrum, després de l'elaboració d'altres formatges. La seva textura és grumollosa i lleugera , el seu sabor és suau i neutre, i precisament per això pot combinar-se amb aliments dolços o salats sense cap problema. Però el que realment el converteix en un superaliment és el seu alt contingut proteic i el seu baix nivell de greixos i sucres. Una ració de mató aporta més proteïna que la majoria de iogurts del supermercat, amb moltes menys calories i amb un efecte sadollant gairebé immediat, ideal per als qui busquen controlar la gana entre àpats sense caure en temptacions poc saludables. Es pot utilitzar com a base per a torrades amb alguna cosa més o en amanides/ Foto: Unsplash A més, en contenir caseïna, una proteïna de digestió lenta, el seu efecte sadollant es prolonga durant diverses hores, la qual cosa el converteix en un aliat perfecte per a esmorzars , berenars o fins i tot sopars lleugers. També és ric en calci, fòsfor i vitamines del grup B , fonamentals, per mantenir la salut òssia, muscular i metabòlica. I, a diferència d'altres lactis més processats, el mató no sol portar sucres afegits , colorants ni ingredients artificials, el que el converteix en una opció natural, senzilla i molt efectiva. És l'aliat perfecte per a esmorzars, berenars o fins i tot sopars lleugers Un altre punt a favor és la seva versatilitat a la cuina . Pots menjar-lo tal qual amb fruita fresca, afegir-lo a amanides, utilitzar-lo com a base per a torrades amb alvocat o salmó, o fins i tot incorporar-lo en receptes de rebosteria saludable. Tanmateix, malgrat tots aquests avantatges, continua sent un gran desconegut per a moltes persones , potser per una qüestió cultural o per falta d'informació. És un aliment enormement versàtil / Foto: Unsplash Per això, si estàs buscant un aliment que t'ajudi a sentir-te ple per més temps, que sigui lleuger, saludable i fàcil d'incorporar a la teva rutina diària, dona-li una oportunitat al mató. Pot ser que descobreixis el teu nou aliat alimentari on menys ho esperaves. El millor és que pots trobar-lo fàcilment a qualsevol supermercat , sense necessitat de gastar més. De vegades, el més senzill és també el més eficaç. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Segurament és més fàcil respondre el dilema entre escollir un bon esmorzar de forquilla o el brunch . O bé ets un autèntic comensal català i ets un apassionat del primer grup o t'has convertit en un expat i en la seva bogeria pels brunch , tristament infestats per la ciutat comtal. Ara bé, al nostre país hi ha bons menjadors amb devoció pels esmorzars de forquilla com és el cas d' Artur Mas , president de la Generalitat de Catalunya entre el 2010 i 2016. El polític convergent no dubta ni un segon a decantar-se pels esmorzars de forquilla , una opció que compta amb fantàstics llocs arreu del territori . El restaurant de Barcelona preferit d'Artur Mas En una conversa íntima i en exclusiva amb La Gourmeteria d' ElNacional.cat , el president ha respost pels seus plats preferits . Tot i que la intenció era revelar-ne només un, l'ampli i ric ventall de receptes catalanes ha fet impossible que el 129è president de la Generalitat de Catalunya n'escollís solament una. Així doncs, els 3 plats preferits del president Mas són el peix a la brasa, els ous ferrats amb patates fregides i l'arròs de verdures . Artur Mas, al plató d' ElNacional.cat / Foto: Carlos Baglietto Una pregunta que no és gens fàcil de respondre, però a la qual Mas aposta per la senzillesa, la catalanitat i no complicar-se la vida . Com tampoc és gens fàcil escollir un restaurant entre els milers que trobem per Catalunya . Per posar-li les coses una mica més fàcils al president, li acotem la tria, primerament, a la capital. En aquest cas, ens confessa que la seva elecció per al restaurant preferit de Barcelona és el Bar Milagros . Ubicat al c/ de Laforja, 95, a Sarrià-Sant Gervasi, es tracta d'un local amb altíssima qualitat en el servei i en el producte, on destaquen les gambes de Palamós o l'steak tàrtar que elaboren i emplaten al davant mateix del comensal. I fora de Catalunya? Doncs trobem la doble resposta a Vilassar de Mar i a Tarragona. A la localitat del Maresme trobem un dels dos restaurants predilectes d'Artur Mas i que recentment hem ressenyat a La Gourmeteria. Es tracta del restaurant Verdaguer , un establiment que enlluerna amb el millor producte de mar . L’ Anna Godes i l’ Oriol Fité són els xefs i propietaris del Verdaguer, un restaurant que ha adoptat el nom de l’edifici modernista que l’allotja, la casa Verdaguer i que ofereix un tracte molt personal, coneixent quasi tots els comensals i saludant-los pel seu nom. El brioix de fricandó amb maionesa de tòfona , el fabulós tàrtar de gamba vermella i tonyina amb emulsió de soja, ou i tòfona o la cocotxa de bacallà arrebossada amb pebrots del piquillo són algunes de les delicatessen de la seva carta —en aquest cas, dels fora de carta. La safata amb peix i marisc del Verdaguer / Foto: Marta Garreta D'altra banda, ens desplacem al sud, al Camp de Tarragona, per descobrir el restaurant Ca l’Eulàlia , l'altra aposta del president Mas. Aquí descobrim un local familiar i acollidor on tastar peix fresc km 0 i uns arrossos de temporada (i de bandera). Va obrir portes el 2008, quan l’Òscar i l’Eulàlia, els seus propietaris, van decidir unir esforços. Ell, que és pescador, hi aporta la saviesa de tota una vida dedicada al mar. Ella, que ve de família de restauradors, hi aporta una experiència d’anys i panys dedicant-s’hi a fer que els altres visquin moments únics al voltant d’una taula. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Amb Grand Canyon –a La Villarroel fins al 3 d’agost – Pere Arquillué signa la seva segona direcció de la temporada, després d’ Un déu salvatge . En aquesta ocasió no ha dut a escena cap clàssic francès contemporani, sinó la segona peça de la trilogia que el dramaturg Sergi Pompermayer va inaugurar amb Amèrica (2022). La proposta sembla, salvant distàncies, hereva d’aquella Jerusalem que el mateix Arquillué va protagonitzar al Teatre Grec, el 2019, a les ordres de Julio Manrique. Aquí també trobem personatges derrotats —no per vocació, sinó per extracció social, mala sort o manca de perícia— que intenten sobreviure als seus propis somnis esmicolats . L’autor els ha concebut barroers i sense esperança, però ha deixat alguna porta oberta al futur. Com a pedres rodants La sensacional escenografia de Max Glaenzel fa intersecar de manera brillant la modesta sala de la casa familiar amb la terrassa d’un bar de carretera. Un tronc sosté un sostre com d’antiga gasolinera, amb els plafons trencats. Tot suggereix ruïna i desolació. Joan Carreras interpreta el Pere, un home que no suporta gaire la seva vida i va tirant entre feinetes, birres i sobretot, música rock: evocar figures com Led Zeppelin o a Gram Parsons i tocar la bateria, ni que sigui en solitari, és per a ell el més semblant a la felicitat. Viu amb la seva dona, l’Àngela –o Angie, com li diu ell, ja us imagineu per quin motiu–, que ja no sap si lluita o resisteix per inèrcia, i amb la seva filla Ruby, que canta rap i no està disposada a “viure callant”. Les interpreten una esplèndida Mireia Aixalà , que ja a Amèrica havia fet de parella de Carreras –en un context radicalment diferent–, i Mireia Morera , que té una escena de lluïment quan rapeja la cançó de la polèmica. Grand Canyon és una obra sobre els somnis perduts i l’impuls de resistir quan tot es desfà Coneixem també el Joan Josep, que ajuda el Pere en algunes tasques de reparació. Albert Balart fa una excel·lent composició d’aquest jove sense expectatives, ingenu i perillós alhora, amb rampells d’odi gratuït i una pila de prejudicis apresos. El seu únic referent sembla ser el Pere: s’encalla en una adulació matussera a cada acudit que fa. En canvi, discuteix de manera encesa amb el cambrer del bar, el Miqui –convincent Eduard Buch –, per qüestions de política. Un dels temes recurrents de conversa és el cacic del poble, un vell corrupte i feixista capaç de portar a la ruïna famílies senceres. El seu cognom, Caramany, potser us sona: era el de l’interlocutor telefònic del personatge de Carreras a Amèrica . Grand Canyon , a La Villarroel fins al 3 d’agost / Foto: David Ruano L’escenografia, tripartida, es completa amb l’espai que ocupa la Tatiana –eficaç Mar Pawlowsky , en un paper poc agraït–. Es tracta d’una prostituta que, asseguda sota un fanal al costat de la carretera –l’espai sonor de Damien Bazin ens dona informació sobre els vehicles que passen i, en algun cas, s’estavellen–, rep la visita de la resta de personatges, sobre els quals exerceix una estranya fascinació. Dels uns rep violència; amb els altres fa negocis. Té capacitat de veure algunes coses del futur i, fins i tot, de provocar accidents a cop de maledicció. L’embolcall màgic o sobrenatural amb què se’ns presenta aquesta figura no juga del tot a favor seu, en la mesura en què banalitza la seva situació. La proposta, que destaca per l’excel·lent, enèrgic treball actoral de tot l’elenc, funciona amb codis de realisme brut, però incorpora també suggestius elements onírics El gran somni del Pere és fer un road trip en autocaravana per la mítica Ruta 66 fins al Gran Canyó de Colorado, amb la música dels Rolling Stones i The Allman Brothers Band a tot volum. Però les dificultats econòmiques, les complicacions legals –la seva filla ha estat acusada, per la lletra d’una cançó, d’apologia de la violència i injúries a la corona– i un diagnòstic mèdic inesperadament funest el tornarà inabastable. Arribats a aquest punt mort, de no-futur, la proposta fa un viratge oníric tenyit dels colors del Gran Canyó . La resta de personatges parlen des del subconscient del protagonista, en una freqüència d’ona que no és la de la vigília; entregats a un deambular tel·lúric i psicodèlic, s’enreden en una mena de dansa ritual. Com en una pel·lícula de Lynch, el fanal pampallugueja per anunciar el tancament d’aquest al·lucinogen other side . Grand Canyon , a La Villarroel fins al 3 d’agost / Foto: David Ruano Grand Canyon és una obra sobre els somnis perduts i l’impuls de resistir quan tot es desfà . La proposta, que destaca per l’excel·lent, enèrgic treball actoral de tot l’elenc –encapçalat pel gran Joan Carreras, amb un personatge que passa del derrotisme a la clarividència – i per un aconseguit moviment escènic –a càrrec de Ferran Carvajal –, funciona amb codis de realisme brut, però incorpora també suggestius elements onírics, així com de l’àmbit del sobrenatural, que, tot i suposar un alleujament a tanta desgràcia, tenen un punt naïf. En aquesta faula amarga, en què el fracàs està molt tematitzat –“No he fet res bé”; “Soc un puto desastre”–, hi ha imatges molt enginyoses, com quan la desencisada Angie al·ludeix a la “metamorfosi de merda” que ha fet involucionar el seu marit de papallona a eruga –o com quan el Pere es compara amb un vi espatllat que no serveix ni per fer vinagre–, si bé és cert que també abunden els tòpics, i que la catarsi del protagonista es fa una mica pel boc gros. Potser per compensar la duresa d’aquest panorama desolador –en la “freda i fosca nit del món”– s’apunta un final que obre possibilitats de futur als dos personatges més valents i visionaris.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

El Pirineu català és ple de racons fantàstics on tastar autèntica cuina catalana. Des de la Vall d'Aran, passant pel Pallars, la Cerdanya o el Berguedà, les comarques del nord del país són el lloc ideal per gaudir de la millor cuina casolana . Avui vaig fins al Ripollès per descobrir un d'aquests racons autèntics; un restaurant familiar envoltat de muntanyes que fa uns esmorzars deliciosos. El Ripollès és una comarca preciosa, amb uns paisatges meravellosos i un producte local excel·lent . Amb espais tan emblemàtics com la Vall de Núria , el Ripollès és de parada obligatòria si visites les comarques de Girona. En un petit nucli urbà del municipi de Toses, a Fornells de la Muntanya , trobem el restaurant Ca la Maria , un petit establiment familiar on fan autèntica cuina catalana. Embotits del ripollès de Ca la Maria / Foto: Esmorzarsdeforquilla.cat El restaurant va obrir portes fa 14 anys, però la família que el regenta, amb la Josefina i la seva filla Maria al capdavant, fa gairebé 40 anys que tenen un allotjament rural a la comarca. El restaurant el van obrir per donar servei a la gent que venia per fer turisme rural, però també per la gent de fora que volgués quedar-se a dinar. El plat estrella de la casa, entre altres, és la fabulosa cassola de rostit de pollastre i conill Vedella amb bolets de Ca la Maria / Foto: Esmorzarsdeforquilla.cat A Ca la Maria, el Manding , cuiner i parella de la Maria, elabora plats tradicionals de cuina catalana . El restaurant ofereix esmorzars, dinars i sopars. Avui tasto alguns dels plats que ofereixen per esmorzar. Com no podia ser d'una altra manera en un poble del Pirineu, comencem amb un assortit d'embotits artesans : llom, fuet, botifarra de pagès, bull negre, bull blanc, pa de fetge... un autèntic espectacle. Un altre dels imprescindibles és la vedella amb bolets , un guisat suculent per sucar-hi pa. El plat estrella de la casa, entre altres, és la fabulosa cassola de rostit de pollastre i conill . Cassola de rostit de pollastre i conill de Ca la Maria / Foto: Esmorzarsdeforquilla.cat Al Pirineu les coses funcionen diferent que a la ciutat, per això aquí no parlem de plats, sinó que directament parlem de cassoles. Segueixo amb un altre clàssic de clàssics de la cuina catalana: la botifarra amb mongetes del ganxet i allioli , un plat de traca i mocador. Per acabar l'àpat, encara que sigui un esmorzar, no podien faltar les postres. Aquí tenen diverses opcions casolanes, totes elles delicioses. La més icònica de totes, però, és la crema catalana , les postres més mítiques del nostre receptari. Botifarra amb mongetes del ganxet i allioli de Ca la Maria / Foto: Esmorzarsdeforquilla.cat Ca la Maria és un restaurant fabulós si vols tastar plats reconfortants i de tota la vida. Amb capacitat per a una seixantena de comensals, és també un lloc fantàstic per quedar-se a dormir i visitar la comarca del Ripollès amb calma. Crema catalana casolana de Ca la Maria / Foto: Esmorzarsdeforquilla.cat També és lloc de pas, o de sortida, per fer excursions per la zona, que compta amb rutes meravelloses entre valls verdes del Pirineu. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Si alguna vegada t'has quedat sense farina just quan estaves a punt de preparar una recepta , segurament has mirat amb esperança el paquet de midó de blat de moro que guardes al rebost i que potser ja havies oblidat. I la veritat és que no només pot treure't del contratemps, sinó que, en moltes ocasions, pot convertir-se en una alternativa més lleugera i saludable. Substituir la farina per midó de blat de moro és una opció real i eficaç, encara que no sempre en proporció 1:1 ni en tots els contextos. Així i tot, conèixer els seus beneficis, usos i limitacions pot transformar la teva forma de cuinar, especialment quan recorres a la farina i veus que no et queda. El que passa si substitueixes la farina per aquest ingredient El midó de blat de moro , també conegut com a fècula de blat de moro , és una pols blanca molt fina que s'obté del midó del blat de moro . A diferència de la farina comuna que se sol utilitzar, no conté gluten, la qual cosa el converteix en una alternativa ideal per a persones celíaques o amb sensibilitat al gluten. A més, té un sabor neutre i una textura molt suau, la qual cosa la fa perfecta per espessir salses, cremes o sopes sense alterar el sabor original del plat . Farina / Foto: Unsplash Un dels grans beneficis del midó de blat de moro és la seva capacitat d'espessir ràpidament a baixes temperatures. Mentre que la farina necessita cocció prolongada per eliminar el sabor cru, el midó de blat de moro actua de forma gairebé immediata quan es barreja amb líquids calents, creant una textura suau i sedosa. Per això és l'estrella en receptes com natilles, beixamels, cremes pastisseres o fins i tot certes sopes orientals . Un dels grans beneficis del midó de blat de moro és la seva capacitat d'espessir ràpidament I en la rebosteria es pot utilitzar? Aquí també té el seu buit. Encara que no substitueix del tot a la farina en masses que necessiten estructura (com el pa o algunes galetes), sí que és útil en pans de pessic i pastissos que pots preparar a casa. De fet, moltes receptes combinen farina i midó de blat de moro per obtenir una textura més esponjosa i lleugera . Si només tens midó de blat de moro, pots utilitzar-lo en pans de pessic amb llevat químic, ajustant les quantitats i afegint ous o altres ingredients que aportin cohesió. El resultat serà un dolç més tendre i digestiu . Substituir la farina / Foto: Unsplash En el cas dels arrebossats, substituir la farina per midó de blat de moro té un efecte gairebé màgic. Els fregits queden més cruixents i menys oliosos , i la cobertura és lleugera però ferma. Per això molts cuiners la utilitzen per preparar tempures o per donar un toc especial a uns simples filets arrebossats. Com pots veure, substituir la farina per midó de blat de moro no només és possible, sinó que sovint millora la textura i digestibilitat dels teus plats. Només necessites entendre bé quan i com fer servir-lo . I el millor és que probablement ja el tens a casa. Per què no aprofitar-lo més i donar-li un toc diferent dels teus plats? Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Hi ha persones que, passi el que passi, no diran mai “em sap greu” . Potser per orgull, per tossuderia o simplement perquè reconèixer un error els sembla una amenaça directa al seu ego. I dins l’univers zodiacal, hi ha un signe que destaca molt per sobre dels altres en aquest aspecte. Els astròlegs coincideixen: si busques una disculpa d’ell, pots esperar assegut. Aquests signes del zodíac no tenen filtre: sempre diuen el que pensen Aquest signe del zodíac mai demana perdó i ho sap: incapaç de reconèixer un error Taure (20 d’abril – 20 de maig) Taure és el campió indiscutible de no demanar perdó. Signe de Terra i de modalitat fixa, representa l’estabilitat, la coherència i la resistència al canvi. Aquestes qualitats, que poden ser molt positives, es transformen en un mur d’orgull quan s’ha equivocat. Per a ell, admetre un error és sinònim de debilitat. I això no ho tolera. Quan Taure està convençut que té raó, res ni ningú el farà moure de la seva postura . És tossut de mena i, encara que en el fons sàpiga que s’ha equivocat, mantindrà la seva posició durant dies, setmanes o fins i tot mesos. No és que no se’n penedeixi, és que no sap com expressar-ho sense sentir que perd dignitat. Àries (21 març – 19 abril) Per darrere de Taure , trobem altres signes que també es caracteritzen per no saber demanar perdó. És el cas d'Àries que, Impulsiu i segur de si mateix, difícilment reconeix un error. I és que per aquest signe disculpar-se és un senyal de feblesa: prefereix girar full i seguir endavant, sense mirar enrere. Molt probablement el sentiràs pronunciar un "ho sento". Leo (23 juliol – 22 agost) Els Leo es caracteritzen pel seu ego i veure’s obligats a disculpar-se els desmunta la imatge que vol projectar. És per això que, quan actuen malament, prefereixen compensar-ho amb detalls i no amb una disculpa. Abans et compraran un regal que pronunciar la paraula "perdó". Escorpí (23 octubre – 21 novembre) L' Escorpí és un signe intens, reservat i amb un gran control emocional. Unes característiques que no els permeten acceptar que són responsables d'un error. En altres paraules, reconèixer la culpa és cedir poder. Quan es qüestionen culpabilitats, tendeixen a desviar la culpa o manipular la situació per sortir-ne amb la consciència neta. Aquari (20 gener – 18 febrer) Altament independents i fidels a les seves idees; l'Aquari considera que mostrar vulnerabilitat és una concessió massa gran. Per això, sovint opten per ignorar qui els reclama disculpes, en lloc d’oferir un “ho sento” sincer. Capricorn (22 desembre – 19 gener) Ambiciós, pràctic i molt concentrat en els seus objectius, veure’s obligat a disculpar-se pot suposar una pèrdua de control per al Capricorn . No és que no se senti malament, sinó que interioritza la culpa i espera estar convençut abans d’expressar un veritable “ho sento”. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

"És difícil parlar de Pau Riba si et posen com a condició no recórrer al tòpic ni a l'adjectiu, perquè Pau Riba és tan poc músic i tan fet a la seva que, en el fons i en la forma, encara que només sigui Pau Riba, és indefinible allò que en realitat és i representa Pau Riba, si deixem de dir que és Pau Riba... Des de 1975, quan ja tothom se'l pren seriosament, Pau Riba s'ha permès el luxe de prendre's el món de broma i la llicència de fer veure que fa sense haver fet res. Bé, sí, dos elapès que són insubstituïbles". El guionista Carlos Carrero la clava quan parla de Pau Riba, perquè, sense dir res, ho diu tot. No és estrany, doncs, que Jaime Gonzalo , oracle del periodisme musical a casa nostra, triés aquesta descripció tan poc descriptiva però alhora tan il·lustrativa per encapçalar el segon capítol de Psicòptic , el llibre, publicat per Liburuak, amb què qui va ser codirector de la revista Ruta 66 ens endinsa en la creació de Dioptria , molt probablement el millor disc de la història del rock fet a Catalunya, traçant, paral·lelament, un necessari homenatge a la polièdrica i complexa figura del seu creador, Pau Riba. Revers rebel de la Nova Cançó, a qui avui també es recordarà al festival Grec amb l'espectacle Pau Riba: Dioptria, 55. Com un somni d’una nit d’estiu . "Pau Riba és una figura complexa a tots els nivells", concedeix Gonzalo un matí de juliol des de la terrassa del bar on ens hem trobat. "Li he donat moltes voltes, i una de les funcions amb què he escrit el llibre ha estat decodificar el fenomen Pau Riba i com era ell. La missió no ha estat fàcil." Coberta de Psicòptic! de Jaime Gonzalo La seva personalitat és complexament fascinant i la seva obra, gairebé inabastable. Tot el que va publicar des de l'aparició de Dioptria el 1969 fins a l'aparició de Licors el 1977 són clàssics. Després van venir àlbums com Amarga Crisi (1981) i Transnarcís , en què el nivell baixa. Ell es defensava dient que eren discos que li havien robat els músics. Què volia dir, quan deia que se'ls havien robat els músics? Pau Riba era d'una manera en què no deia res, però t'ho deia tot. Però és que, fins i tot amb una producció molt millorable, aquests dos discos són molt bons. El talent de Pau Riba era inesgotable. Els últims discos que va publicar els trobo molt interessants. Mai va deixar de generar fascinació. En l'altre extrem, però, va ser una figura molt oblidada a Espanya, tot i que en els seus inicis se l'elogiava tant o més que a Catalunya. Però, insisteixo, tot el que va fer Pau Riba des de Dioptria fins a Licors és absolutament brillant. 1968, Pau Riba formant duet amb Jordi Pujol a Pau i Jordi / Foto: Ferran Freixa Per què has decidit centrar el llibre exclusivament en el període de creació de Dioptria i no traçar una biografia molt més completa? De fet, el llibre va des dels seus inicis fins a l'aparició, el 1971, del disc Jo, la donya i el gripau , que molt probablement són els millors moments en la vida creativa de Pau Riba. Tenia molt d'interès a explicar qui era ell en aquell moment: un noi de 18 o 20 anys que no va saber conceptualitzar qui era Pau Riba. Recordes la primera vegada que vas escoltar Dioptria ? Totalment. Tenia 13 anys. Un veí més gran estava molt ficat en tota l'escena d'aleshores, la de grups com Màquina! o Om . Va ser qui me'l va posar. Vaig quedar al·lucinat, sense entendre gaire cosa, no tant per la música com pel que deia. Jo era molt jove, però tot aquell concepte que exposava de la família ja em va fer pensar. Amb els anys vaig anar desxifrant el disc en tota la seva dimensió. Encara més: com més gran em feia jo i més coses anava descobrint del disc, Dioptria anava creixent. Dioptria és un disc que no ha envellit. L'escoltes ara i encara sona igual d'extraordinari. No ha envellit en absolut. És un àlbum que transcendeix. Quin altre disc d'aquella època —no diguem de les posteriors— fet a Catalunya ha tingut aquesta dimensió? I no parlo de reconeixement, parlo d'entitat artística. Pau Riba, una genialitat inesgotable Dioptria és un àlbum que transcendeix. Quin altre disc d'aquella època —no diguem de les posteriors— fet a Catalunya ha tingut aquesta dimensió? I no parlo de reconeixement, parlo d'entitat artística En un moment en què la Nova Cançó buscava referents en la cançó francesa, ell mirava als Estats Units, a Bob Dylan i a la Costa Oest. Sí, però per sobre de tot hi havia el seu món interior: Pau Riba sempre era Pau Riba. Encara em fascina que amb només 20 anys tingués aquesta visió de la vida, de les dones, de la família... De fet, el primer volum de Dioptria és un disc conceptual sobre la dona. Tot i la seva poca experiència vital, va veure coses que a la resta ens va costar molts anys entendre. Sempre he tingut la sensació, encara més després de llegir el llibre, que Pau Riba era una figura que s'autoboicotejava constantment. Una sensació que comparteixo i que crec que ve marcada pel caràcter que tenia. Pau Riba era una persona extremadament tímida i ho amagava amb la provocació, interpretant aquest paper d' enfant terrible . Un rol que, d'altra banda, devia ser molt divertit de fer en aquella època. Pau Riba donava pel sac a tothom i a tota hora. Tractar amb ell podia ser insuportable. 1969, Estudi Gema. Gravació de Dioptria / Foto: Ferran Freixa Pau Riba era una persona extremadament tímida i ho amagava amb la provocació, interpretant aquest paper d' enfant terrible . Un rol que, d'altra banda, devia ser molt divertit de fer en aquella època. Pau Riba donava pel sac a tothom i a tota hora Entrevistar-lo podia ser genial o una de les pitjors experiències que podies viure com a periodista cultural. Però això formava part de la seva personalitat. Sempre he intentat separar la persona de l'artista. Un debat molt present, avui dia. Pau podia ser molt capriciós. Era una persona que estava acostumada a anar per la vida com un nen consentit. No hi havia malícia, però si t'havia de fotre un moc, te'l fotia. I si li preguntaves una cosa que no li agradava, et respondria el que li donés la gana. Però fins i tot en això és interessant, perquè es podria haver sumat a la Gauche Divine o a la carcunda cultural catalana de l'època. Però era impermeable. Què hauria estat de Pau Riba si l'haguessin admès a Els Setze Jutges? S'obren infinites possibilitats, però la història, sense cap mena de dubte, hauria canviat. Sent rebutjat, va tenir la possibilitat de potenciar aquesta faceta d' enfant terrible . En Pau m'explicava que moltes vegades la gent li preguntava si s'estava enfotent d'ells. I quina autoresposta es donava? Donava diverses. Pensava que hi havia gent que s'ho mereixia (riu). Un paio que sempre anava a la seva, com era el seu cas, era impossible que no tingués topades amb qualsevol. Perquè fer la teva sempre és molt complicat. Molt del que som no hauria existit sense Pau Riba, ja no només musicalment, sinó com el personatge que va fer carrera posant-s'ho tot en contra, sent extraordinàriament creatiu i, sobretot, únic Què pensaria Pau Riba de l'homenatge d'aquesta nit? Hi són els seus fills; suposo que hauria participat. Pel que fa a l'estrictament musical, m'agradaria pensar que Pau Riba ha tingut una influència important en tots els artistes catalans que han vingut després. Penso en una banda com La Banda Trapera del Río : en la seva primera maqueta tenen dues cançons en català que eren pur Pau Riba. I en molts dels grups actuals és evident. Amb tot, crec que la seva petjada hauria de ser molt més present i profunda. I no ha sigut així. Per què? Canvis culturals. Tot això que hem estat parlant és una antigalla. La música de Pau Riba sempre serà vigent, però la gent jove està per altres coses. Aquesta mena de llenguatge musical està desfasat per a les noves generacions, i és normal. I ja surten bandes, com La Ludwig Band, però no deixen de ser minoria. Molt del que som no hauria existit sense Pau Riba, ja no només musicalment, sinó com el personatge que va fer carrera posant-s'ho tot en contra, sent extraordinàriament creatiu i, sobretot, únic.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika

Miguel Milà, dissenyador (pre) industrial és una exposició que celebra la trajectòria d’un noi de casa bona que va triomfar durant el franquisme i més endavant, amb la transició i la democràcia posterior. Milá va rebre la Medalla de Barcelona l'any de la seva mort, el 2024, l'últim de molts reconeixements que va rebre en vida. L’exposició, que podeu veure al Museu del Disseny fins al 28 de setembre , és una mostra de 200 peces, prototips, plans i obres , i el títol de “pre (industrial)” fa referència a l’Espanya on va créixer Milà, arrasada per la guerra civil. Milá va créixer amb el que ell mateix anomenava “una voluntat de servei”, un punt irònica si pensem que Miguel Milá devia tenir-ne tota la vida, de servei. Miguel Milá i el seu pare. Museu del Disseny. Un nepobaby del franquisme La primera part de l'exposició és un àlbum de família dels Milà i Sagnier , una família nombrosa i benestant. Nou germans, eren. Nascut als anys trenta, el seu pare era el comte del Montseny José María Mila i Camps , un monàrquic proper a Primo de Rivera . L'any 36, amb els revolucionaris per Barcelona, el pare va haver de passar per Montjuïc una temporada, però va salvar la pell. Amb l'ascens de Franco la por de la guerra civil es va esvair i la família Milá Sagnier va gaudir d'un benestar notable. Ja de ben petit, Miguel Milá va demostrar un interès per reparar el que trobava per casa. El fuster de la família, en Cintet, va contagiar-li l’amor per l’artesania i per l’ofici d’inventar i reparar coses. La passió per buscar solucions als problemes tècnics era un joc que, quan era un nen, Miguel Milá va batejar com a Tramo (“Trabajos molestos”); quan era adult, Tramo es va convertir en una marca d’èxit. Tramo. Miguel Milá.1957. Museu del Disseny. Veiem Miguel Milá dalt d’una moto Montesa el 1949, el primer model; després el veurem dalt d’un cotxe BMW Isetta: feia una volta per Europa amb el seu cosí. Només algú molt privilegiat es podia permetre fer això aquella època. Veiem caricatures que va fer en uns papers grogosos de la Mancomunitat de Catalunya. Durant l'etapa de Primo de Rivera, el seu pare José María havia presidit la "Junta liquidadora" de la Mancomunitat de Catalunya , i per tant no és gaire sorprenent que el fill Miguel topés amb aquestes pàgines per casa i hi dibuixés a sobre. Durant l'etapa d'estudiant va abandonar arquitectura perquè no li agradaven les matemàtiques, i es va centrar en l’interiorisme. L’arquitecte José Antonio Coderch li va ensenyar a trobar solucions funcionals per respondre a necessitats específiques. Quan dissenyo? Sempre. Vaig pel carrer i dic 'Ostres, com ho han fet de malament, això?' I penso com es podria fer bé Miguel Milá només podia ser un dissenyador preindustrial perquè als anys 50 tota la indústria espanyola estava arrasada. El sentim dir que a la postguerra tot era carrincló, no hi havia catàlegs de mobles i la gent no tenia diners per gastar-se. El minimalisme era una necessitat més que una tria, i els primers encàrrecs li van donar amics de la família. L’hotel dels Coderch a Palma de Mallorca, una casa particular. Aviat va començar a dissenyar i patentar productes: els llums TN, TMC i TMM, models que s’adapten a les necessitats de l’usuari; làmpades de peu amb un interruptor que sempre està a l’abast de la mà; el llum en forma de cistell, ideal per posar a terra; una llar de foc cantonera A14 . L’exposició és plena d’objectes que va dissenyar Milá durant la seva carrera professional llarga, alguns dels quals segueixen al mercat encara avui, 60 anys més tard de la seva invenció. Al fons de la sala, veiem Milá que parla en vídeo durant molta estona. L’entrevisten persones diferents, periodistes culturals, l’Òscar Dalmau, un botiguer de la casa de mobles Vinçon . Confessa que el millor que ha dissenyat eren encàrrecs per ell mateix, “autoencàrrecs”,  necessitats sorgides de la seva vida quotidiana. Per exemple un majordom lleuger, tot de fusta: necessitava posar la jaqueta a algun lloc, i va crear-lo. "Quan dissenyo? Sempre. Vaig pel carrer i dic 'Ostres, com ho han fet de malament, això?' I penso com es podria fer bé [...] No m’ha preocupat mai, ser innovador: dissenya a partir de necessitats reals i seràs innovador”. Club Nàutic del Masnou dissenyat per Miguel Milá. Disseny clàssic al servei de l'evolució (i no de la revolució) És cert que el bon disseny no envelleix, almenys els mobles i la concepció que hi ha rere els mobles dissenyats per Miguel Milá encara no han envellit. Si pogués, m'enduria aquests mobles a casa. Són funcionals com els d'Ikea –el disseny sempre és funcional–, però amb més classe, i a més no els hauria de muntar. Milá mateix admet al vídeo que amb el temps l’exigència del públic (espanyol) ha millorat, i que és probable que IKEA hi hagi contribuït. Som menys carrinclons, busquem més el confort i la utilitat dels objectes, en definitiva ens hem acostumat a les prestacions funcionals del disseny. És fàcil adonar-se que Miguel Milá va néixer amb sort, en un ambient molt propici per desenvolupar el talent. Una família amb diners i contactes, ben entesa amb el règim i amb altres figures de poder. Quan he entrat a l’exposició he hagut de reprimir molts esbufecs. He constatat que Miguel Milá era un nepobaby del franquisme, un burgès català dels de debò, dels que parlen castellà a casa. Làmpara TMC. Miguel Milá. Museu del Disseny. Pensava en la meva família i la comparava amb la seva, amb la fantasia de voltar per Europa en cotxe els anys en què els meus avis maldaven per fer-se un lloc. Sentir-lo parlar al vídeo ha alleugerit el ressentiment. Hi diu coses força intel·ligents. Defensa l’artesania com el dret de l'home a participar en els processos de les coses, en memòria del que havia vist fer al fuster Cintet. Reivindica el fet de dibuixar a mà (què en diria, avui, de la intel·ligència artificial? No podrem saber-ho). “Dono molta importància a l’economia i l’estètica”, reconeix, perquè venia d’un entorn propici, però la postguerra no eren temps d’abundància, i calia ser pràctic. I també: "clàssic és allò que no es pot fer millor". Miguel Milá va ser un nepobaby de Primo de Rivera i de Franco, venia de la família privilegiada que venia i em sembla clau explicar-ho, però això no està renyit ni és incompatible amb el talent. Els dissenys de Milà no són manifestos per canviar el món, sinó artefactes per millorar l'experiència de l’usuari. No està al servei de la revolució, sinó de l’evolució Vist el vídeo de Milá, que conté entrevistes que van fer-li també cap al final de la seva vida, accedim a la part en què el dissenyador va ampliar el camp d’actuació i es va dedicar també a l’urbanisme. L’any 61 va incorporar-se a l’escola Elisava , on va donar classes fins als anys setanta; després va fer classes a l’escola Eina , una i altra són els grans referents del disseny de la ciutat. Va dissenyar bancs, i cadires llargues de fusta, una renglera de chaise long que es poden veure fins i tot a Nova York. També va dissenyar els seients del metro de Barcelona –sèrie 2000, tot i que jo no sabia que les cadires del metro també estaven numerades per sèries. Al costat de la foto amb les chaise-longs de Milá a Nova York hi he llegit una cita de l'historiador Oriol Pibernat que crec que s’escau més que cap altra: "Els dissenys de Milà no són manifestos per canviar el món, sinó artefactes per millorar l'experiència de l’usuari i les formes que signifiquen els paisatges de la quotidianitat. No està al servei de la revolució, sinó de l’evolució". Pel que fa a posar el focus en "l'experiència dels usuaris" i en l'evolució de les formes i no en la "revolució" de les formes, em penso que Miguel Milá tenia una mentalitat ben bé dels nostres temps: ara tampoc no estem per revolucions.

• ElNacional.cat
• 4 gün, 12 dakika